dilluns, 7 de maig de 2012

INTERMON OXFAM TRAILWALKER 2012: EL TRIOMF D’UN EQUIP!!!

I. PRIMERES REFLEXIONS EN CALENT

Ja fa més de 48 hores que hem acabat la prova i encara estic en un núvol. Ha estat un cap de setmana increïble. L’experiència que hem viscut plegats l’equip de corredors i el nombrós equip de suport ha estat una de les millors experiències esportives que he viscut en tots els llargs anys que porto corrent. Durant tot aquest temps he participat en nombroses curses de tot tipus. Segurament moltes d’elles inoblidables per a mi, com la primera marató sub3h de l’any 1985, les dues maratons del 2008 a Barcelona i Berlín per sota de les 2h55’, o fins i tot la Marató de Nova York del 2010 o els meus primers Cavalls del Vent del 2009 amb la Teresa (també companya de repte en aquesta Trailwalker). Però malgrat que he viscut, com he dit, experiències increïbles que m’han fet plorar d’emoció per l’èxit personal aconseguit, cap d’elles es pot comparar amb l’emoció viscuda el passat dissabte a les 22:54 de la nit a Sant Feliu de Guíxols amb tots els meus companys de repte: l’Anna Cos, la Teresa Farriol i el Pedro Santos (el nostre líder), juntament amb el magnífic i incansable equip de suport oficial format pel Xavi Vilanova i el Xavi Miquel, i tota la claca que ens acompanyava com la Rosa Cos, el Pau Sust, en Josep Massaguer, el Josep Maria (company de l’Anna), i, per descomptat, la més animosa de tots, la meva dona, la Tensi. Ah, i no em vull oblidar de l'Antonio Parra "profe" que durant una bona part de la cursa també ens va acompanyar deixant proves gràfiques del nostre repte.

Quina ha estat doncs la diferència entre aquesta i les altres curses/reptes que he fet? Doncs per sobre de l’èxit que ha suposat pel nostre equip els objectius esportius assolits (arribar per sota de les 12h, aconseguir el 3r lloc de la general absoluta i el 1r equip mixt de la prova), ha estat l’experiència viscuda i compartida per tots els nostres membres (corredors i equip de suport) durant els mesos de preparació i, especialment, durant i després de la cursa.

M’agradaria poder copsar cada una de les sensacions viscudes al llarg dels 100 quilòmetres que hi havia entre Olot i Sant Feliu de Guíxols seguint la Via Verda del Carrilet, però em resulta impossible. No ho sé fer. Sóc incapaç. N’hem viscut moltes. Cent quilòmetres donen per molt. Sensacions bones, dolentes, d’alegria al retrobar-nos a l’equip de seguiment a cada control, moments de patiment molt gran, dubtes, defalliments, dolor però, per sobre de totes aquestes, la millor va ser la viscuda al creuar tots agafats de la mà la línia d’arribada i tots junts, com una pinya, abraçats, exhaustos, esgotats, destrossats, morts... però feliços...molt feliços, donant-nos, sense dir cap paraula, les gràcies mútuament per l’experiència que acabàvem de viure i compartir tots plegats. Cadascú de nosaltres s'ha sentit corresponsable del repte, ajudant al que ho passava malament però empenyent-lo cap endavant, ajustant el ritme de cursa al del més dèbil en aquell moment (i tots hem estat el més dèbil del grup en algun moment). Tots hem passat moments crítics, però junts els hem superat. Sempre en equip. Des del primer minut fins al darrer.

Temps final: 11h54'51" - 3r equip classificat

Estic convençut de que hi havia molts equips millors que el nostre però un equip esdevé millor quan corre i lluita "en equip". I el dissabte, sense cap mena de dubte, l'Eskamot Vallesà ho va fer. I per això, puc dir que ha estat el triomf d’un equip!!! I em sento molt orgullós, com de ben segur, es senten la resta dels companys. Gràcies equip!!!! Gassssssssssssssssss!!!

II. L’AVANTMATX

Un cop he deixat anar les primeres sensacions més emotives de la cursa per evitar que aquestes s’esvaïssin, ara toca parlar de la cursa/repte pròpiament dit.

El repte va començar a prendre forma entre els mesos de novembre i desembre quan l’Anna Cos, coneixent les nostres debilitats, ens va proposar fer un equip mixt per afrontar la Intermón Oxfam Trailwalker del 2012. L’idea era temptadora perquè teníem el record de l’experiència viscuda per molts companys “correcats” en l’edició del 2011. El meu sí va estar condicionat a comprovar si el meu malmès genoll dret seria capaç d’aguantar els 100 kms previstos i tot l’entrenament previ que prometia ser important. La prova de foc era superar les “6 hores de Calella” la primera setmana de desembre. Finalment, després de completar la prova amb èxit vaig decidir participar. L’equip ja estava fet, i poc després vam formalitzar la inscripció. El primer objectiu era assolir la xifra de 1.500 € per projectes solidaris d’Intermón. Demanar diners als amics, familiars i companys, en època de crisi, no ens va resultar gens fàcil. Però per sort, vam assolir l’objectiu dintre del termini previst. Primera part del repte assolit. Ara només quedava concentrar-se per la prova.

