AVENTURA PEL MARROC. TÀNGER, AIXÒ S'ACABA!

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

TÀNGER, FINAL DE L'AVENTURA

28, 29 i 30 d'octubre de 2025

Un cop l'autobús surt de Marràqueix, em poso a dormir. I quan arribem a Casablanca em desperto. Són les 5:40 de la matinada i ens informen que hi estarem uns vint minuts, així que baixo a l'andana per a estirar les cames una estona.

A les 6:00 tornem a la carretera. Els primers minuts mentre travessem la ciutat, estic despert per veure alguna cosa de la segona ciutat del Marroc. I un cop sortim, em torno a arraulir a la butaca per a dormir una altra estona llarga.

Aturades per estirar cames a Casablanca i Rabat

Arribem a la capital, Rabat, just quan són les 7:00 de matí. Aquí només ens deixen deu minuts per estirar les cames que aprofito per comprar una pasta dolça a la cafeteria per 10 dírhams donat que ja començo a tenir gana.

Sortint de Rabat, després de fixar-me en allò que puc de la ciutat, torno a dormir una estona fins que la sortida del sol em desperta. Ja no tornaré a aclucar els ulls fins a arribar a Tànger a les 10:15. 

Un cop arribo al meu destí, tot i no haver dormit moltes hores aquesta nit, em trobo bé amb la sensació d'haver descansat. L'estació d'autobusos CTM de Tànger es troba als afores de la ciutat i em tocarà pedalar una estona fins al meu allotjament. Aquesta vegada he fet una reserva fora de la medina per tal de facilitar la logística de transport de la capsa amb la bicicleta. A segons quins llocs de la medina els taxis no poden entrar i necessito un lloc on els taxis es puguin aturar a peu de carrer.

Però abans de començar a pedalar en direcció al centre, coincideixo amb una cicloturista canadenca, l'Ocean, que en veurem amb la bicicleta em ve a saludar. D'aquí una estona agafarà el mateix autobús que m'ha portat fins aquí per anar a Marràqueix i començar des d'allà una ruta en bicicleta amb la seva parella que ja es troba allà. Bonica coincidència!

A l'estació d'autobusos de CTM Tànger amb l'Ocean

El trajecte fins a l'allotjament és d'uns cinc quilòmetres que és un passeig per a mi. És el darrer trajecte que faré en bicicleta per terres marroquines. El recorregut és molt favorable, pràcticament tot en baixada i tornant a passar pel passeig marítim de la ciutat. 

No em costa gaire trobar l'allotjament. Està situat a l'Avenue Hassan II, molt a prop de medina. Arribo força d'hora, abans de les 12 del migdia que és l'hora a partir de la qual puc fer el check-in, així que decideixo menjar alguna cosa. Avui, tret de la pasta dolça que he menjat a Rabat, no he ingerit res i tinc gana.

Just al costat de l'edifici, hi ha una petita botiga de conveniència que a més fan entrepans de truita de patates. Acabo de descobrir un tresor que m'acompanyarà durant els tres matins que passaré a Tànger. Per l'entrepà i un te amb menta pago només 13 dírhams. 

L'esmorzar del primer dia a Tànger

Quan acabo d'esmorzar encara falta bastant per a les 12:00, així que sabent que a l'allotjament no em deixen pujar la bicicleta i que em van recomanar utilitzar un pàrquing que hi ha sota de l'edifici per 20 dírhams al dia, decideixo primer solucionar el tema de la custòdia de la bicicleta durant la meva estada a Tànger.

Tot perfecte. Puc deixar la bicicleta fins al migdia del dia 30 per 40 dírhams. També em deixaran estar allà desmuntant la bicicleta per guardar-la en la capsa que encara haig d'aconseguir.

Faig el check-in una mica abans de les 12:00. És un pis que han habilitat com a pis turístic. La propietària, una dona gran marroquina, hi viu allà. Sempre està a la cuina on té tot el necessari per passar-hi hores (tele inclosa) i dorm a una de les habitacions del pis. La part pels allotjats és el saló. Hi ha un parell de lliteres una mica "rococós" amb cortinetes i una zona amb sofàs. Segons he pogut veure, no estaré sol. Hi ha una altra persona a l'altra llitera perquè he vist les seves pertinences. El lloc no està malament, tenint en compte que pago poc més de 100 dírhams per nit. 

Un cop instal·lat, decideixo solucionar el principal neguit que tinc: aconseguir la capsa de bicicleta pel viatge de tornada en avió. No les tinc totes. El dia que vaig arribar a Tànger, vaig aparaular una capsa a una botiga de bicicletes molt modesta. No tinc gens clar que s'hagin enrecordat de guardar-me-la.

La botiga la tinc a uns deu minuts de l'allotjament. El passeig em serveix per situar-me a la zona i veure de quins serveis disposo. I quan arribo a la botiga, la sorpresa és que, efectivament, m'han guardat una capsa!! Com agraïment, li dono al senyor un bitllet de 50 dírhams per les molèsties.

Objectiu del dia assolit

Ara amb la capsa només em resta gaudir de la ciutat, tot esperant que arribi el dia 30. Al final m'han sobrat dies. Si volgués o pogués, podria marxar aquesta mateixa tarda o demà, però malauradament el bitllet està tancat pel dia 30. Tinc dos dies i mig per fer turisme, la llàstima és que a partir d'aquesta tarda i durant tot el dia de demà s'esperen pluges.

