CURSA DE LA CAMPANA - 14,6 Km
Vacarises, 26 de juny de 2011

Lent no, lentorro, lentorríssim…. Així és com estic després d’uns quants mesos entrenant només a ritmes "patxangueros" per preparar curses llargues de muntanya com la marató de Zegama i, fa una setmana, la marxa de Cap de Rec (52 kms). Fa molt de temps que no pateixo corrent. No faig sèries, ni ritmes controlats, ni canvis de ritmes, i el que és pitjor (o millor), ni en tinc ganes ni el meu genoll m’ho permetria, així és que no podia demanar gaire a una cursa tant curta i força ràpida com la de La Campana.

Al 2008 va ser la meva darrera participació en aquesta cursa i el record que tenia era molt positiu a nivell organitzatiu, tot i que el circuit no em va agradar gaire perquè a la primera part hi havia uns trams d’asfalt molt lletjos. En aquella ocasió la cursa tenia 12,5 km. Però amb les modificacions introduïdes (supressió de la major part d’aquests trams i allargament de la cursa fins als 14,6 kms) la cursa resultava molt més atractiva. La veritat és que tenia moltes ganes de fer-la un altre cop.

La sortida es fa a les 9h coincidint amb el toc de les campanes de l’església del poble. Sortim tots molt ràpids ja que el primer km és en baixada. Surto just darrera del grup capdavanter, darrera de les dues primeres dones, del danistal, del galtix i del vikingosdu. Estic massa endavant però no em preocupa gaire perquè aviat quan comencin les primeres rampes ja posaré una mica de seny. A més no tinc sensació d’anar ràpid ni forçat. Bones sensacions. Passo el km 1 en 3’42”. No m’espanto perquè ja m’ho imaginava. Un metres després comencen les primeres pujades i amb elles el meu ritme baixa de forma sensible mentre em comencen a passar uns quants corredors. Just on es troba el Sancho fent fotos, el pendent es fa molt més fort i decideixo caminar. M’estimo més perdre uns segons en la pujadeta i arribar sencer a dalt. Després acostumo a recuperar el temps i les posicions perdudes.

Fins el km 4 el ritme és força ràpid ja que el recorregut pica essencialment cap a baix. Però passat aquest punt el recorregut canvia de tendència i comença a pujar fins a poc més del km 10, amb algunes petites baixades. En aquesta part del recorregut estic força mandrós. No em ve de gust patir i quan veig que les pujades apreten, passo de córrer a caminar, i així vaig fent. La calor per aquesta zona és forta. I a mi certament no m’agrada gens. Noto molt quan vaig pel sol a quan ho faig per l’ombra. En aquest tram perdo força posicions. M’avança molta gent i començo a preocupar-me. Aquesta mandra és excessiva. Potser hauria d’intentar patir una mica. No tinc perdó.

Un cop passem les tres pujades més fortes al voltant del km 10, el recorregut comença a tirar cap avall suament i es torna un pel més tècnic. Ara és quan millor em trobo. Ja estic escalfat però pràcticament no hi ha marge de millora. A la cursa li queden pocs quilòmetres. Començo a apretar i a avançar a tota la gent que abans m’havia avançat a mi. No puc córrer tot el que m’agradaria perquè hi ha molt corriol i amb força transit. Cal esperar el moment adequat per avançar o bé demanar permís per fer-ho. De mica en mica les sensacions milloren de forma important. Llàstima que això ja s’acabi. Sortim de la zona tècnica i entrem al poble. Tinc un parell de corredors per endavant i això em serveix d’estímul i, tot i que els darrers 500 metres acaben en pujada, aconsegueixo fer el darrer km a 4’/km pelats que no està gens malament. Al final 1h21’46”. Una marca força discreta. Segurament en un altre moment m’hagués mogut entre l’1h13’-1h14’, però estic content perquè he acabat amb bones sensacions que al final és el que queda. 82è classificat de la general i el 20è de la categoria.

La resta fantàstic. La zona d’arribada al pavelló molt bé. Protegits de la forta calor i amb tot tipus d’avituallament a la nostra disposició: entrepà de botifarra, coca, vols, ampolla d’1,5 litres, refrescos, síndria i gelat. Llàstima que al final ens va fer mandra anar a la piscina i vam decidir marxar cap a casa perquè segurament hagués estat fantàstic.

