Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
PEDALANT AL LLARG DE LA VALL DEL DRAA
Dimarts 21 d'octubre de 2025
Distància: 97,4 km
Temps: 6h 25'
Velocitat mitjana: 15,2 km/h
Desnivell: 600 m D+ / 390 m D-
De bon matí, la rutina de cada dia quan acampo: recollir la tenda, esmorzar i empaquetar tot a les alforges. A les nou ja començo a pedalar en direcció a Agdz. I segons he vist a Komoot, avui serà una etapa no gaire complicada. Pràcticament tota ella serà en lleugera ascensió amb un petit port després del km 70 de només quatre quilòmetres i amb un desnivell entre el 3% i el 6%.
Perfil de l'etapa
Per sortir de Zagora, l'aplicació em porta per uns carrers adjacents a l'eix central la qual cosa em permet veure la part de la ciutat més lletja i, sobretot, molt bruta. Al final, torno a la carretera i travesso la resta de la ciutat fins a sortir d'ella. Zagora no sembla tenir res d'especial. El més important que té és el seu palmerar que discorre al llarg del riu Draa que dona nom a la vall on es troba. Segons he llegit, té 30.000 habitants, sembla una ciutat tranquil·la i tota la seva activitat gira al voltant del carrer principal que és el que estic travessant per sortir d'ella. També és coneguda com la "Porta del Desert" i està situada a pocs quilòmetres de la frontera d'Algèria, com també ho està Merzouga, de fet es troben a la mateixa latitud. Pel que veig, el seu encant resideix en la seva autenticitat i en la seva història, especialment com a lloc de pas de la famosa ruta a Tombuctú, com ho demostra el cartell que vaig veure ahir a l'entrada on es podia llegir "Tombuctú 52 dies" (de camell, s'entén).
Abans d'abandonar definitivament la ciutat, faig una breu aturada per comprar aigua per carregar els dos bidons que porto (5 dh). En teoria, avui no patiré per no trobar llocs on avituallar-me o comprar alguna cosa per menjar. La ruta travessa molts pobles donat que, a diferència dels tres dies anteriors travessant el desert, discorre paral·lela a un oasi de gairebé cent quilòmetres, i ja se sap que això és sinònim de trobar moltes poblacions que viuen, principalment, de la producció de dàtils i de l'aigua que, en teoria, porta el riu Draa.
Un gran arc format amb torres, que simulen les de les kasbahs, m'acomiada de la ciutat. En aquests moments del matí la temperatura marca 31º. Avui tornarà a ser una etapa complicada per la calor. De tota manera, m'estimo un dia amb el cel blau que un de gris perquè els paisatges són molt més macos.
Sortida de Zagora
En els primers quilòmetres del dia trobo un cartell molt suggerent on trobo els tres grans destins que em resten per completar en aquest viatge, és a dir Agdz (87 km), Ouarzazate (155 km) i, finalment, Marrakech (359 km), tot i que d'Ouarzazate a Marrakech agafaré una ruta alternativa molt més maca, però més llarga i dura.
El que em resta de viatge
La ruta és molt agradable i força segura, perquè des del començament transito per un carril bici. El paisatge del dia està format per palmeres i més palmeres a la dreta de la carretera i, de tant en tant, petits pobles d'arquitectura tradicional de tova o petites kasbahs, i tot encaixat dins d'una vall flanquejada a banda i banda per muntanyes desèrtiques de roca sorrenca no gaire altes.
El contrast del blau del cel, les muntanyes marrons i l'oasi verd és espectacular. La llàstima és que el verd de l'oasi no llueix com hauria de ser, perquè segons em van explicar ahir, tota la zona pateix una sequera molt important des de fa anys que està posant en perill una part important del palmerar.
Paisatges captivadors al llarg de la Vall del Draa
Quan porto dues hores i mitja de ruta i trenta-sis quilòmetres a les cames, decideixo que és moment de fer una aturada llarga per descansar. La temperatura és alta i la calor passa factura. I com tampoc he esmorzat gaire, necessito menjar alguna cosa que em doni energia i m'apaivagui una mica la gana que tinc.
M'aturo a un dels pobles més grans del dia, Tinzouline. El poble està força animat i totes les terrasses a l'ombra estan plenes, bàsicament, d'homes prenent un te amb menta o, en alguns casos, un cafè.
M'instal·lo en una d'aquestes terrasses buscant l'ombra. Demano, com sempre faig, un te amb menta i alguna cosa dolça per acompanyar. Em diuen que no tenen res per menjar, així que en un moment, m'apropo a una botiga que hi ha travessant la carretera i compro un parell de pastissets en bossa, d'aquests ultraprocessats plens de greixos saturats, perquè no tenen una altra cosa (4 dh).
Aturada a Tinzouline
L'aturada la faig més llarga de l'habitual. M'estic més d'una hora aprofitant que tinc wifi i, sobretot, perquè em fa molta mandra enfrontar-me a la calor del migdia. La temperatura està molt a prop dels 35º i al sol un té la sensació de cremar-se. Però no puc estar procrastinant tot el matí, així que, finalment, em llanço de nou a la carretera quan falta un quart d'hora per a la una del migdia.
En els següents quilòmetres el paisatge continua sent igual. Cap canvi a la ruta: palmeres, pobles de tova i algun petit Ksar,com el de Taguersift a la població de Tamezmoute.
La Vall del Draa i el Ksar de Taguersift
En alguns moments de la ruta, quan tinc força visibilitat, em passo al voral de l'altre sentit perquè toca l'ombra. Crec que avui és el dia que fa més calor de tots els que porto al Marroc.
Una mica abans de tres quarts de tres, passo per un restaurant de carretera que es troba a la cruïlla amb la carretera RR108 que porta a Tinerhir o també conegut com a Tinghir, la ciutat més important de la famosa Vall del Dades. És un bon moment per fer l'aturada per dinar. Estic a poc més de trenta quilòmetres d'Agdz.
No hi ha ningú a l'establiment, tot i que és un lloc estratègic a la ruta, així que l'atenció és totalment personalitzada, però no així l'oferta culinària. Quan pregunto que puc dinar, només m'ofereixen una possibilitat: una truita berber amb broquetes de pollastre. Qualsevol cosa em va bé. El que tinc és molta gana.
Truita berber amb broquetes de pollastre
Abans de servir-me el plat, em posen un parell de plats petits d'olives, unes negres i unes altres sense pinyol amanides amb pebre vermell. Molt bones, totes dues. Per acompanyar el dinar dos peces de pa marroquí, també anomenat Khubz. I per acabar, com sempre, un te amb menta. Per tot plegat, amb l'ampolla d'aigua gran, pago 90 dírhams. No és supereconòmic, però no em queixaré.
Una hora més tard, em poso de nou a la feina. Porto seixanta-quatre quilòmetres fets i calculo que en un parell d'hores puc arribar al meu destí. El perfil de la ruta no canvia gaire, excepte el petit port que tinc a uns sis quilòmetres de distància.
A banda del paisatge, el que més m'està agradant de la ruta d'avui, és el carril bici pel qual transito des de la meva sortida de Zagora. Crec que és el carril bici més llarg per on he circulat mai. I s'agraeix!
La pujada del dia no és complicada. El problema són els quilòmetres que porto a les cames amb la calor que encara fa a hores d'ara. Em prenc la pujada amb tranquil·litat, intentant gaudir dels paisatges, que tot i que no canvien gaire, sempre hi ha coses noves per descobrir: noves muntanyes, la canviant llum del dia, etc.
Quan arribo a dalt de la pujada, puc albirar al fons de la vall la ciutat d'Agdz, que deu estar a uns quinze quilòmetres de distància aproximadament. La baixada no és molt llarga, però la gaudeixo i l'agraeixo per igual, especialment per l'aire que em refresca i m'eixuga la suor.
Al fons la ciutat d'Agdz
Tres quilòmetres abans d'Agdz, en concret a Aouriz, tinc localitzat una mena de hostel on podria passar la nit, però quan arribo al lloc on hauria d'estar no veig cap senyal ni indici que em faci pensar que hi ha un allotjament, així que continuo endavant. Si no trobo res abans, avui tornaré a dormir al càmping que tinc localitzat i marcat a l'aplicació.
A les portes de la ciutat, m'aturo per fer una petita compra d'articles que em podrien fer falta per sopar i esmorzar, com aigua, fruita i un parell de iogurts (17 dh). Amb la compra feta m'endinso a Agdz amb el radar activat per si veig algun lloc econòmic per passar la nit. Els carrers estan força animats i, especialment, la plaça, que suposo que és el nucli neuràlgic de la ciutat. En aquest punt, decideixo buscar el càmping a Google Maps. A una mica més de dos quilòmetres i mig, m'apareix el càmping Kasbah Palmerair, així que poso rumb nord pel carrer que m'ha de portar al meu destí que va paral·lel al palmerar de la ciutat, que sembla ser el mateix pel qual he pedalat al llarg del dia d'avui.
Centre d'Agdz (imatge d'internet)
Em fixo en tot el que vaig veient per si necessito alguna cosa més tard, és a dir, botigues i cafeteries, bàsicament. Al llarg del carrer hi ha alguns anuncis d'allotjaments (Dars, Riads i Kasbahs) que semblen estar fora del meu pressupost, tot i que l'entorn no és gaire luxós, sinó tot el contrari.
Finalment, hi arribo al càmping. L'entrada i la recepció semblen correctes. Em registro i faig el pagament de 35 dírhams. Em sembla un preu correcte. Fora de la recepció hi ha una gran terrassa amb una piscina que fa temps no s'ha fet servir. El color verd de l'aigua en dona testimoni. Sembla força abandonat. Pregunto si hi ha wifi i la resposta és negativa. No hi ha enlloc del recinte, ni tan sols a la zona de recepció. Des d'aquest lloc es veu des d'una certa alçada tot el recinte destinat a càmping. És un palmerar força gran, però no hi ha ningú. Cap tenda, cap autocaravana, cap furgoneta. Li pregunto si el càmping té alguna mena de servei, com una cafeteria o algun lloc per prendre alguna cosa. Resposta negativa.
Al fons del palmerar i, dins del recinte, hi ha una magnífica Kasbah, que a l'endemà sabré que es diu Kasbah Caid Alí. Des de la terrassa de recepció, el senyor m'assenyala un edifici a prop de la Kasbah on es troben els serveis: lavabos, dutxes i safareigs. Sembla tot força abandonat o, millor dit, força decadent. Segurament, aquest càmping va tenir èpoques millors.
Kasbah Caid Alí
El senyor m'explica que per entrar a la zona d'acampada haig de sortir fora al carrer i entrar per una mena de porta que travessa el mur perimetral de tova que hi ha uns cinquanta metres més endavant. També em diu que puc acampar on vulgui, que tot el càmping és exclussivament per a mi.
Agafo la bicicleta i entro per on m'ha indicat. Busco el millor lloc per plantar la tenda. A prop dels serveis i, també, d'algun punt de summinstre d'electricitat per carregar els meus dispositius. Després d'unes quantes voltes per l'espai i de comprovar el bon funcionament dels endolls, trobo el lloc on la posaré.
Un cop plantada la tenda i tot col·locat en el seu lloc (sac, matalàs, roba, etc.), el pas següent és dutxar-me. Agafo el necesser, la tovallola i roba neta i m'apropo als serveis. La sorpresa que m'emporto és majúscula. No hi ha aigua a cap aixeta (piques, dutxes, safareigs, cisternes...), tot és brut, i no totes les bombetes funcionen, tot i que si no puc fer ús dels serveis, de poc em serveix tenir o no tenir llum.
M'emprenyo com una mona i vaig a buscar algú per queixar-me. A prop dels serveis en direcció a la Kasbah hi ha un parell d'homes grans que semblen treballar allà o tenir algun tipus de responsabilitat. Com puc, els explico que no tinc aigua i no puc fer res, ni dutxar-me, ni rentar la roba, ni tenir aigua per cuinar, a més que tot està brut i amb algunes deixalles, com ampolles buides per terra.
Els senyors m'expliquen en francès que quan el sol marxa o està a punt de fer-ho, les plaques solars deixen de funcionar i, si aquestes no funcionen, el sistema de bombes que porta aigua als serveis deixa de funcionar. Fantàstic! Qui ha estat la gran ment que ha dissenyat el sistema? És increïble!
Els senyors parlen entre ells i un em diu que l'acompanyi dins la Kasbah. Entrem en un gran pati i m'ensenya una mena de pou d'on surt un tub de PVC força gruixut. M'explica que em duc dutxar aquí. Hi ha una mena d'espai quadrat al voltant del pou com si fos un gran plat de dutxa d'obra. M'ensenya un interruptor diferencial que hi ha al costat del pou en una instal·lació elèctrica molt precària i perillosa, sobretot perquè si m'haig de dutxar i manipular mullat aquest interruptor, em puc quedar enganxat.
Amb més dubtes que ganes, decideixo que em dutxaré. Començo a despullar-me al bell mig del pati de la Kasbah i el senyor sembla que no vol marxar d'allà per deixar-me sol. Està palplantat al mig del pati observant que vaig. Realment no m'importa que em vegin en pilotes, però com estic emprenyat li dic de males formes i mig en francès "un peu de privacité, no?". El senyor reacciona i mig demanant disculpes es fica per una de les portes que hi ha al pati.
Aixeco l'interruptor del diferencial (encara amb les mans eixutes), i després d'un terrible soroll produït per una bomba d'aigua que deu estar a l'interior del pou, surt un gran raig d'aigua amb una potència increïble que fa molt complicat controlar el tub que escup aigua per tot arreu. Aconsegueixo remullar-me, i també part de la tovallola que tinc a terra en un costat. Collons!! L'aigua està gelada. Torno a manipular amb molt de compte l'interruptor del diferencial i ara amb força perill per a la meva integritat física, donat que tinc tot el cos mullat. M'ensabono i torno a engegar la bomba d'aigua per treure'm tot el sabó del cos. Quin fred i quina por! Només em faltaria avui que quedar-me electrocutat aquí, de la forma més estúpida i inútil possible. Per sort, no m'ha passat res i he superat la prova. Un cop net i canviat, el món es veu d'una altra manera.
Al cap de pocs minuts, veig als dos senyors grans sortir per la porta amb un dipòsit d'aigua d'uns 20 litres que té una aixeta a la part inferior. Me'l donen i em diuen que el porti als serveis i que la faci servir per cuinar, rentar la roba o pel que necessiti. Els dono les gràcies i la porto a la zona exterior dels serveis on estan les piques dels lavabos i els safareigs per rentar la roba. Bé, almenys podré tenir una mica d'aigua. Aprofito i rento la roba que he fet servir avui per pedalar. Prèviament, col·loco unes cordes de paret a paret al porxo exterior del lavabo per estendre la roba i la tovallola humida.
Quan ho he acabat de fer tot, ja és fosc. Fa estona que ha marxat el sol. Tot i que tinc menjar per fer-me un sopar bàsic, no estic d'humor, així que decideixo anar a la ciutat i buscar algun lloc local i econòmic per sopar.
Surto del càmping en direcció al centre d'Agdz pel mateix carrer per on he vingut aquesta tarda. Pràcticament no hi ha llum pels carrers. Sort que porto la llanterna a la petita motxilla que he agafat. I a poc més d'un quilòmetre, trobo un cafè amb terrassa força animat perquè estan veient un partit de la Champions League, en concret l'Arsenal - Atlético de Madrid. I com veig que a la terrassa hi ha una petita parada on fan entrepans freds, decideixo quedar-me i ocupar una de les poques taules buides. I a sobre el Cafe Hidia, que és com es diu, té wifi.
Sopo mentre veig el partit. Em demano un parell d'entrepans de tonyina amb enciam, tomàquet i alguna cosa més amb salsa maionesa. I per beure, una ampolla gran d'aigua. La veritat és que estic molt bé. L'únic que m'emprenya són la quantitat de mosques que hi ha. Què hi farem! El sopar, l'aigua i un te amb menta que em prenc al final em costa 40 dírhams. He sopat, he vist el partit de futbol i he fet servir la wifi per penjar totes les fotos i vídeos del dia, així com revisar l'etapa de demà que m'ha de portar a Ouarzazate.
