Distància: 88 km Temps: 5h 52' Velocitat mitjana: 15,0 km/h Desnivell: 860 m D+ / 840 m D-
Avui tenim la intenció d'arribar a una altra cantonada del mapa de la Península, en concret al Cap de Sao Vicente, una fita important de la meva ruta. La nit anterior vaig estar mirant la ruta que tenia per endavant i, a priori, no semblava molt complicada pel que fa a desnivell, tot i que en Giacomo (perquè ja començo a saber com pensa) és més partidari de buscar les rutes més "complicades", á a dir millor camins i corriols que carreteres amb tràfic.
El matí surt assolellat i, com sempre, toca la rutina de sempre que ja tinc molt automatizada. Però avui, al ser tres, tot és més lent i ens costa arrencar, especialment perquè en Dietmar va supercarregadíssim i recollir tot és més ferragós.
En Giacomo abans de començar a recollor
Tots esperant a que en Dietmar acabi de recollir i organitzar l'equipatge
Els primers quilòmetres del dia són en pujada per un camí-carretera asfaltada però sense gaire trànsit. Anem força lents. El primer poble que trobem és Poches quan portem només 5 quilòmetres però 45 minuts d'etapa!! Massa lents!!
Poches
Per sort, tot el que puja al final baixa i poc després de deixar Poches enrere, la carretera fa baixada fins Lagoa (Km 11), que tot i tenir fama de tenir unes platges i una costa espectacular, el poble es troba allunyat del mar per la qual cosa no podem veure res.
Poc abans d'arribar a Portimao, creuem Ferragudo, un poble molt bonic que es troba a l'altra riba del riu Arade, just davant de Portimao i d'una de les platges més famoses de l'Algarve, Praia da Rocha.
Ferragudo, el riu Arade i al fons de tot Praia da Rocha (Portimao)
Creuem pel centre de Portimao i crida molt l'atenció que sigui un poble tan poble amb molt poc turisme a la vista. Tot són carrers estrets plens de llambordes (com a tot Portugal) amb botigues i cases típiques de qualsevol poble portugués però sense botigues o locals orientats al turisme (després sabrem que tot el turisme es concentra a Praia da Rocha). Portimao és la ciutat més important i coneguda per on passarem avui que té, fins i tot, circuit de F1.
Després de Portimao agafem la carretera EN 125 durant una bona estona la qual cosa ens fa a anar un pel més ràpid (per fí!!) però tot d'una ens aturem perquè tot al voltant nostre, a dreta i esquerra, és ple de cigonyes amb desenes de nius artificials i un fotimer de cigonyes volant per la zona. El tema de les cigonyes, personalment, no em crida molt l'atenció perquè és una au que tinc molt vista per la meseta castellana però, tant al Dietmar com al Giacomo, si els fa gràcia aturar-se i fer fotos.
Cigonyes entre Portimao i Lagos
Poc després d'aquesta aturada "cigonyil", deixem la carretera principal i tornem a transitar per vies locals i camins amb l'objectiu d'arribar a Lagos on en Dietmar acabarà l'etapa perquè té reservat un hotel. La seva intenció és fer rutes per la zona prenent Lagos com a camp base. Bis balt!! Tschüss, Dietmar! Un bon jan, metge de professió, que no parava de xerrar (en anglès) i que em resultava dificil d’entendre pel seu accent germànic. A més amb la seva bici supercarregada li estava resultant molt complicat avançar pels camins de l’Eurovelo 1.
Aquí ens acomiadem d'en Dietmar
Arribem a Lagos sense el Dietmar que s'ha quedat una mica abans perquè la millor ruta per anar al seu hotel va en una altra direcció. Tot i que Lagos és una ciutat molt bonica amb unes platges espectaculars, la creuem per la part més allunyada de la costa. Optem per no visitar-la (en bici) perquè només portem la meitat dels quilòmetres fets i és molt tard, a més fa molta calor i el que més volem és avançar per arribar el més aviat possible al nostre destí. Sabem també que la segona part té força desnivell i hem de passar primer pel Cap de Sao Vicente i després tirar enrere per acampar a Sagrés.
Però, tot i que és tard, hem de menjar alguna cosa i ens aturem a un Lidl que trobem a la nostra ruta per comprar una mica de menjar. Jo el de sempre, és a dir una amanida Cesar, alguns milfulls salats, cervesa, fruita i un gelat. En Giacomo només un gelat, però de mig quilo!!. Diu que amb això en té prou per arribar al destí i que després ja soparà en condicions. A més amb la calor que fa un gelat és l'únic que li ve de gust. Dit i fet, amb la compra feta sortim en busca d'un parc amb ombra per menjar-nos el que hem comprat. Després d'una bona estona, donem la cerca per impossible i ens apalanquem a una marquesina d'autobús (únic lloc amb ombra) on dinem com podem.
Després de dinar reprenent la segona part de la ruta amb un sol espatarrant. La pràctica totalitat dels quilòmetres que ens queden passen a una certa distància de la costa, tot i que quan agafem una mica d'alçada (que passa sovint) podem veure el mar en la distància.
La ruta triada pel Giacomo va alternant carreteres locals i camins de tota mena. Però la part més cridanera és la que trobem passat el poble marítim de Luz. A partir d'un trencall de la carretera entrem a una carretera on el 100% és de llambordes. La veritat és que és espectacular però per a la bicicleta i el meu cul no és precissament el més agradable. La carretera que afafem ens ha de dur al poble pesquer de Salema. Des d'un punt de la carretera de llambordes (a la foto inferior) vislumbrem una pujada que té pinta de tenir un pendent brutal. I efectivament, quan hi arribem al seu inici podem veure un senyal que indica que el pendent (constant) dels 200 metres de pujada, que calculo que té, és del 20%. Una bestiesa per pujar-la amb la càrrega que portem.
