dissabte, 28 de setembre de 2013

ULTRA CAVALLS DEL VENT 2013: EL TANCAMENT DEL CERCLE

100 km i 13.320 m. de desnivell acumulat
Bagà, 21-22 de setembre de 2013






L’any passat acabava la meva crònica amb les següents paraules:

“Teresa, diumenge de matinada vaig dir que mai més tornaria a Cavalls. Però aquest matí he canviat de decisió. Te’n dec una. Tornaré el 2013 amb tu, i ens acompanyarà el teu cunyat Jordi però haurà d’entrenar de valent si ens vol seguir el ritme. Ho faré per tu, pel teu record. Però també per mi. Perquè necessito tornar al lloc que tantes vegades  hem fet junts. Necessito omplir-me de nou. Ara estic buit.” 

Teresa,

He tancat la ferida. M’he omplert de nou. I sóc feliç malgrat la teva absència. Sembla una contradicció però he arribat a la conclusió de que són sentiments paral·lels, compatibles entre ells. Suposo que això forma part del dol que tothom necessita passar. I jo ho he fet. Necessitava tornar a Cavalls del Vent per acabar la feina que va quedar incomplerta al 2012. Per tu, però també per mi. Necessitava tancar el cercle. I ho he fet!! El cercle, el meu cercle personal i intransferible, l’he tancat. I tu m’has ajudat a fer-ho.

Aquests dies postcursa han estat un batibull de sentiments i emocions. Necessitava un cert temps i agafar una certa distància dels fets per tal de que s’apaigavessin una mica tots aquests sentiments i els pogués ordenar abans de posar-me a escriure. I crec que ara ho podré fer.

Intentaré explicar-te el millor que pugui com va anar tot plegat però tinc la certesa, i no em preguntis per què, de que tot això que t’explicaré ja ho saps de sobres perquè tu també hi vas ser aquest cap de setmana per la Serra del Cadi-Moixeró acompanyant-nos a tots els que hi vam anar (corredors i acompanyants) a fer-te el nostre petit homentatge. 

La meva cursa va començar poc després del teu comiat quan vaig prendre la determinació que aquesta edició de Cavalls l’havia de preparar a consciència per tal de gaudir-la plenament i poder dedicar-te-la. En aquell moment la meva obsessió era arribar al 100% (o més) el dia 21 de setembre a Bagà. I crec que ho he aconseguit. He entrenat com mai. Han estat moltes hores dedicades a la Cavalls. Moltes hores sol però moltes altres gaudint de la muntanya amb els nostres amics (i els teus familiars). Fins i tot, vaig poder entrenar amb el Miguel Angel Heras aquest estiu a La Covatilla (Bejar), li vaig parlar de tu i a l’acabar em va regalar la seva samarreta en homenatge a tu. Això no t’ho esperaves, eh? N’estaries orgullosa. Segur.


Vaig arribar al dia “D” en el moment de forma ideal, segur i confiat de mi mateix, tot i que desconeixent fins a on podia arribar. Només tenia les meves referències d’altres edicions que, en aquest cas, no eren fiables. Finalment, les meves previsions més optimistes eren fer-la per sota de les 18h. Tot i així, tenia dubtes, malgrat que alguns es pensaven que ho feia per despistar i que tenia un as amagat a la mànega. N'estàven segurs de que baixaria amb escreix d’aquest temps.

Vam arribar a Bagà la tarda de divendres per recollir el dorsal i la bossa del corredor. Trobada amb els amics i companys: abraçades, ànims, complicitats, nervis, bons desitjos, companyonia, amistat, noblesa... i moltes ganes de que arribés l’hora de la sortida.

Sopar a Ca l’Amagat, hotel de concentració de l’equip Salomon. I just a l’entrar a la sala, allà ens els trobem. En veure’m, el Miguel Heras es va aixecar per saludar-me i preguntar per la teva família ja que quan ens vam veure a Béjar li vaig dir la farien el Bernat, el Pere i el Tottu. Quin detall i quin orgull!!

Sopar distés, animós i divertit, i com sempre, jo vaig ser el blanc de totes les bromes per la meva suposada excessiva competivitat. El que ha d’aguantar un!! I després ràpidament a l’apartament, just a la Plaça Porxada, lloc de sortida de la cursa. Darrers preparatius: dorsal, sabatilles, roba, xip, nervis i bons desitjos per demà. Darrera ullada des del balcó a la Plaça Porxada que en aquell moment està deserta i silenciosa.


Dormo molt bé. I just a les 5:30 del matí, uns segons abans de que sonés el despertador, em desperto. Encara és negra nit però a la plaça ja hi ha moviment. Ha arribat el dia. Esmorzo amb el Tottu. Ens canviem. Arriba primer el Marc ja preparat i després ho fa el teu fill Bernat amb la Queralt que tot just acaben d’arribar de Sabadell, juntament amb el Pau.


La plaça comença a omplir-se. Fotos abans de baixar i ara sí, ens dirigim a la sortida. Els minuts previs van ser molt emocionants. Molt. Ens trobem amb el Pere Farriol, el teu germà makinorri, i el Xavi Vila. Al Pere no el coneixia en persona tot i que per correu n’haviem parlat bastant arran de que ell llegís la meva crònica de la Cavalls del 2012. Una abraçada molt càlida i entranyable. Ja hi som tots. Fotos de la família i els amics que estan sota els porxos de la plaça, gestos d’ànims, crits. Ens abracem. Falten tres minuts. Més abraçades. Encara és fosc. Falta un minut. La gran abraçada, una gran pinya recordant-te, plors, molta emoció...molta!!. I tu allà dalt contemplant-nos. Crits, sempre3a, trenta segons, màgia, “El último mohicano”, emoció, els braços enlaire, cridoria general...tres, dos, un... comença la Cavalls. 



La sortida de la plaça és lenta pel tap que es forma al carreró que porta a la Plaça Catalunya, lloc on està l’arc d’arribada. Abans d’entrar al carreró sento que criden el meu nom. Em giro i veig al Manels. Pell de gallina. Ens fonem en una llarga abraçada i ens desitgem tota la sort del món. El Manels estava l’any passat amb el Pau quan vas defallir dalt del Pas de Gosolans. Va ser ell qui em va trucar dos cops en cursa per dir-me que estaves molt malament, i finalment qui va venir a Grèixer a buscar-me per donar-me la fatal noticia, portar-me a l’Hospital de Berga i finalment qui va dur-me a Sabadell a les tantes de la matinada. No ho oblidaré mai, mai. 

En sortir del carreró, la cursa s’obre i ja puc córrer de debò. Tinc clar que en el primer km per Bagà i després pel tram de pista havia de córrer ràpid per avançar moltes posicions i evitar així els taps que cada any es formen al corriol on comença la pujada al Refugi del Rebost (1.614 m). Vaig ràpid però controlant. Tinc per endavant 100 kms, molt desnivell i no és qüestió de cremar-se en la primera pujada de més de 1.700 metres de desnivell que hi ha fins al Niu de l’Àliga (2.500 m).

El primer punt de control i avituallament al Rebost arriba ràpid. Tinc la sensació de que ha estat molt fàcil. Cap sensació de cansament. Cames al 100 % i primera alegria quan uns centenars de metres abans ja trobo al Jordi Casanova, amic i deixeble de Run&Fit, animant-me al Coll del Forn.



Arribo al Rebost en 1h13’29” (km 8). Set minuts per sota del temps previst. Això va bé. No paro. Porto els bidons plens i opto per la teva tàctica. Retallar temps als avituallaments. Inicio la pujada al Niu. 

Tinc ganes d’arribar a Comafloriu on espero trobar a la Tensi i a tots els nostres amics. Desitjo que no hagin tingut problemes per arribar-hi. Però de seguida els veig. Hi eren tots i en especial la Tensi. Quina claca!! I també molts koales fent la gresca de sempre. Emocionant. Energia a tope!! Des d’alla veig el cim encara una mica llunyà però vaig molt bé, amb molta força i carregat d’energia. Pujo caminant fent força amb les mans recolzades a les cames. Porto els pals a la motxilla però he decidit no treure’ls encara per no perdre temps. De fet, al final no els vaig necessitar durant tota la cursa.




Arribo al Refugi del Niu de l'Àliga molt bé en 2h22'20" (Km 14). Divuit minuts per sota del temps previst. Fantàstic. I el millor de tot és que vaig molt bé. Cap simptoma de cansament i el millor de tot és que el temps em passa volant. La sensació allà d'alt és magnífica. Fa un dia esplèndid i tenim unes vistes de la Serra del Cadí i del Pedraforca úniques. Tampoc m'aturo. No m'ho crec. En altres edicions necessitava estar-me allà dalt uns quants minuts per recuperar l'alé. Passo caminant pel punt de control, agafo un quart de plàtan i un grapat d'avellanes que vaig menjant mentre començo la forta baixada en busca primer de les Penyes Altes i després del següent refugi, Serrat de les Esposes. 



Sé que vaig molt bé, no només pel temps sinó també perquè vaig gairebé sol i els dorsals que veig són majoritàriament grocs indicador de corredors que van sortir en el calaix dels bons. És una sensació increïble. Vaig trotant en tots els trams de baixada i quan el terreny s'enfila recupero caminant. Vaig ràpid i de seguida arribo a les Penyes Altes. Em liquido la pujada en un tres i no res. Ja sóc a dalt. I no puc contenir un somriure íntim de satisfacció. Teresa, m'estàs portant molt ràpid!!

La baixada és molt tècnica i en poc menys de cinc minuts caic a terra dos cops. A la primera pico amb els genolls a les roques i comencen a sagnar. No hay dolor. I poc després m'enganxo amb una arrel i caic rodolant pel terra. M'aixeco i comprovo que ningú m'ha vist. Sentit del ridícul?? jajaja.

Arribo al Moixeró endollat. I just trepitjar els primers prats em trobo al Pau i al Raül Koala, crits d'ànims de tots dos. Suposo que porten volls-damm però crec que no seria una bona idea aturar-me per prendre'm una. Millor a l'arribada.

Faig tot el Moixeró i tota la baixada fins al Serrat corrent a bon ritme. Vaig molt còmode. Disfruto del paisatge i de la magnífica sensació que tinc. Estàs present!! Amb tu conservo moltes imatges en aquells indrets. És tan bonic el lloc!!



L'arribada al Serrat de les Esposes (km 28) és espectacular. Està ple de gent. Molta cridoria i molts ànims de la gent. No pots caminar. Per força has de córrer encara que sigui pujada. Entro al punt de control en 4h05'07". Guauau!! Trenta-cinc minuts per sota del temps. Anem bé, noia!!

Faig un whatsapp al grup, com he fet abans al Niu i al Rebost comunicant el meu pas pel control per tal de que els amics sàpiguen per on vaig i com vaig de temps. Aquí si m'aturo uns minuts a preparar-me dos bidons amb carbohidrats "Vitargo". Són pocs minuts. Abans de sortir agafo un altre grapat d'avellanes. Intento controlar el tema aliments per tal de no patir problemes estomacals més endavant. L'objectiu és prendre només els bidons de "Vitargo" amb les dosis preparades en sobrets que porto a sobre. I de tant en tant, agafar una mica de fruits secs o una mica de plàtan. Aquesta és la tàctica, almenys fins arribar a Bellver on penso menjar alguna cosa més sòlida.

Em cordo de nou les sabatilles i tiro milles en direcció a Bellver. Tret dels tres primers quilòmetres de pujada en direcció a Cortals, la resta és un tram nou que ens durà a Bellver de Cerdanya (11 km) per tornar a pujar buscant el refugi de Cortals de l'Ingla. Surto caminant ja que l'inici del tram és en forta pendent. Molta gent per tot arreu animant. Quina festa!! Quan arribo a dalt, miro cap a baix i allà al fons veig el refugi ple de gent i animació. Que maco!!

De seguida arribo al Mirador, punt on s'agafa el camí dels Bons Homes. El conec perquè fa una setmana vam fer una sortida de 10 hores per reconèixer aquests trams nous. Sé que es pot córrer força, tot i els trams més tècnics que hi ha durant la baixada. M'hidrato convenientment i començo a baixar. Vaig molt bé. Estic sorprés. Porto gairebé 5h de cursa i em trobo al 100%. 

Baixo molt ràpid i en poc temps arribo al tram apestós de pista que ens ha de dur al pavelló de Bellver. La calor apreta. Són les 13:00, el camí és descobert i es nota. L'arribada al pavelló és espectacular. Moltíssima animació. Crits, aplaudiments... Entro al control quan porto 5h17'19" (Km 39). Gairebé cinquanta minuts més ràpid del temps previst. Genial!!

Control de material. Tot en regla. Faltaria més. Vaig carregat com un ase i encara més quan surto de Bellver perquè haig d'agafar obligatòriament el material que a partir de les 17:00 serà obligatori també (samarreta tèrmica, frontal, malles pirates, compressors...). Ara si que vaig carregat!! Però abans em cruspeixo un plat de macarrons amb tonyina. Tinc gana i m'entra d'allò més bé. Agafo una mica de meló i plàtan. Preparo els bidons amb "Vitargo" i au, a la feina!!

Quan surto del pavelló es nota encara més la calor. S'hi estava tant bé allà a l'ombreta!! Just sortint del pavelló coincideixo amb un corredor basc, l'Iñaki, amb el que faré tota la pujada fins a Cortals. És el tram més lleig de tota la cursa i xerrar ens fa passar el temps més ràpidament. Parlem de les nostres coses, de curses, de reptes... i així de mica en mica, fent camí. Unes estones corrent i unes altres caminant per recuperar una mica, i així fins que el terreny es posa impossible i només podem caminar. Sort que sortim de la pista i pugem fins a Cortals per corriols i prats molt més agraïts. 

Cortals no arriba mai. Les pujades i corriols es succeeixen un darrere l’altre. Poc abans d’arribar-hi sentim una forta cridòria. Pensem que ja hi som però eren l’Yves “Gall Pelat” i un “zegamero” del qual no recordo el nom que juntament amb un altre estaven fent de les seves. És a dir, cridar i animar com a posesos. Gràcies companys!!

Per sort, poc després el refugi s’albira a dalt d’un revolt. És ple de gent com a tota arreu. Quin goig!! Les darreres rampes són dures de collons però finalment hi arribem. Tota l’explanada és plena de gent i entre ells el Raül "Koala" i el Pau, que amb la seva forma particular d’animar em deixa anar “Vinga Ferran que tens unes quantes nenes per davant teu!!”. En Massa i l’Assumpta estan per allà a l’avituallament. I de seguida ell m’atén i m’anima: “Necessites quelcom? Aigua? menjar? Vinga, vas molt bé. Estàs fent un molt bon temps”. Gràcies Massa pels ànims i la teva atenció. M’hidrato, menjo quatre ganyips i surto de Cortals (km 47). M’espera un tram llarg, tècnic i força dur fins a Prats d’Aguiló (2000 m). L’any passat va ser l’infern per a molts de nosaltres. Pluja, aire i molt de fred. Aquesta vegada no seria així. Potser calor. Però tant se val.

Arrenco a córrer per la pista mentre em mengo les avellanes tot buscant el corriol que m’ha de dur a Coll de Pendis. Pujo bé, tot i que la calor no ho facilita. No vull apretar, encara queda molt. Tot just porto 50 km. Meitat de cursa. Poc abans d’arribar a Coll de Pendis em trobo al Jordi “Koala” en direcció contraria buscant el refugi de Cortals. Molts ànims!!

A Coll de Pendís hi ha força gent que anima de valent. Jo els hi retorno els aplaudiments i els ànims amb un gest amb la mà i un somriure. Com estic gaudint!! Passat Pendís continuo pujant buscant el Coll de Vimboca, el nostre coll favorit, te’n recordes?. Està esplendorós. Verd, verd com una catifa. Deixo de córrer. Camino i miro al meu voltant. Vaig sol i gaudeixo del moment.


Continuo a bon ritme. Ara trotant, ara corrent. Vaig en busca de la Roca de la Moixa (2055 m), una pujada curta però molt dreta que fa treuré l’alé. Allà coincideixo amb dos corredors més. Anem plegats. Tros de grimpada i arribo a dalt de la Serra dels Estabalars. Recordo que l’any passat en aquest pas les vaig passar molt “putes”. Com tenia les mans glaçades pel fred no tenia sensibilitat per agafar-me a les roques i pujar. I a sobre portava els pals que em feien molta nosa. Avui ha estat diferent.


Per aquesta part de recorregut, tot i ser suau pujada vaig trotant i només en els trams costeruts camino. Les vistes del Bergada des d’aquestes contrades a 2.200 metres són espectaculars. Vaig gaudint del paisatge però sense encantar-me gaire, però de sobte, em foto un cop molt fort contra una branca baixa que no havia vist perquè la visera de la gorra me la tapava (anava una mica ajupit per superar una pujadeta). Vaig caure de genolls a terra, estabornit i molt adolorit. Vaig fer un crit de dolor que va fer que el company que portava uns cinquanta metres endavant reculés a ajudar-me. Pensava que només havia estat el cop però al treure’m la gorra i posar-me la mà al cap de seguida vaig veure, per la sang que rajava, que la cosa era més important. La primera cosa que vaig pensar era que potser això m’obligaria a retirar-me. Semblava un trau força gran. Els dos companys em van assistir. Volien trucar al 112. Noooo!! No cal. Em posaré un buff ben apretat i arribaré fins a Prats d’Aguiló per tal de que em curin. Dit i fet. Buff apretat, dolor al cap i cap a endavant. No hi havia una altra.

Començo a baixar en direcció a Prats d'Aguiló (km 58). La baixada és ràpida però un pel perillosa i s’ha d’anar en compte. Em fa mal el cap però res que no es pugui aguantar. A aquestes alçades no vindrà d’això, no? Baixada, pujada, baixada, torrent, torno a pujar per un prat i poc després Prats d’Aguiló als meus peus. Apreto el ritme. El terreny és tou i agradable per córrer. Arribo en 9h04’34”, un hora i sis minuts per sota del temps previst. Molt bé i això que he perdut uns minuts amb el tema del trau al cap.

Quan entro al control, la gent que em veu de seguida crida als metges de cursa. Em conviden a passar al refugi. Un metge i una metgessa molt catxondos s’interessen per mi. Em fan seure en un banc mentre acaben d’atendre a un altre corredor que s’ha fet mal. Dos o tres minuts després ja els tinc amb mi. Em miren el trau  i sembla que no serà gaire complicat reparar el tema. Tres punts de sutura i a córrer. Tot i que, ufff!!, em van fer força mal. Això de cosir a “pelo” no és gens agradable. Bufo, i em pregunten si estic marejat. Jooo? Nooo? No fos cas que en fessin estar-me allà més temps. Una mica d'iode, un ibuprofé pel dolor, uns minuts de repòs i em donen el vist i plau per continuar. Els hi agraeixo l’ajuda i surto de nou amb ganes de menjar-me el món. Miro el rellotge i he perdut més de 20’. Decideixo recuperar temps no avituallant-me correctament. Error!!! Només vaig agafar un got de caldo, una mica de pernil dolç i formatge enrotllat. Preparo dos bidons de “Vitargo” i surto del control per enfilar el que havia de ser el tram més dur i agònic de tota la cursa. I tot per aquest error de càlcul o excés de confiança.

El cert és que ja a les primeres pendents de la pujada al Pas de Gosolans vaig fer figa i de quina manera. Vaig agafar un ocellot espectacular. Maleït sigui!! Merda!! Em trobo fatal. No avanço. Vaig molt lent i molts corredors m’avancen. Tinc ganes de seure en una roca i descansar. Però no, no ho faig. Per sort, sé el que em passa i com solucionar-ho. Porto un gel d’emergència (només un perquè no pensava fer-ne servir). Però no m’entra. És massa gelatinós. Hauria de beure aigua per empassar-lo millor però em fa mandra fins i tot això. És una sensació rara. Saps que has de fer però no pots. M’obligo. Vinga una xarrupada més de gel. El porto a la mà mentre avanço com a ànima en pena. Després d’un temps, que se’m va fer interminable, començo a albirar el final de camí i de sobte sento sobre el meu cap l’Andrés cridant el meu nom. M’aturo i miro cap a dalt. Està a dalt d’una roca animant-me i avisant a la resta de companys que ja em té al punt de mira. Aixeco la mà sense gaire convicció per saludar-lo. Però no tinc gaire esma. Continuo la meva penosa pujada fins que finalment veig, al tram final del corriol, l’indicador de “Pas de Gosolans”. Teresa, torno a pensar en tu. Avui fa un dia esplèndid al contrari d’aquell fatídic 29 de setembre. En aquell moment me n’adono que he repetit el camí que vas fer tu en unes condicions físiques similars, un ocellot en tota regla per no menjar prou. La diferència va ser la climatologia i els amics que m’esperaven a dalt. Tu no vas tenir aquesta sort.



Arribo a dalt i allà hi són l’Andrés, l’Anna, la Rosa (percentil90) i el Jordi, i algú més que no recordo. Em diuen que estic pàl·lid, que no faig bona cara. Però jo sento que començo a sentir-me millor. El Jordi m’ofereix mitja barreta energètica de xocolata que s’estava menjant ell. No em ve de gust però l’agafo i la menjo sense ganes. Ens fem unes fotos i després d’uns quants minuts, que no controlo, marxo cap al refugi d’Estasen. Pocs metres més avall em trobo al Vicente, el Xavi Miquel, la Rosa Mª i ... oh, sorpresa, també al meu amic Jordi Casanova que ha pujat fins allà a dalt per animar al seu "míster", com sempre em diu ell, i de ben segur també a seguir el teu rastre fins a Gosolans. M’emociono i li faig una abraçada. 



Continuo direcció al Collell però abans giro el cap en busca del lloc on hi ha un gran grup de pedres sobre el prat de la Serra Pedregosa que dibuixen en gran el teu nick “3A” a tall d’homenatge perpetu. Allà està, a la meva dreta. Se m’omplen els ulls de llàgrimes mentre continuo corrent. Giro un altre cop el cap per darrera vegada. Teresa, Déu meu, perquè tu?. Ara mentre escric se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes recordant aquell moment.


La cursa continua. El cel és blau i net, sense núvols. La Serra Pedregosa, solitària i calma, té quelcom d’encisadora. Sento darrera meu els crits de l’Andrés i l’Anna que venen corrent darrera meu tot animant-me sense parar. Vaig ràpid. Volo. Estic “on fire” de nou. Carregat d’energia. Baixo en direcció al Collell a molt bon ritme i en la baixada em trobo al Raül i l’Eva esperant el meu pas càmera “en ristre”. Em fa alguna foto i de seguida el crack del Raül fa uns metres corrent al meu costat donant-me ànims. No continua perquè és sabedor de que per allà a prop hi ha un control i està prohibit acompanyar corrent a cap corredor més de 100 metres. Just un minut després apareixen els del control. Bé, suposo que no hagués passat res perquè un d’ells era el Lluís “Sting” i de ben segur hauria mirat per a un altre costat...jejeje. Ens saludem sense deixar de córrer. Tinc la silueta de l’imponent Pedraforça allà davant. Les llums de la tarda li confereixen un color singular. Volo i a la meva dreta torna a aparèixer l’Andrés que ha agafat una drecera. Crida com un boig. “Vamos Ferran, corre, mákina, vas muy bien, vamooosssss!!” Un crack l’Andrés. Gràcies!! 



Deixo la confortabilitat del Prat Llong i del Prat Socarrat i entro a la pista que m’ha de dur a Estasen. Són poc més de 4 km d’una pista que mai m’ha agradat, malgrat sóc conscient que, en aquest terreny, sóc força ràpid i que puc avançar molt. I així va ser, un darrere l’altre vaig deixar enrere, en aquells poc més de 20’ que vaig trigar en arribar, a un bon grapat de corredors que abans del Refugi de Prat d’Aguiló portava al darrere.

Arribo a l’Estasen en 11h05’49” (km 70), just una hora per sota del temps previst. He recuperat una mica de temps però encara maleeixo el temps perdut pel trau al cap. Aquest control em fa especial il·lusió perquè tornaré a trobar-me a la Tensi després de gairebé 10 hores sense saber-ne res d’ella. La darrera pujada de 200 metres té força desnivell però arribo bé gràcies als ànims de tota la gent aplegada al llarg de la pujada. Entro al control i allà em trobo a la Tensi i a la Marlés molt contentes de veure’m. Em pregunten com vaig i les explico l’accident. La Tensi està alleugerida perquè ha vist que vaig molt bé. Tenia por de que petés per l’excés de ritme en la primera part de la cursa. Menjo un plat de macarrons amb tonyina, un parell de gots de caldo, buido el material de la motxilla que ja no faré servir i sobretot els pals que he decidit no fer servir definitivament. La Tensi em té preparat un bidó de “Vitargo” i li demano que em prepari un altre perquè ja no em queda. Menjo ràpid. Tinc pressa però la Tensi no vol deixar-me marxar fins que no em canviï de samarreta perquè la “Salomon” de l’Heras la porto bruta i xopa. A la motxilla porto la samarreta “Correcat” amb el teu nick “3a” brodat a l'esquena que volia treure a l’arribada a Bagà. Però davant l’insistència de la Tensi decideixo fer-li cas. Canvi ràpid, fotos de rigor, petons i cap a Bagà que hi falta gent!!


Aquests 10’ de recuperació m’han anat d’allò més bé. Surto amb energies renovades en direcció a Gresolet. Serà la primera vegada en cursa que faré la baixada de dia. Un luxe perquè aquest tram és força perillós i traïdor. En cursa sempre he tingut ensurts importants i alguna caiguda important. Te'n recordes de la del 2011 que vaig caure de cap pel marge i que em van treure pels peus entre quatre corredors? Semblant a la teva al juliol del 2012 i que per sort no et va passar res...jejeje. Enfilo en corriol de baixada a bon ritme però anant en compte perquè després de 70 km de cursa les cames, tot i estar molt bé, ja porten molta tralla a sobre i poden fer figa amb qualsevol pedreta o arrel que trobin amagada pel camí. Per tant, vaig amb mil ulls però el fet de conèixer el terreny m’ajuda a avançar més ràpidament. Continuo atrapant corredors que porten un ritme més lent que el meu. Després de creuar els tres torrents que hi ha al trajecte enfilo la darrera pujada fins al Refugi de Gresolet (Km 74). No controlo el temps que porto, ni tampoc hi ha catifa de control de xip. Ja començo a notar el cansament. I el cos em demana esplaiar-me una mica més a l’avituallament. En aquest opto per agafar fruita. Em ve de gust suposo que per la calor que fa. També em ve de gust prendre’m un parell de gots de Coca-Cola. Tres minuts i m’acomiado dels voluntaris. Sé que ara ve un tram complicat, no tant pel seu desnivell sinó perquè ja porto molts km a les cames i això es nota.

Sortint de Gresolet comença la pujada a Coll de Bauma. A aquelles hores de la tarda l’espectacle és bucòlic. Travesso una fageda imponent que, iniciada la tardor, comença a tenir els colors ocres propis d’aquesta estació i que amb els raigs solars que s’escolen entre els arbres confereixen un color especial a l'indret.

Aquesta vegada tinc la impressió de que no pujo ràpid perquè m’avancen alguns corredors que baixant a Gresolet havia avançat jo. Cap problema perquè després tinc una llarga baixada fins a Sant Martí del Puig i allà puc recuperar i guanyar molt de temps.

Conec el terreny i això m’ajuda molt. En poc temps sóc a dalt i oh, sorpresa, allà em torno a trobar a l’Eva i el Raül que havia vist a la baixada cap a Estasen. Aprofito per aturar-me, hidratar-me i intercanviar unes paraules amb ells. Només els corredors sabem com és d’agraït trobar-te a gent coneguda en una prova d’aquestes característiques. Intercanviem unes paraules i marxo en direcció al següent punt de control. El Raül aprofita per fer-me alguna foto que surt una mica moguda...jejeje!!



La baixada fins al control de Sant Marti del Puig la faig molt ràpidament. Primer per un corriol molt agradable i després per una pista que no ho era tant fins a Coll de Bena. Torno a recuperar les posicions perdudes a la pujada anterior i algunes més. Vaig endollat. Tinc la sensació que des de l’ocellot porto una marxa més. Les sensacions són brutals. Les cames, evidentment, noten els quilòmetres acumulats però funcionen perfectament. El ritme no només no defalleix sinó que a voltes l’incremento a mesura que la cursa avança. Passo pel Coll de Bena. Claca animant als corredors i enfilo la segona part de la baixada fins al control. En aquest punt atrapo a un parell de portuguesos que escorten a una dona força kanyera que després sabré que és la Natercia Martins del “Team Salomon Portugal” acompanyada del Nuno Manuel Méndes da Silva, guanyador de la UT de Barcelona d’enguany, per tant un crack que segurament estava fent de llebre a la Natercia. L’altre portuguès no sé qui és però per la pinta també sembla kanyero, o potser només és l’aparença. Mai se sap.

En un primer moment vaig molt còmode darrere d’ells que tiren fort cap a baix. Li estan foten de valent però arriba un moment que noto que puc anar més despresa i que potser vaig millor sense ningú al davant per veure millor el camí ja que la llum comença a justejar. Aprofito una indecisió de la Natercia per avançar-la i després demano pas al Nuno. Cap problema. Gasss!! Apreto de valent al darrer terç del tram que coincideix amb la pista que porta al control. Arribo en 13h03’05” (km 83). Guaaau!! 1h37’ més ràpid de l’horari previst. Déu n’hi do. Li he fotut una bona queixalada al crono en aquest parcial. No m’estranya. Vaig superendollat. Motivat. Amb ganes d’arribar però gaudint com poques vegades ho he fet mai en una cursa. Potser la situació més semblant va ser a la Half UT del Montsant a l’octubre de l’any passat.