L'ensurt de la nit el tinc quan torno al càmping. En arribar a l'entrada, em trobo el càmping tancat. Ostres, amb això no hi comptava ni tampoc em va avisar d'una hora de tancament. Em sembla que l'única opció que tinc és saltar la reixa que deu fer un parell de metres d'alt. Per sort, quan estic a punt de fer-ho, passa un adolescent amb bicicleta pel carrer que s'atura quan veu que no puc entrar. Amb parsimònia, baixa de la bici que deixa recolzada al mur exterior, s'apropa a la reixa, fica la mà per dins i gira el pany. Porta oberta! No puc creure com no he pensat abans en fer això mateix. Amb l'accés resolt, ara ja només em resta ficar-me ràpid a dormir que demà tocarà matinar de nou.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
NOVES MOSTRES D'HOSPITALITAT ÀRAB AL DESERT
Dilluns 20 d'octubre de 2025
Distància: 96,4 km
Temps: 5h 26'
Velocitat mitjana: 17,8 km/h
Desnivell: 360 m D+ / 480 m D-
Aquesta nit un parell de gats m'han donat la tabarra. M'he despertat diverses vegades amb el soroll que feia la llauna de sardines d'ahir quan suposo que els gats volien llepar les restes de l'interior. Els gats movien la llauna d'una banda a l'altra fent prou soroll per despertar-me i posar-me en alerta, especialment, les primeres vegades. Fins i tot, els he sentit rondant al voltant de la tenda. Per tant, aquesta nit no he descansat prou i, a més, m'he llevat més d'hora de l'habitual, a dos quarts de set, suposo pel fet de voler desmuntar el campament aviat.
Abans de la sortida del sol (6:35)
I per què sé que eren dos gats i no un o tres? Doncs molt senzill, perquè el primer cop que he sentit el soroll de la llauna, he tret el cap fora de la tenda i amb la llum de la llanterna podia veure en la distància els ulls dels dos gats brillant en la foscor. Impressionava una mica, la veritat.
Però bé, sovint amb unes hores de son en tinc prou, així que com tinc ganes de sortir d'hora per aprofitar el fresc del matí per avançar, em poso a recollir sense esmorzar. La raó principal és perquè no tinc gairebé res. Avui tocarà esmorzar en ruta. Tinc una benzinera relativament a prop d'on estic. Potser només uns cinc o sis quilòmetres màxim. No serà un inconvenient sortir sense esmorzar.
Abans de col·locar les alforges al portaequipatge, reviso la reparació d'urgència que he fet a la unió del portaequipatges amb el quadre, i veig que està força bé i que, com a mínim, podrà aguantar fins que arribi al taller de la família d'en Youssef que es troba al poble d'Ait Alí Ouhassou.
Amb tot recollit, començo a pedalar a les vuit del matí. De moment, és el dia que començo més d'hora. La temperatura és agradable (24º) i ve de gust pedalar. Fins i tot, surto amb el tallavent perquè, amb la velocitat, la sensació tèrmica baixa una mica. Però tinc clar que avui serà un altre dia de molta calor i se sobrepassaran amb escreix els 30º. El cel està completament net de núvols i la llum del sol tenyeix de grocs ataronjats l'horitzó.
La primera benzinera la trobo aviat. Porto només quinze minuts pedalant i just cinc quilòmetres de ruta. Per sort, veig que hi ha una cafeteria i la porta és oberta. Entro i està buida. Crido Aló!, diverses vegades i no surt ningú a atendre'm, només un parell de gats que m'observen amb curiositat. Des de la barra, guaito a una habitació que hi ha per darrere i aquesta també és buida. Després d'uns quants Aló!, sense resultat, surto fora per preguntar al responsable de la benzinera. Tampoc hi ha cap persona. Crido de nou i després d'uns quants intents apareix d'una habitació que hi ha al lateral de la benzinera un home jove amb cara d'haver-se despertat en aquell moment.Li pregunto si no hi ha ningú a la cafeteria i, després de consultar el seu rellotge, em diu que encara no. La persona que porta la cafeteria arribarà al voltant de les nou. Això és el Marroc, i els ritmes vitals a aquestes hores del matí, encara són baixos. La majoria de la gent no s'activa fins a les nou o més tard. El noi m'ofereix entrar al seu "garito" on hi ha una mena de llit per fer-me un te. Li agreixo l'oferiment, però m'estimo més continuar i trobar una altra cosa més endavant.
Passo al costat d'un petit poble per on la carretera està en obres. Encara no són les nou i tampoc hi ha res obert. Pregunto a un senyor de les obres que es troba dalt d'una màquina i em diu que entri al poble i que, allà potser, trobaré alguna botiga oberta. M'ho penso durant uns segons, però valoro que és millor continuar. La pròxima benzinera i després el taller, els tinc a pocs quilòmetres. No vull perdre temps.
I finalment, quan porto una i quart de ruta i vint-i-quatre quilòmetres, trobo la darrera benzinera abans d'arribar al taller. De fet, des de la benzinera es pot veure a uns quants centenars de metres el poble. Per si de cas, com no porto gens d'aigua, m'aturo aquí primer per comprar aigua. És una benzinera molt nova. M'aturo davant del que crec que és la cafeteria o quelcom semblant. Surt un noi jove i quan li pregunto per comprar aigua em diu que no en venen. De fet, aquest espai no és una cafeteria. Són les oficines de la benzinera i hi treballen tres de persones (dos nois i una noia). De tota manera, em diuen que tenen aigua gratuïta i m'acompanyen a una mena de dipòsit folrat de pells d'animal i em conviden a omplir els meus bidons. No em refio d'una aigua que no està embotellada. Els pregunto si aquesta aigua em pot fer mal a la panxa. Riuen i em diuen que no, que és bona. Segur que és bona per a ells, però potser el meu estómac no opina el mateix, però tinc tanta set i per no tenir una descortesia, omplo un dels bidons. La tasto i està molt fresqueta i té bon gust. M'animo i omplo els dos bidons. Arriscaré una mica no fos cas que més endavant no trobi aigua.
Quan torno cap a la bicicleta, em diuen que segui a descansar a una cadira que tenen a la porta amb una taula. Em pregunten si em ve de gust un te amb menta. No dic pas que no. I no només em treuen un te amb menta, sinó que també em posen un cafè negre. I per si amb això no tenia prou, em porten una pizza berber embolicada en un típic drap i em conviden a menja tant com vulgui. Increïble. Aquesta gent no deixa de sorprendre'm! Quina hospitalitat!
Quina hospitalitat!
Amb tot el que m'han oferit aquí a la benzinera, ja puc dir que he fet un molt bon esmorzar, però és que ara, a poca distància, hauré de fer una altra aturada per visitar la família d'en Youssef i arreglar la bicicleta, i potser em tornaran a obsequiar amb beguda i menjar.
I després d'una aturada de més de trenta minuts, torno a la carretera per apropar-me fins al taller de la família del Youssef, que segons he vist a Google, es diu Agnaou Mechanik que es troba a pocs minuts d'on sóc.
El poble es diu Ait Ali Ouhassou i el taller es troba a la part del poble que toca a la carretera. A una certa distància ja puc veure un conjunt de vehicles, alguns d'ells, mig desballestats, que és la pista que em va donar en Youssef per trobar fàcilment la casa familiar.
Pregunto a uns nens que hi ha al carrer per assegurar-me de quina és la porta a la qual haig de trucar. Hi ha una gran de color blau que deu ser la porta del taller i uns metres a l'esquerra una altra, força modesta, que sembla ser el domicili particular. Truco al timbre. M'obren dues nenes d'entre nou i onze anys i les pregunto si està la mare o el pare, i just m'assenyalen a un camió que passa per darrere meu. El pare aparca el camió i s'apropa a mi. No parla anglès, a diferència del seu germà, només àrab i francès. Em presento i ja veig que el seu germà l'anticipat la meva arribada. Ell es diu Lahcen i sembla més gran que el seu germà.
Li explico amb gestos que tinc un problema a la bicicleta. Trec les alforges del darrere per tal que vegi que és el que tinc trencat. De seguida es posa mans a l'obra. I per art de màgia, comencen a aparèixer més nens i adults allà on estem. I una d'aquestes persones adultes és un de Barcelona, en concret, de la zona de la Via Júlia. Es troba de vacances i, com sempre fa, visita el seu poble. I per sort, em fa de traductor durant tota l'estona.