Malauradament, i segurament com a conseqüència de la prova test de Calella per determinar si formaria part de l’equip “Es-K-Mot Vallesà-Corredors.cat”, al poc temps vaig patir una pubàlgia. Això tenia molt mala pinta. Feia dos anys havia patit una igual i vaig estar gairebé 6 mesos fotut. Tot feia pensar que algun altre hauria d’ocupar la meva plaça. De tota manera, vaig posar tot de la meva part per intentar, com a mínim, poder començar la prova i arribar fins allà on pogués. Metges, fisios, osteòpates, activadors musculars... i molta dedicació per part meva treballant a casa i al gimnàs tots els exercicis que em recomanaven. Crec que el que finalment em va ajudar més van ser les sessions de fisio-osteopatia amb la Laia del Club Natació Sabadell i les d’activació muscular amb el Quim del “Activación Muscular Training”. Entre els dos em van ajudar a arribar en condicions a la Trailwalker.

Durant aquests mesos l’equip va poder fer dos entrenaments seriosos en l’escenari de la prova. El primer d’ells va ser de Quart a Palamós (33 kms) el 21 de gener on vaig acabar molt tocat de la pubàlgia i l’últim d’Olot a Girona (56 kms) el 14 d’abril, aquesta vegada amb millors sensacions. També vam fer un altre, una setmana després, conjuntament amb l’ApocApoc Team de 24 kms pel camí del riu Ripoll.

Aquests entrenaments han estat bàsics per molts motius: provar alimentació i materials, entrenar ritme i estratègia de cursa i, finalment, el més important, per fer “equip”. Ens havíem d’acostumar a córrer junts moltes hores, a saber els nostres punts forts i febles, a ajustar els nostres ritmes individuals al ritme del company més lent.... i moltes altres coses també molt importants, tant o més que la pròpia preparació física per afrontar una distància tant llarga corrent.


El meu entrenament individual ha estat molt conservador per poder compaginar la pubàlgia amb la necessitat de fer moltes hores d’entrenament. Això ha comportat córrer poc i caminar ràpid durant moltes hores, fer molta bicicleta estàtica, màquina el•líptica i treball muscular general i específic (per la pubàlgia).

La feina ha estat llarga i dura, i amb molts moments d’incertesa i desànim, però finalment una setmana abans del repte estava convençut que la podria fer.

III. LA CURSA-EL REPTE: 100 KMS SOLIDARIS

Intentaré ser una mica sintètic perquè 100 kms són molts, passen moltes coses i la memòria a partir de meitat de cursa comença a ser més làbil. El cos i el cap dediquen totes les energies a un únic objectiu que és córrer, aguantar el tipus i arribar. Per tant, és fàcil que equivoqui o oblidi dades importants.

Havíem quedat el dissabte dia 5 a les 7 de la matinada a los portes de casa del Xavi Vilanova “Orzo”. Nervis, impaciència, ganes de sortir cap a Olot... Primer una aturada a La Garriga per recollir al Josep Massaguer i, ara sí, tota la penya cap a la capital de La Garrotxa.







Un cop allà, esmorzem tranquil•lament i anem a recollir els pitrals, acreditacions i els materials de cursa (bossa, roadbook, farmaciola,...). Després ràpidament anem a canviar-nos a la furgoneta. Darrers detalls i tots cap al control de sortida. No ens revisen el material i tots cap dins del corral. Anem cap endavant per buscar les primeres posicions. Saludem als companys correcats (Kriter-Corredors, ApocApoc, Trollswalker, GFT Riders...), fem la foto correcat i llestos per començar. Falten uns 10’ i ja ens posem en primera línia al costat just de l’equip de Hong Kong (segons classificats).


L’ambient va “in crescendo” gràcies a l’animació del speaker i a les 11 en punt donen el tret de sortida. Tot i ser una cursa llarga, els equips del davant sortim força ràpid per agafar posicions ja que la Via Verda és molt estreta i, tenint en compte que la gent anirà en grups de quatre, serà difícil fer avançaments.



De mica en mica els quatre de l’equip ens agrupem i anem trobant la nostra posició a la cursa. L’estratègia era fer els primers 20-30 minuts corrent sense parar per deixar al major nombre d’equips enrere i poder anar després tranquils. Així ho fem. Ens posem a trotar a 5’30” i anem molt còmodes. Fa caloreta però és molt suportable. Anem avançant poc a poc i en les llargues rectes podem veure que estem entre els 15-20 equips primers, i al davant de tot tres equips entre els quals identifiquem al Kriter-Corredors.cat que en totes les porres sortien com a favorits per la gran qualitat i experiència dels seus components.

Als 30 minuts posem en marxa l’estratègia dissenyada pel nostre líder, el Pedro. Ell va proposar que per arribar a St. Feliu de Guíxols en les millors condicions possibles i fer sub12h, que era el nostre objectiu, havíem de fer de mitjana 8 minuts corrent i 2 caminant. D’aquesta manera, i gairebé des del principi, podríem conservar mecànica, parar poc als avituallaments i aprofitar les estones de caminar per menjar i beure. Aquesta estratègia la vam seguir fidelment durant gran part de la cursa. Només en alguns moments de crisi física d’alguns dels companys vam haver de caminar o aturar-nos en algun avituallament més estona del compte, però que quedava compensada per les estones en les que havíem corregut més.


D’aquesta manera vam arribar al C1 (km 7,8) a Sant Esteve d’en Bas en un plis-plas, uns minuts abans del temps previst. Aturada curta perquè l’equip de suport ens esperava al C2 (km 17,6) a Sant Feliu de Pallarols.

En aquest tram vam haver de superar la cota màxima de la prova al Coll d’en Bas (620 metres). L’equip anava molt còmode i vam passar el coll mantenint el ritme previst. Però a 3 kms del C2, salten les alarmes. La Teresa fa estona que no parla. Té un rictus a la cara de dolor i emprenyament. Ens diu que el seu genoll està fotut. Arrossegava una sobrecàrrega des de feia 3 setmanes per no posar seny en el seu pla d’entrenament. El divendres anterior el traumatòleg l’havia punxat amb Voltaren i confiàvem que el seu genoll aguantaria. Però no. Si als km 15 ja patia dolor, la cosa pintava negra, negra, negra.... Tots la intentàvem animar però veiem que no era la nostra Teresa, sempre optimista davant de l’adversitat. Aquesta vegada la cosa semblava que era realment greu. Vam intentar afluixar el ritme de cursa mantenint, però, el 8x2 previst.


Tot i que vam alentir el ritme, vam arribar a Sant Feliu de Pallarols amb 15 minuts de marge. Allà ens esperava l’equip de suport que de seguida es va adonar de que alguna cosa passava. La Teresa pagava amb la seva cara. Tots preocupats. Les alarmes enceses i, malgrat tenir una superfarmaciola, no trobàvem amb què reduir el dolor al genoll de la Teresa. Després d’uns 5 minuts d’aturada. Vam continuar la cursa en direcció al següent punt de control. Però als pocs segons, va aparèixer la Rosa Cos esprintant i amb un esprai de fred a la mà que havia demanat a la Creu Roja. Segurament va descarregar la meitat del contingut al genoll perquè una estona després semblava que les llums vermelles d'alarma s’estaven apagant.


El següent punt de control (C3) es trobava a Amer (km 30,8 km). La calor es començava a notar però estàvem encara molt bé. La Teresa després d’un quart d’hora tornava a ser una dona optimista. Ja tornava a somriure. Bona noticia.

L’etapa fins a Amer va ser un continu avançar i tornar a ser avançats per alguns equips de corredors entre els quals es trobaven dos equips amb algun o tots els integrants femenins. Un altre objectiu nostre era ser el primer equip mixt i semblava, pel que veiem, que tindríem competència. Però encara quedava molta cursa.


Al control d’Amer teníem previst fer la primera queixalada seriosa als entrepans que ens portava l’equip de suport. Vam arribar per davant del temps previst. Ja teníem ganes de veure’ls perquè intuíem que estarien preocupats pel genoll de la Teresa. Però les noticies eren bones. El dolor havia disminuït fins al punt de que era només una molèstia.




La rebuda a Amer va ser molt maca i la vam poder gaudir perquè encara estàvem molts sencers. Com dúiem temps de sobra, vam decidir prendre’ns el temps suficient per menjar tranquils i aturats. Allà va caure la meva primera Voll-Damm de les dues que tenia previstes.

Per Amer vam passar en vuitena posició. Increïble. Nosaltres, a priori, pensàvem que arribaríem al final entre els vint primers equips i anar vuitens ens semblava una mica massa. Després d’uns 10’ vam tornar a reprendré la marxa amb ànims renovats gràcies als nostres grans supporters. L’equip de noies havia arribat abans que nosaltres al control però les vam avançar al sortir perquè es van aturar a fer una parada tècnica (WC) a l’estació del carrilet. El proper punt de control (C4) el teníem a Anglès (Km 38,2). La calor començava a ser important i en tot moment intentàvem buscar les ombres dels arbres que per sort encara trobàvem.




El tram fins a Anglès era el més curt de tota la cursa. Només 7,4 km. Això volia que en poc més de 45’ arribaríem. En poc temps ja érem sisens i això ens encoratjava molt. Estàvem funcionament com un rellotge.



Abans de les 15h ja enfilàvem el passeig que ens duia a l’estació del carrilet d’Anglès. Força gent esperant-nos al control amb tota la claca al complert a la qual s’hi havia afegit el Josep Mª (marit de l’Anna) que havia arribat de Terrassa. La calor era forta però els ànims eren més grans encara. Remullades a la font, hidratació a tope i menjar poc. També hi eren els assistents del Kriter-Corredors.cat, el Koala i el Korfballer, que seguien al seu equip en bicicleta tirant d’un carret amb tot l’avituallament. Genial!!! De fet, fins aquell moment, ens havien esperat a tots els controls perquè la distància entre els equips capdavanters encara no era molt gran.



A Anglès crec que no vam estar més de 10’. La següent, fins a Girona (C5), era l’etapa pitjor perquè era la més llarga de totes (17,8 kms). La calor era molt intensa i, a sobre, no trobaríem vegetació suficient per protegir-nos perquè la via verda anava pràcticament tot el temps seguint la carretera que portava a Girona. L’únic positiu d’això va ser els ànims que rebíem de molts conductors que feien sonar els seus clàxons al passar al nostre costat.

Sortint d’Anglès vam coincidir de nou amb els tres cotxes de suport que en aquells moments ja ens seguien amb tots els amics i companys. Ells pensaven anar a dinar aprofitant que la nostra previsió de temps per arribar a Girona era d’unes dues hores. Ens veiem a Girona.

Girona...Km 56...ufff!!!. Va costar molt arribar-hi. Però no només a nosaltres. Tots els equips van començar a enfonsar-se en aquesta etapa, al menys els que teníem al davant. La calor va fer estralls. I nosaltres la vam patir molt. Però no només va ser la calor un dels nostres problemes. El Pedro, el nostre líder, començava a patir algunes molèsties per sobrecàrrega als adductors. I la Teresa tampoc anava molt fina. El genoll i la calor l’estaven perjudicant. Vam reduir el ritme de cursa, introduint també alguns minuts més del compte de caminar.

Però malgrat la calor que passàvem i el ritme més baix, vam atrapar a tres equips abans de Girona, arribant al Pavelló de Fontajau en tercer lloc. No ens ho podíem creure. Tercers!!! No només al•lucinàvem nosaltres sinó tots els amics i familiars que ens esperaven a les portes de Pavelló. En els 17,8 km d’aquesta etapa, tot i arribar 15’ per sobre del temps previst, havíem arribat al nostre sostre a la cursa. Els dos equips que teníem al davant, els Kriter i els corredors de Hong Kong, guanyadors de la Trailwalker del seu país, eren inabastables per nosaltres.

Estàvem eufòrics però encara quedava molt (44 kms) i podien passar moltes coses. El més normal era que alguns dels equips, amb una tàctica conservadora al inici, ens podien atrapar en qualsevol moment. Portàvem només 6h15’ de cursa.


Arribant a Girona el Pedro, donat els seus problemes amb els adductors, ens va comunicar que no pararia pràcticament res i que s’estimava continuar caminant per intentar recuperar-se. Nosaltres no volíem ser menys i també vam decidir fer un pit-stop ràpid: agafar una mica de cuscús, beure líquid i canvi de pneumàtics, perdó, sabatilles. Els peus els notava inflats i tenia previst posar-me unes amb ½ número més. Potser no vam trigar més de 10’ al control. El Pedro va sortir primer tal i com ens havia avançat abans. Nosaltres vam sortir uns segons després, a uns cent metres darrere d’ell, tot menjant un cuscús que no em va entrar gens bé. Massa avinagrat. Puagg!! Però la necessitat de menjar, va fer que me l’acabés mentre em bevia una Coca-Cola en lloc de l’altra Voll-Damm que tenia prevista.

Ara tocava travessar Girona. Al darrer entrenament que havíem fet d’Olot a Girona vam comentar que seria molt emocionant poder travessar la ciutat pel centre a una hora punta. Estàvem convençut que l’animació seria increïble.

Silenci. Indiferència. Érem invisibles. Quatre paios/paies amb calça curta, suats i bruts, amb motxilles de trailrunning pel mig de la ciutat plena de gent i ningú va aplaudir, cap paraula, cap crit d’ànim... res... Tota Girona de nord a sud i cap persona ens va adreçar una trista paraula d’ànim a excepció dels pocs voluntaris que hi havia a les cruïlles. El que havia de ser un “gallina de piel” es va convertir en “el silencio de los corderos”. Molt trist.

Sortim de Girona i per davant 15,4 kms fins a Cassa de la Selva. Una altra etapa llarga i encara amb força calor. Les alarmes es tornaven a encendre. Pedroooooooooooo!!!!

Fins Girona havíem fet una mitjana, incloent aturades, d’uns 6’40”/km que està molt i molt bé. Si haguéssim mantingut aquest ritme estaríem uns minuts per sobre de les 11h justes, i el nostre objectiu era baixar de les 12h. Per tant, teníem un marge important de minuts que podíem gestionar sense oblidar que anàvem tercers i ens feia molta il•lusió mantenir aquesta posició.

El tram de Girona a Cassà de la Selva era el segon més llarg de la cursa. En concret tenia 15,4 km. Per sort la calor era més suportable i el millor de tot era que ara anàvem descomptant kms en lloc de sumar-los, com havíem fet fins aquell moment. Cada cop que assolíem una desena, era una petita fita.
El Pedro no anava bé. Els seus adductors treien fum i havíem de modificar la tàctica. No aguantava els 8’ de córrer de forma seguida i havíem de fer intervals més curts de córrer i caminar per tal de que pogués recuperar millor.

Aquesta etapa també va ser dura ja que, a part dels kms que portàvem a les cames amb les conseqüents molèsties diverses que arrossegàvem tots, havíem de sumar les llargues rectes que desmoralitzaven una mica. La Teresa amb el seu genoll anava aguantant estoicament, l’Anna arrossegava molèsties al piramidal (gluti) des del començament sense immutar-se i, tant el Pedro com jo, teníem molèsties importants als dos engonals/adductors. Els meus dolors eren previsibles al inici de la cursa per la pubàlgia que arrossegava però els del Pedro no els esperàvem.


Però malgrat aquests problemes, l’equip va funcionar a la perfecció. El Pedro decidia quan podia córrer i quan havia de caminar. I tots a una seguíem les seves ordres. A l’Anna el ritme de trot lent no li anava prou bé per al piramidal per la qual cosa necessitava anar un pel més ràpida, i jo al darrere seu no fos cas que s’escapés...jejejeje, però a la tongada següent no començàvem a trotar fins que el Pedro i la Teresa ens atrapàvem. D’aquesta manera mai vam agafar més de 100 metres de diferència entre uns i altres i tothom anava, així, mitjanament bé.


A aquestes alçades de cursa els records són cada cop menors. Haig de fer esforços per recordar detalls que ens van passar. Tinc flaixos inconnexos d’imatges que em costa situar-los en el temps. Recordo que pel camí ens vam trobar a la Jackie (corredors.cat) animant-nos a l’entrada de Quart. També ens vam venir a trobar abans del control alguns components de l’equip de suport. Crec que el motiu pel qual vingueren a buscar-nos a aquell punt del recorregut era que a Girona, la Rosa, germana de l’Anna, li havia de portar alguna cosa de xocolata que li venia molt de gust, però per motius logístics, una part de l’equip va decidir anar directament cap a Cassà de la Selva deixant a l’Anna sense la seva delicatessen que tant de temps portava desitjant mentre s’apropava a Girona. Assabentats de la “depressió” en la qual es trobava sumida l’Anna, van decidir portar-li la xocolata “presto subito”. Com podeu veure vam tenir un equip de matrícula d’honor. Chapeau!! A aquestes alçades qualsevol ajuda, detall, crit d’ànim o simplement la presència de cares amigues era un punt d’energia que xuclàvem, i si a sobre hi havia xocolata, encara millor, no Anna?



Quan travessàvem pel centre de Quart, alguns companys de l’equip de suport ens vam comentar que portàvem uns 11 minuts d’avantatge respecte al quart equip. No estava malament. Onze minuts no eren fàcils de recuperar i segurament també anirien tant cansats o cascats com nosaltres, però tot i així, en qualsevol defalliment o contratemps aquests onze minuts es podien esvair en un tres i no res.

Els 15,4 kms de l’etapa se’ns van fer llargs, però km a km, finalment vam arribar al pavelló de Cassà de la Selva on es trobava el punt de control C6, km 71,4 de la cursa. L’arribada va ser emotiva, como totes es clar, però quan més temps passava i més ens apropàvem al final, més emoció i alegria hi havia al nostre voltant, i per descomptat, no cal dir-ho, per part nostra. Allà hi era també l’equip de suport de l’ApocApoc Team, que havíem trobar abans també a molts dels controls. Moltes gràcies també a tots vosaltres. Els vostres ànims també ens van ajudar molt.




L’aturada va ser molt curta. Marcar al control d’arribada, menjar una mica de fruita i beure un got d’aigua. El servei més buscat va ser el de la Creu Roja. Tots buscàvem el mateix: Reflex o Radio Salil. Un bon raig d’esprai a les zones adolorides (genolls, engonals, gluti...) ens ajudaven a aguantar uns kms més.





Recordo, i no sé quan va passar, que un cop les alarmes, pels engonals del Pedro, es van encendre, va arribar la consigna a l’equip de suport que havien de trobar una farmàcia per comprar no sé si Reflex o Radio Salil per tal de que el Pedro se’l pogués endur amb ell i posar-s’hi a discreció en els seus malmesos engonals. Ens van explicar, un cop acabada la cursa, que van haver de recórrer moltes farmàcies dels pobles de les rodalies buscant aquest producte. Com era la tarda de dissabte, totes eren tancades. Suposo que finalment, després de molt voltar, van trobar una de guàrdia.


Però tornem a la cursa. Estàvem al pavelló de Cassa de la Selva ruixant-nos de Reflex i Radio Salil, especialment el Pedro que segurament va buidar el pot en els seus dos engonals. En poc més de 5’ d’haver passat el control d’entrada, ja estàvem sortint d’allà. Abans de reprendre la marxa, en Massaguer ens va portar unes Coca-Coles fresques del cotxe que alguns de nosaltres vam agafar perquè ens venien molt de gust.


Jo feia estona que no anava gaire fi i no sabia ben bé perquè. Estava bevent molt poc i menjant encara menys. No tenia gens de gana ni gens de set, i en aquestes proves és imprescindible anar menjant i bevent poques quantitats de forma regular. I jo feia temps que no ho feia. La Coca-Cola, però, em va anar força bé, i hem vaig notar una petita revifada.

Vam sortir corrent del poble en direcció al control C7 que es trobava a Llagostera. En total la següent etapa era de 9,6 km, que calculàvem fer en una mica més d’una hora. No recordo quina hora era. Encara el dia era molt clar però la calor ja havia deixat d’apretar.

Els efectes dels 5 minuts d’aturada van ser positius. Vam tornar a córrer i caminar amb una freqüència aproximada de 8x2, tot i que, no sóc del tot conscient d’això perquè no parlàvem gaire, per culpa del cansament, i només seguíem les ordres del Pedro: “stop” i “vamos”. I nosaltres, com autòmats, fèiem el que ell ens manava. Senyor, sí senyor!!

El trajecte fins a Llagostera, km 81,0 de cursa, és com un forat negre al meu cap. Passada una estona després de sortir de Cassà de la Selva, em notava com em quedava sense energies. Sabia que havia de menjar i beure alguna cosa. Feia esforços per fer algun glop del bidó d’aigua, però no em venia de gust i l’acabava escopint al terra. Encara menys, menjar alguna cosa. No m’entrava res. Estava com tip, tot i que no tenia problemes gàstrics. Només era això, que no m’entrava res.


Les úniques imatges que tinc d’aquest trajecte són lumíniques. Només recordo com era la llum de la tarda però no recordo el que va passar ni per on vam passar. Només recordo l’arribada al poble i com de lluny estava el pavelló on estava situat el control d’avituallament.

Per altra banda, l’equip de seguiment-suport s’estava mobilitzant perquè sospitaven que el Pedro estaria patint seriosos problemes en les seves parts més nobles, talment dits “ous”, degut a la gran quantitat de esprai que es va ruixar a Cassà a prop de la zona crítica més el que s’anava posant de l’esprai que li van aconseguir. El fet és que la consigna entre l’equip de suport era rebre al Pedro a Llagostera amb una tovallola que hi havia a la farmaciola prèviament mullada per tal d’alleugerir el seu suposadament patiment perquè la realitat va ser una altra. El Pedro no patia cap irritació en les seves parts nobles. Tot havia estat una hipòtesi que va esdevenir certesa per tota la gent del grup de suport. Per sort, la tovallola mullada va servir després per refrescar-me la cara i el cap pel defalliment tant gran que vaig patir a l’arribar al pavelló.

Fins allà tot anava bé. O més o menys bé, però va ser creuar la porta i sentir una bufetada de calor que em va deixar estabornit. Recordo veure al Pedro, la Teresa i a l’Anna avituallant-se amb fruita i aigua, mentre jo em llençava a un contenidor que hi havia al costat amb fortes arcades i molt marejat. Però només eren arcades i no vaig poder treure res. Em sentia sense forces, buit i marejat. No em quedava cap gram d’energia però, el pitjor de tot, és que el meu cos no podia empassar-se res, ni aigua, ni fruita, ni un simple gel energètic. Després vaig saber que allò que em passava havia estat un tall de digestió. Una hora després d’acabar la cursa tot va poder sortir: cuscús i companyia.

La Tensi, de seguida que em va veure, em va venir a ajudar. No recordo que vaig fer. Anava un pel tocat. Només recordo una visita al WC sense èxit, una tovallola humida a la cara i al cap, dos gels que em va passar la Tensi per endur-me’ls i una Coca-Cola que em va passar el Pau (o la Tensi) dient-me que m’aniria molt bé. Recordo sortir de pavelló, anar a la furgoneta i posar-me els “manguitos” als braços i el tallavents perquè tenia molt de fred. La resta de companys es van quedar a la furgo fent no sé què mentre jo marxava de Llagostera caminant amb la Coca-cola a la mà amb l’objectiu de recuperar-me una estona amb l’aire fresc. Anava donant glops a la llauna però no em venia de gust. Ho feia per obligació. Vaig beure poc més de dos dits de líquid i vaig llençar la llauna. Al poc temps em vaig obligar a prendre’m un gel amb una mica d’aigua. Vam caminar una estona i poc a poc notava que l’energia tornava de nou al meu cos. Això era una altra cosa. Vaig proposar a l’equip retornar a córrer, i ara ja, per sensacions. Corríem fins que algú de nosaltres proposava parar una estona i així anaven passant els kms. El Pedro no es va queixar gaire, suposo que tot ho portava en silenci, l’Anna en aquesta part del recorregut tampoc recordo que es queixés, i respecte a la Teresa crec que tornava a dir, amb la boca petita, que li feia molt mal el genoll. I jo amb la cara suposo que pagava.

L’objectiu ara era arribar a Santa Cristina d’Aro que es trobava a 10,1 kms de Llagostera on es trobava el control C8, km 91,1 de la cursa. Recordo que per Llagostera ens van dir que ja portàvem més de 30’ d’avantatge al quart equip. No ens ho podíem creure. Restaven poc menys de 20 kms i 30 minuts ja començava a ser una diferència important. Però tot i això, encara patíem pensant en que algun equip ens acabés enxampant en el darrer moment. Era inevitable, de tant en tant, fer una ullada a la rereguarda per si de cas.

La llum del dia ja començava a esvair-se però encara es podia anar sense frontals. O així m’ho semblava perquè la Teresa i el Pedro van decidir fer-los servir. L’Anna i jo, per mandra, vam decidir acabar la cursa sense ells. Amb dos n’hi havia prou.

En aquest punt de la cursa, només teníem una cosa al cap. Arribar. Fos com fos, però arribar. Aquest era el nostre únic pensament. L’Anna era, de tots nosaltres, la que anava més sencera. Sempre al davant del grup, tibant de nosaltres i amb molta energia positiva, tot i que arrossegava des del començament problemes al piramidal. Tinc la impressió (és només una sensació) que era la que més parlava. La resta no gaire. Havíem de reservar les poques forces que ens quedaven.

Arribem a Santa Cristina, ara si. Ja ho tenim. Hem superat els 90 kms. Si abans descomptàvem els kms de desena en desena, a partir d’aquell moment començava una altra cursa en la que començàvem a descomptar d’un en un els quilòmetres que restaven.

Després d’un tram urbà, arribem al darrer control, just a l’estació del carrilet de Santa Cristina. Allà està el nostre equip de suport. Festa!!. Jo arribo molt tocat. No puc prendre res. Ni aigua, ni fuita, ni caldo...res. Tant se val. Queden 9 kms i els faré sigui com sigui. No sé que fan la resta de companys. No recordo. Segurament ens encoratgem tots plegats. No estem més de dos minuts allà i enfilem direcció Sant Feliu de Guíxols.

Els darrers kms els anem comptant d’un en un en veu alta. Serem tercers!!! No hi ha eufòria perquè l’esgotament no ens deixa. Podríem dir que era una eufòria continguda, reservada... Arribant a Sant Feliu ens espera un motorista que ens escolta fins al darrer km. Ens informa de que queda poc, molt poc. També ens explica que ha passat amb els primers i els segons que han arribat a l’esprint. Increïble!!! Primer han arribat els nostres amics del Kriter-Corredors.cat (Raul, David, Xavi i Pàris) i els segons l’equip de Hong Kong, guanyadors de la Trailwalker d’allà l’any 2011.

 

Mentrestant comencem a estar farts del run-run que fa la moto just al nostre costat. El Pedro xiuxiueja alguns renecs però el paio com si res. Cinc kms, quatre, tres...entrem a Sant Feliu. Ja ho tenim nois. Això és molt gran!! El senyor de la moto ens diu que ja ho tenim i marxa cap endavant. Només un carrer de baixada i arribem al port on està situada l’arribada. El Pedro, com el líder que era, organitza l’entrada a la recta final: tu, Ferran, a la dreta, les noies al mig i jo a l’esquerra. Senyor, si senyor!!