Ens encomanem a tots els sants, posem el pinyó més gran i comencem a pujar fent el "molinet". A mitja pujada l'esforç és intens i començo a pujar fent ziga-zagues en diagonal per facilitar una mica la pujada però a 50 metres d'arribar a dalt no puc més i poso els peus a terra amb la qual cosa em toca acabar-la a peu empenyent la bici. En canvi, en Giacomo que ve darrere meu, és capaç (amb molt d'esforç) de completar la pujada sencera. Aplaudiments per a en Giacomo!! A dalt hem de fer una breu aturada per agafar aire i baixar una mica les pulsacions que han arribat a màxims.
Un cop recuperat l'alè iniciem la baixada a Salema que se'ns fa curta. El poble és molt petitó i molt maco. Sembla un poble de pescadors molt tranquil. La part negativa és que a la sortida del poble tornem a tenir una pujada d'aquelles impossibles (de llambordes, of course). Aquesta vegada comença la pujada en Giacomo i torna a pujar-la sencera. Quins collons!! (o millor dit, quines cames!!!). Jo, que encara no m'he recuperat de l'esforç anterior, faig la part més dura empenyent la bici i un cop el carrer tomba a la dreta i el pendent és un pel inferior, la completo pedalant.
El següent poble "important", abans del Cap de Sao Vicente, és Vila do Bispo. En Giacomo es fica per camins de terra (i corriols) amb un continu puja-baixa per llocs que jo ni boig m'hauria ficat. Camins trencats entre pins amb molta pedra, baixades molt fortes i a continuació pujades encara pitjors. Giacomo, si us plau! Tingues una mica de compasió d'aquest jubilat que t'acompanya!! Per moments el perdo de vista ja que jo per precaució vaig més a poc a poc, especialment a les baixades. A més, cal afegir que des de migdia s'ha aixecat vent de ponent (típic d'aquesta zona) que ens fa patir encara més perquè el tenim la major part del temps de cara.
I després d'una bona estona patint aconseguim arribar a Vila do Bispo. "Només" ens queden uns 14 quilòmetres per arribar al Cap Sao Vicente i, per sort, tendeix a picar cap a vall però el pitjor de tot és que practicament tots són per una pista amb força pedres que ens fa la guitza.
I efectivament, l'abús de camins trencats té conseqüències negatives i en Giacomo trenca una peça del suport d'una de les alforges davanteres. Aturada en mig del no res amb una calor que matxaca. Finalment amb unes brides aconseguim fer una reparació d'urgència per intentar arribar al destí i ja demà buscar un taller on li puguin arreglar o soldar.
En aquell moment ens trobem a un altre cicloturista que ve en direcció contraria després d'haver arribat al Cap de Sao Vicente. És anglès, es diu John i viatja sol. Intercanviem unes paraules i ens acomiadem (més endavant tindré més ocasions de tornar-me a trobar-me'l però d'això je en parlarem).
Finalment, arribem, amb una certa emoció per l'objectiu assolit després d'una jornada dura, al Far del Cap de Sao Vicente. Estem molt contents!!
El lloc està ple de turistes que han arribat en cotxes i autocars. Entrem al recinte del far empenyent les bicicletes i estem allà una bona estona fent fotos i videos del far, dels penya-segats imponents i de l'oceà infinit que avui està encalmat. En Giacomo troba un grup de turistes italians que al saber el que estava fent es van voler fer tots una foto amb ell.
Després d'una molt bona estona al far, decidim que ja és hora de marxar cap a Sagrés que es troba a poc més de 4 quilòmetres. Abans d'entrar al poble girem a l'esquerra i allà tenim el càmping on passarem la nit.
Fem el cheking i aprofitem per comprar alguna cosa per completar el sopar a la petita botiga que hi ha a recepció.
Instal·lar la tenda no resulta gens fàcil perquè el vent de ponent que bufa fort ens fa moure la tenda d'un costat a l'altra. Finalment, amb l'ajuda de pedres que recollim del terra, aconseguim plantar les tendes.
La resta de la tarda la dediquem al de sempre: dutxa, bugada i preparar el sopar. Després de sopar, em ve de gust anar al bar de càmping ple de surfers i prendrem una infusió mentre carrego els dispositius ja que aquesta vegada a les nostres places de càmping no tenim cap punt de llum per carregar el mòvil i els altres aparells que porto. Per tant, allargo la nit que aprofito per penjar la crònica i les fotos del dia al meu instagram.
I com a anecdota final, dir que aquella nit quan feia hores que dormia vaig sentir un soroll fora de la tenda com de remanar plàstic. Semblava que algú estava allà al costat fent alguna cosa que em generava una mica de recel. Finalment vaig sortir de la tenda per guaitar què passava i vaig veure que una bossa amb menjar que tenia penjada del manillar de la bici era a terra tota estripada. Resulta que segurament un gat va aconseguir tirar la bossa a terra i endur-se una part del contingut que tenia per l'esmorzar de l'endemà, en concret el pernil dolç i el formatge. Les galetes i el iogurt els vaig poder recuperar uns metres més enllà de la tenda. Sort en vaig tenir!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada