AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 01: TÀNGER - TETUAN

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

EL VENT EM FA LA GUITZA PER COMENÇAR

Dilluns 6 d'octubre de 2025

Distància: 61,5 km

Temps: 5h 05'

Velocitat mitjana: 12,1 km/h

Desnivell: 660 m D+ / 590 D-

Em llevo molt d'hora i dedico els primers moments del matí a preparar les alforges fora de l'habitació per no molestar als que encara estan dormint, que són tots, per sortir com més aviat millor un cop torni de fer els deures del matí (esmorzar i intentar aparaular una capsa de bici per a la tornada).

Com ja són les 9:00, la botiga-taller ja deu estar oberta i m'estimo passar primer per allà abans d'anar a esmorzar tranquil·lament. Aquesta es troba dins d'un complex de botiguetes molt locals on pots comprar i menjar de tot. Quan trobo el lloc, de seguida veig que tampoc me'n sortiré amb el tema de la capsa. El lloc, "El Mouden Bike Shop", és un local on, a més d'algunes bicicletes que s'estan reparant, venen sabates i altres articles que no tenen res a veure amb les bicicletes, si bé és cert que també venen complement per a aquestes. Sembla una botiga molt local on no crec que puguin vendre moltes bicicletes que és precisament el que busco, donat que si les venen, aquestes normalment arriben de fàbrica en capses com les que vull trobar.

El Mouden (la botiga-taller de bicis i d'altres coses)

Entre una mica de castellà, francès i el traductor de Google els explico com puc el que necessito, i la meva sorpresa majúscula és que em diuen que sí, que em guardaran una capsa per a la tornada. Els dic que tornaré a Tànger el 28 d'octubre i que passaré a buscar-la. No m'ho puc creure. Si sóc sincer, no confiava en una resposta afirmativa a la meva petició. De fet, dubtada que poguessin vendre una bicicleta durant aquest temps, bàsicament pel tipus de botiga que era. Massa local pel meu gust, però no hi podia fer gaire cosa més que confiar.

I amb la tranquil·litat de saber que podré tenir una capsa quan torni, o això espero i desitjo, vaig a esmorzar a un lloc proper que fa bona pinta i on només es veu gent local esmorzant. Al final, el meu primer esmorzar marroquí no ha estat malament i només em costa 20 dh.  

El meu primer esmorzar al Marroc

Així que amb els deures del matí fets, torno al hostel amb la intenció de començar el més aviat possible la primera etapa que, tot i ser curta, necessitaré un mínim de 4 hores per completar-la sense comptar amb les aturades que pugui anar fent.

Començo l'etapa al voltant de les 11:30 i sortir de la medina no em costa gaire, malgrat els turistes que haig d'esquivar per aquells carrerons tan estrets. De seguida em trobo pedalant per la gran avinguda que és el Bulevard Mohamed VI que va resseguint el passeig marítim.

Les previsions de la méteo des de fa dies que anuncien vent, la qual cosa puc constatar de bon matí. El que no sabia és que aquest bufava d'est a oest, el que vol dir que a l'etapa d'avui tindré vent de cara i lateral en funció del tram de carretera per on circuli.

Sortir de Tànger i de la seva àrea metropolitana em costa molt més del que pensava. La ruta que em marca Komoot em porta, igual que ahir, per alguns barris molt deprimits, amb molta butricia i carrers en molt mal estat. Al final són "només" 11 km fins que deixo enrere la ciutat, però se'm fan molt llargs. I més amb el vent en contra.

Un cop sóc fora de Tànger i de la seva àrea d'influència, la realitat es torna més crua i el vent fronto-lateral em comença a matxacar de forma important. A més, aquest fet es veu agreujat per l'intens trànsit que hi ha per la RN2 (carretera nacional). El continuat pas de camions i autobusos, principalment, provoquen una breu interrupció de l'aire lateral que de retruc provoca un gran desequilibri en la bicicleta i manca de control d'aquesta per part meva. Quan el vehicle està a la meva alçada i deixo de notar l'aire, em sento arrossegat cap a l'interior de la carretera i, posteriorment, quan el vehicle ha passat i torno a tenir l'aire  en contra, noto l'efecte contrari i l'aire m'expulsa cap a l'exterior. Aquesta dinàmica és un no parar i al llarg del matí tinc més d'un ensurt, sobretot, quan els vehicles no respecten la distància de seguretat. Molts d'ells passen fregant-me i no tinc més remei que posar peus a terra al voral. A més, aquest en la major part de la ruta es troba en un estat força deficient, la qual cosa m'obliga, sempre que puc a anar per la ratlla de pintura que separa el carril dret de la carretera del voral.

L'etapa d'avui és en general força plana amb uns primers 34 km d'etapa amb una lleugera tendència ascendent i 4 km més d'un port amb un desnivell que oscil·la entre el 3 i 6% que de forma simètrica es reprodueix a la resta de km fins a Tetuan, es a dir, una baixada similar i una darrera part amb suau baixada. 

Quan porto una mica més de 32 km lluitant contra el vent i a punt de començar l'únic port del dia, decideixo fer una aturada per comprar aigua en una botiga-bar de carretera, molt freqüents al Marroc, i descansar una mica abans d'afrontar el primer i únic port del dia.

Pit stop per descansar una mica

Després d'uns 20 minuts de relax i d'hidratació, reprenc la ruta amb forces renovades per afrontar els 4 km de pujada i de lluita contra el vent. Realment, la pujada es fa molt dura i haig de parar sovint per descansar.

El problema del vent en contra afegit al desnivell, que en altres circumstàncies no seria gaire problemàtic, m'obliga al final a posar els peus a terra i empènyer la bicicleta durant uns quants centenars de metres fins dalt del coll.

Un cop arribo dalt del port, començo la tan desitjada baixada que m'ha de portar a Tetuan, però el que ha de ser gaudir de la baixada i un descans per a les cames, no ho és tant. El vent contrari és tan fort que haig de pedalar de valent per poder avançar a una certa velocitat, a més dels sacsejos que les ratxes de vent produeixen en la bicicleta.

Finalment, després de més de 20 km de baixar i planejar arribo a Tetuan, coneguda com "el colom blanc" o "la paloma blanca", que en castellà queda millor, pel seu color blanc característic dels pobles andalusos. 

Un cop entro a la ciutat, em proposo estar alerta durant la resta del camí per si veig una drogueria o quelcom semblant per comprar el metanol que necessito per al meu fogonet. I casualment, quan porto una estona per l'Avenue 9 d'Avril que m'ha de portar al centre, un ciclista marroquí se'm posa a la meva alçada i es presenta (no recordo el seu nom). Em diu que ell també és cicloturista i xerrem una bona estona mentre pedalem. Jo aprofito per preguntar-li si coneix alguna drogueria perquè necessito comprar el metanol. I sense dubtar-ho em porta a una drogueria de la mateixa avinguda i em fa de traductor d'anglès a l'àrab i viceversa. Aquella botiga sembla tenir de tot, però malauradament no tenen metanol. Així que el primer intent de trobar el combustible no surt bé. Li dic que no es preocupi, que de moment no el necessito fins d'aquí a uns dies i que després continuaré buscant per la ciutat. Ell ha d'agafar una altra direcció per anar a casa i ens acomiadem agraint-li la seva ajuda.

Al cap d'una estona arribo al que sembla el centre de la ciutat. És tard i encara no he dinat. Són gairebé les 17:00 i decideixo buscar un lloc de dinar ràpid a prop de la plaça Moulay el Mehdi. M'agafo un entrepà complet amb pollastre, vegetals diversos i patates fregides que em menjo tranquil·lament en un banc de la plaça.

Un cop he satisfet les necessitats primàries, torno a agafar la bicicleta per anar a buscar la medina que és on es troba el meu hostel. I com va passar ahir, segurament avui també em resultarà complicat. Uns dies abans, m'havia mirat més o menys per on havia d'anar per trobar-lo. La referència era la gran mesquita que hi ha dins la medina.

Un cop arribo allà, entro decidit amb l'ajuda de Google Maps que en els primers moments, sembla que funciona força bé. 