Korfbaler i la resta d’organitzadors i voluntaris. Enhorabona i moltes gràcies per oferir-nos una cursa tant manca i acollidora. L’any que ve segur que hi tornem.

V MARXA DE CAP DE REC

QUINA MARXA!!!

18 juny de 2011

Dades tècniques:

Distància total: 52 km

Desnivell acumulat: 5.200 m.
Altura màxima: 2.572 m.

Altura mínima: 1.214 m.

Altura sortida-arribada: 1.960 m.

Desnivell màxim: 1.360 m.

La crònica:

Què puc explicar de Cap de Rec que no s’hagi dit en moltes altres ocasions!! Doncs res, només reiterar que és una prova fantàstica amb uns paratges espectaculars. Molt i molt recomanable.

El cap de setmana va començar el divendres a les 18h a la benzinera de Sant Quirze a on havia quedat amb el Pedro i el Xavi70 per anar cap a Guils a cal Sust-Farriol que ens havien ofert la seva casa a una bona colla de correcats i havien organitzat un magnífic sopar al ”Picarol”, l’únic restaurant del poble. Gràcies family, tot de fàbulal !!

A 7:45 arribem al poble, ens instal•lem a casa i baixem a sopar amb tota la colla i uns quants més (4 koales i 4 txussos). Crec que érem uns 21 en total. Fantàstic!! El sopar va estar genial a tots els nivells: lloc, menú i sobretot companyia. Vam riure molt. Llàstima que la sobretaula no es podia allargar perquè a l’endemà a les 3:45 havia de sonar el despertador, esmorzar i sortir a les 4:30 de Guils cap a Cap de Rec.

La nit curta, molt curta. Son molt lleugera. Si no era un cop de porta d’ algú que havia anat al lavabo a les dues de la matinada, eren els roncs d’un dels companys d’habitació...jejeje. Sort que cap de nosaltres roncava tret del Pedro!! Miro constantment el rellotge i veig que el temps passa lent. Vull que sigui l’hora per llevar-me i sortir. Estic impacient. Nerviós no. Em prenc la cursa com un bon entreno de qualitat per fer km i desnivells de cara a ls Cursa de Cavalls del Vent a l’octubre que faré amb la Teresa.

A les 3:45 sento l’alarma d’un mòbil-despertador al pis de sota, probablement el de la Teresa. M’aixeco d’una revolada i mig em vesteixo a les palpentes per no despertar al fill de Xavi Miquel que dorm a l’habitació amb nosaltres (Xavi70, Jordi Papiol i jo). Després d’un esmorzar ràpid, perquè el temps avançava molt ràpidament, sortim en caravana tots plegats: Pau, Teresa, Orzo, Natatxa, Xavi Miquel, Pedro, Jordi Papiol, Xavi70 i jo.

Arribem a temps a Cap de Rec, recollim la tarja de la marxa, i ajusto reglatges al lavabo del refugi. Quan falten 10’ surto a fora. La Teresa feia estona que m’estava buscant. Farem la marxa junts i ja es pensava que m’havia perdut a les primeres de canvi!! Fa fresca. Veig que molta gent porta el tallavents. Jo, com un pardalet, me l’he deixat. Com que les previsions meteorològiques parlaven de tanta calor, no vaig pensar en agafar-lo. Primera errada greu que després patiré a dalt de Vallcivera. Però no avancem esdeveniments. Sort que porto la samarreta de cotó que he utilitzat de pijama i com a mínim em treu una mica el fred del matí.

Saludo a molta gent coneguda a la sortida però no veig ni al Pochettino ni al Xeix. Puntualment a les 6:00 es dona la sortida i tots sortim corrents. El camí pica cap avall durant força estona. A les primeres de canvi ens avança el Xavi70. Sort que havia dit que sortiria molt tranquil. Gaaasssss!! Arribem al primer avituallament de Viliella. Ja m’he escalfat prou i decideixo llençar la samarreta de cotó al contenidor. Segona errada. Me la podia haver guardat. Qui havia de pensar el fred que passaria dalt de Vallcivera?