Com he retallat tant de temps, crec que és convenient recuperar bé a l’avituallament no sigui cas que a la temuda pujada al Sant Jordi, la darrera important, agafi un altre ocellot. La veritat és que em feia una mica de por però per altra banda estava convençut que la pujaria bé perquè no podia ser d’una altra manera. Menjo de tot, bec Coca-Cola i un got de caldo, em preparo el darrer “Vitargo”, xerro amb alguns corredors i voluntaris, i quan ja estic preparat arrenco de nou.

Se m’enganxen un parell de corredors valencians, la Natercia i el Nuno que també han arribat al control. La Natercia es posa el frontal però li dic que no cal. Encara tenim llum i passat el corriol inicial, tindrem un tros de pista fins a l’inici de la pujada al darrer refugi, el Sant Jordi, situat al km 88 de la cursa.

Passo jo primer marcant el ritme, darrera meu els valencians i tancant el grup el Nuno i la Natercia. L’altre no deu anar gaire fi perquè s’ha quedat a l’avituallament una estona més. Els valencians em pregunten per la pujada. Els hi dic que és força dura. A l’avituallament un voluntari els ha dit que trigaran 2h en pujar. Els hi dic que no, que potser en 1h15’ o 1h20’. Els comento que el dissabte passat, en un entrenament, vam fer la pujada en 1h03’ anant ràpids. Es prenen aquesta referència molt seriosament i a l’entrar al corriol de pujada, just quan es deixa Can Cerdanyola a la dreta, un d’ells fa un lap al seu cronòmetre. Vol saber quan triguem en pujar. Just en aquest moment, encenc el frontal. És una mica més tard de les vuit de la tarda.

Enfilem la pujada a bon ritme tot parlant de l’edició del 2012 en la que també van participar però retirant-se a les primeres de canvi quan van veure el percal. En aquestes, veig una parella en mig de la foscor. Em criden i els reconec. Són l’Eva i el Raül que encara estan fent el seguiment de la cursa. Com s’agraeix això!! Gràcies i mil gràcies, companys!! No recordo que em diuen però la trobada és benzina per a les meves cames. Apreto el ritme, i els valencians enganxats. Els portuguesos s’han quedat enrere. Pugem ràpid sense deixar de parlar. Als valencians els meravella “Els Empedrats”. Realment és un indret molt bonic. De dia és preciós però de nit té un encant especial i màgic. El brogir de l’aigua baixant amb força pel torrent, els salts d’aigua, alguns d'espectaculars, els successius passos empedrats per creuar a una i altra banda el torrent... Un espectacle molt bonic i que convida a aturar-se i gaudir-ne de l’indret. Però haurà de ser un altre dia. Avui toca anar per feina.

Pujo ràpid amb pas ferm i ple de força i energia. Al·lucino de com em trobo. Pas a pas  anem guanyant alçada. La major part del temps caminant ràpid i, de tant en tant, trotant en els “falsos llanos”. El temps passa volant i de seguida ens trobem enfilant la darrera pujada pel prat que ens ha de portar al refugi. Des d’on som es veu la llum del Sant Jordi i la veu de moltes persones que es troben allà dalt. De sobte, per l’esquerra ens apareix un esquadró de soldats de les COE que venen d’agafar aigua de la Font del Saüc. És una imatge inversemblant en aquells paratges i a aquelles hores. Recordo que el Toni, el guarda del refugi, ens va comentar la setmana passada que estava previst que per aquestes contrades vingués l’exèrcit a fer maniobres. I a l’acabar la cursa, vaig saber que aquests soldats es trobaven escampats per tota la zona: Sant Jordi, Serra Pedregosa, Estasen...

Just a l’arribar al refugi, un dels valencians canta el temps. Una hora justa i poc segons. No m’ho puc creure. Hem pujat millor que dissabte passat quan tot just començàvem l’entrenament. Brutal!! El temps al Sant Jordi va ser de 14h21’44” després de 88 km.

L’avituallament és “un visto y no visto”. Ja no em preocupa el que prenc o no. Ja la tinc al sac i amb un molt bon temps. Sense tenir molt clar, el que podria trigar en els darrers 12 km fins a Bagà, calculava que podria estar sobre les 16h i poc. Buff!! Estava al·lucinant!!

Dos gots de Coca-Cola i un tros de fruita. Res més. Vaig bé. Ara ja queda la part més fàcil. Els hi dic als valencians que si tirem. Au, vinga, som-hi!! Em demanen que passi al davant mentre els explico el que queda. Poc menys d’un parell de km fins al peu del Coll d’Escriu. Una pujada curta de 200 metres de desnivell que podem fer en un quart d’hora. I després baixada fins a l’arribada, tot i que la pista és poc agradable per córrer perquè té moltes pedres soltes.

Fa estona que no penso en tu, tot i que va ser just allà a on vaig tenir les primeres noticies del teu defalliment. És el fet d’anar acompanyat i parlant tota l’estona. De seguida prenc consciència del que estic fent i de qui està sent el motor de tot plegat. Sense voler (o si) vaig apretant el ritme i veig que els valencians es van quedant enrere. Arribo al peu de la darrera pujada i amb moltes ganes de liquidar-la, l'enfilo molt animat. Uff!! Quines ganes d’arribar i gaudir del moment de creuar la línia d’arribada. Ja començo a imaginar-me-la. Pujo ràpid però els valencians també. I fins i tot, més ràpid que jo, ja que quan arribo a dalt, ells ho fan pocs segons després. Els espero mentre faig un glop de beguda isotònica. Xiquets (eren força joves, uns trenta i poc anys), ja tenim la feina pràcticament feta. Ara a córrer!! Només 10 km a meta!! Gaaaasssss!!!

Baixem els tres junts però de seguida marxo. Ara no m'espero. Tercera, quarta, cinquena marxa. Gas a fondo. No em fa mal res. Efecte de l’adrenalina?? No ho sé, però gaudeixo molt de la baixada i, fins i tot, penso que tampoc es corre tant malament per aquesta pista...jajaja.

En la llarga baixada penso em com serà l’arribada. En el que faré o no faré. M’imagino creuant la meta amb els braços enlaire assenyalant el cel on estàs tu!! Els pensaments ocupen el meu cap mentre vaig avançant corredors camí de Grèixer, penúltima etapa.

Passo el poble de Grèixer. Una família amb canalla petita es troben asseguts al camí. M’aplaudeixen amb força. Els nens tenen esteses les mans per tal de que els hi les piqui. Estic una mica separat d’on està la canalla però em desvio i afluixo la marxa per picar-los les mans a cada un dels nens. Els pares em donen les gràcies i jo a ells. Estic pletòric.

Després d’un revolt, el senyal de "cediu el pas" que indica que la carretera es a prop. De sobte, els records d’aquella matinada del 30 de setembre em venen al cap. L’any passat en aquest tram tremolava de por demanant que les paraules del Manels per telèfon, en la segona trucada, no volguessin dir el que finalment van significar. Va ser un dels moments més durs i tristos que he viscut mai, i en aquell instant, com un flaix feridor, van retornar al meu record. Aviat farà un any!!

Entro a la carretera i instintívament miro al lloc on estava el cotxe del Manels aparcat esperant-me. Però no hi era. En el seu lloc, hi havia un parell de cotxes amb una colla de joves fora dels mateixos força animats. Aplaudiments!! Els faig un signe d’OK amb la mà i apreto a córrer carretera avall. No recordo quan tros hi havia d’asfalt. Pensava que no era tant però al final van ser gairebé dos km baixant a tope i gaudint també de la meva faceta asfaltera.

En el tram de carretera encara avanço a quatre o cinc corredors més. Vaig molt ràpid. Trec energies d’on no sé. Deixo la carretera i agafo un corriol a la dreta que m’ha de dur al càmping de Bastareny. Tot passa molt ràpid a diferència del 2011 quan anava amb tu que, a aquestes alçades de cursa, anaves molt petada. Encara tinc temps d’atrapar uns quants corredors més. Els darrers, un grup de tres, just abans d’arribar al càmping. Els passo com un exhalació, però veig que un d’ells se m’enganxa i intenta seguir el meu ritme. Deixem el càmping i entrem en el darrer tram de cursa, ja d’asfalt fins a l’arribada. No deu quedar més d’1,5 km. Anem colze a colze a molt bon ritme buscant la llum de Bagà. La tenim al davant. Agafo el telèfon i truco a la Tensi per avisar-la. Es sorprèn en saber que ja estava arribant. Em diu que tot just havien encarregat el sopar en un bar al costat de la plaça. Està molt contenta i em diu si sé com vaig. Li dic que no i em diu que vaig segon de categoria a 6’ del primer. No m’ho puc creure. Subidon!! Instintivament faig un canvi de ritme deixant enrere el meu darrer company. Li demano disculpes i li explico les raons. Però no paro. Gasss! Entro a Bagà, se m'escapa el riure d'emoció. Darrera pujada de 100-200 metres. Avanço al que serà el darrer corredor. Vaig com una moto. Giro a la dreta i baixo les escales buscant l’arribada. Sé que estic a pocs metres. Més escales. Gir a l’esquerra i ja ho tinc. Al fons, en el moment que comencen les tanques que ens han de conduir a l’arc d’arribada, es troben la Tensi, l’Anna i l’Andrés cridant i emocionats com jo. No m’aturo. No puc. Entro a la catifa verda que rep als corredors a poc menys de cinquanta metres de l’arribada. Aixeco els braços, penso en tu, ho he fet per tu però també per mi. El carrer, a banda i banda de les tanques, és ple a vesar de gent que aplaudeix a rabiar. Sento molta cridòria i per megafonia a l’speaker dient no sé què de la meva arribada.... Aixeco de nou els braços al cel. 15h40’24”!!! No m’ho puc creure. M’aturo de cop, m’agenollo i em tapo la cara amb les mans. Sento una emoció immensa i molt intima. Sóc feliç.



De seguida arriben la Tensi, l'Anna, l'Andrés i ens fonem en una llarga i emocionada abraçada. Em diuem que he fet segon de categoria. Bufff, increíble. 


Pocs minuts després arriben noticies del Julio des de Sabadell. Està fent el seguiment per la pàgina web de la cursa i ens comunica que he avançat al que anava primer en el darrer tram i que he estat el guanyador de la categoria de veterans B. Esclat d'alegria i emoció. Això si que és grossa!! No podia anar millor, Teresa!! Hem guanyat!! Hem guanyat!! Hem tornat a fer podi com sempre que hem participat a la cursa, però aquesta vegada primers!! Podré pujar al podi. I de seguida, tinc clar que demanaré el micro i parlaré de tu. Necessito fer-ho. La victòria també és teva.



En els minuts següents estem tots en un núvol de felicitat. Tothom em felicita i tothom sap perquè. Tothom et té en el seu pensament. Era per tu. Hem vingut per tu. Hem fet la cursa per tu. Jo vaig posar les potes i tu vas ser la meva ànima, la meva força, el meu alè... Hem tancat el cercle. Sempre Teresa!!




EPÍLEG

El poema que vaig adaptar d'en Miquel Martí i Pol per concloure la crònica de la Half UT de Montsant cobra encara més força:

La certesa de tu no m’ha abandonat,
viu en moments compartits que hem
gaudit molt i que jo gaudeixo encara,
records petits, foteses, que m’acompanyen
ara que tu te n’has anat per sempre.

Distant com ets i ja irrecuperable,
No deixaràs d’acompanyar-me sempre
en allò que estimàvem com si fos
una part de nosaltres, tal vegada
la part més clara, íntima i senzilla.