L'averia queda resolta en poc més de deu-quinze minuts amb la col·laboració de tots els que han vingut. Mentre torno a col·locar les alforges al seu lloc, una de les nenes de la casa apareix amb una safata amb una tetera i uns gots, i l'altra nena amb una altra safata amb el que dedueixo que és una pizza berber. Està embolcallada amb un drap molt semblant al que han fet servir a la benzinera. Ho posen tot a sobre d'una caixa de plàstic, de les típiques de la fruita, molt atrotinada, però de seguida en Lahcen col·loca en lloc d'aquesta una tauleta baixa més maca.
Ens seiem tots al voltant de la taula i comencen a menjar i beure. Com he explicat en altres capítols, la pizza berber és una mena d'empanada rodona de la mida d'una pizza familiar de poc gruix farcida de carn, verdures, espècies i fruits secs. Es cuina sobre brases enterrades a la sorra en un forn de fang. Aquest menjar és un símbol de les tradicions culturals de la regió de Tafilalet, tot i que es pot menjar en regions properes.
I per si la pizza i el te no siguin suficients, porten un bon plat ple de dàtils de collita pròpia. Són dàtils són frescos, acabats de collir. Una delícia! Però la "festa" no acaba aquí. Quan m'estic acomiadant molt agraït de tots els que estan allà, en Lahcen entra un moment a casa seva i surt amb una caixa de dàtils de collita pròpia que comercialitza la família. És la mateixa caixa que em va intentar regalar en Youssef. En un primer moment, la rebutjo molt educadament explicant-li que és molt gran per dur-la a les meves alforges, però davant la insistència d'en Lahcen, em veig "obligat" a acceptar-la. No puc explicar l'afecte que estic rebent de tota gent i no sé com manifestar com estic de content amb el tracte rebut. L'únic que se m'acut fer per obrir el meu moneder i agafar totes les monedes que tinc i donar-les als nens (filles d'en Lahcen i altres nens) els diners perquè es compressin llaminadures. En aquell moment, em sembla que no puc fer altra cosa que això per tal que no ho vegin com una mena de pagament pel tracte rebut.
I després d'un bon esmorzar, un regal inesperat
I abans de marxar, en Lahcen em passa el seu mòbil perquè el seu germà Youssef està al telèfon. Parlem en anglès i li agraeixo una i mil vegades el tracte que he rebut d'ell ahir i avui de la seva família.
Després d'una hora a casa dels Agnaou decideixo que haig de marxar. Entre la benzinera i el taller porto molt temps de retard. Sort que avui he pogut començar una hora abans, amb la qual cosa tampoc crec que arribi molt tard a Zagora. "Només" em resten setanta quilòmetres. I com la calor ja fa estona que s'ha fet present, tampoc serà un camí de roses.
La ruta visualment és monòtona. Els paisatges àrids del desert sota un sol de justícia no es gaudeixen igual que a primera hora del matí o al vespre. Intento retallar un bon grapat de quilòmetres de la ruta ficant-me per una drecera que em suggereix Komoot, però tot just començar, veig que no serà una bona idea. Potser retallo uns cinc quilòmetres, però l'itinerari sembla tenir força més desnivell i la superfície és incerta. Per això, giro cua i torno enrere buscant la carretera. M'estimo més donar més volta per la carretera on pràcticament no hi ha desnivell. A més, vull passar pel punt d'intersecció amb la ruta que tenia prevista inicialment que travessava el desert des de Merzouga per pistes, i que segons puc veure al navegador es troba a pocs quilòmetres d'on sóc.
Arribo al punt d'intersecció de rutes i faig una aturada. Tinc curiositat per veure, encara que sigui una part molt petita dels més de dos-cents quilòmetres que tenia l'opció A que sortosament no vaig triar. Haurien estat tres dies molt durs de calor i pols, a banda dels quilòmetres que m'hagués tocat empènyer la bicicleta.
La ruta d'avui, com les dues anteriors, té poc llocs per comprar aigua o fer alguna aturada per dinar. De tota manera, avui el dinar ja el tinc fet. Després del doble esmorzar (benzinera i família Agnaou) crec que ja no menjaré res més al migdia. Només em tocarà trobar aigua per beure perquè l'aigua que porto als bidons, que he carregat a la benzinera, està molt reescalfada i no em ve de gust beure-hi.
Per sort, quan porto una mica més de la meitat de la ruta i la set ja ha fet acte d'aparició, trobo un modest cafè en un petit nucli rural al peu de la carretera. És el Cafè Iminouassif. Fa estona que esperava trobar alguna cosa semblant i m'aturo sense pensar-ho. Hi ha una petita terrassa amb tres taules de plàstic. Una està ocupada per un parell de senyors que viatgen a una pick-up i han fet una aturada per prendre un te amb menta. El terrat és l'exterior d'un petit local de relativa nova construcció. El local és buit i no només hi ha taules i cadires, caixes d'ampolles, algunes andròmines i una televisió a la paret. Pregunto on puc comprar beguda i uns nens que hi ha per allí m'indiquen un petit local amagat que es troba en un lateral. És un petit espai de construcció rural (tova i canyissos) on a dins es pot comprar una mica de tot. És un mix entre bar i botiga, i el senyor que l'atén és una persona amb una discapacitat important. No té mobilitat a les cames i està estirat a terra. Compro una ampolla gran d'aigua i una ampolla de mit litre de Coca-Cola ben fresca. Tot plegat em costa 20 dírhams.
Aturada al Cafè Iminouassif
En aquest modest cafè hi trobo un grupet de nens i nenes. Els més grans, d'uns onze-dotze anys són molt "futboleros". Un d'ells porta una samarreta de la selecció espanyola amb el nom de Lamine Yamal i un altre la samarreta del Real Madrid. Amb ells faig broma sobre el Barça, el Real Madrid i el fútbol, en general. En un moment donat, em fan entrar al local adjacent i tinc la sorpresa de trobar-me penjada a una de les columnes una bandera espanyola. Passem una molt bona estona tots plegats.
Quan els dos senyors volen marxar amb la pick-up, m'ofereixen portar-me fins a Zagora. Tinc un segon de feblesa, però finalment el sentit comú s'imposa. Els agraeixo l'oferiment, però els dic que ho faré en bicicleta malgrat faltin encara uns cinquanta quilòmetres.
Una estona més tard, també marxo jo. És la una del migdia i calculo que encara tinc tres hores i mitja fins al meu destí d'avui. Fa mandra tornar a la carretera, però amb l'aigua i la Coca-Cola m'he refet força.
Curiós senyal al mig del desert
Anant cap a Zagora em trobo un parell de cops un senyal de trànsit que em sorprèn una mica. És un senyal triangular de perill per bicicletes. M'estranya molt trobar-les perquè per a aquestes carreteres en els tres dies que porto de travessa del desert no he trobat pràcticament cap bicicleta.
Després d'una pujada de dinou quilòmetres, però de poc desnivell, comença una baixada trepidant que acabarà a Zagora. La baixada em porta progressivament a la coneguda Vall del Draa. Una vall de molts quilòmetres que va de més enllà de Zagora fins a Agdz, a on arribaré demà. Els darrers quilòmetres ressegueixen aquesta vall deixant a la meva dreta un magnífic palmerar.
Cinc quilòmetres abans d'arribar al meu destí, trobo una botiga de conveniència on decideixo fer la darrera aturada perquè estic molt assedegat. Ja no em queda gaire aigua i, a sobre, és calenta. Així que compro una ampolla d'aigua amb gas de litre que és molt més refrescant. Són dos quarts de quatre i, per tant, sembla que no arribaré tard a Zagora.
Els darrers quilòmetres passo a tocar de totes les palmeres que estan carregadíssimes de dàtils. Es nota que és el moment de la collita.
A l'altura de Zagora, que es troba a l'altra banda del palmerar, travesso un pont que em porta a la ciutat. En aquest punt, el meu navegador em porta al càmping per un camí que en realitat no existeix. Un gran mur de tova m'impedeix el pas. Per sort, en aquell moment passa una motocicleta amb dos nois que en veurem dubtar, s'ofereixen a ajudar-me. Els dic que vaig al càmping Sindbad i em demanen que els segueixi. Abans de deixar-me a les portes del carrer que va cap al càmping, em diuen que primer em portaran a ElCorte Inglés, una botiga berber que segons ells venen de tot. Surt el propietari, que parla castellà, i em convida a passar per veure tot el que té per vendre i prendre un te amb menta. Li dic que ara no puc, que primer vull instal·lar-me al càmping i organitzar-me. Li dic que un cop estigui instal·lat i dutxat vindré a donar una ullada, tot i que segurament no ho faré perquè no necessito ni vull comprar res. A més, aquest tipus de venedors són molt persuasius i costa molt desempallegar-se d'ells.
A un centenar de metres es troba el càmping Sindbad situat dins d'un palmerar. Té força bona pinta i el millor de tot és el preu. Només em costa 30 dírhams amb dret a dutxa d'aigua calenta, electricitat i wifi a tot el càmping. Busco el millor lloc per plantar la tenda, tot i que prèviament haig de fer una neteja del terra ple de dàtils secs caiguts de la palmera que tinc al costat del lloc on vull posar la tenda.
Mentre estic instal·lant-me, ve un senyor francès que té una autocaravana molt a prop meu. Em pregunta si sóc espanyol (no sé com ho haurà endevinat si no he parlat amb ningú) i em convida a prendre una cervesa quan acabi de fer tot. Li dic que em vindrà molt de gust fer-la amb ells després de més de dues setmanes sense prendre res d'alcohol.
Un cop instal·lat, dutxat i amb la roba del dia rentada i estesa, m'apropo a la seva autocaravana. La seva dona i ell estan asseguts fora a una taula bevent cervesa i menjant uns fruits secs. Em presento i els dono les gràcies per la invitació. Parlem una mica de tot, del meu viatge, del seu, etc. I m'assabento que són una parella de jubilats que es van vendre totes les seves propietats a França per comprar-se l'autocaravana que sembla més un autobús per la mida que té. I des d'aleshores viuen sempre aquí. És casa seva. Viatgen tot l'any. A la primavera i l'estiu per Europa, i quan arriba el fred acostumen a baixar al Marroc perquè troben millors temperatures i, sobretot, uns preus molt més baixos. Després d'una llarga tertúlia i d'ensenyar-me la magnífica autocaravana per dins, m'acomiado d'ells perquè vull visitar la ciutat i comprar algunes coses per sopar i per esmorzar demà.
Quan marxo del càmping ja s'ha fet fosc. Per anar al centre de Zagora haig de passar necessàriament per davant de la botiga berber, també anomenada ElCorte Inglés. Ho faig de forma discreta per la part més allunyada de carrer, però el "paio" devia estar a l'aguait tota la tarda, perquè de cop surt de la botiga i em crida l'atenció. M'ha enganxat! No tinc més remei que entrar a la botiga, però ja l'aviso que no puc comprar res perquè viatjo en bicicleta i no vull portar pes extra. Ell, amb tota la sapiència dels venedors experimentats, em diu que tranquil que si no vull comprar que no passa res, però que primer vegi tot el que em vol oferir.
Em comença a treure un munt de coses d'artesania berber. D'entrada, totes les coses grans o delicades, ja les rebutjo amb l'argument que viatjo en bici. Després d'una bona estona rebutjant coses, algunes molt maques, començo a veure que està perdent la paciència.
També em treu uns collars amb uns penjolls de plata molt típics de la cultura berber. Realment són preciosos i, de cop, penso en la possibilitat de comprar-ne tres per les tres dones de casa: la meva dona, la meva filla i la parella del meu fill. Podrien ser uns bons regals, tot i que no pensava comprar res a ningú aquest viatge, però em fa il·lusió portar algunes coses. De moment, tinc previst portar una geoda per a cada parella i la capsa de dàtils sencera que m'han regalat avui.
Intento no mostrar interès per res, però en preguntar el preu dels tres collars em delato una mica. Em demana 1.800 dírhams (180 €) pels tres. Només sentir el preu, reacciono de forma impulsiva i natural dient que és una bogeria, que no estic disposat a pagar tant, bàsicament perquè no els tinc i perquè em semblen excessivament cars. Entrem en una llarga negociació en la qual la meva posició no es mou per molt que va rebaixant el preu (tampoc tant). El meu preu que tinc al cap és de 25 € per cada un, és a dir, 750 dírhams per tot. Quan al final, em pregunta quan estic disposat a pagar i li dic que 600 dírhams, es fa l'ofès de forma molt sincera (aparentment). Ara el meu argument és que no tinc més diners en efectiu que aquests, cosa que és veritat. Bé, en realitat porto una mica més, en euros, però no li dic que els tinc perquè ell segur que els acceptaria. Al Marroc, en alguns llocs te'ls accepten. També em pregunta si no tinc targeta de crèdit per treure diners d'un caixer. No el puc enganyar, perquè tots els turistes o viatgers en porten, però que no vull treure d'un caixer perquè pagaria molta comissió. Li dic que si m'accepta pagar amb la targeta li compro els tres per 750 dírhams. En un primer moment, em diu que no, però de seguida accepta. No té datàfon, però em diu que un amic seu té una botiga i que ho farem a través d'aquest amic. Quan sembla que hem arribat a un acord, es despenja amb una nova proposta. M'ho deixa tot por 650 dírhams i que els tregui jo del caixer. La diferència entre els 650 finals i els 750 dírhams pactats anteriorment són per compensar la comissió que pagaré. Accepto la proposta i tanquem el tracte. M'embolica els regals i me'ls dona. Li dic que encara no me'ls doni perquè primer haig d'anar a treure els diners i que després torno, i no vol. Suposo que es pensa que fugiré. Així que diu que m'acompanya. Dit i fet, caminem una estona fins al caixer, i després de pagar-li en un racó discret, fora de vista de la gent, s'acomiada de forma sorprenent. Em diu que si em trobo als de la moto d'aquesta tarda i em pregunten, els digui que no he comprat res... he, he, he. No els vol pagar la comissió que deuen tenir estipulada per portar gent a la botiga. La meva comissió per treure del caixer només ha estat de 35 dírhams. Per tant, els regals m'han sortit força bé.
Són dos quarts de nou i encara no he comprat. La ciutat l'he pogut veure una mica anant al caixer que estava a uns deu minuts de la botiga berber. De baixada, en direcció al càmping, vaig comprant tot el que necessito: una ampolla gran d'aigua, quatre iogurts, un paquet de galetes, raïm, una llauna de tonyina amb tomàquet i un pa. Tot plegat 44,5 dírhams.
Amb la compra feta, vaig cap al càmping a preparar el sopar. Avui toca fer uns macarrons que porto amb la llauna de tonyina, una mica de raïm, un parell de iogurts i un te per tancar l'àpat.
La resta de la nit la passo assegut a la porta de la tenda, gaudint de la magnífica temperatura de la nit, editant vídeos i fotos, pujant-los a Instagram i revisant la ruta que faré demà. També se m'apropa una noia francesa que viatja sola amb la seva motxilla i es queda una bona estona allà fent-me companyia i xerrant dels nostres respectius viatges.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
UNA ETAPA PLENA D'ANÈCDOTES AMB SORPRESA FINAL
Diumenge 19 d'octubre de 2025
Distància: 106 km
Temps: 6h 21'
Velocitat mitjana: 16,8 km/h
Desnivell: 570 m D+ / 530 m D-
Tot i que avui no tinc pressa perquè he quedat que aniria a esmorzar a les nou de matí al cafè-restaurant Merzouga, em desperto just abans de la sortida del sol, és a dir, una mica abans de dos quarts de vuit.
Sortida del sol a M'Ssici
Com tinc temps de sobra, m'ho prenc amb calma. Només he de recollir el campament sense haver d'esmorzar abans, la qual cosa fa que tot sigui molt més ràpid. A dos quarts de nou ja tinc la bicicleta muntada amb tot el material i no té sentit quedar-me allà esperant que arribi l'hora d'esmorzar, per la qual cosa, marxo cap al cafè amb l'esperança que obri una mica abans i guanyar, així, uns minuts.
El cel és blau sense cap rastre de núvols i la temperatura encara és agradable, però avui tornarà a ser un dia de molta calor i, probablement, serà una etapa una mica més complicada que la d'ahir: més llarga i amb més desnivell. M'ho hauré de prendre amb filosofia.
Arribo a la porta del cafè quan encara falten vint-i-cinc minuts per a les nou. I com era d'esperar, el lloc està tancat i sense cap indici de moviment al voltant. De fet, d'ençà que he sortit del càmping, no m'he trobat cap ànima pel carrer. Tocarà esperar. I mentrestant, torno a revisar la ruta d'avui per veure quants pobles travessaré avui i així poder fer previsions de possibles aturades i avituallaments. Pel que veig, sembla que en trobaré alguns on podré aconseguir aigua i menjar, com Alnif, el més gran i d'altres molt més petits.
A les nou en punt, començo a sentir moviments a l'interior del bar. En pocs minuts ja està obert i puc seure a la mateixa taula on vaig sopar ahir al vespre. Sóc un animal de costums.
L'esmorzar està força bé. Un plat amb dos trossos grans de pa, quatre formatgets, un plat d'olives, un de melmelada i un altre d'oli d'oliva per sucar-hi pa. A més un iogurt i el clàssic te amb menta. Tot plegat 18 dírhams. Per aquest preu no paga la pena complicar-se la vida anant a comprar i preparar l'esmorzar al càmping.
L'esmorzar d'avui. Un clàssic.
Mitja hora més tard, ja estic llest per començar la ruta. I des de bon començament, puc comprovar com el paisatge no té res a veure amb la primera part del dia d'ahir. Avui el paisatge, tot i ser desèrtic, és molt més entretingut per la vista amb muntanyes d'una mida considerable i acàcies per a tot arreu.
Muntanyes i acàcies (a la foto només una)
Quan porto poc més d'un quart d'hora pedalant començo a veure els primers dromedaris del dia a banda i banda de la carretera, però amb el que no hi comptava és trobar-me un al bell mig de la carretera caminant per l'esquerra. Tot un perill, especialment si ve un vehicle en direcció contrària.
Després de tres hores i poc de ruta per un terreny amb petites dents de serra, arribo al poble més gran de l'etapa d'avui, Alnif. Ja porto trenta-vuit quilòmetres a les cames i una aturada és obligatòria per descansar i comprar aigua fresca. És una mica més tard de dos quarts d'una. Avui ja es veu venir que acabaré tard l'etapa.
Cartell a l'entrada d'Alnif
M'aturo en una típica botiga marroquina on venen de tot i compro una ampolla gran d'aigua (6 dh). Em venen de gust uns pistatxos a granel que veig a la botiga, però quan pregunto el preu, em semblen caríssims, així que trec la meva pròpia bossa de fruits secs per carregar una mica d'energia.
Aturada a Alnif
Vint minuts més tard, surto d'Alnif sense tenir clar on dinaré. Fins a Tazzarine, trobaré quatre pobles (Tazlarte, Taichoute, Battou i Ait Yahya). Els tres primers, vistos al mapa, semblen molt petits, escassament quatre cases al costat de la carretera, i l'únic que sembla una mica més gran és l'últim d'aquests que es troba a trenta-quatre quilòmetres que, al ritme que porto, em portarà unes tres hores més. És a dir, que potser podré dinar al voltant de les quatre de la tarda, si tot va bé.
Els primers deu quilòmetres després de deixar Alnif són de pujada amb alguna rampa força dura. Superada aquesta, la pujada és suau, però sostinguda. El paisatge no ha canviat gaire: dromedaris de tant en tant, i formacions muntanyoses, algunes de formes molt maques.
Després d'una estona, em trobo un senyor amb la moto aturada al voral. Sembla que té problemes. M'aturo i li pregunto si necessita ajuda. Em diu, com pot, que té la roda punxada i em pregunta si porto una bomba d'aire. La seva intenció és inflar una mica la roda i tornar enrere fins a Alnif per reparar la punxada. Malgrat que intenta inflar la roda amb la meva bomba, sembla que no té prou força per un pneumàtic tan gran. El pla B és aturar un vehicle gran que el pugui portar.
Estic allà amb ell fins que una pick-up Toyota, que va cap al poble, s'atura uns metres més enllà. Ajudo el senyor a portar la moto fins al vehicle i després a carregar-la a la part posterior. El senyor m'agraeix l'ajuda prestada. Avui he retornat una mica de la generositat que he trobat entre la gent marroquina.
Com ja suposava, els tres primers pobles, per dir alguna cosa, són quatre cases i no trobo res per comprar, ni bars ni botigues. Tocarà pedalar fins a Ait Yahya que es troba al quilòmetre setanta-u de l'etapa i a vint-i-cinc del meu destí.
Fa estona que estic una mica mosquejat. Sento un sorollet a la bicicleta des de fa ja una bona estona. És un soroll metàlic que no sóc capaç d'identificar, però també és cert que el soroll no sempre se sent. Potser sóc jo que li estic donant massa importància i només és una tontería. Fa uns dies, també sentía un soroll encara més fort que sí em va preocupar i, al final, va resultar ser una de les corretges de la motxilla que tocava la roda i els radis. Després de fer una breu aturada, per comprovar que no hi hagi cap radi trencat o alguna cosa de fàcil comprovació, com el tema de les corretges, reprenc la ruta.
El paisatge continua sent africà al cent per cent. Grans planures àrides amb muntanyes al fons i tot esquitxat de centenars d'acàcies. Sembla, talment, que estem a la sabana africana. Els dromedaris també formen part, de tant en tant, del paisatge. I en una de les aturades curtes que faig per fotografiar-los, tinc una mala experiència.
Dromedaris menjant al costat de la carretera
Cent o dos-cents metres després de fer una foto a una parella de dromedaris que estan al costat de la carretera, m'apareix del no-res un senyor amb gel·laba que em demana que li doni diners per haver fet una foto als seus animals. Tot i que l'entenc, malgrat que m'ha parlat en àrab (els gestos no enganyen), em faig el "tonto" i li dic amb gestos que no sé que em diu. Intento marxar a les bones, però s'interposa en el camí insistint de forma cada cop més agressiva que vol diners. Finalment, em desempallego d'ell i marxo d'allà enviant-lo a pastar fang. Em sap greu, però em sembla una mica absurda la situació. Acabo de fer una foto a uns animals que estaven lliures al camp, no estaven amb ningú i no tinc per què pagar si no hi havia cap persona al costat per preguntar si podia o no fer una foto.
De tant en tant, els paisatges desèrtics d'acàcies o sense res, donen pas a petits oasis de palmeres que apareixen als voltants dels petits nuclis rurals que trobo pel cami que trenquen la monotonia de la ruta.
Algunes vistes de la ruta
Començo a tenir força gana i tinc al cap arribar a Ait Yahya aviat. No resten gaires quilòmetres per arribar-hi. També em convindria comprar aigua, perquè tot i que en tinc encara un bidó sencer, l'aigua està molt calenta i no treu la set.
Mentre no arribo, tinc el cap ocupat en les meves cabòries. I una d'elles és saber quin cony de planta és una que he vist durant tota l'etapa d'avui. És un arbust que no havia vist mai amb uns fruits molt grans, carnosos, de pell molt fina i de color verd. El fruit resulta molt atractiu i vistós, però tinc la impressió que no deu ser comestible ni tenir altres usos. Si fos comestible o tingués altres propietats, ben segur els fruits ja els hauria agafat algú.
Planta desconeguda
És tal la curiositat que tinc, que penjo una foto al meu Instagram amb una pregunta per si algú dels meus seguidors la coneix o la busca i em pot donar informació. Res. La petició no té l'efecte desitjat. I no serà setmanes després, quan he tornat a casa, que a través d'un cercador de plantes del món he pogut satisfer la meva curiositat. Al final, aquest arbust és un Calotropis Procera, també conegut com Mudar de l'Índia i el seu hàbitat principal són les zones desèrtiques, com és el cas. I com a curiositat diré que a les Illes Canàries ha esdevingut una espècie invasora. El fruit, com suposava, no és comestible, però, en canvi, el latex de les seves fulles té propietats medicinals per tractar, entre d'altres, la diarrea, l'estomatitis, algunes malalties de la pell, redueix la febre, les nàusees i la migranya. En aquests viatges, a més de viure experiències increïbles, també s'aprèn, no?
Finalment, quan porto setanta quilòmetres de ruta i fa gairebé sis hores que he sortit de M'Ssici, arribo a Ait Yahya. Els yahya, segons he llegit, són una tribu originària de la regió, i Ait significa "descendents de" o "que pertany a". Per tant, el nom del poble fa referència al fet que els seus habitants són descendents o formen part de la tribu yahya.