Aquesta medina no té res a veure amb la de Tànger. És autèntica!! L'ambient que es respira caminant mentre vaig empenyent la bicicleta és fascinant. Hi ha de tot. Punts de venda de fruites i verdures, carn, peix, pa i qualsevol cosa que puguis imaginar en un entorn on les condicions higièniques brillen per la seva absència. De fet, segons he llegit, és patrimoni mundial per la UNESCO. 

De mica en mica vaig avançant fins a un punt on començo a tenir molts dubtes i no tinc més remei que preguntar a un senyor que surt d'un casa. M'intenta donar indicacions en un correcte espanyol, però al final considera que és millor acompanyar-me perquè sembla que no és gaire fàcil arribar-hi.

Tinc molta sort amb aquest senyor que em porta finalment al hostel després d'uns minuts de girar a dreta i a esquerra per carrerons estrets. I el millor de tot és que no espera res de mi, em refereixo a una propina com va passar ahir. Simplement, m'ha volgut ajudar, com m'anirà passant molt sovint al llarg del viatge. Els àrabs són molt hospitalaris i sempre estan disposats a ajudar.

El hostel "Four Seasons" és una meravella d'edifici. És un Riad que està molt ben cuidat i decorat. Sembla molt acollidor i confortable només per 10 € amb esmorzar inclòs. Fantàstic!

Un cop instal·lat a una de lliteres (em toca dormir a dalt) i dutxat surto a la recerca del metanol. Dins la medina, pel tipus de productes que es venen, no sembla probable que trobi drogueries grans que venguin aquest producte. Així que surto fora d'ella pel mateix lloc per on he entrat abans, i començo a preguntar per drogueries. Fracàs total. Cap de les tres drogueries que trobo pels voltants tenen aquest producte. El que més s'aproxima al que vull, són les típiques pastilles per encendre el foc de les barbacoes.

Una de les portes d'entrada a la medina

Ho deixo córrer i torno al hostel per preguntar cap a quina part de la ciutat haig d'anar per fer turisme a banda de la medina. M'informen que la part més maca de la ciutat la trobaré pujant en lloc de baixar que és el que havia fet abans.

Travesso la medina en direcció ascendent fins que surto d'ella i el que veig em sorprèn molt gratament. Estic a la imponent Place de Hassan II on destaca el Palau del Califa, residència reial d'estiu. Tota la plaça està tancada al públic i hi ha una forta presència militar.

Les primeres impressions són d'una ciutat molt maca amb llocs especials que cal visitar i que té molta arquitectura d'influència espanyola (del sud). De tota manera, l'objectiu del metanol no l'he oblidat i pregunto a la gent local per drogueries en aquesta part de la ciutat. I un senyor m'informa que a prop d'on estic hi ha una zona plena d'aquestes botigues. Es veu que al Marroc, i als països àrabs en general, és molt normal que les botigues, tallers i obradors s'agrupin en una zona determina per gremis. Dit i fet. Cap allà que hi vaig. I efectivament, trobo un munt de drogueries i botigues semblants. I el que no m'esperava és que fos tan difícil de trobar l'alcohol de cremar. 

Però després de visitar set o vuit botigues, finalment trobo alguna cosa que em pot servir. No és exactament el que busco, és a dir, metanol de 99º de grau alcohòlic que té un color blau característic. El que m'ofereixen és una ampolla de mig litre o una mica més d'alcohol de cremar de 85º que és totalment incolor. Bé, no és el que busco, però segurament em servirà. Si més no, de moment ja tinc això i si crema bé, no caldrà continuar buscant més.

Content amb la feina feta, em relaxo i em dedico a fer turisme per la zona. El Palau del Califa, l'esglesia de Nostra Senyora de la Victòria d'influència espanyola, el barri espanyol, l'Institut Cervantes i, en general, grans avingudes plenes de gent i animació, llocs per sopar o prendre alguna cosa, etc. Fins i tot, en un moment donat trobo una manifestació de joves molt animada contra les politiques educatives i sanitàries del govern marroquí. De fet, abans d'anar al Marroc ja havien sortit a les noticies aquestes manifestacions, algunes violentes i amb morts, que s'estaven produint per tot el Marroc.

Una samarreta de Barcelona entre els manifestants

I en aquestes que se m'apropa un senyor magrebí amb la seva gel·laba que en un perfecte espanyol, s'adreça a mi de forma molt agradable. De mica en mica, em va entabanant i es guanya la meva confiança. Em parla de Tetuan, de la seva història i al final em diu que l'acompanyi que m'ensenyarà alguns llocs especials com el barri jueu. I així és com aquest senyor, del qual he oblidat el nom, em fa un "free tour" per aquella part de la ciutat. La veritat és que el passeig és molt agradable i il·lustratiu i dura més d'1 hora. M'ensenya el barri jueu que forma part de la medina, edificis singulars i altres edificis i llocs d'interès de l'interior de la medina. Quan tornem a passar per la plaça on vam fer el primer contacte, li dic que ja en tinc prou i que vull anar a sopar perquè se'm fa tard. Ell ho entén, però abans d'acomiadar-nos em demana una propina. De fet, jo li pensava donar alguna cosa, però la sorpresa és que em demana 200 dh (20 €). Li dic que ni parlar-ne. Què 200 dh és moltíssim i que és el meu pressupost diari. I entrem en una mena de regateig interminable que m'incomoda. Em parla de què ell no treballa i que té la seva mare malalta, que ell viu d'això, de què cada dia s'ha de buscar la vida, entre altres històries amb l'objectiu d'estovar-me una mica. La veritat és que el passeig ha estat molt agradable i m'ha ensenyat i explicat moltes coses de la història de la ciutat i de la cultura marroquina. Però el que em demana és massa, però com no me'l puc treure de sobre, al final li dono 150 dh (en què estaria pensant!!). I sembla que es conforma. M'ho agraeix amb una abraçada i dos petons a la galta al pur estil àrab. I no m'estranya perquè 150 dh per a un marroquí humil és força pasta. He tornat a caure en un altre parany de turista novell. Haig d'estar més alerta. Ahir a Tànger 50 dh per portar-me al hostel i avui 150 dh pel "free tour" improvisat. En total, 200 dh que és el pressupost que m'he marcat per un dia.  

Entrada del Palau del Califa, l'església N.S. de la Victòria i un altre edifici singular

I després d'un sopar econòmic per la ciutat nova i fer el darrer passeig de tornada al hostel travessant la medina, el segon dia al Marroc i la meva primera etapa acaben acaba a una hora prudencial al hostel. Abans de dormir encara tinc feina: trucar a casa i penjar totes les fotos i vídeos del dia a les xarxes socials. És una feina, que tot i ser lenta (haig d'editar els videos i subtitular-los pels meus seguidors sords), em resulta molt agradable.

Falten uns quants quilòmetres

AVENTURA PEL MARROC. ETAPA 00: AEROPORT - TÀNGER

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

EL VIATGE I L'ETAPA PRÒLEG

Diumenge 5 d'octubre de 2025
Distància: 14 km
Temps: 1h aprox.

Finalment, el diumenge dia 5 va arribar. El dia va sortir gris i amenaçava pluja. Mal presagi? Segons l'app del temps del meu mòbil a Tànger feia sol i caloreta, així que m'importava si aquí plovia. 

A les 10:30 la meva filla va venir per casa a recollir-me. El cotxe ja l'havia deixat carregat la nit anterior, així que en pocs minuts ens vam posar en marxa cap a l'aeroport. La Tensi, la meva dona, no tenia bones sensacions. M'ho anava repetint feia dies. Les molèsties lumbars i del maluc, i la fuetada cervical a una setmana de marxar eren, segons ella, avisos de què millor no fer el viatge, i no parlem dels problemes amb el mòbil dels quals parlo més endavant. Però la decisió ja estava presa. El Marroc m'estava esperant. 

Un cop a l'aeroport, la meva filla va voler entrar a la terminal (T2) i gravar el primer vídeo del viatge mentre m'endinsava en la terminal amb el carretó i tot l'equipatge. 

El primer de tot que calia fer era facturar tot l'equipatge. Al taulell de Ryanair van pesar i etiquetar les dues capses, però cap d'elles es va quedar a la cinta del taulell. L'hostessa em va demanar que l'acompanyés amb les dues capses. La petita la vaig dipositar una altra cinta que es trobava relativament a prop del taulell i la capsa de la bicicleta va anar a parar a una sala per a paquets grans on també hi havia una cinta amb escàner. Tot va passar sense problemes. Ara ja només restava que arribés l'hora de l'embarcament. Tenia unes dues hores per davant que vaig invertir en passejar per la terminal i, més tard, en dinar l'entrepà que m'havia preparat.

Uns cinquanta minuts abans de l'hora prevista pel vol, la porta d'embarcament ja era força plena de gent esperant. Ens vaig col·locar a la cua i vint-trenta minuts més tard ja era dins de l'avió. Ara sí que sentia que l'aventura començava de debò. 

 

El vol va durar escassament dues hores que em van passar volant, i mai millor dit. I com al Marroc era una hora menys, vam aterrar a Tànger a les 15 hores més o menys. 

El desembarcament va ser ràpid, però no tant, el control de passaports, estona que vaig aprofitar per activar la eSIM que havia comprat feia uns dies i així vaig poder enviar un missatge a la família de què ja hi havia arribat al meu destí.

Un cop passat el control de passaports tocava recuperar l'equipatge que ja es trobava a la cinta de recollida. Ja només quedaven, pràcticament, les meves dues capses.

El següent pas va ser canviar una mica de diners, només una petita quantitat (100 € = 1020 dh) donat que el canvi als aeroports no és el més avantatjós. Tot i això, crec que vaig canviar massa euros, ja que portava uns 300 dh canviats a Sabadell pel meu perruquer marroquí feia un parell de setmanes.

El pas següent va ser tornar a passar per un escàner de sortida. Desconec la raó d'aquesta segona inspecció, però així va ser. I ja, finalment, vaig sortir al carrer per buscar un lloc adient per muntar la bicicleta. La primera impressió en trepitjar el carrer va ser que feia força calor, exactament 29º.

El procés de muntatge es va allargar durant una bona estona (gairebé 1h30'), durant la qual molts marroquins ens van apropar per preguntar i xerrar amb mi i donar-me la benvinguda. 

Muntant la bicicleta

A dos quarts de sis, ja estava llest per començar l'etapa pròleg que m'havia de portar fins a l'allotjament dins la medina de Tànger. La distància aproximada estava al voltant dels 14 km, la qual cosa m'havia de portar més o menys una horeta i poc si m'ho prenia amb calma que és el que pensava fer.

 

Llestos per començar

Les primeres pedalades sortint de l'aeroport van ser especials. Ja podia dir que l'aventura havia començat i aquells quilòmetres m'havien de servir per prendre el primer contacte amb el país.

El passeig fins a la medina va ser plàcid, tot i que l'app Komoot em ficava per alguns barris força pobres i carrers atrotinats, evitant-me trams per les vies principals. Això Komoot ho fa sovint i moltes vegades no m'agrada el criteri que fa servir d'estalviar-me el pas per vies amb més trànsit, però aquest cop no em va disgustar perquè em permetia començar a tastar el Marroc més real.

Finalment, vaig arribar al punt on s'entrava a la medina, però abans de ficar-me i buscar el Hostel Banana que ja tenia reservat, vaig decidir passar primer per una botiga de lloguer de bicicletes amb la qual havia contactat des de Sabadell pel tema d'assegurar-me una capsa de bicicletes per a la tornada. En el missatge de resposta em van dir que me la podien garantir, així que anava força confiat.

Però un cop allà, les coses no van ser com esperava. Em van dir que aconseguir una capsa específica de bicicleta seria complicat (vaja, que la capsa de bici no), però que em podrien ajudar a aconseguir capses diverses amb les quals, com un puzle, amb cinta d'embalar i plàstics, podria fabricar-me una. La resposta em va deixar una mica preocupat, perquè aquest tema és cabdal per poder tornar amb la bici. Certament, de la forma que em deien es podia fer (ho havia vist en alguns vídeos de YouTube), però requeria més temps i donar voltes per la ciutat buscant capses de cartó.

Amb aquesta preocupació, em vaig endinsar a la medina per trobar el hostel. El problema de Google Maps, o de qualsevol navegador, és que a les medines no acostumen a funcionar bé per manca de cobertura. Tot són carrers estrets i carrerons, on sovint no es pot veure el cel. I aquí és on vaig caure en el primer parany. Els turistes que comencen a mirar el navegador del mòbil per trobar el camí són pressa fàcil dels locals que acostumen a "viure" d'això. De seguida, un noi em va preguntar si era espanyol i es va oferir (sense preguntar) a ajudar-me a trobar el hostel. Em va guiar pels carrerons d'aquella part de la medina i en poc més de 5-10 minuts em portava fins a la porta del hostel que realment estava força amagat. No sé si hagués estat capaç de trobar-lo tot sol. I és clar, un cop allà es va quedar palplantat esperant la meva propina. De fet, durant el trajecte ja "plorava" dient-me que tenia fills i que s'havia de guanyar la vida, i que si patatin i que si patatan. I no es conformava amb poc. Directament, em va demanar una propina de 50 dh (5 €). Per a ells 50 dh són força calés i, si t'administres bé, et dona per comprar molt menjar. I jo, acabat d'aterrar al Marroc, no vaig regatejar. Simplement, li vaig donar els diners que em demanava.

El hostel em va decebre força. A les imatges de booking semblava una altra cosa. Petit, una mica atrotinat i amb una cuina molt bruta que no convidava a cuinar. L'únic que se salvava eren les habitacions compartides i el chill-out del terrat. I era tan petit que va costar fer entrar la bicicleta al hostel i trobar lloc per deixar-la.

Un cop instal·lat i dutxat, el següent pas va ser sortir a fer un reconeixement d'aquella part de la medina i memoritzar el camí de tornada (feina molt important). No recordo que hora devia ser, però segurament gairebé les vuit del vespre, amb la qual cosa també aprofitaria per sopar alguna cosa econòmica abans de tornar al hostel. Cal dir que un altre objectiu que em vaig proposar en aquest viatge és que fos "low cost" amb un pressupost diari aproximant de 20 € (uns 200 dh) que havia d'intentar aconseguir.

El carrer principal de la medina

El que segur no podria fer aquella tarda era anar a l'altra botiga-taller que tenia localitzada, però que pel que havia vist a Google, no confiava gaire en el fet que allà em poguessin donar una solució al que volia. I si aquesta fallava encara tenia una tercera opció, però que quedava força lluny de la medina. Aquesta feina ja quedaria per a demà al matí. Com la primera etapa era relativament curta, no calia sortir molt d'hora de Tànger. M'estimava més intentar deixar mig tancat aquest tema de la capsa.

Un cop vaig sopar i fer un darrer passeig pels carrers principals de la medina amb la compra de pastissets marroquins inclosos que em servien de postres del sopar (un entrepà marroquí farcit de no sé què), vaig tornar al hostel tancant la nit al terrat amb algunes de les persones allotjades allà prenent un te a la menta gentilesa d'uns dels responsables del hostel. Primer dia al Marroc superat.

AVENTURA PEL MARROC. INTRODUCCIÓ

Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.

PRÈVIA 

Aquest viatge en bicicleta pel Marroc el tenia pendent del passat mes de març quan el vaig haver d'ajornar uns dies abans de començar per unes obres que ens havien de fer a la casa del poble (la Palma d'Ebre) i que es van avançar unes setmanes respecte al pla previst pactat amb els paletes. 

Com és d'esperar, per aquelles dates ja tenia tota la ruta planificada i estava força mentalitzat (i motivat) per fer-la. De fet, ja tenia la bicicleta i tot l'equipatge preparat amb algunes sortides fetes amb càrrega i amb força desnivell. Al final, el fet d'ajornar el viatge, va ser un cop dur, tot i que un cop passat, va ser una sort no fer-lo perquè durant el mes de març va ploure molt al Marroc en els llocs per on passava la meva ruta, així que ho vaig donar per bo.