Durant tota la pujada suau per la Vall de la Llosa anem trotant quan el camí ens ho permet. No anem ràpids però el ritme és bo. Primer ens avança el Luigi que se’l veu fort i poc després el Hanrath que també li fot gas al tema. Més tard ho fan l’Orzo i el Carles (organitzador de la Cursa nocturna dels Mussols i veí de la Teresa). Nosaltres tranquils. La cursa és llarga i ja tindrem temps d’apretar en les baixades. Els primers 10 km els hem fet en 1h15’. Anem molt bé. Passem l’avituallament de Prat de Xuïxirà on em menjo un entrepà en dues queixalades i continuem a bon ritme fins que iniciem la pujada al Port de Vallcivera (2.534 m). Primera pujada forta i llarga. El cel està cobert i en la llunyania els núvols són ben negres. Potser plourà i jo amb la samarreta de tirants i sense tallavents...pardalet total!!

Començo a tenir una mica de fred. Però no hi ha res a fer. La Teresa m’ofereix els seus "manguitos" i ella posar-se el seu tallavents però li dic que no, almenys de moment. A la pujada final a Vallcivera ens trobem a l’Orzo posant-se el tallavents però es troba malament. El sopar no se li va posar bé. No podem ajudar-lo i li desitgem sort, però malauradament no la tindrà perquè més endavant patirà una torçada de turmell que l’obligarà a retirar-se. Mala sort, company.

Dalt de Vallcivera fa un vent i un fred que pela. Estic glaçat. Em costa respirar una mica. No sé si és del fred o de l’alçada. La Teresa em torna a oferir els seus “manguitos” però com estem a punt d’arribar al Refugi de l’Illa i després comencem a perdre l’alçada li torno a dir que no.

A l’avituallament del refugi estem molt poc temps. Gairebé res. Només un minut. La Teresa té pressa. Agafo un tros de coca, uns fruits secs i me’ls vaig menjant mentre comencem a trotar. Amb la coca a la boca m’ennuego i l’haig d’escopir tota. “Cassum l’olla!!!” Comencem a perdre alçada i poc a poc ens endinsem en la Vall del Madriu. Ja me n’havien parlat d’ella però el paisatge és més que espectacular. Increïblement maco. Ara entenc perquè està declarada Patrimoni de la Humanitat. Anem baixant a bon ritme, intentant gaudir del paisatge, però hem d’anar amb molt de compte perquè en qualsevol petita distracció podríem anar a parar amb els nostres ossos a terra. Tenim més d’un ensurt. La baixada és llarga, llarga, massa llarga. No s’acaba mai, i ja començo a trobar a faltar una pujada. Els meus quàdriceps i els genolls em comencen a fer molt mal i a fallar-me més d’un cop. Qualsevol moviment una mica forçat per salvar alguna dificultat em fa veure les estrelles. Mentre baixem algunes persones que ens trobem pel camí animen a la Teresa i li diuen que va tercera. Més o menys ens ho imaginàvem. Això pinta bé, no Teresa? Una petita pujada per trencar la monotonia de la baixada fins arribar al Coll Jovell per entomar la darrera baixada molt empedrada.

Finalment arribem a La Font de la Closa a Les Escaldes (Andorra). Ja en tenia ganes. Estava una mica fart de tanta baixada. Sabia que aquí l’avituallament seria generós, podria descansar una mica i omplir bidons abans d’iniciar la temible pujada al Perafita. Tothom m’havia parlat tant malament d’aquesta pujada que mentalment anava preparat per patir molt. A l’avituallament ens trobem a molts correcats com el Coll, el Malfieten o el Jaume Terés que ens comenta que estava molt emprenyat perquè no se n’havia assabentat que la sortida era a les 6h i no a les 6h30’.

L’avituallament no és tan llarg com voldria. La Teresa torna a tenir pressa. Carai de dona!! Mentre em menjo tranquil•lament un entrepà i un quants talls de síndria, la Teresa se m’ofereix a omplir-me els bidons. Gràcies, aquests 2-3’ em vindran molt bé. Un cop amb els bidons i el camelback de la Teresa plens d’aigua fresca iniciem la segona part de la cursa. Baixem trotant una estona per carretera abans d’arribar a un control sorpresa que marca l’inici al Port de Perafita. Molt parlar del Perafita i l’inici és una merdeta de corriol. M’imaginava un començament més espectacular...jajajaja. La Teresa em torna a recordar que la pujada serà llarga, exactament 1.365 metres de desnivell positiu i que trigarem més o menys 1h30’....jajajaja. Es va quedar curta. Vam trigar exactament 2h10’. Com sabia que seria una pujada matadora, vaig fer el que sempre faig: no pensar. Només caminar i caminar. La pujada es fa feixuga, sobretot el tros emboscat, però anem al nostre ritme sense capficar-nos gaire en si anem lents o ràpids. Anem fent. La Teresa no es despenja durant tota la pujada. Cap queixa. Cap renec. Un peu endavant i després l’altre. A punt d’arribar a la zona oberta abans d’arribar al Refugi del Perafita, em trobo al Miquel, un veí makinorri de Ripoll que estiueja al meu poble (La Palma d’Ebre). Xerrem una estona mentre pugem i m’explica el que queda de pujada.