Adaptació lliure del poema “Els objectes” de Miquel Martí i Pol
Llibre d’Absències

Els corredors continuen arribant. Un rere l'altre, centenars de corredors al llarg de tota la nit i durant les primeres hores del matí van creuar la línia d'arribada de Bagà. I entre ells molts amics i familiars de la Teresa que van voler retre el seu homenatge íntim i personal. La Tensi i jo vam voler estar en l'arribada de cada un d'ells.


Primer ho va fer el Pere Farriol, germà de la Teresa, en uns magnífics 17h34'35". Un makinorri amant de la muntanya i de les bicicletes. Un filiprim com la Teresa. amb la mateixa ànima i el mateix esperit. Encantat d'haver-te conegut i d'haver gaudit de la teva presència i amistat. Una abraçada, company.

Segon va arribar el Xavi Vila, poc després que el Pere, en uns també formidables 17h37'37" i a sobre, sense despentinar-se. Té collons el nano!! 

Després va arribar el Marc Miquel, deixeble de Run&Fit (això és fer publicitat encoberta...jejejej) en unes molt bones 20h04'58" i 6è sub23. Li va faltar poc per baixar de les 20h que té de sobres a les potes. L'any que ve segur que ho aconsegueixes.


I junts, sempre junts, el Bernat&Jordi Sust, nebot i tiet, en 25h40'07". Té molt de mèrit el que han fet. El Bernat en la frontera dels 18 anys, sense experiència "ultrera" i amb molt poc entrenament, ha aconseguit acabar de sobres aquesta Cavalls del Vent XXL. Fantàstic i increíble. Però tots sabem com i perquè ha aconseguit acabar-la, no? Oi que sí, Teresa? Segur, que n'estàs molt orgullosa del Bernat. Moltes felicitats, monstre!! I finalment el Jordi (Tottu), el que ha fet té molt mèrit i diu molt d'ell. Havia entrenat molt durant tot l'any i especialment en els darrers mesos per fer una gran marca, però finalment va sacrificar la "seva" cursa per estar al costat del Bernat i acompanyar-lo fins al final. Enorme!!


I què dir de la nostra claca i equip de seguiment que durant tot el cap de setmana ha estat amb nosaltres animant-nos a tots els llocs possibles de la Serra del Cadí-Moixeró i finalment a Bagà. Destacar en primer lloc al Pau amb el seu impecable i magnífic seguiment del seu fill Bernat (i amb el suport de tot el Koala Team). Molt gran!!. També la meva dona Tensi que ha tornat a patir amb molta comprensió i suport els meus entrenaments durant quatre llargs i inacabables mesos. T'estimo!! I a tota la resta d'amics que han estat un suport i una font d'ànims sense fi durant tot el cap de setmana: l'Anna Cos, la Marlés, la Queralt, l'Andrés Fernández, el Vicente Torres, el Xavi "pijaru" Miquel, la Rosa Cos, l'Eva Alcaraz, el Raül Angulo, el Jordi Casanova, la Rosa (percentil90) i el Jordi Sella, el Josep Massaguer (massa)... i molts més amics i coneguts que, allà o en la distància com el Xavi Curull o el seu mister Pau Fradera que amb els seus consells, ajuts i entrenaments, han estat al nostre costat aquest cap de setmana. A tots, moltes gràcies!!




10 comentaris:

Excal. ha dit...

Míster, emocionante de principio a fin. Y no te puedo piropear más de lo que llevo haciendo estos días. Gracias por ser así, me sirves de ejemplo.

Jordi Casanova.

david g r ha dit...

Sense paraules. Qui ho hagues pogut viure...Als teus peus, Ferran

MMC73 ha dit...

Espectacular i molt emotiva crònica de la Cavalls d'enguany Ferran. Enhorabona i més gasssssss!

Manel (I.Castellarnau)

Prorunners Sabadell ha dit...

Manel( prorunners) felicidades!!! muy grande....

Albert Generó ha dit...

Moltes felicitats! Gran cursa i emotiva crònica!!

FerRun ha dit...

Moltes gràcies a tots vosaltres per deixar el vostres comentaris en el meu blog i per les vostres felicitacions.

Unknown ha dit...

Després de compartir de forma totalment afortunada l'entreno d'aquesta tarda amb tú i veure quin tipus de trailrunner estàs fet, no em quedaba una altre que llegir les teves cròniques i veritablement fins i tot a mi que no he estat mai en aquesta cursa, ni coneixia a Teresa, m'ha emocionat i m'han entrat ganes de fer-la, donant constància que sóc conscient que encara no estic preparat però llegir això ha sigut un esglaó més intentar assolir aquest repte.

FerRun ha dit...

Beni, gràcies pels teus comentaris. Ara ja coneixes una mica més la Cavalls del Vent i del repte que tenia enguany. Per cert, si cliques a l'etiqueta que hi ha a la dreta del blog que diu "Curses de Muntanya i Ultratrails" podràs trobar moltes de les curses que t'he recomanat aquesta tarda així com la de Montserrat que faràs properament. També trobaràs les cròniques d'altres edicions de Cavalls. Si no les veus, hauràs de clicar al final de la pàgina "Missatges més antics". Au, vinga, a veure si coincidim aviat. Una abraçada.

virtxonopara ha dit...

Gran carrera y gran crónica. Muy emocionante y emotiva, apenas he podido contener las lágrimas.
A medida que iba leyendo he comprendido de quién estabas hablando, sé lo que sucedió en aquella trágica edición de Cavalls, hace poco Nuria Picas nos ofreció una charla en Sopelana con motivo de la Kosta Trail y aún se le quebraba la voz explicándolo.
Bonito homenaje, mi más sincera enhorabuena.

FerRun ha dit...

Gracias Virtxo, cada vez que la lea, como he vuelto a hacer hoy, no puedo evitar las lágrimas. Este año volveré a Cavalls (UP) pero para disfrutarla haciendo el seguimiento. Una lesión que arrastro desde la ultima ultra me ha obligado amcausar baja este mes. Espero verte y animarte en la edicion de este año.
Si quoeres, tambien puedes encontrar la cronica de la fatal edicion de 2012 donde podras conocer a Teresa. Muchas gracias!!