Ara si, ja ho tenim. Just davant nostre veiem les carpes i els focus il•luminant l’arribada. Tres-cents metres. Creuem la carretera i ens apropem. Se sent la megafonia però no s’entén res. Tots portem un somriure a la cara i l’emoció continguda a punt d’esclatar. Dos-cents metres. Entrem en un carril amb tanques a banda i banda i podem veure a molta gent picant de mans i cridant. La megafonia és més forta encara. Ja hi som. Cent-metres. Ara si, ens agafem les mans ben forts i les enlairem. Al fons veiem com el carril amb tanques s’obre de bat a bat i davant nostre només tenim l’arc d’arribada amb els punts de control. Cinquanta metres. Cridòria, picar de mans, megafonia, focus, flaixos...felicitat total. Èxtasi.



100 kms de solidaritat, la nostra per la pobresa i la nostra com a equip. Just creuar la línia d’arribada, piquem el control de temps i ens fonem en una pinya silenciosa però plena d'emoció i gratitud compartida. De seguida, l’equip de suport també es va incorporar. Petons, abraçades, mil gràcies... Veig a la Tensi i m’abraço. Ella també està feliç. Ho hem aconseguit. Ens ho hem passat de conya. Nosaltres patint, quina paradoxa, i l’equip de suport fent el seguiment i estant pendent de qualsevol detall. 


Fotos, micròfons, entrevistes, més fotos, televisió, recollida de medalles. Tot passa lentament però amb molta intensitat. Estic fos però m’han passat tots els mals. Vull xuclar aquests instants efímers per a no oblidar-los mai. Per això escric.


Gràcies Anna, Teresa i Pedro!!!
Gràcies Tensi!!!
Gràcies Xavi, Xavimiquel, Pau, Rosa, Massa, Josep Mª!!!
Gràcies a tots els que vàreu fer aportacions econòmiques pel nostre equip a Intermón!!!
Gràcies EQUIP!!!

Gràcies!!!








11 comentaris:

3a ha dit...

Ja ha caigut la primera llagrimeta .... només tinc un comentari ..... Gasssssssss

Pedro ha dit...

Uff, no pares sigue sigue.

Kabroncete en faras plorar

david g.r. ha dit...

ben fet, Ferran, ben fet

Senzill, ferm i amb il·lusió, que no falti.


Enhorabona crack

Pedro ha dit...

No ploro perque hi soc al treball i em dona vergonya, pero la crónoca es collonuda i la part final, m'ha posat tendre tendre.

Gracies Ferran per compartir aquesta aventura, ha sigut una experiencia excepcional

Ricard Masferrer ha dit...

Cursa llarga, llarga, la més llarga que he fet mai. Bona crònica Ferran. És d'aquelles curses que queden a la memòria. Poc més s'hi pot afegir.

3a ha dit...

Uffffff, no tinc paraules.
Estic molt orgullosa d'haver format part d'aquest repte i compartir-lo, amb aquest equip .... FerRun, ets únic expressant sentiments i vivències durant la cursa.

M'agradaria molt repetir l'any vinent .... aqui ho deixo .... Gasssssss

FerRun ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris però era molt fàcil emocionar-vos perquè tots vosaltres ho vàreu viure tant intensament com jo.
Teresa (3a), ja saps el que hem de fer: trobar un patrocinador o més d'un!!!

Josep Maria Lluch ha dit...

Què gran!! Sense conèixer-vos de res també jo m'he emocionat. En 14 dies farem la trailwalker 2013 (som l'equip 25) i el teu relat segur que ens ajuda ja que algunes coses les tindrem en compte: caminar més sovint, beure i menjar sí o sí, portar reflex, tenir més suport cap el final,...
Moltes gràcies per compartir-ho.
Josep Maria Lluch

FerRun ha dit...

Josep Ma, gràcies pels tes comentaris. I si aquesta crònica us pot ajudar a tenir present alguns detalls cabdals per fer la prova, fantàstic!!
Malauradament, en aquesta edició no podrem tornar a fer la TW, però estarem durant tota la cursa fent el seguiments a d'altres companys que si la fan. Estaré pendent de l'equip 25 per donar-vos mols ànims. Molta sort!!

Anna Cos ha dit...

Uaauuuuu com m'ha agradat tornar-ho a llegir Ferran!! Gràcies per deixar constància d'aquella experiència!! Malauradament Teresa ja no ho podrem repetir....Com et trobem a faltar....

Anònim ha dit...

Magnífica crònica' Ferran! Quanta emoció, esfotç, superació, amistat... Quanta vida! Enhorabona per haver-ho pogut gaudir! Un gran tresor!
I gràcies per compartir-ho.
mariona76