Poc després arribem al refugi, agafem un grapat de fruits secs, torno a omplir els bidons que ja estaven secs i tornem a reiniciar la marxa en direcció al coll junt amb el Malfieten que fa estona s’ha enganxat a nosaltres.

El que queda de pujada és més agradable perquè pots intuir el que queda i així regular el ritme. La Teresa s’encanta una mica xerrant amb un noi que coneixia de no sé quina cursa (UTBCN?) i la deixo enrere uns minuts que és el que triga en arribar a dalt del Perafita. Mentre la espero em prenc un gel i m’hidrato bé. El Perafita ja està al sarró (2.575 m.). Ha costat el punyeter, però per sort només ens queda la llarga baixada fins a Cap de Rec passant pel Refugi dels Estanys de la Pera.

La primera part de la baixada em resulta molt complicada perquè les meves cames estan molt adolorides. La Teresa es posa al davant a tirar i jo vaig fent com puc fins al refugi. Aturada curta i “al ataquerrrrr”!!!! Continuem baixant corrent, seguint el GR i un sender local, que passa per un bosc extraordinari fins arribar a la pista.

La pista ens permet córrer a més velocitat i veig que les cames en pla funcionen millor. La Teresa no para de córrer en cap moment, jo de tant en tant camino, perquè el ritme que porto és més alt i així puc permetre que la Teresa es posi a la meva alçada. Passada una estona veiem a la 2ª noia i els seu company que fan caminant amb un fort ocellot. Els avancem ràpidament i, tot i que la Teresa comenta que hauria de fer una aturada tècnica, decideix deixar-ho fins a cap de Rec per si de cas. Més endavant avancem al Carles (que anava amb l’Orzo pujant per la Vall de la Llosa) que va enrampat i ha decidit caminar fins a l’arribada.

Després d’una bona estona trotant per la pista que ni puja ni baixa “ni todo lo contrario”, arribem al Refugi del Pradell des d’on s’agafa de nou un corriol molt maco que en 2,5 km ens durà a Cap de Rec, tot i que en alguns moments per falta de marques tinc la impressió de que ens hem perdut. Per sort, al cap d’una estona sentim la megafonia que ens dona ales per afrontar els darrers metres fins al refugi. Molt content perquè hem aconseguit l’objectiu de baixar de les 9h (8h19’) i a sobre la Teresa ha fet segona dona de la general a poc més de 4 minuts de la primera. Teresa una makinorri total!!! Fotos amb l’ampolla de cava de la Teresa, felicitacions i el millor de tot, la postcursa al solet veient l’arribada de la resta de companys, menjant i bevent a discreció i fent petar la xerrada amb els companys i molta gent coneguda que no anomenaré perquè em deixaria a molts. Un “luju”.

Epíleg:

Una marxa fantàstica que de ben segur tornaré a repetir. Ho té tot: precursa de divendres fantàstica, molts amics i gent coneguda, paisatges espatarrants per caure de cul i la distància justa per gaudir del córrer i del caminar patint allò necessari per assaborir encara més la victòria. Cap de Rec, quina marxa!!!

PURGATORI PARTY O LA FESTA DE LES ÀNIMES

I CURSA NOCTURNA DE LES ÀNIMES DEL PURGATORI
Aiguafreda, 11 de juny de 2011

Gran cursa aquesta!!! Va tenir tots els ingredients que qualsevol corredor busca en una cursa de muntanya: corriols tècnics, aigua, fang, boira, nocturnitat, perill, llargues pujades, baixades trepidants, caigudes, sopar abundant, birres, bona companyia i molt ambient fins a altes hores de la nit. Què més podem demanar?? Ah, si, i molt bon tracte al corredor que compensa amb escreix algunes de les errades organitzatives comeses en aquesta primera edició, com per exemple, la nul•la fluorescència dels penjolls que s’havien col•locat amb les cintes, algun punt una mica perdedor (per la boira) per la zona de Can Bellver o l’errada, aquesta important, de oblidar a la Lucia Caballero com a segona classificada, de les quals de ben segur l'organització prendrà nota per a la propera edició, que de ben segur no em perdré. I una vegada dit això, anem a la cursa pròpiament dita.

A les 21:30 en punt es dona la sortida i els primers metres per asfalt i lleugera baixada em permeten córrer bastant ràpid i col•locar-me en una bona posició abans de que comenci la pujada per la pista. En aquell punt crec que tinc uns 20-25 corredors per endavant però tots ells bastant a prop.

Iniciem la pujada per la pista i el ritme s’alenteix. M’avancen uns quants corredors més ràpids que jo pujant. Uns centenars de metres després ens desviem i agafem un corriol a l’esquerra. Iniciem la pujada pròpiament dita. Intento córrer tota l’estona fins que el terreny es fa més relliscós pel fang o pel desnivell. Sembla que ens posem tots d’acord. Un comença a caminar i la resta fem el mateix. I així anem pujant, una estona caminant i una altra corrent, fins al primer avituallament. Em trobo força bé i sobre tot poc esmat.

Després d’uns quants centenars de metres de baixada força relliscosa i amb bastant fang on em quedo enrederit per culpa de la poca llum que em donava el meu frontal que m’obligava a anar més lent, començo la pujada del Purgatori. Cada cop camino més i corro menys. Estic sol. Ningú per darrera i ningú per davant. Comença la llarga pujada on és pràcticament impossible córrer. Avanço a bon ritme. Em noto molt bé. Sobrat. Es nota “l’entreno” de Zegama. De mica en mica veig que vaig atrapant a un gran nombre de corredors (uns 15). Al cap d’una estona el atrapo i avanço al seu ritme però no els puc avançar. No té sentit. El corriol és estret i són molts corredors, així que opto per fer el darrer tram de la pujada del Purgatori en companyia.

La pujada es fa llarga però quan portem 1 hora de cursa ens envaeix la boira i poc després es nota que corre l’aire fresc, senyal de que ens apropem a cim del Purgatori. En aquell moment se sent un coet i pel que sabrem després, volia dir que el primer havia arribar a dalt del Tagamanent. Sortim del corriol i entrem en zona oberta en busca del següent avituallament (km 7,5). Ja veig que la boira és molt espessa i que tindré força problemes amb la merdeta de llum que dona el meu frontal. A l’avituallament, prenc un got d’aigua i un de Coca-Cola, un grapat de fruits secs i un tros de plàtan. La meva intenció era prendrem una petita pausa per menjar-me’l tranquil•lament però veig que el grupet amb els qui anava surt de l’avituallament. No em vull quedar sol pel tema de la llum però reacciono tard, i quan arrenco a córrer ja m’han agafat uns quants metres. Merda!!! No m’hi veig. El corriol és un fangar absolut. No veig on trepitjo però si que sento e xap-xap de l’aigua i el fang. Em resulta molt difícil veure el camí i els senyals. Això m’obliga a anar molt a poc a poc fins que a la gent de davant la perdo definitivament de vista. Em quedo sol. Passo uns minuts força dolents. Em costa trobar el camí, els corriols tenen molta aigua i fang i contínuament haig de parar per veure per on va el camí. Per sort, veig que comencen a apropar-se més corredors per darrera. Porten més llum que jo i convido a un d’ells a passar davant. Fem un grupet de cinc corredors en el qual també hi ha la Lucia Caballero. En direcció a Can Bellver ens perdem. Fa una estoneta que no veiem cintes i els demano d'aturar-nos. No veiem senyals. Decidim tornar enrere fins trobar un altre cop les cintes. Quan la trobem, ens adonem que ens havíem passat una fletxa que indicava un canvi de direcció. No sé quan hem perdut però tampoc ha estat molt, potser 3-4 minuts. Arribem a Can Bellver i el terreny em sona molt de quan vaig passar fa un temps. Seguim el grupet de cinc. Enfilem la darrera pujada al Turó del Tagamanent a molt bon ritme i quan arribem a dalt: oh, sorpresa!! L’organització ha muntat un joc de llums al pas nostre pel Castell. Ens fan passar per sota de l’arc de pedra de la porta mentre una voluntària en convida a passar per expiar els nostres pecats al purgatori. Genial. I a sobre amb la boira espessa l’ imatge és certament fantasmagòrica. Un 10 als organitzadors.