El poble, que no és petit, és un nucli rural típic de la zona amb habitatges de tova i carrers de terra. Són les tres de la tarda i tot el poble és buit. No hi ha ningú pels carrers, almenys, és el que veig des de la carretera. Tampoc veig cap establiment, botiga, cafè o restaurant. M'aturo un moment a la carretera per buscar a Google Maps algun lloc per comprar alguna cosa o per dinar. Només veig la referència d'un lloc a la sortida del poble en direcció a Tazzarine.
A marxa lenta, mirant a banda i banda de la carretera per si veig algun lloc obert abans, arribo fins a l'establiment que m'apareix a internet. Està tancat. Efectivament, pel que veig als rètols, és un lloc on podria haver dinat, però no serà avui. No sé què fer. Si continuo segur que ja no trobaré res fins a Tazzarine i encara resten més de trenta quilòmetres i, com a mínim, no arribaré fins a les cinc de la tarda. D'aigua en tinc, però calenta. Almenys no moriré deshidratat! Mentre rumio que fer, apareix per allà una noia força jove amb un nadó. Li pregunto on puc dinar al poble i em diu que no hi ha res a banda d'aquest establiment. M'assenyala el telèfon que hi ha al rètol del bar. Em suggereix que truqui i pregunti per si de cas. Em diu que el propietari viu a prop i que segur que em farien alguna cosa. Li dic, mig en francès mig amb gestos, que no parlo àrab ni gairebé francès. Aleshores, ella agafa el seu mòbil i truca. Parla en àrab amb algú i quan penja em diu que no podrà ser, però no entenc res més del que em diu. En aquest moment, s'atura al nostre costat un Volkswagen Golf i d'ell surt un noi, també jove. Entenc que és la parella de la noia i que ve a recollir-la. Ell es diu Youssef i parla anglès perfectament. Ella es diu Layla.
L'aparició de Youssef és providencial. Quan la Laya li explica el que passa, ell li comenta alguna cosa i ella entra en una casa que hi ha al costat de l'establiment que sembla que és d'uns familiars que han vingut a visitar. Al cap de poc surt amb una mena de peça de roba, típica berber, que embolcalla una peça de pa i una llauna de sardines i tot això sobre un plat de ceràmica berber de color blau molt bonic. Ella pretén que m'ho emporti tot, plat inclòs. Li dic que no, que només el pa i la llauna, només faltaria. I a continuació, en Youssef obre la porta del darrere del cotxe i treu una caixa gran de dàtils totalment plena que ha tret segurament d'alguna mena de nevera portàtil perquè la capsa està freda. Em diu que l'agafi i me la quedi. Sorprès i agraït, li dic que no puc dur-la perquè és massa gran i no m'hi cap a les alforges. Aleshores, obre la caixa i em diu que n'agafi tants com vulgui i que mengi que així tindré energia per continuar. Em comenta que són dàtils de collita pròpia de la seva família i que són molt frescos, collits de fa poc. També reparteix dàtils entre un grup d'infants que, atrets per la nostra presència, es troben al voltant nostre.
Jo en menjo un bon grapat fins que no puc més. Mentrestant, parlem de moltes coses. Li sembla que fer el que estic fent amb la bicicleta és una cosa increïble i que es requereix molta preparació física i coratge. Li comento que he fet esport tota la vida i que fer el que faig no em resulta complicat. M'explica que a ell també li agrada molt l'esport. De fet, em comenta que va ser futbolista de 1a divisió amb el Raja Casablanca, un dels equips més importants del Marroc i que, fins i tot, va jugar la Champions africana un any, la temporada 2009-2010.M'ensenya fotos del seu mòbil de la seva etapa de futbolista professional.
Quan s'assabenta que avui vaig a Tazzarine i demà a Zagora, em diu que demà passi per casa de la seva família. Viuen a un poble a uns quants quilòmetres de Tazzarine direcció Zagora. Pretén que vagi a dinar allà i que em quedi a dormir després. Li comento que no puc perquè haig d'avançar i necessito arribar demà a Zagora per complir el pla previst, donat que tinc bitllet d'avió de tornada tancat i no puc entretenir-me. En part és veritat, però també és cert que tinc marge de dies, però no em sembla una bona idea aturar-me demà a pocs quilòmetres de començar amb una família estranya que no conec. Ell insisteix que, tant sí com no, haig d'anar a casa de la seva família encara que sigui només a prendre un te amb menta. Això em sembla més raonable i li dic que ho faré.
M'explica que un cop surti demà de Tazzarine, durant la ruta haig de trobar tres benzineres. Quan trobi la tercera, el següent poble és el de la seva família. És una de les primeres cases del poble i està tocant la carretera. La seva família té un taller mecànic que reparen tota classe de vehicles de motor i també bicicletes. La reconeixeré perquè al costat hi ha uns quants cotxes en reparació o a punt de ser desballestats. Ell els trucarà per dir-los que demà em passaré al matí.
Youssef Agnaou, amb el Raja Casablanca (Font Wikipédia)
Hem estat més de trenta minuts xerrant, però malauradament he de marxar perquè se'm fa molt tard. M'acomiado de la parella i els dic que els estic molt agraït per tot el que han fet per mi. Els prometo que demà passaré per casa de la seva família. I no ho dic per quedar bé. Tinc clar que faré una aturada allà.
Quan arrenco a pedalar, falta un quart d'hora per a les quatre de la tarda. El tema de dinar ja no em preocupa tant, perquè amb la gran quantitat de dàtils que m'he menjat tinc prou energia per a pedalar fins a Tazzarine. El trajecte que em resta fins al final de l'etapa fa pujada suau durant uns deu quilòmetres i la resta fa baixada i al final planeja, però el que més m'està castigant és la calor que fa.
Els paisatges en aquest tram són més espectaculars. He deixat enrere les planures plenes d'acàcies, per passar per una zona més abrupta i muntanyosa amb formacions espectaculars, algunes d'elles de formes capricioses.
Formacions espectaculars
Aquest darrer tram fins a Tazzarine se'm fa molt dur. Ja porto gairebé vuitanta quilòmetres sota un sol de justícia, amb molt poca aigua i ja tinc ganes d'acabar. Els viatges en bicicleta són molt macos, sobretot quan els estem preparant o els recordem quan tot ha passat, així com quan veiem a terceres persones fent-los. És cert que són experiències úniques, molt intenses en alguns moments, que trobes persones magnífiques que recordaràs sempre o que alguns paisatges et roben el cor, però també és veritat que hi ha molts moments, més dels que s'expliquen, molt durs en els quals et preguntes que fas aquí o què se t'ha perdut en aquell indret. Moments de passar fam, calor o set, o de patir físicament davant d'una llarga pujada que mai s'acaba. Viatjar en bicicleta no sempre és maco o meravellós. I aquesta part del dia és d'aquests. No trobar un lloc on seure per dinar tranquil·lament i descansar m'està passant factura.
Però per sort, els mals moments també s'acaben i és important saber-ho per afrontar-los amb fortalesa mental. I precisament d'això, de fortalesa mental, no me'n falta. Em considero una persona amb una forta capacitat de patiment davant de les adversitats. Segurament, aquesta és deguda a tots els anys d'experiència esportiva fent curses de totes les distàncies (des de curses curtes fins a maratons i ultratrails) i en totes les condicions possibles (fred, calor, pluja, tempesta, vent...). Gràcies a aquesta fortalesa mental puc afrontar tots aquests reptes i superar-los.
Finalment, albiro les primeres edificacions de Tazzarine. Ha costat, però ara ho començo a gaudir. Les coses quan més costen, més es gaudeixen. I avui és un dia d'aquests. La calor i la manca d'aigua m'han fet patir de valent.
El primer que he de fer és trobar, urgentment, una botiga per comprar aigua. I la trobo al poc d'entrar a la ciutat. M'aturo i vaig directe a la nevera a la recerca d'una ampolla d'aigua. És tanta la set que tinc que em decanto per una d'aigua amb gas (7,5 dh) que és el que més em ve de gust en aquest moment. Me la bec pràcticament en un tres i no-res. Quin plaer! Ara sóc un home nou. És curiós com de ràpid canvien les sensacions quan pots satisfer les necessitats més primàries.
En aquest moment, porto cent un quilòmetres i més de vuit hores d'etapa, incloent-hi les aturades. Falta un quart d'hora per a les sis de la tarda. Podria anar directament al càmping i després fer un sopar fort, però com ara si tinc gana, decideixo fer-ho a l'inrevés. Primer menjaré alguna cosa, i més tard ja veurem que faig. Així que torno a agafar la bicicleta i als dos-cents metres trobo un restaurant que no està gens malament. Les taules es troben a una terrassa sota un sostre porxat que sembla fresc. El lloc es diu cafè-restaurant Touareg. Miro la carta i demano un tajine d'ous amb Kefta amb una ampolla gran d'aigua.
Cafè-restaurant Touareg i un tajine d'ous amb Kefta
Després de rematar el dinar amb un te amb menta i pagar (75 dh), marxo amb la gana satisfeta a la recerca del càmping que tinc localitzat a l'app de Komoot. La ciutat, que no és massa gran, té el típic encant de les ciutats i pobles marroquins que es troben al desert o molt a prop d'ell. Resta menys d'una hora per a la posta del sol i m'haig d'afanyar si no vull que se'm faci fosc mentre munto la tenda.
Haig de circumval·lar la ciutat pel nord, anant d'est a oest i entrar en el famós oasi de Tazzarine. Aquest és un gran palmerar amb diferents construccions de tova a l'interior. El càmping, pel que veig a l'aplicació, es troba al bell mig d'aquest oasi.
Segons l'aplicació, el càmping ha d'estar per on passo, però no veig res. M'aturo i pregunto a un senyor que trobo i em diu que el càmping l'he deixat enrere, però que el trobaré tancat. Fa ja algunes setmanes que ho està. No pot ser! Reculo un centenar de metres i, efectivament, la tanca de fusta d'entrada al càmping està totalment tancada. Deixo la bicicleta i guaito per sobre dels portons i no veig cap mena de moviment en el seu interior. Definitivament, està tancat. Amb això no hi comptava.
Torno a la ciutat i a la primera rotonda trobo una patrulla de la policia. Pregunto a un d'ells si sap d'algun lloc econòmic per dormir. Em diu que només hi ha un hotel i que el busqui a Booking. El preu d'aquest hotel està fora del meu pressupost. Val 50 € la nit. Li dic al policia que l'hotel no és una opció perquè sobrepassa amb escreix el que puc pagar. Un company seu em diu que preguntarà en un lloc proper si em poden oferir un llit. L'acompanyo fins a un cafè i em diu que m'esperi fora. Ell entra i s'hi està uns quants minuts. Quan surt ja em fa amb el cap que no podrà ser. Li agraeixo l'intent.
El sol ja està força baix, i en pocs minuts s'amagarà sota l'horitzó. Necessito pensar ràpidament. Hauré de fer acampada lliure, però necessito omplir la bossa d'aigua per rentar-me una mica i, pel que fa al sopar, tinc el pa i la llauna de sardines que m'han donat el Youssef i la Laila a Ait Yahya, però res més. No espero més i decideixo sortir de la ciutat en direcció a Zagora i buscaré algun lloc per acampar com més aviat millor. Tinc uns trenta minuts de llum com a molt.
Em poso en mode radar mirant a banda i banda de la carretera. Primer veig una benzinera quan porto només un quilòmetre. Si trobo algun lloc a prop, sempre puc venir, després de muntar la tenda, per comprar alguna cosa o, simplement, per carregar la bossa d'aigua. I dos quilòmetres després veig una casa molt maca envoltada de jardins i al seu costat hi ha un camí que va paral·lel a la casa. Decideixo entrar al camí a veure si tinc sort.
Al lateral de la casa, hi ha una gran entrada on es troba una parella d'avis de pinta molt respectable i uns quants nens i nenes jugant que deuen ser els seus nets. L'avi està estirat a terra a sobre d'una catifa o quelcom semblant, i l'avià està asseguda a una cadira cosint. Passada la casa, veig que hi ha una gran zona on podria plantar la tenda. M'apropo a la porta i els saludo. Cap d'ells parla ni anglès ni, per descomptat, espanyol. Mig en francès, mig amb gestos els explico que porto una tenda i si la puc posar a uns cinquanta metres més enllà de la casa. No sé si m'acaben d'entendre i faig servir el traductor de Google. Veig que dubten, però en aquell moment hi apareix una dona força jove que deu ser la filla i mare dels nens que estan expectants mirant-me encuriosits. Finalment, després d'explicar el que vull a la dona, em diuen que sí, que puc acampar per allà. Els dono les gràcies i, ja amb poca lluny, busco un lloc el més pla i net possible per plantar la tenda. No és fàcil perquè el terreny és una mica irregular amb força pedres. Tinc la possibilitat de baixar una mica més fins a la llera d'un riu totalment sec d'uns quants centenars de metres d'amplada que arriba fins al palmerar on he estat abans. Al final, decideixo posar-me al lloc inicial, el més a prop de la casa. Mai se sap si puc necessitar alguna cosa.
Planto la tenda ràpidament i, abans de fer res més, agafo la bossa d'aigua i torno a la casa. Encara es troben allà. Els demanaré si me la poden omplir. Així podré rentar-me una mica. Cap problema. La dona m'agafa la bossa i al cap de pocs minuts la tinc de volta plena amb quatre litres d'aigua.
Quan trec les alforges de la bicicleta per posar-les a terra, tinc una desagradable sorpresa. Descobreixo el motiu del sorollet que m'ha estat martiritzant durant bona part de l'etapa d'avui. El cargol que subjecta el portaequipatges a la part inferior del quadre s'han trencat i això fa que balli i faci aquest soroll metàl·lic en xocar metall amb metall. Per sort, he portat una capseta amb recanvis de cargols de tota mena, però el problema és que una part del cargol, la que es troba al forat del quadre, no la puc treure i, per tant, no puc posar un de nou.
De seguida, em ve al cap la informació d'en Youssef de que la seva família té un taller mecànic no gaire lluny de Tazzarine, on pensava passar per saludar-los. Ara segur que ho faré perquè necessito la seva ajuda per reparar aquesta petita avería. De moment, per sortir del pas, faig ús de dues brides per subjectar el portaequipatges al quadre. Les bridres són un recurs molt útil per reparar provisionalment algunes averies en ruta i sempre les porto en el meu kit de reparació. I avui, per primera vegada, les he fet servir en un dels meus viatges en bicicleta.
Un cop mig solucionat el problema i, pràcticament, a les fosques i amb la llum de la llanterna, em rento com els gats, per parts, i em poso roba neta. Quina diferència! No és el mateix ficar-te a dormir brut i suat que fer-ho amb la sensació d'estar net.
A les vuit del vespre ja és negra nit. Miro a Google la distància que tinc fins a la benzinera que he vist abans, i veig que acaben de tancar-la. L'esperança d'anar allà i trobar alguna cosa per comprar, com aigua, alguna cosa dolça o el que sigui, s'esvaeix. M'haig de conformar amb les sardines i el pa.
Em poso a sopar. Sort que he dinat tard i no tinc massa gana. El sopar és una mica justet pel que fa a quantitat. Almenys, estic assegut còmodament a la cadira plegable contemplant en la llunyania les llums de la ciutat darrera del palmerar i el cel totalment ple d'estrelles. La temperatura encara és agradable, tot i que aviat refrescarà i m'hauré de posar alguna cosa d'abric a sobre.
Un gat, en olorar les sardines, s'apropa on estic i comença a miolar. Sembla que té gana, però no estic disposat a compartir res. Quan acabo de sopar, en lloc de deixar la llauna al costat de la tenda per llençar-la demà al matí a la brossa, la deixo a uns quants metres de la tenda per evitat que el gat, que insisteix a apropar-se a l'olor de la llauna, em molesti durant la nit.
Acampada d'avui
Després de menjar-me la llauna i tot el pa sencer, em faig una infusió per tenir la sensació d'acabar amb alguna cosa calenta i dolça. A continuació, ja només em resta ficar-me a la tenda. Abans de dormir, penjaré alguna foto a Instagram, però no faré gaires coses més perquè no vull gastar moltes dades. Avui ha estat un dia dur, però ple d'anècdotes, històries maques i alguns petits problemes. Demà farà dues setmanes de la meva primera etapa. Que lluny queda, però que ràpidament estan passant els dies!