La data escollida per tornar a intentar-ho era l'octubre. Bàsicament per esquivar els mesos més calorosos de l'any (de juny a setembre). L'octubre era un mes ideal. Mirant com havia estat el temps anys anteriors, les temperatures havien estat força bones (entre 25º i 30º) amb pocs dies de pluja. De tota manera, no pots refiar-te perquè cada any no és igual i aquest any podia ser completament diferent.

L'estiu vaig poder entrenar amb la bicicleta de carretera per Salamanca i durant el setembre també per aquí, però cap dia amb la BTT carregada. Per aquest motiu, vaig introduir algunes modificacions a la ruta planificada. Vaig dividir alguna de les primeres etapes, especialment la primera, en dues. D'aquesta manera, aniria agafant la forma durant el mateix viatge. També va ajudar a prendre aquesta decisió el fet que els darrers mesos arrossegués alguns problemes físics. En concret, un dolor lumbar difús, però molt molest, un pinçament del fémur amb el maluc que em feia mal només en repòs (estirat al llit o assegut), i la cirereta del pastís es va produir una setmana abans de marxar, quan treballant al garatge de casa posant a punt la bicicleta, vaig caure cap enrera i donant-me un cop a la part alta de l'espatlla i el clatell, provocant-me una fuetada cervical (no molt greu, però empipadora).

A una setmana vista també vaig introduir alguns canvis al pla inicial que era viatjar el 5 d'octubre al Marroc en vaixell (Barcelona-Tànger) i tornar des de Marràqueix en avió. A causa d'una pujada de preu de més del 30% del bitllet del vaixell, vaig començar a mirar altres opcions, i vaig veure que el viatge amb avió a Tànger em sortia per 30€ l'anada i per 15 € la tornada, més el càrrec fix per portar la bici (60 €) i un paquet de 20 kg amb l'equipatge que portaria (35 €). Fent-ho d'aquesta manera, el cost del viatge es reduia força i, sobretot, la durada del viatge d'anada que passava de 31 h a només 2 h de vol. A més, em permetia guanyar un dia, perquè en lloc de començar a pedalar el 7 d'octubre, ho faria un dia abans. 

La part negativa del canvi era que no podría portar els cartutxos de gas perquè no està permès volar amb ells ni tampoc comprar-los allà perquè els que es troben allà no són compatibles amb el meu fogonet. Així que havia de buscar una solució per poder cuinar allà. Finalment, vaig decidir ho faria amb un fogonet d'alcohol (metanol), semblant als que es fan servir a les "fondue". Trobar-los no va ser una cosa dificil. El petit problema és que no podia portar a l'avió cap ampolla de metanol per ser un líquid inflamable. Però a diferència dels cartutxos, considerava que l'alcohol de cremar seria fàcil de trobar i, en el pitjor dels casos, podria comprar alcohol sanitari. 

Aquest és el model de fogonet que vaig comprar

Els preparatius del que s'ha de portar o no sempre són complicats, perquè l'objectiu és no portar material de més (i tampoc fer curt). Controlar el pes total és molt important en aquest tipus de viatges. La petita experiència acumulada d'altres viatges em va permetre fer fàcilment una llista del material a portar que fins, pràcticament, el dia anterior no va ser definitiva. Aquesta llista incloïa roba de ciclisme i de descans, així com complements diversos, articles d'higiene, farmaciola, estris per cuinar, tenda, sacs de dormir (d'hivern i sac-llençol més d'estiu), matalàs i coixí inflable, electrònica, un kit de menjar bàsic, una cadira plegable (els dies de càmping és important estar còmode) i moltes altres cosetes també importants. Cada element de l'equipatge es va sotmetre a una anàlisi acurada de si era absolutament necessari portar-lo. I fruit d'aquesta anàlisi molt material, finalment, es va quedar a casa.

Finalment, el pes total que portava, comptant la bicicleta i els accessoris incorporats, es trobava al voltant dels 40 kg. Sembla molt, però rebaixar aquest pes és força complicat i implica canviar l'estil del viatge, passant del cicloturisme amb alforges al bikepacking que es caracteritza pel minimalisme. Però en viatges de força dies, com el meu, el bikepacking fa curt. Una altra opció per reduir pes és augmentar el pressupost. Si en lloc d'acampar vas sempre a un allotjament, t'estalvies la tenda, el sac, el matalàs, etc. I si sempre menges en bars o restaurants, també t'estalvies portar tot el kit per cuinar (cassoles, fogonet, cartuxos, etc). Però tot això, fa perdre una mica el sentit de l'aventura que es busca en aquests viatges.

Si sóc sincer, a pocs dies del viatge no estava gaire motivat. No l'acabava de visualitzar i les sensacions que tenia eren més aviat negatives. Si no hagués dit a tanta gent que pensava fer aquest viatge, potser no hauria marxat. Però tot això és normal i forma part dels dubtes i incerteses davant de qualsevol viatge d'aquesta naturalesa. Per sort, l'aventura va tirar endavant i el dia 5 d'octubre va arribar. La bicicleta i tot l'equipatge estava empaquetat i llest per viatjar.

Però l'ensurt més greu que em va fer passar molts nervis just unes hores abans de marxar va ser que el divendres a la nit, en arribar a casa d'un sopar amb els ex companys de Magisteri, el meu mòbil va deixar de funcionar per un error fatal. El primer que vaig fer dissabte al matí va ser anar a corre-cuita a una botiga-taller oficial d'Apple. I el que havia de ser una reparació relativament senzilla, es va allargar moltíssimes hores, donat que van haver d'enviar el mòbil a Barcelona. I si no fos perquè van ser empàtics davant de la meva situació, no me l'haguessin reparat aquell dia. 

De tota manera, a les vuit del vespre el mòbil encara es trobava a Barcelona. I davant d'aquesta situació, vaig decidir apropar-me de nou al Corte Inglés (sabia que era el dia sense IVA) per comprar un iPhone nou. I dic de nou perquè aquella tarda ja hi havia anat a donar una ullada a les ofertes que poguessin tenir. Finalment em vaig comprar un iPhone 15 per uns 700€ (casi ná) per si de cas el meu mòbil no arribava a temps. L'iPhone el podia retornar fins a 15 dies després de comprar-lo, així que la compra era una mena de salvavides o plan B. 

Sortosament, el meu iPhone va arribar de Barcelona a temps. Això sí, més tard de les 21:00 quan la botiga ja havia d'estar tancada, però es van portar molt bé amb mi, i vaig poder tenir el meu mòbil reparat i amb una bateria nova, la qual cosa també estava molt bé perquè darrerament la bateria s'esgotava molt ràpidament.

Aquell dissabte, que havia de ser de relax amb totes les coses fetes, es va convertir en una bogeria de dia, però per sort va acabar bé i a les 22:00 ja era a casa amb una sensació d'alleugerament molt gran. De tota manera, per si de cas el mòbil em tornava a fer la guitza, la meva filla em va portar aquella nit el seu mòbil "vell", un iPhone 12 mini igual que el meu que funcionava perfectament.

Ara sí que sí ja estava tot el peix venut i aquella nit vaig dormir com un nadó. Tots els nervis que podia tenir aquell día, ja els havia gastats tots.

PIRINEXUS. ETAPA 6: RIUDARENES - SABADELL

AIXÒ S'ACABA: RETORN A CASA

Dissabte 14 de juny de 2025

Distància: 74,3 km

Temps: 4h 42'

Velocitat mitjana: 15,8 km/h

Desnivell: 740 m D+ / 650 D-

Abans de les 7 de matí, l'Anton i jo ens llevem més o menys, a la mateixa hora, i ell en un tres i no res ho té tot recollit. Esmorzem plegats, un al costat de l'altre, i ell sembla que no té gaire cosa per menjar. Jo li ofereixo un iogurt i unes galetes, però no les accepta. En un moment donat, em cau un tros de pa a l'herba. El recullo, el netejo una mica per sobre i continuo esmorzant com si res. Ell em mira espantat pel que he fet i em pregunta per què he fet això, que el tros de pa estarà ple de microbis. Jo li dic que no passa res i que a tot arreu n'hi ha. No ho entén i, fins i tot, diria que està esgarrifat. Però la cosa no acaba aquí. Xerrant li toco el braç i, de sobte, em crida espantat que no el toqui. Ara no en tinc cap dubte. Aquest noi, a més de l'Asperger ha desenvolupat algun tipus de fòbia a la brutícia. Ara entenc moltes coses del seu comportament i de les coses que li han passat. Sento una mica de llàstima per les coses que li estan passant. M'agradaria ajudar-lo, però soc conscient que no podré. Ell necessita algun tipus d'ajut professional per tal que pugui trobar feina. Avui té previst anar al Mercadona de Santa Coloma de Farners per demanar feina, però estic convençut que no li donaran. Em sap molt de greu.

I abans que jo acabi d'esmorzar, ell agafa la bici i decideix que ja és hora de marxar. Ens acomiadem de forma freda (les habilitats socials no són el seu fort) i li desitjo sort a l'entrevista.

Una mica més tard de l'habitual, ja ho tinc tot recollit i estic preparat per anar-me'n a casa.

Tot recollit i preparat per marxar

La ruta avui és senzilla perquè he de desfer el camí de la primera etapa, excepte els primers quilòmetres que faig per camins asfaltats fins a Hostalric.

Passat Hostalric agafo la C-35 que ja no deixaré fins a arribar a Llinars del Vallès. Tots aquests quilòmetres són realment lletjos i molt exposats al trànsit de cotxes i camions, i també al sol que comença a caure a plom. Avui tornarà a ser un dia de calor extrema. 

Quan porto gairebé 3 hores de ruta i gairebé 40 quilòmetres, deixo la C-35 i em dirigeixo a Llinars del Vallès molt cascat per la calor i amb moltes ganes de fer una aturada llarga per descansar i, sobretot, hidratar-me. Trobo una font en un gran parc molt animat que hi ha al costat del carrer principal. Carrego els bidons i després vaig a un supermercat Dia que hi ha al costat. Compro una ampolla d'aigua amb gas i una mica de raïm que em menjo assegut en un banc a l'ombra.

Mitja hora més tard, i amb l'equador de la ruta d'avui superat, surto per liquidar els darrers 35 quilòmetres que tinc fins a Sabadell. Seran els més durs de tota la setmana, bàsicament per la calor que fa i perquè m'he proposat fer poques aturades per arribar a casa a l'hora prevista. 

Primer passo per Cardedeu, km 43 i territori arxiconegut de les meves sortides setmanals amb bicicleta. Després per Granollers, km 51, que travesso per la Ronda Nord per arribar en poc temps a Lliçà de Vall, km 55, i des d'allà per la C-155 plantar-me en Sabadell. 

Encara que explicat així de breu sembla que la tornada va ser força ràpida, aquests quilòmetres són els més difícils de tots: orografia de pujades i baixades contínues, molta calor, molt poca ombra i aigua molt calenta. Tot això m'obliga a fer moltes aturades cada pocs quilòmetres quan trobo l'ombra d'algun arbre a la meva banda de la carretera. A aquelles hores totes les ombres bones es troben al costat contrari de la carretera.

Però el patiment no dura tota la vida, i al final arribo a la meva ciutat. Entro per la carretera de la Salut i m'aturo sota la Torre de l'Aigua, l'edifici més emblemàtic de la meva ciutat i al costat del lloc on vaig treballar tants anys. Aquí faig l'última aturada. Només em resten 4 quilòmetres per arribar a casa.

Quan porto 6 hores de viatge (4h42' pedalejant) arribo a casa meva sota un sol de justícia, però feliç d'haver completat el repte de la Pirinexus. M'ha agradat? Sí, però l'hauria gaudit molt més en una altra època de l'any amb temperatures més suaus.

RESUM DE L'ETAPA:

RESUM DE LA PIRINEXUS:

- 6 etapes

- 497 km (82,8 km/dia)

- 4.700 m. de desnivell positiu (784 m/dia)

- 4 ports de muntanya: Colls de Coubet, Santigosa, Ares i Panissars.

- 10 Comarques: Vallès Occidental, Vallès Oriental, Selva, Gironès, Garrotxa,  Ripollès, Vallespir, Rosselló, Alt Empordà i Baix Empordà.

- 18,50 €/dia de pressupost (tot inclòs)

- Cap avaria ni problema tècnic de la bicicleta.

PIRINEXUS. ETAPA 5: L'ESCALA - RIUDARENES

UN BAIX EMPORDÀ QUE ENAMORA I FINAL AMB SORPRESA

Divendres 13 de juny de 2025

Distància: 92 km
Temps:  6h 26'
Velocitat mitjana: 14,3 km/h
Desnivell: 620 m D+ / 670 D-

La nit a l'església de l'Escala no va ser tan plàcida com esperava. Al voltant de les tres de la matinada aproximadament, em desperta el so d'una mena d'alarma o sirena intermitent que al mig de la muntanya resulta molt estranya. 

Fa estona que sona fins que m'adono d'aquest so que sembla molt proper, tot i estar força lluny de l'Escala o de qualsevol altre nucli habitat. Durant una estona, estic a l'espera de què el so, força molest i inquietant, s'aturi, però el temps passa i allò no para. Com tinc ganes de pixar, decideixo sortir de la tenda i aprofitar per guaitar des del camí la procedència d'aquest so. La veritat és que fa una mica de cangueli tot plegat: el lloc i les imatges que em rodegen, el so de l'alarma i la negror de la nit. Surto fora de l'església i mentre faig "un riu" a l'altra banda del camí, miro al meu voltant per intentar localitzar el punt d'on ve aquest so. Impossible, no soc capaç de saber-ne la procedència. Decideixo, ficar-me de nou a la tenda i intentar dormir. Finalment, després de gairebé uns tres quarts d'hora l'alarma deixa de sonar. Són les 4:00 de la matinada i no em queda gaire temps de foscor. En poc més d'una hora, començarà a clarejar.

Efectivament, cap a les 5:30 em desperto a causa de la llum que entra a la tenda. Aquesta nit he dormit sense la part exterior d'aquesta i això fa que entri més llum. Intento dormir una mica més dormint perquè tinc la sensació de no haver descansat prou, però a les 6:00 decideixo llevar-me definitivament i començar a recollir. Aviat començarà a passar gent pel camí: ciclistes, corredors i caminadors, passejadors de gossos...

A les 6:00 la llum és gairebé total a l'indret

Un cop recollida la tenda, esmorzo i acabo de carregar tot l'equipatge. Abans de marxar, netejo una mica la zona amb un raspall i un recollidor que hi ha en un racó de l'església. I finalment, busco un indret apartat i protegit per "plantar un pi". Ara sí que ja està tot fet.

Preparat per marxar

Amb tot net i recollit, i jo amb els deures fets, marxo d'aquell racó tan especial que m'ha acollit des d'ahir a la tarda.

Enfilo el camí que baixa en la direcció que em va indicar un dels visitants de la tarda anterior. Em va comentar que no havia de tornar a l'Escala i que avançaria molt més seguint el camí que ell em deia. I així és, en poc més de cinc minuts de baixada pel camí, arribo a un de principal que haig de seguir fins a arribar a Bellcaire d'Empordà, passant a prop d'una casa de colònies que trobaré a mà dreta, segons em va dir.

Efectivament, passo primer per la casa de colònies que és plena de nens i nenes jugant per allà i que, per l'hora que és, estaran a punt d'esmorzar. I abans d'arribar al Km 5, entro a Bellcaire d'Empordà, un poble que sembla molt bonic, però que passo de llarg sense visitar. Avui serà un dia de travessar molts pobles i, en principi, no penso aturar-me en tots ells per visitar-los. Només aquells en què la ruta els travessi.

I poc després seguint per pistes de terra i algun tram asfaltat, arribo a Ullà (km 9). Com la ruta passa pel mig del poble, aquí sí que faig petites aturades per fer algunes fotos de llocs que em criden l'atenció. 

Ullà

Quan estic a punt de sortir d'Ullà, tinc la sorpresa de trobar-me al costat de la carretera al senyor amb qui vaig parlar ahir al vespre dins l'església i que em va donar les indicacions de com sortir d'allà. Es veu que és propietari d'una zona d'acampada per a càmpers. De fet, està fent tasques de neteja a l'entrada de l'àrea. M'aturo i parlem una estona i em comenta que al seu espai no pot acollir a gent que va amb tenda, que com a molt podria oferir serveis de dutxa i donar algunes indicacions d'on fer acampada lliure a prop d'on estem.

Continuo la ruta i en pocs minuts arribo a Torroella de Montgrí. De fet Ullà és com una mena de barri de Torroella perquè estan molt junts. A partir d'aquí, la ruta transita per camins, vies verdes i carreteres locals que travessen una zona d'una bellesa increïble esquitxada de pobles petitons de cases de pedra i racons amb molt d'encant i rodejats de paisatges bucòlics com Fontanilles, Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada i Torrent. Sense cap mena de dubte, és el tram amb més encant de tota la Pirinexus: el Baix Empordà en estat pur.

Després de gairebé 30 quilòmetres i 2h45' d'etapa arribo a Palafrugell que travesso ràpidament perquè no té gens d'interès per a mi i a la sortida torno a agafar una via verda també molt bonica i amb força ombra per on passen una gran quantitat de cicloturistes i grups de ciclistes que semblen estrangers que venen a practicar ciclisme per terres gironines.

Pont de pedra al terme de Mont-ras

I així, sense voler i gaudint de la ruta, em planto a Palamós, el meu primer contacte amb el mar de la Pirinexus, i sense solució de continuïtat, arribo a Sant Antoni de Calonge, a Platja d'Aro i, finalment, a Sant Feliu de Guíxols.

 

Aquesta part de la ruta és massa turística i va pràcticament tota ella per carretera i carrers que, amb la calor que fa, resulta poc agradable i força cansat.

Quan arribo a Sant Feliu de Guíxols porto més de 50 quilòmetres i són més de les dues del migdia. Toca buscar un supermercat i comprar alguna cosa per dinar. Google Maps em diu que a prop d'on soc hi ha un Lidl i al costat un parc amb bancs i ombra. No m'ho penso més. Compro una ampolla de gaspatxo que és el que més em ve de gust, també humus, un plàtan i una ampolla d'aigua amb gas. Assegut a un banc, dino tranquil·lament i en acabat m'apropo a un bar que hi ha a 50 metres i em prenc un cafetó. També vull un gelat, però no en tenen. Què hi farem!

Ben dinat, continuo pedalant cap a Santa Cristina d'Aro per agafar allà el carrilet d'Olot que em portarà fins a Llagostera passant abans per l'estació de Bell Loch-Font Picant. Pel carrilet, es pedala força bé tot i que el trajecte fa una mica de pujada i no sempre tinc ombra. La calor de la tarda va minvant les meves forces i l'aigua que vaig carregant en les fonts que trobo s'escalfa aviat.

Estacions del carrilet d'Olot

Intento fer parades freqüents als llocs amb ombra que tenen algun interès. I quan porto gairebé 70 km i més de 7h30' hores d'ençà que vaig sortir de l'església, arribo a l'estació del carrilet de Llagostera que es troba en un parc amb una font d'aigua. L'aturada és obligada. Em remullo tant com puc i omplo els bidons amb aigua fresca, o millor dir, amb aigua més fresca que la que duc als bidons. Allà, a l'ombra, m'hi estic gairebé mitja hora descansant. 

Quan arrenco de nou, només em queden un o dos quilòmetres per deixar el camí del carrilet i, definitivament, agafar el camí que em durà de nou a Sabadell.

Surto del carrilet i agafo la carretera GI-674 i quan porto una mica més d'un quilòmetre trobo un trencall amb una gran pedra que porta la inscripció de Mas Galceran. Em fa gràcia trobar el meu cognom, per altra banda, força freqüent per terres gironines, i m'aturo per fer-li una foto i enviar-la a la meva família.

Curiositats del camí

Continuo per la GI-674 durant uns cinc quilòmetres, la qual cosa em permet avançar força depressa per una bona carretera fins a que a l'altura de Caldes de Malavella, la ruta es desvia i em porta pel mig d'una zona d'urbanitzacions fins agafar una pista que és el camí de Caldes a Vidreres. Aquesta pista, que passa pel mig del bosc, és força agradable i em porta fins a Sils.

La previsió per a avui és anar a un càmping que hi ha a prop de Riudarenes. Era una de les opcions que tenia mirades per al primer dia de ruta. Avui serà l'única opció. Necessito una dutxa en condicions. Així que la darrera població important abans d'arribar al càmping és Sils i he pensat passar primer per un supermercat per comprar una mica de menjar per sopar i esmorzar.

Amb la compra feta, marxo ja directe a la recerca del càmping que es troba a uns cinc quilòmetres dels quals la major part són per carretera. Hi arribo al trencall que porta al càmping i enfilo el darrer quilòmetre del dia.

Quan estic a poc menys de 300 metres de l'entrada, veig un cicloturista aturat al mig del camí amb problemes. Va molt carregat i li cauen les coses. A més quan estic molt a prop, veig que va amb uns pantalons com de vestir i una camisa blanca de màniga llarga. És un noi jove que sembla estranger. Quan passo pel costat li pregunta si necessita ajuda i em diu que no.

Cinc minuts després d'arribar jo a la recepció del càmping ho fa ell. És un noi d'uns vint-i-pico anys, ros i amb uns cabells enrinxolats. Mentre esperem que arribi la persona que ens ha de fer el check-in m'assabento que és ucraïnés i poca cosa més.

La noia de recepció m'assigna la primera parcel·la que hi ha entrant al càmping perquè allà hi ha una carpa que em pot servir per muntar la tenda a sota i evitar la humitat de la matinada, segons em diu la noia. També em diu que li donarà la mateixa parcel·la al noi que ha arribat amb mi. Fins aquí tot normal.

Mentre estic traient les coses de la bici i de les alforges per muntar la tenda, hi arriba ell. I aleshores em començo a assabentar d'algunes coses. Primer de tot, em diu que el seu nom és Anton, però que li puc dir Antonio. La segona és que no porta tenda i que farà bivac. Per aquest motiu, tot i que hi cabem els dos sota la carpa, li decideixo tot l'espai per tal que estigui una mica aixoplugat. De tota manera, no sembla massa convençut del lloc i se'n va uns metres més enllà on deixa la bici amb tots els trastos que porta (molt menjar i una bossa de roba amb un "trasto" molt gran a dins). I el primer que fa és marxar a les dutxes.

Una hora més tard, quan ja tinc tot muntat i endreçat, decideixo anar-me'n a dutxar també. Quan hi entro a la zona de dutxes, ell encara s'està dutxant. Quan jo acabo de dutxar-me i d'afaitar-me, ell encara s'està dutxant. I quan ja una bona estona que estic a la meva parcel·la, veig que surt de l'edifici amb la mateixa roba que portava, però tota ella xopa. L'ha rentada i se l'ha tornat a posar. Tot plegat el seu comportament em resulta una mica estrany.

I ja al llarg de la nit, sabré moltes coses més. Viatja amb una bicicleta amb alforges perquè el van fer fora d'una habitació on vivia perquè les factures de l'aigua eren brutals. Es veu que quan es dutxa s'hi està molta estona. No cal que ho juri. També que s'ha comprat aquesta bici amb les alforges i una cistella metàl·lica al davant al Decathlon. I el que està fent ara és moure's pel territori buscant feina i una habitació o pis de lloguer. De fet, demà pensa anar a Santa Coloma de Farners per veure si al Mercadona li donen feina i troba un pis que té controlat. Mentrestant, dorm on pot als càmpings que localitza. I al final desvetllo l'enigma del "trasto" que porta a una bossa de roba: és una airfryer!! Es veu que la tenia quan el van fer fora del darrer lloguer i no té més remei que dur-la a sobre, tots els inconvenients que li comporta.

Bé, per resumir-ho una mica i anar de pressa. L'Anton és un noi TEA (trastorn de l'espectre autista) d'altes capacitats (Asperger) i TDAH. Vivia amb els seus pares a Màlaga (van fugir de la guerra) i amb ells la convivència era impossible. Ell és supermaniàtic de la neteja, a banda d'altres coses, i els seus pares el van fer fora. També em comenta que ell és enginyer informàtic, però que el títol no li convaliden i que per això no pot trobar una feina qualificada relacionada amb els seus estudis. Tot plegat un drama. M'agradaria ajudar-lo, però és complicat i tampoc es deixa.

Quan arriba la nit, jo em fico a la meva tenda i ell s'estira al ras amb el seu sac i una màrfega a uns tres metres de la meva tenda. M'adormo en un tres i no res, però de matinada (al voltant de les 4:00) de cop i volta, comença a ploure amb ganes. Surto de la tenda a correcuita i com no la tinc clavada a terra ni he posat el tendal exterior, em resulta fàcil transportar-la fins a la carpa amb tots els estris a dins. L'Anton ho té més fàcil i també s'instal·la sota la carpa. La nit continua.

RESUM DE L'ETAPA

PIRINEXUS. ETAPA 4: MAUREILLAS-LAS-ILLAS - L'ESCALA

TORNO A CATALUNYA I FINAL D'ETAPA AMB UNA MICA DE CANGUELI

Dijous 12 de juny de 2025

Distància: 68,34 km
Temps:  5h17'
Velocitat mitjana: 13,0 km/h
Desnivell: 520 m D+ / 630 D-

Cada dia que passa dormo millor. Es nota que ja m'estic habituant a fer-ho a terra sobre una màrfega. L'única pega que hi trobo és que, potser, aquesta és massa estreta i cada cop que em giro, mig surto d'ella. Mentre faig el ronso dins el llençol-sac, penso que quan es punxi aquesta que tinc, me'n compraré una de nova una mica més ampla i còmoda.

Finalment, surto de la tenda i començo a fer el mateix ritual de cada dia: recollir tenda, esmorzar, col·locar l'equipatge a les alforges, etc. Quan encara no són tres quarts de nou (8:45) ja estic llest per començar l'etapa. El dia tornarà a ser calorós, però a aquesta hora la temperatura és agradable per pedalar. Quan arribo al senyal d'inici de la pujada al Col de Panissars, planto la bici i immortalitzo el moment. 

Inici del port

L'inici de la pujada és força suau, potser un 3% de desnivell mitjà, com a molt. El que si trobo és que passen més vehicles del que em pensava, donat que a dalt del coll s'acaba la carretera asfaltada i no continua al vessant espanyol amb la qual cosa, a priori, hauria de ser una via poc transitada. Tot això ho sé perquè la Michèle m'ho va explicar i em va recomanar molt que no baixés pel camí oficial de la Pirinexus perquè hi ha trams molt complicats que hauré de fer caminant. Ella em va recomanar, un cop a dalt, agafar una pista asfaltada que va fins a Le Perthus i, un cop a La Jonquera, tornar a buscar la ruta Pirinexus.  

Durant una breu aturada que faig per gravar-me des d'un pont, passen per allà els tres cicloturismes francesos amb els qui vaig coincidir força vegades el dia anterior. Ens saludem i aquest cop serà el darrer contacte que tindré amb ells.

La primera part de la pujada es fa per asfalt perquè, segons veig, hi ha força finques amb cases (aquest és el motiu pel qual hi ha més trànsit del que em pensava), però arriba un punt que la carretera d'asfalt passa a ser un simple camí encimentat. Al mateix temps, el pendent del port també canvia força amb trams molt costeruts, en algun dels quals haig de posar el peu a terra.

Durant aquesta segona part de la pujada, la calor comença a fer-se notar, així com la manca d'ombra a diferència de la primera part. Començo a suar de forma important i faig petites aturades més sovint a les ombres que vaig trobant. Per sort, no tota la pujada és així de costeruda. Cap al darrer terç, hi ha alguns trams plans i de baixada que s'agraeixen.

Finalment, després de 8 quilòmetres de port, arribo a dalt del Col de Panissars. La sorpresa que tinc és la de trobar-me un munt d'edificacions allà. En concret, les ruïnes d'un monestir-hospital benedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, construït sobre una gran edificació romana, recentment descoberta i identificada amb la Mansio Summum Pyrenaeum situada en el punt de trobada entre la Via Domitia (final) i la Via Augusta (inici), i sobre els anomenats Trofeus de Pompeu, que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Quint Sertori. També hi ha l'antiga torre-fortí dels burots i un cementiri militar francès d'època moderna (s. XVIII).

Fita transfronterera original de 1764  i torre-fortí dels burots

Restes del jaciment arqueològic romà i medieval

Cementiri militar francès

Després d'una bona estona visitant les edificacions que hi ha dalt del coll, haig de decidir per on baixo a La Jonquera. Tinc dues opcions, o continuar pujant fins al baluard francès de Bellaguarda i després baixar per asfalt fins Le Perthus (ruta recomanada per la Michèle) o bé seguir la ruta oficial malgrat trobar-se en mal estat.

A l'inici de la baixada, trobo un senyal oficial de perill per desnivell i ferm en mal estat. Dubto una mica, però com el que vull fer és la ruta original Pirinexus, decideixo arriscar-me, tot i saber que em tocarà caminar una bona estona.

Perill

Baixo amb moltíssima precaució. Amb un dels peus fora de la cala per si haig de posar el peu a terra per no caure. Els primers metres encara són ciclables, però de seguida haig de baixar de la bici perquè és impossible passar d'una altra manera: camins trencats, moltes roques soltes i un pendent molt fort. Sembla mentida que un tram de la Pirinexus el tinguin així. Crec que no seria complicat que l'organisme responsable de l'equipament de la via pogués fer alguna cosa. Són poc més de dos quilòmetres i crec que no caldria fer una gran inversió. Només la voluntat de fer-ho.

Per sort, després de no gaire estona empenyent la bici, el camí comença a suavitzar-se i torno a pujar a la meva "Katy" (aquest és el nom amb el qual he batejat la meva KTM). I després d'uns tres quilòmetres de pistes, camins i corriols, arribo a La Jonquera després de passar per un túnel sota l'autopista.

Travesso tot el poble de nord a sud, fent ziga-zagues, seguint les indicacions de Pirinexus, que en alguns punts perdo i haig de buscar. Decideixo no fer cap aturada a La Jonquera perquè només porto 15 quilòmetres, però, en canvi, ja fa gairebé 2h45' que estic en ruta. Necessito avançar perquè, tot i no ser una etapa llarga, no puc badar.

Just sortir del poble, la ruta em fa agafar un camí asfaltat, però bastant trencat, a l'esquerra on durant dos quilòmetres tindré desnivells molt forts de fins al 17% que no puc pujar sobre la bici. Brutal!

Per sort, la resta de la ruta és força favorable, amb trams curts de pujada i baixada, però en general tirant cap avall alternant trams de camins de terra i d'altres de pistes asfaltades que em porten després de 6 quilòmetres a Capmany (km 24), un poble on no havia estat mai abans i que em sembla molt maco.

Capmany

Arribo al poble sense aigua, fa molta calor i m'he begut els dos bidons que porto. Sí o sí haig d'aconseguir aigua abans de continuar. En un punt amb ombra, consulto el navegador (Koomot) per trobar les fonts públiques que hi pugui haver al poble. Veig que darrera de l'església tinc l'única que ve indicada. La tinc a poc més de 100 metres, però, sorpresa, no té aigua! Hauré de demanar-ne a algún veí. El primer que veig, dalt d'un balcó, m'indica que a la plaça del poble hi ha una font que si raja. Per sort, és així i puc omplir els bidons i refrescar-me. Busco una ombra a la plaça i m'hi estic més d'un quart descansant i evitant el sol. Al costat tinc un parell de bars, però no caic en el parany de anar-hi i demanar una cervesa fresqueta, que és el que em ve de gust. Encara no toca i porto molt de retard. 

Continuo ruta buscant el següent poble que ha de ser Peralada, que es troba a uns 12 quilòmetres de distància. Els primers dos són, un altre cop, en pujada per camins de terra. El sol i la manca d'ombra són matadors, però els deu restants son favorables, alternant terra i asfalt per llocs sense trànsit, així que en una hora, com a molt, hi arribo. Em plantejo aturar-me per dinar, però després de consultar Google Maps veig que no hi ha supermercats oberts on comprar alguna cosa per dinar i, sobretot, per comprar beguda fresca. És una mica tard, però no tinc més remei que continuar 12 quilòmetres més fins a Castelló d'Empúries.  