Quan torno a l'allotjament, després de fer una mica de turisme per la ciutat, conec al meu company d'habitació. És en Ma Dong, un noi xinès que fa setmanes que està al Marroc. El seu propòsit no és fer turisme sinó trobar una feina i casar-se amb una noia marroquina. No sé, però tot plegat em sembla una mica inversemblant. Anteriorment, havia estat treballant de cuiner a Egipte, però no estava content: sou, clima, etc.

Amb el Ma Dong

En Ma Dong és musulmà i durant la meva estada a l'allotjament visita sovint la mesquita del barri per a pregar. La veritat és que sembla un noi molt simpàtic i tenim llargues converses amb el traductor de Google.

Al vespre, torno a sortir per sopar alguna cosa. La pluja ja ha arribat a Tànger, tot i que ho fa amb poca intensitat, la qual cosa em permet passejar per la medina amb només el tallavent per protegir-me de la pluja.

La mesquita més important de la medina

Per sopar, torno a un lloc de menjars molt local que es troba al carrer principal de la medina. Ja havia sopat la nit del 5 d'octubre i em va semblar molt econòmic i no es menjava gens malament. Aquesta vegada, a diferència del primer dia, sopo dins del local. Tot i ser minúscul, descobreixo que té dues plantes més amb algunes taules, així que sopo dins aixoplugant-me de la pluja. Després de sopar, m'assec a una terrassa sota el tendal i em prenc un te amb menta relaxant abans de tornar a l'allotjament per dormir.

L'endemà, torno a baixar al local de les truites de patates per esmorzar. És increïble la quantitat de truites que arriba a fer durant l'estona en la qual estic allà esmorzant. Té un sistema particular (o potser no és tan particular) de fer les truites. Té una mena de bidó de plàstic ple de patates i ous barrejats, i uns quants fogons i a cada un, una paella petita de la mida de les truites de patates que fa, així en pocs minuts té fetes unes sis truites de patata, i de cada una fa dos entrepans amb el pa rodó marroquí, el khobz. Per tant, cada pocs minuts té dotze entrepans de truita de patata que li treuen de les mans. És el "puto" rei de les truites de patates de Tànger.

Després d'esmorzar, em poso amb els deures del dia que consisteixen en desmuntar la bicicleta i ficar-la en la capsa de fusta amb el material d'acampada (tenda, sac de dormir, matalàs inflable i algunes coses més). No puc passar-me, donat que el pes màxim de la capsa amb la bicicleta no pot superar els 30 kilograms, i tampoc tinc cap bàscula per pesar-la abans, així que haig de vigilar i tenir present el que vaig posar en el viatge d'anada.

Empaquetant la bicicleta al garatge de sota

,

Ara ja només resta dedicar la resta del dia a fer turisme pels llocs que encara no conec. El dia continua estant tapat i, de tant en tant, cauen alguns xàfecs de poca intensitat que m'obliguen, en alguns moments a protegir-me sota algun sostre improvizat.

De turisme per Tànger en un dia plujós

La tarda la dedico a trobar una capsa d'una mida mitjana per empaquetar tot l'equipatge que porto. Puc portar facturada una capsa de fins a vint quilograms de pes. A l'allotjament en tinc una que vaig agafar ahir quan tornava amb la capsa de la bicicleta. Després de ficar totes les coses que portaré, veig que és massa gran i que tot em ballarà dins. 

Després d'unes quantes visites a diferents botigues de tota mena aconsegueixo dues capses iguals que juntes són la mida ideal que necessito, així que amb les capses a la mà, torno a l'allotjament, on trobo a en Ma Dong que m'ajuda a tancar i protegir-la amb cinta d'embalar que he comprat aquest migdia abans de dinar. I, per cert, un altre lloc on m'han intentat cobrar més del compte.

Resulta que quan intentava trobar un lloc on comprar la cinta d'embalar per la part alta de la medina, he passat per un lloc on hi havia uns quants llocs per dinar i en un d'ells, en saber que estava buscant una botiga on trobar cinta d'embalar, m'ha acompanyat el fill gran del propietari fins a una botiga de la medina on en tenien. Com a agraïment, he tornat i m'he quedat a dinar allà. Doncs, aquest gest meu, m'ha sortit car, perquè m'han volgut cobrar més del doble perquè m'han portat un parell de coses que jo no havia demanat i que he considerat un obsequi de la casa. Al final, no he pagat tot el que em demanaven, però una mica més del que jo pensava que era el cost real del dinar. Però per no continuar barallant-me després de dues rebaixes, ho he deixat estar i he pagat els 100 dírhams que al final m'ha costat. L'anècdota ha estat que després de pagar i quan ja marxava el fill del propietari m'han deixat anar un "I'm sorry" reconeixent, suposo, que no s'havien portat bé amb mi.

A la tarda, després d'embalar tot l'equipatge, contacto amb un taxista que es troba aturat a una parada de taxis a prop de l'allotjament i tanco amb ell el preu i l'hora de recollida per anar demà a l'aeroport. Havia llegit que el preu per anar a l'aeroport en taxi és de 150 dírhams i, efectivament, és el preu que em demana, així que ja no goso negociar. He quedat a les dues del migdia a la porta de l'edifici.

Al vespre torno a sopar al lloc de sempre, que ja conec i em coneixen. Crec que comptant el sopar del dia 5 d'octubre, he vingut a dinar o sopar uns quatre cops, i encara em queda el dinar de demà que no descarto repetir lloc. De tot el que he vist a Tànger és el lloc amb millor relació qualitat-preu.

Darrer sopar al Marroc amb vistes

 

El dia acaba sense cap cosa més digna d'interès, excepte una caminada nocturna pel passeig marítim mentre plovisqueja. 

Demà serà el darrer dia del meu viatge i ho tinc tot fet. El matí el dedicaré a visitar la part de Tànger més moderna i poca cosa més. Després de dinar, marxaré cap a l'aeroport i al voltant de les 17 hores agafaré l'avió de tornada a casa. Ja en tinc ganes.

El matí del dia 30 torna a ser un dia assolellat, ja en tenia ganes després de dos dies de pluja. Per sort, l'aigua en aquesta aventura ha aparegut quan ja no viatjava en bicicleta. El primer que faig és anar a esmorzar al local del "rei de les truites de patates", que és com jo l'he batejat. 

Després d'esmorzar, baixo la caixa de l'equipatge al garatge on tinc la bicicleta i m'acomiado d'en Ma Dong. I dedico la resta del matí a passejar per la Tànger més moderna. És una ciutat amb l'encant de les metròpolis portuàries de la Mediterrània. A més, es pot veure en els seus cafès, en molts rètols i alguns edificis la influència de l'època colonial espanyola.

Un canó fabricat a Barcelona apuntant a Espanya

A una hora prudencial, torno a la medina per dinar al mateix local de gairebé cada dia, i d'allà cap a l'allotjament. Uns minuts abans d'arribar, ja tinc un missatge del taxista que es troba a la porta.

Les dues caixes es troben al garatge i, amb l'ajuda del taxista, les carreguem al cotxe. I, puntualment, enfilen direcció a l'aeroport on arribem en poc més de vint minuts.

A l'aeroport de Tànger 

El procés de facturació és ràpid, tot i que tinc un petit ensurt quan poso la capsa de la bicicleta a la cinta de càrrega. Pesa 29,9 quilograms! Ostres, sí que he ajustat el pes. Per poc em passo de frenada i em toca pagar suplement. En canvi, l'altra capsa, que pot pesar fins a 20 quilograms, només en pesa 14. 

Després d'esperar una mica més de dues hores a la sala d'embarcament, per fi arriba l'hora de volar cap a casa. L'embarcament es realitza caminant per la pista fins a l'avió de Ryanair i pocs minuts després de les cinc de la tarda enlairem direcció Barcelona. L'aventura en bici està arribant a la seva fi.

Les dues hores de vol em serveixen per recordar els dies tan fantàstics que he viscut en aquest país tan acollidor i amb uns paisatges espectaculars que restaran a les meves retines durant molt de temps.

Poc després de les set de la tarda aterrem a l'aeroport de Barcelona. Després de recollir la bicicleta i la capsa amb l'equipatge, surto al carrer on el meu fill m'espera puntualment per portar-me a casa. 

I com tot en aquesta vida, tot el que comença, té un final. En aquest cas, el final és feliç. Tot ha anat millor de l'esperat. Cap problema important, cap accident, cap malaltia, cap avaria seriosa i molts milers de moments i experiències que he volgut reflectir amb la fidelitat més gran possible en aquest blog.

El Marroc queda enrere, però no descarto tornar. Tinc uns quants projectes al cap i un d'ells és tornar a pedalar per aquest gran país. De moment, no descobriré els meus possibles plans. Ara necessito descansar abans de tornar a planificar la meva pròxima aventura.

AVENTURA PEL MARROC. MARRÀQUEIX, LA CIUTAT VERMELLA

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

MARRÀQUEIX EM DECEP UNA MICA!

26 i 27 d'octubre de 2025

L'esmorzar se serveix a les nou, així que em llevo sense pressa i, abans de baixar a la planta baixa, m'organitzo una mica el dia. L'àpat és complet, però les racions són una mica justes en comparació als altres esmorzars que he fet pel Marroc. És com un esmorzar típic marroquí, però una mica més xic, més a l'estil occidental: una mena de truita amb pa, un msemen per farcir amb formatge i melmelada, un suc de taronja (no natural) i un té amb un parell de dolços petits. Sort que avui no haig de pedalar!

Només sortir de l'allotjament, just a la cantonada amb el carrer principal de la zona, el carrer de la Kasbah, veig una parada de pa i de msemens i, com encara tinc una mica de gana, demano un de xocolata. Em veuen la cara de turista i em demanen 20 dírhams. M'emprenyo com una mona perquè estic segur que als locals els cobren, com a molt, 10 dírhams o, fins i tot, menys. He vist clarament com el noi abans de dir-me el preu ha intercanviat unes paraules sospitoses amb la seva mare o germana gran i aquesta li ha dit quelcom en relació amb el que m'ha de cobrar. L'emprenyamenta no serveix de res i pago. Quan ja enfilo direcció al meu primer destí del matí, penso que li hauria d'haver tornat el msemen tal qual per veure com reaccionava el noi. El que tinc clar és que aquí ja no tornaré a comprar més.

La primera part del matí la dedico a anar a l'estació d'autobusos de CTM. Trigo gairebé mitja hora en arribar travessant una part de la ciutat molt més moderna amb avingudes amples, edificis moderns i zones ajardinades molt ben cuidades. L'estació està molt bé, té una botiga on poder comprar aigua, refrescos, llaminadures i tot allò que un viatger por necessitar. I el més important, té una cafeteria que està oberta les vint-i-quatre hores del dia amb wifi, la qual cosa em permetrà poder estar força entretingut fins a l'hora de sortida de l'autobús. Compro el bitllet i m'informen que per a la bicicleta haig de pagar un suplement. la qual cosa ja havia llegit en algun lloc. El preu del viatge és de 220 dírhams (poc menys de 23 €) i el suplement de la bicicleta és de 31 dírhams. Per tant, el viatge em surt per uns poc més de 25 €, que no està gens malament tenint en compte que la distància que fa és de gairebé 600 quilòmetres.

Reserva feta

Amb els bitllets a la butxaca, torno al centre de la ciutat i aprofito per visitar els jardins de Gueliz i els que es troben al voltant de la mesquita Koutoubia, per acabar al peu d'aquesta, la qual no puc visitar per dins perquè s'està restaurant i durant una bona temporada no es podrà visitar. Tota aquesta zona amb l'hotel més luxós del Marroc, La Mamouina, és una zona molt maca i molt ben cuidada, a l'estil dels millors jardins de qualsevol ciutat europea.

La Koutoubia i els seus voltants

El següent pas és tornar a la plaça Jemaa-el-Fna que al matí deixa molt a desitjar i, a sobre, es troba en obres, la qual cosa la desllueix molt. Durant el dia les atraccions que té la plaça es redueixen als grups d'encantadors de serps, els aissaues, que intenten esgarrapar uns pocs dírhams als turistes mentre fan sonar les seves flautes típiques, de so hipnòtic i fetes a partir d'una carabassa, per fer "ballar" al ritme de la seva música les cobres que guarden en cistells de vímet. Si t'apropes a mirar o, simplement, vols fer una foto o gravar un vídeo, has de deixar unes monedes com a peatge. Per tant, intento mantenir-me a una certa distància i gravar sense que se n'adonin.

A més dels encantadors de serps, també trobes a les típiques tatuadores de henna i, especialment, totes les parades que hi ha de venda de diferents sucs de fruita. Fa vint-i-set, si no recordo malament, totes les parades oferien únicament sucs de taronja, però a ara l'oferta és més gran. També pots trobar moltes parades de fruits secs i, especialment, de dàtils.

I després de donar unes quantes voltes per la plaça, m'endinso per la medina que s'organitza per gremis i productes artesanals. Intento fer rutes curtes circulars per no perdre'm. Un cop que arribo de nou a la plaça, m'endinso per una altra zona seguint el mateix criteri, tot i que cada cop soc més agosarat i intento deixar-me anar, ficant-me pels carrerons menys turístics fugint de les masses. La veritat és que l'ambient, els colors i les olors són fascinants. La quantitat d'estímuls són tants que al final arribes a saturar-te una mica.

Passo una bona estona per la medina i la plaça Jemaa-el-Fna. Començo a tenir gana i decideixo anar en direcció a l'allotjament, on he vist un carrer ple de llocs per dinar on només va la gent del país. En aquests llocs, acostuma a haver-hi un seguit de cassoles al foc on es cuinen diferents plats, normalment es pot trobar harira, estofats de llegums (llentilles, mongetes o cigrons) i una altra de vísceres que als marroquins els agrada molt. Jo opto per un plat d'estofat de mongetes i de segon un tajine de pollastre. Per beure un te amb menta. Ja he vist que els marroquins mentre dinen o sopen, en lloc de beure aigua, beuen te. Així que jo faig el mateix. El dinar em costa 50 dírhams amb dues peces de khobz (pa marroquí). I un altre cop em sento una mica enganyat. Abans de demanar, he vist que l'estofat eren 10 dírhams i un tajine de pollastre 20. El pa i el te normalment van inclosos en el preu. Discuteixo amb el noi, però s'agafa a l'excusa del pa i del te. Li dic en francès que no tornaré i ell riu assenyalant als marroquins per dir-me que ell en té prou amb els locals. I té raó. Ell no viu del turisme i tant li fa que torni a venir o no. Segona vegada que em sento enganyat a Marràqueix. Per endolcir una mica la petita emprenyamenta, em compro un dolç per carrer pel qual pago 7 dírhams. 

Un cop dinat, marxo a l'allotjament a descansar una mica, però no gaire perquè a un quart de cinc avui hi ha un Clàssic i no me'l vull perdre per res del món, així que a dos quarts de quatre vaig a la recerca d'un local que estigui a prop de l'allotjament on facin el partit per la tele.

No em cal caminar gaire perquè al carrer principal de la zona on estic, hi ha un bar on el faran. És un local amb tres plantes i a cada una hi ha una tele i un munt de gent esperant per veure el partit. Per sort, trobo una cadira lliure a la segona planta i passo la tarda gaudint, malgrat la derrota del Barça, de l'ambient d'un partit com aquest lluny de casa. Puc dir, sense por d'equivocar-me gaire que tres de cada quatre són supporters del Barça.

Gaudint del Clàssic

Acabat el partit, torno al hostel per descansar una mica i al voltant de dos quarts de vuit torno a sortir per gaudir de l'ambient dels carrers adjacents a la plaça Jemaa-el-Fna i de la mateixa plaça que ja es troba plena de gom a gom, especialment la part dedicada als menjars que ocupa una bona part de la plaça. 

Un dels trets identitaris de la plaça Jemaa el Fna és la metamorfosi que experimenta en caure la nit. Si durant el dia regna un ambient comercial i social, a la nit aquest gran espai obert s'impregna de l'aroma a espècies i menjar acabat de fer procedent de les diferents parades. Totes elles, organitzades i identificades amb un número, es troben a ple rendiment. En principi, no pensava sopar a la plaça per molt típic que fos. És més car i les racions són més petites que a qualsevol altre lloc de la ciutat, però avui he canviat d'opinió i, tot sabent que no és el millor lloc per a sopar, arribo a la conclusió que de tant en tant cal fer una "turistada" i passar pel tub. Així que, més aviat que tard, busco una parada concreta. Ahir, un dels captadors que intenten atreure clients cap a la seva parada, em va caure molt simpàtic. Parlava un castellà perfecte i mostrava un coneixement de la cultura catalana molt important, així que he decidit que soparé a la seva parada.

No trigo gaire a trobar-lo. Se'n recorda de mi, la qual cosa li fa guanyar més punts encara. M'assigna un lloc a una taula que acaben de deixar lliure i, oh, casualitat! Em col·loquen just al costat una parella espanyola. En un primer moment, intento ser discret i no em presento, però a l'hora de triar els plats, no puc deixar d'obrir la boca per donar-los alguns consells i explicacions donat que acaben d'aterrar a la ciutat i desconeixen molts dels plats típics de la carta.

Ells són la Nina i el Carlos. La parella ve de Santander, tot i que ella és de Mallorca. Ell és professor d'educació física a un institut i ella es dedica a temes econòmics. Quan sap que jo soc català, li ve de gust canviar de llengua perquè fa temps que no el parla. Per sort, ell l'entén i no hi ha cap problema. De tota manera, anem passant d'una llengua a l'altra en moments. Passem un sopar molt agradable xerrant d'un munt de coses, especialment de la meva aventura, i em demanen alguns consells de llocs interessants per visitar perquè demà passat pensen llogar un cotxe per fer turisme.

Sopant amb el Carlos i la Nina

Després d'un llarg sopar estirant la sobretaula, toca acomiadar-se després de pagar el sopar que, pel lloc on estava, no em surt excessívament car. "Només" pago 95 dírhams, tot i que em toca revisar la "factura" perquè m'han colat alguna cosa de més. Sort que ja estic amb la mosca darrere de l'orella i me n'adono a temps.

Abans de tornar al hostel, dedico el temps a passejar sense rumb per la plaça i carrers adjacents a la recerca de completar els regals que vull portar a la família. Bàsicament, em resta comprar alguna cosa personal al meu fill i a la parella de la meva filla. De moment, només miro i demà ja acabaré de comprar el que més m'agradi. Triar per a un noi és més complicat que per a una noia. Hi ha molta més oferta de coses per a elles que per a ells. Això sempre ha passat.

Parades de sucs de fruita a la plaça

Quan falta poc per mitjanit, torno cap al hostel, però primer, com vaig fer ahir també, m'aturo a la pastisseria que hi ha poc abans de l'allotjament, al carrer de la Kasbah, per comprar-me un parell de bastons farcits de xocolata que, per 3,5 dírhams (35 cts. d'euro), em sembla un veritable regal.

Un cop al llit, començo a pensar en com m'ho faré demà. En principi em deixen tenir l'equipatge i la bicicleta guardada al terrat fins a mitja tarda. És el que he parlat amb noi del hostel. Però això implica que des de les 11 del matí, hora que haig de deixar l'habitació, estaré deambulant per la ciutat durant hores i hores, i després de mitja tarda, carregant la bicicleta. Certament, pot ser un pal enorme. Així que al final, crec que pagaré un dia més de hostel, que tampoc és tant, i així tindré el llit tot el dia disponible per descansar alguna estona i també podré allargar la custòdia de la bicicleta i l'equipatge fins a mitjanit de demà. Decidit!

L'endemà, esmorzo a la mateixa hora i el mateix. I mentre ho faig, li comento al noi el que he pensat fer i li pago un dia més d'habitació que em surt un pèl més econòmic (80 dírhams), perquè ho faig directament i no a través de Booking.

El darrer dia a Marràqueix comença amb un llarg passeig amb la idea de conèixer la ciutat fora de les zones més turístiques buscant una mica la part més autèntica sortint, fins i tot, de les seves muralles. A diferència del centre, aquí no trobo cap turista pel carrer ni cap botiga de souvenirs. 

Després d'una estona llarga deambulant sense criteri, torno a entrar dins les muralles i arribo a una plaça que no conec. Només entrar em crida l'atenció per la seva estètica i netedat. És la Place des Flerblantiers (plaça dels llauners). És una plaça de vianants moderna o, millor dit, urbanitzada recentment. Al centre hi ha una font i algunes palmeres, i una pèrgola al voltant de la plaça proporciona ombra a les botigues. Aquesta plaça uneix la part àrab amb el barri jueu (Mellah) i té un encant especial amb les botigues de làmpades, orfebreria i de decoració en general. També es poden trobar força cafeteries i restaurants, molts d'ells a la part superior de les botigues en terrasses amb vistes a la plaça, que no semblen econòmics. Pel que he llegit, fa molts anys totes les botigues eren negocis portats per jueus, que van abandonar el Marroc durant la Segona Guerra Mundial.

Una de les botigues de la plaça

De tornada al centre de la ciutat, passejant per la medina, arriba l'hora de dinar. Veig un local molt petit que té només tres taules i decideixo quedar-me allà. Miro el continguts de les cassoles que es troben a la vista i trio un plat de llentilles i un tajine de pollastre amb llimona. El dinar em costa 40 dírhams, comptant l'ampolla d'aigua gran que agafo.

I quan acabo de dinar, uns metres més endavant em compro les postres. En concret, un msemen de xocolata. Aquesta vegada sí, per 10 dírhams que és el preu més habitual. M'estic tornant un addicte a aquestes postres! Torno al hostel de nou. Sort que he pagat una nit extra perquè això em permetrà passar la tarda descansant i preparant les alforges pel viatge de tornada. Però, abans d'arribar, em torno a trobar a la Nina i el Carlos que van direcció contrària. Venen de visitar les Tombes Sadites, que es troben molt a prop del meu allotjament. Ja és casualitat! 

Minaret de les Tombes Sadites

Aquest vespre soparé una mica més tard per tal que la nit no se'm faci tan llarga. I abans de fer-ho torno a la plaça Jemaa-el-Fna per "acomiadar-me" i fer les darreres compres pendents.  

Sopo a partir de dos quarts de deu a prop del hostel i del Zeitun Cafè que ha estat la meva referència durant aquests dies a Marràqueix per orientar-me i trobar l'allotjament.  

Sopo al carrer Kasbah, a prop de l'emblemàtic Zeitun Café

I després de sopar i abans de tornar al hostel, passo per la pastisseria de cada nit per comprar els meus últims i ja clàssics bastons farcits de xocolata.  

A dos quarts d'onze torno a l'allotjament. Demano al noi de recepció si em pot ajudar a baixar la bicicleta de la terrassa. Amb la bicicleta tota preparada amb les alforges, m'estic una bona estona assegut a la zona de recepció que aprofito per trucar a casa.

I una mica abans de mitjanit, surto del hostel en direcció a l'estació d'autobusos de la companyia CTM que, segons he mirat a Google Maps, es troba a uns quatre quilòmetres.  Després de dos dies sense pedalar, torno a agafar la bicicleta encara que sigui per fer un trajecte curt.

El camí fins a l'estació d'autobusos el faig per la part de la ciutat més moderna, el barri de Gueliz, per avingudes amples, edificis moderns i locals nocturns de moda. Vint minuts més tard, arribo al meu destí. 

La resta del temps, fins a l'hora de sortida, la passo a la cafeteria de l'estació. M'instal·lo a una butaca confortable i em prenc un te amb menta amb una ampolla d'aigua petita inclosa (14 dh), mentre veig a la pantalla gegant de TV els quinze darrers minuts de la segona part del Betis - Atlético de Madrid. Pensava que l'espera se'm faria molt llarga, però, vet aquí que, el temps després del partit em passa volant editant vídeos i fotos per penjar-les a Instagram acompanyat per una segona beguda, una Coca-Cola (16 dh).

A dos quarts de tres ja em moc cap a la zona d'andanes. I poc després apareix l'autobús que he d'agafar. Segueixo les instruccions d'un senyor i col·loco la bicicleta dreta a la bodega en un espai especial habilitat per aquesta funció. No m'imaginava que seria tan fàcil, tot plegat. 

Bicicleta carregada

Tinc la sort de seure al seient número 1, és a dir just al davant de tot i amb unes vistes privilegiades de la carretera. L'autobús va força ple, malgrat que les hores són una mica intempestives. I, puntualment, a deu minuts de les tres de la matinada, marxo de Marràqueix, començant d'aquesta manera el retorn a casa. 

AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 19: TADDART - MARRÀQUEIX

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

I FINALMENT... MARRÀQUEIX!

Dissabte 25 d'octubre de 2025

Distància:  94,8 km

Temps: 5h 15'

Velocitat mitjana: 18,1 km/h

Desnivell: 430 m D+ / 1.540 m D-

Em llevo força aviat, abans inclús de la sortida del sol. Quan surto de l'habitació, al menjador no hi ha ningú. L'habitació del cicloturista alemany està oberta i buida. Es veu que ha matinat més que jo i ja ha marxat.

Esmorzo en silenci al menjador uns plàtans, un parell de iogurts amb fruits secs i acabo amb un te amb unes galetes. Avui no em cal massa energia perquè l'etapa és, potser, una de les més fàcils de tota la ruta. Pràcticament tota és en baixada, excepte un port d'uns cinc quilòmetres una mica abans d'arribar al quilòmetre vint i una petita pujadeta de dos quilòmetres al quilòmetre quaranta.

A les vuit de matí ja soc fora de l'alberg. La primera dificultat del matí és baixar la bicicleta per les escales que hi ha al carreró. Un cop carregada la bicicleta amb les alforges, començo la darrera etapa que m'ha de portar a Marràqueix. Són exactament les vuit i sis minuts del matí.

Preparat per sortir

Els primers setze quilòmetres fins a Zerkten són trepidants i, alhora, molt bonics perquè tot just comença a aparèixer el sol per sobre d'algunes de les muntanyes de l'Alt Atles. Arribo a les nou del matí i el carrer principal bull d'animació: botigues de tota classe, parades de venda de fruita i verdura, locals per prendre el te o un cafè, vehicles de tota mena... No és normal al Marroc veure tanta animació matinal tan d'hora. Potser, en ser avui dissabte hi hagi mercat al poble.

A Zerkten

No tinc intenció d'aturar-me al poble, però en veure un quiosc amb la publicitat d'Orange, decideixo fer una recàrrega extra al mòbil secundari que darrerament utilitzo molt i, fins i tot, per a proporcionar dades al meu mòbil que té una eSIM instal·lada de 10 GB, de les quals em queden poquetes dades i vull reservar-les per als darrers dies a Marràqueix i, especialment, a Tànger. La recàrrega que li faig és de 30 dírhams (unes 3 GB). La veritat és que no sé quantes gigues em resten, però la passada tarda i nit sense wifi a l'allotjament, vaig gastar unes quantes.

El sol comença a il·luminar les valls

Amb la recàrrega feta, torno a la carretera. Tinc un parell de quilòmetres més de baixada, però de seguida ve el principal port del dia i es pot dir que la darrera dificultat important del viatge. Es tracta del Tizi Ait Barka (1.500 msnm). 

La pujada, després de tants quilòmetres de baixada seguits gairebé sense pedalar, se m'ennuega una mica. No resulta fàcil exigir a les cames la potència necessària per superar els pendents més difícils. El percentatge de desnivell de tota la pujada oscil·la entre el 5 i el 9%, la qual cosa requereix un "cert" esforç.

Quaranta-cinc minuts és el que trigo a assolir el punt més alt del coll, però aquest port té una petita trampa, donat que després d'una petita baixada per a enganyar les cames, ve una altra pujadeta d'una mica més de mig quilòmetre de percentatges similars amb la que, ara sí, puc donar per acabat aquest port.

De fet, en aquest punt que correspon al quilòmetre vint-i-set de l'etapa es troba una àrea de servei que dur el nom del port. És un quart d'onze i decideixo fer una breu aturada per descansar una mica, però sense prendre res. 

Àrea de servei "Tizi Ait Barka"

Ara torno a tenir una altra llarga baixada de deu quilòmetres força bona amb un bon pendent negatiu on baixo, pràcticament, sis-centres metres de cop i a més en una carretera amb molt pocs revolts, la qual cosa em permet agafar una velocitat força alta i gaudir com un mico de la ruta. 

Abans d'arribar a Ait Ourir, un dels pobles més importants del dia, travesso l'equador de l'etapa. I dos quilòmetres després, travessant un petit poble als afores d'Ait Ourir veig un petit establiment de venda de pa i dolços a peu de carretera que em crida l'atenció i decideixo fer la primera aturada més llarga del dia per menjar i prendre alguna cosa, perquè, ara sí, tinc una mica de gana.

Aprovisionant forces a l'equador de l'etapa

És un quart de dotze i el lloc que trobo és un petit obrador que porten dues dones. Demano un msemen farcit de xocolata i un te amb menta. Les dones em fan passar per darrere de l'aparador, em posen una taula i una cadira per tal de que descansi mentre m'avituallo. En aquell moment estan elaborant pa i les demano permís per gravar. A elles els fa molta gràcia la petició i no paren de riure, tot i que quan les gravo, ho intenten dissimular.

Una estona més tard, una de les senyores fa sortir de la part posterior de l'obrador a una noia guapíssima, filla d'una de les senyores i neboda de l'altra, que parla un molt bon anglès. Segons m'explica la filla, la seva mare tenia molta curiositat per saber què estic fent i em fa d'intèrpret. La noia, que es diu Fatima Sara, és estudiant universitària a Marràqueix i també mostra molta curiositat pel meu viatge. No paren de fer-me preguntes de tot tipus, i tampoc paren de riure, les tres. Passem una bona xerrant, elles rient i jo, de retruc, també. 

El msemen i el te amb menta em costen només 10 dírhams, que pago de bon grat, sobretot per la bona estona que he passat. Malauradament, no venen aigua que haig de comprar a un petit quiosc uns metres més endavant (6 dh) per poder carregar de nou els bidons perquè la poca aigua que tenen és ja força calenta.

Torno a la ruta de nou, i poc abans d'arribar a Ait Ourir, la carretera nacional salva la població per una variant que surt a l'esquerra. A partir d'aquest punt, tot i que falta encara bastant per arribar a Marràqueix, el paisatge es torna més urbanitzat amb gran quantitat de petits nuclis habitats que esquitxen la carretera. I paral·lelament, el cel es comença a ennuvolar fins a tal punt que en un moment donat em torno a posar el tallavent perquè la temperatura ha baixat força. De fet, posteriorment comprovaré que les temperatures a Marràqueix durant tot el mes fins ahir van estar molt clarament per sobre del 30º i la màxima d'avui, dia 25 d'octubre, arriba "només" fins als 24º. Respecte a la temperatura màxima d'ahir hi ha una diferència de 10º, la qual cosa és molt d'agrair.

De mica en mica, el paisatge urbanitzat s'imposa netament i en la distància en comença a intuir el destí final del viatge en bicicleta. Tinc l'opció de viatjar a Rabat en autobús i estar-m'hi allà un dia sencer fent turisme, per continuar fins a Tànger també en autobús. Ho valoraré tranquil·lament els pròxims dies.

Després de vuitanta-cinc quilòmetres pedalant, arribo a la cruïlla amb la RN8 que és la ruta de Fès. I a partir d'aquí, malgrat que em restin encara uns deu quilòmetres, ja puc dir que estic entrant a la ciutat perquè tots els quilòmetres restants són un continu d'edificacions i petits nuclis de població que forment part de l'extraradi de la ciutat. 

I quan són les dues del migdia, puc dir que arribo a la ciutat, pròpiament dita. Veig que l'aplicació està a punt de fer-me girar a l'esquerra per anar a buscar el centre neuràlgic de la ciutat que és la seva medina. Aquest punt és ple de trànsit i de locals per menjar i beure, i considero que és una bona decisió aturar-me a dinar i així després només em restarà arribar a la mítica i arxiconeguda plaça Jemaa-el-Fna i d'aquí anar a buscar l'allotjament.

Aturada per dinar

El primer lloc que em crida l'atenció és una gran terrassa que té una gran pantalla de TV on estan fent el partit de lliga Girona-Oviedo. Em fa gràcia dinar aquí mentre miro el partit, però malauradament en aquest lloc només serveixen cafès i tes amb menta. Busco una mica més endavant, caminant i empenyent la bicicleta, fins que trobo una zona de parades de menjar molt locals. La veritat és que aquesta part del carrer està una mica bruta i en alguns punts fa una mica d'olor el clavegueram. 

Tampoc és que tingui gaires opcions abans de ficar-me al cor de la ciutat, per tant, trio una parada de menjar ràpid que té just al costat una de dolços marroquins artesanals que em servirà per acabar el dinar.

M'assec una petita taula al carrer compartint-la amb una altra persona. Em demano un panini de kofta amb patates fregides que, amb el pastisset que em menjo després, em costa ni més ni menys que 23 dírhams.

Dinar de la darrera etapa

I ara sí, un cop dinat, precedeixo a segellar el final del viatge, arribant a la plaça Jemaa-el-Fna. Els primers centenars de metres els faig a sobre de la bicicleta, però un cop entro a la medina, pedalar és impossible i haig de fer tot el trajecte que em resta fins a la plaça, empenyent la bicicleta i esquivant turistes i locals que van pels estrets carrerons.

I després de recórrer un munt de carrerons atapeïts de gent, arribo uns minuts abans de les tres de la tarda al meu simbòlic destí final, que no és altre que la mítica plaça de Jemaa-el-Fna. I com si el dia volgués donar-me la benvinguda, el sol s'obre pas entre el cel ennuvolat que m'ha acompanyat durant els darrers quilòmetres del meu viatge. Objectiu assolit! El viatge en bicicleta arriba gairebé a la seva fi.

El següent objectiu del dia és arribar al hostel, que no serà feina fàcil com tots els allotjaments d'aquest viatge que es trobaven a la medina. Tinc unes orientacions en forma de vídeo que em va enviar l'allotjament en fer la reserva. El punt de referència és un dels dos Zeitun Café que hi ha a Marràqueix, en concret el que es troba al costat de Bab Agnaou (porta d'Agnaou).

Així que un cop davant de la cafeteria i amb el vídeo al mòbil, vaig seguint el mateix itinerari que la persona que apareix en ell. Només tinc una petita pèrdua que rectifico de pressa i en pocs minuts em trobo al hostel Dreams Belko.

El hostel és molt maco i està molt bé de preu (85 dírhams), el petit problema és que per guardar la bicicleta l'haig de carregar amb l'ajuda del recepcionista per una escala força estreta fins al terrat que es troba a tercera planta.

Té de benvinguda al hostel

Comparteixo una habitació de quatre lliteres amb dues noies motxilleres alemanyes i amb un noi hindú que es passa moltes hores al seu llit amb el mòbil. Més tard sabré que fa unes quantes setmanes que està al hostel i que la raó d'aquesta dependència al mòbil és deguda al fet que és un "business man" amb alguns negocis que porta de forma on-line i amb inversions en "cryptos" i "futurs". Es veu que es guanya molt bé la vida. Realment, un paio molt peculiar.

Un cop instal·lat, el primer que faig és anar a l'estació d'autobusos per informar-me sobre el viatge a Tànger i, especialment, per saber sí haig de preparar d'alguna manera la bicicleta (embolcallar-la, treure rodes, etc.). A l'estació d'autobusos hi ha una oficina de CTM, que és la principal operadora de transport de passatgers per carretera del Marroc. L'horari de sortida ja l'havia decidit anteriorment consultant per Internet. La idea és agafar l'autobús que surt una mica abans de les tres de la matinada. Per a mi, és el millor horari perquè puc viatjar de nit aprofitant millor els dies. El viatge és llarg, apropant-se a les nou hores i, crec que si el faig de nit mentre dormo, se'n farà més curt i de pas m'estalvio una nit d'allotjament. 

El que no espero és que a l'oficina de CTM em diguin que els autobusos no surten d'aquesta estació, sinó que ho fan d'una estació específica que te CTM a Marràqueix a l'altra banda de la ciutat, tot i que no gaire lluny del centre. També m'informen que no cal que faci res a la bicicleta, que la puc carregar tal qual a la bodega de l'autobús, la qual cosa m'alegra saber perquè em facilita molt la logística. De tota manera, demà al matí passaré per l'estació d'autobusos del CTM per veure com són les instal·lacions (cafeteria oberta o no, altres botigues per comprar aigua o qualsevol altra cosa...) i per comprar el bitllet per assegurar-me ensurts de darrera hora.

Amb el principal deure del dia fet, dedico la resta de la tarda i la nit a explorar una mica la ciutat per situar-me: una mica de la medina, la plaça Jemaa-el-Fna, la zona de la Kotubia (germana bessona de la Giralda de Sevilla)... i acabo sopant al carrer en un "garito" molt local un plat d'estofat de mongetes, unes quantes brotxetes de carn i té amb menta tantes vegades com vull per 30 dírhams.

De tornada al hostel em ve de gust menjar alguna cosa dolça i entro en una pastisseria i em compro un parell de bastons farcits de xocolata. El dia ha estat llarg i toca tornar a l'allotjament per descansar. Demà serà un dia 100% dedicat al turisme a fons.