Després de passar pel control de dorsals, donem la volta al Castell il•luminat amb potents focus i iniciem una baixada força tècnica (per la manca de llum) que ens durà de nou a sota del turó. Un cop aquí, comencem la baixada cap a Aiguafreda. Comença la festa!!! Sort que la boira s’esvaeix a mesura que anem baixant. Perdem dues de les unitats i quedem tres corredors. Jo vaig al mig. El primer, amb un bon frontal, obre camí, però no vaig còmode perquè la llum que projecta el tercer corredor sobre el meu cos fa que projecti una gran ombra negra davant meu que m’impedeix veure clarament el camí.

Pateixo força. La baixada és molt tècnica. Hi ha molta roca i pedra solta, fang i xaragalls. Tinc la sensació que estic arriscant molt. No sé on poso els peus. Només ho intueixo. Tinc més d’un ensurt. Estic a punt de caure més d’una vegada i pateixo unes quantes torçades de turmell. La baixada no s’acaba mai. I de cop i volta, zas!! No sé que faig, em desequilibro, passo per sobre de una pedra lliça i rellisco. Em foto una bona nata però per sort no m’he fet mal. Els companys es frenen per donar-me un cop de mà però quan arranquem a córrer, el company que anava al davant se’m va una mica i a mesura que s’allunya, jo vaig més lent per la manca de llum. Deixo passar al tercer perquè m’il•lumini el camí. Torno a tenir un ensurt i estic a punt de caure. El company de davant se me’n va uns metres. Estic a punt de dir-li que m’esperi perquè no m’hi veig. Grrrr!! Per sort, el camí es normalitza i puc apretar fins a tornar-me a enganxar a ell. I poc després veiem les llums d’Aiguafreda, entrem a la pista, i és aquí on començo a córrer a tope. De seguida entrem al poble, creuem el pont i quan torno a trepitjar asfalt, i sabem que queda molt poc. Apreto el ritme i avanço a uns quants corredors abans d’enfilar la darrera baixada que em portarà amb un llarg esprint i unes magnifiques sensacions fins a l’arribada. Al final 1h56’26” i classificat en el lloc 50è i 8è veterà.

La cursa m’ha deixat un molt bon regust de boca. He gaudit com un nen (no pensava el mateix quan baixava pel GR o quan anava pel mig de la boira tot sol), no he anat agònic en cap moment i les sensacions finals han estat magnifiques.

I el fi de festa espectacular. Bon ambient, sopar magnífic (tenia molta gana, magnífic podi per la Teresa (3a), el quart lloc del makinorri Rül i bona sobretaula amb els companys fins a gairebé 2/4 de dues. Carretera i manta. Dutxa a hores intempestives i a les 3 de la matinada al llit. Però a les 8 ja m’havia aixecat i a les 9 del matí ja estava corrent pel bosc de Can Déu durant 1h30’. Ja són ganes pensarà més d’un però és que em trobava tant bé que em venia de gust. I a més serà un bon entrenament de cara a Cap de Rec, la propera setmana.

MUNTANYES D'AVENTURES: MARATÓ DE ZEGAMA-AIZKORRI

Clicar sobre el video per ampliar la imatge

Al programa "Muntanyes d'aventures" de la passada setmana van emetre un reportatge de l'edició d'enguany de la Marató de Zegama-Aizkorri. Reportatge molt ben fet. Es nota que està fet per gent que sap el que porta entre mans. I a sobre molta gent coneguda: l'Orzo fent fotos dalt de l'Aizkorri, a l'Yves ajudant a muntar l'avituallament, el forrest06 a l'inici de la cursa dient algunes paraules a càmera, el vikingosdu amb unes rampes molt fortes al "cresterio" i explicant les seves sensacions a càmera, i uns segons abans, una altre corredora i jo, ajudant al vikingosdu en una de les seves rampes.