Hi arribo passades les 16:00 i estic reventat, assedegat i amb molta gana. Localitzo un Bon Preu Esclat que em regala uns 30 minuts d'aire condicionat meravellosos mentre passejo pels passadissos decidint que em ve de gust menjar. Finalment compro una ampolla d'un litre de gaspatxo, una amanida en bossa, un hummus que acompanyaré amb les "regañás" que porto i una mica d'embotit que encara em queda. I també compro una cervesa fresca que m'entra d'allò més bé.

Just davant del supermercat hi ha un gran parc de gespa, bancs i llocs amb ombra. Aquí decideixo passar la tarda. Em descalço del tot perquè tins els peus, els mitjons i les sabatilles xopes de creuar un baden anegat uns quilòmetres abans i m'instal·lo en un dels bancs.

Dino gaudint del lloc i un cop acabo, m'estiro al banc durant més de 30 minuts fent una migdiada reparadora. Fins i tot, diria que hi ha moments on l'aire es mou una mica! Estic a la glòria!! 

Just a un centenar de metres d'on hi soc jo, una parella de bikepackers que viatja amb bicicletes gravel fan el mateix que jo: dinar i descansar a l'ombra. Des de la distància ens saludem com "col·legues de travessia".

Entre comprar al súper, dinar i migdiada ha passat més d'una hora i mitja, i crec que és hora de continuar la ruta. Encara em resten una mica més de 20 quilòmetres fins al final que em suposaran, entre aturades i altres, unes dues hores d'etapa. No vull arribar tard a l'Escala perquè encara no sé on passaré la nit. La meva intenció és acampar a un bosc que hi ha passat el poble que he localitzat a Google Maps, però encara no sé si podré estar-m'hi. El pla B serà anar a un càmping.

Començo a rodar i la calor es fa insuportable. Sembla una llosa que m'esclafa contra la bicicleta. Per sort, només sortir de Castelló d'Empúries per la carretera, la ruta es desvia a la dreta i durant uns quatre o cinc quilòmetres transita per camins molt ombrívols, arrossars i camps de conreu, especialment de pomes, que gaudeixo molt. Després sabré que estava passant pels aiguamolls de l'Empordà.

Arrossars

Un cop travessada aquesta zona, arribo a Sant Pere Pescador (km 54), poble que coneixia de quan vaig passar fent la penúltima etapa de la meva Volta a la Península Ibèrica per la costa i els Pirineus. I una mica més tard, passo per l'Armentera (km 58), darrer poble abans d'arribar a l'Escala, punt final de l'etapa.

Quan entro a l'Escala, em trobo un gran Mercadona. És el moment de planificar el final d'etapa. Haig de decidir si m'aturo a comprar aquí o més endavant, si carrego aigua per si faig acampada lliure, localitzar els càmpings com a alternativa i, finalment, investigar si l'església que tinc localitzada en una zona de bosc al sud del poble és un bon lloc per acampar.

La primera decisió és buscar un altre supermercat més a prop del bosc per no anar tan carregat. Trobo un Lidl a mig camí del Mercadona i l'església. Allà faig la compra necessària per sopar i esmorzar. Tampoc en cal molta cosa perquè vull acabar amb el que tinc: una mica de pa, fruita, una amanida en bossa, aigua amb gas que és més refrescant i poca cosa més. A la porta del Lidl hi ha un pidolarie que, segons em diu, és d'Iparralde (País Basc francès) i en concret de Sokoa, poble que em sona de l'època d'ETA, que era refugi dels terroristes. En fi, que aquest pidolaire s'interessa per la bici i pel que estic fent. Li sembla gairebé impossible poder anar sobre aquesta bicicleta amb tota la càrrega. Al final, quan em pregunta l'edat i li dic que faré seixanta-tres anys, al·lucina. Em diu que ell té cinquanta-cinc anys (però sembla que en tingui gairebé setanta de l'espallat que està). 

Un cop amb la compra feta, el següent pas és carregar la bossa de 4 litres d'aigua. Koomot em diu que a poc més de 200 metres, per sobre del Lidl, tinc un punt d'aigua potable. Vaig cap allà i resulta que és un punt de càrrega d'aigua i neteja d'autocaravanes. Carrego la bossa i els bidons, i aprofito per fer la darrera remullada general per treure'm la suor de sobre.

I ja, amb els deures fets, vaig a la recerca del camí que m'introduirà al bosc per trobar després l'església. Estic a poc més de dos quilòmetres segons Koomot. Hi arribo fàcilment, però un cop dins el corriol d'entrada, haig de baixar de la bici i caminar empenyent-la, donat que el camí és estret i una mica tècnic. Mentre m'apropo a l'objectiu, vaig amb el radar de cerca de llocs per acampar activat. En el cas que l'església no sigui un bon lloc per acampar, tinc altres alternatives interessants.

Finalment, arribo a l'església i la meva primera impressió és d'estupefacció. Al·lucino amb el que veig. Són les restes d'una església que manté el 90% del sostre i té el terra perfectament pavimentat. És un lloc fantàstic, ideal per fer acampada lliure, però té un petit (o gran) problema per a aquells que siguin una mica porucs o fàcilment impressionables. La part interior i posterior es troba plena d'imatges religioses (creus, verges, naixements... i, fins i tot, un llibre amb boli per fer peticions a "nostre Senyor". La veritat és que fa una mica de cangueli pensar en passar la nit allà dins. Amb llum és força maco, però a les fosques m'imagino que no tant. 

Fora de l'església hi ha un gran panell informatiu, i descobreixo que estic a l'església de Santa Maria del Palau. Aquesta forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està constituït per un petit temple romànic en ruïnes i pels vestigis d'un petit poblat i el conjunt tindria els seus orígens en època romana (segle ii aC). El conjunt es troba inclòs dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i, tot i que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, està situat més a prop dels nuclis de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) i de l'Escala (Alt Empordà).

Església de Santa Maria del Palau

Pel que llegeixo, és un lloc important protegit i no estic segur que es pugui acampar. Dubto molt, però el lloc és tan increïble que decideixo quedar-me. Encara és d'hora. Són poc més de les vuit del vespre i veig que és un lloc força transitat (ciclistes, corredors, passejadors amb gossos...). De moment, no faré desplegament del material per si de cas. Només munto la cadira i m'assec a l'ombra mentre escolto la ràdio i tafanejo per les xarxes socials. Durant tot aquest temps d'espera, s'han ficat dins l'església un parell de gossos amb els seus respectius amos. Els gossos, crec, entren atrets per l'olor del menjar que porto a les alforges donat que van directament a olorar-les. Quan entren els amos a buscar el seu gos, espanten en un primer moment de veure'm allà assegut.

Amb una parella que entra a darrera hora, també a la cerca del seu gos, puc mantenir una conversa durant una bona estona. Em diuen que és un bon lloc per acampar i que no em diran res perquè per allà no passa ningú controlant. S'interessen pel que faig i com ho faré per passar la nit i que si ni m'impressiona una mica veure totes aquelles imatges. Els contesto que intentaré no pensar-hi gaire. Al final, em donen indicacions per poder sortir d'aquell bosc de la forma més ràpida sense passar per l'Escala.

Quan encara tinc força llum, decideixo penjar la bossa d'aigua en un espai auxiliar exterior a l'església. Allà em rento-dutxo com puc, abans de començar a instal·lar-me del tot, excepte la tenda que deixaré per a quan es faci fosc del tot. I aprofito la darrera llum de dia per sopar tranquil·lament. Tot i sentir passar alguna persona o ciclista pel camí del costat, cap persona més va entrar a l'església aquella tarda.  

Mica en mica la foscor es va apoderant del lloc. Munto la tenda i intento a la part interior de l'església i intento no pensar gaire en el que tinc al darrere. Fe fet, no haig de tenir por. Estic ben protegit!!

Resum de l'etapa: