FerRun

PRIMER ENTRENAMENT DE CARA A LA TRAILWALKER 2012

2012-01-24T11:28:00.000-08:00

Finalment va arribar el dia del nostre primer entrenament conjunt per a la Intermon Oxfam Trailwalker 2012. Va ser un entrenament de debò amb tots els ingredients: els quatre components de l'equip de corredors corrent junts, un equip de suport logístic en tota regla i tirada llarga en el mateix itinerari que farem el 5-6 de maig.

Vàrem quedar tots citats a casa del Xavier Vilanova, un dels integrants de l'equip de suport, que es va oferir a portar-nos a tots fins a Quart, inici de l'entrenament, amb la seva furgoneta. Ell i el seu germà pensaven fer el seguiment nostre en bicicleta.

Un cop tots a l'antiga estació del carrilet de Quart, amb un temps fantàstic, vàrem començar a fer els 33 kms previstos fins a Platja d'Aro. El tram final (uns 2-3 kms) el vàrem modificar per tal d'acabar a l'apartament de l'Anna on teníem previst dutxar-nos i anar a dinar amb la resta de la gent que allà ens esperava.

El ritme des del començament va ser lent. Intentàvem simular el ritme que portaríem el dia de la prova però va ser difícil posar el fre. La tendència era d'anar més ràpid del compte. Serà un dels temes que haurem de millorar per a propers entrenaments.

De tota manera, l'objectiu més important era fer equip i reconèixer una part de l'itinerari. Els ritmes els anirem treballant en successius entrenaments. Crec sincerament que no serà gaire difícil ajustar el ritme. Tots som corredors experimentats amb molts quilòmetres acumulats a les cames.

Els primers quilòmetres, de Quart a Cassà, són bastant lletjos. Són trams força urbans, amb molt d'asfalt i rotondes. Després, passat Cassà de la Selva el camí es torna més amable i còmode per córrer.

La primera aturada la vàrem fer al km 15 per beure i menjar una mica. I poc després ens vàrem creuar amb el Xavi i el Rafel que pujaven en bicicleta des de Platja d'Aro. Aturada breu per saludar-nos i comentar la jugada. La segona aturada va ser a la Font Picant, quan portàvem 25 kms i la darrera a l'estació de Santa Cristina d'Aro que va ser molt breu.

Personalment, a partir del km 12 vaig començar a sentir una forta sobrecàrrega a l'abductor dret (pubalgia?). Aquestes molèsties eren molt semblants a les que vaig patir al 2009. El dolor de mica en mica es va fer molt present fins al punt de que els darrers 10 kms van ser un suplici. Caldrà que treballi força al gimnàs per intentar reforçar aquesta musculatura, en cas contrari, els 100 kms de la Trailwalker de ben segur se'm faran molt llargs.

La sessió tècnica post-entrenament va ser la cirereta del pastís. Un bon dinar a base de calçots i carn a la brassa a "La Pansa" de Platja d'Aro ens van deixar com nous. Ara queda només extreure conclusions i plannificar el segon entrenament que molt probablement serà el 18 de febrer. Us mantindré informats.

Ah, per cert, el ritme de donatius va a molt bon ritme. A data d'avui ja portem més de 900 € recaptats. Gràcies a vosaltres la Intermon Oxfam Trailwalker 2012 està més a prop.

Ah, i si voleu fer un donatiu al nostre equip, aquesta és l'adreça:

DONATIUS

INTERMON OXFAM TRAILWALKER 2012

2011-12-28T07:03:00.000-08:00

Un quants companys de Sant Quirze, Terrassa i Sabadell hem format un equip de 4 corredors i 2 membres de suport per afrontar un dels reptes esportius i solidaris més importants del món: la Intermon Oxfam Trailwalker 2012.

Aquesta prova solidària es celebrarà els dies 5 i 6 de maig del 2012 i consistirà en recórrer junts i sense relleus els 100 kms que separen Olot de Sant Feliu de Guixols en el menor temps possible. Els membres de l’equip hem de començar junts, mantenir-nos junts i acabar junts.

Però per poder començar (i acabar) el repte necessitem recollir 1.500€ com a mínim entre els amics, familiars i companys que es donin suport i que s'ingressaran directament al compte d'Intermon Oxfam que permetran finançar tota una sèrie de projectes solidaris d'ajuda al Tercer Món.

Els components de l'equip sóm l'Anna Cos de Terrassa, la Teresa Farriol de Sabadell, el Pedro Santos de Sant Quirze i jo mateix, támbé de Sabadell. Comptarem també amb un equip de suport logístic de luxe format pel Xavi Vilanova i del Xavi Miquel, ambdos de Sant Quirze.

Aquest repte, que volem portar a terme, el volem fer amb el teu ajut. Sense tu, sense cada un de vosaltres, no ho podrem aconseguir. Petites aportacions, des d'1€, ens ajudaran a assolir aquest repte solidari.

Des d'aquí volem donar les gràcies als que ja ens heu expressat el vostre suport, i als que heu col·laborat en aquesta causa solidària.

Si vols col.laborar només has d'entrar a la nostra pàgina de la Trailwalker i fer el teu donatiu. Recorda, qualsevol quantitat, per petita que sigui, serà molt per nosaltres i pels projectes d'Intermon Oxfam!!

Moltes gràcies!!

Per fer donatius, cliqueu aquí:

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/equipos/ficha/corredors-cat---eskamot-vallesa

2011-12-12T14:53:00.000-08:00

XII 6 HORES DE CALELLA

4 de desembre de 2011

Aquesta ha estat la meva primera experiència amb l’ultrafons en ruta, i la veritat és que la meva valoració és molt positiva, tot i que una setmana abans no tenia previst fer-la. Només anava d’acompanyant de la Tensi que pensava fer-la com a entrenament de les 24 hores de Corredors.cat del proper 17 de desembre.

Els meus problemes al genoll dret van aconsellar que el més prudent era descansar i no forçar amb proves que inicialment no tenia previstes. No sé si el subconscient em va trair però vaig buscar una excusa per inscriure’m. No tenia cap pressió de cap tipus, i si volia o tenia molèsties al genoll en el decurs de la prova sempre podia caminar o acompanyar a estones a la Tensi. Total, la diferència de preu entre la inscripció amb dinar inclòs o pagar només el dinar com acompanyant em va acabar de decidir.

En aquestes que el diumenge 4 de desembre estava a la línia de sortida d’una de les proves més entranyables que he corregut mai. Més que una cursa, semblava un entrenament compartit amb una colla de frikis, entre els quals m’incloc, al llarg del passeig marítim de Calella. Tot era molt senzill. Una petita carpa amb els avituallaments, molts complerts per cert, una taula de control per anar apuntant les voltes de cada corredor i una cadira que marcava el punt de gir i l’inici d’una nova volta d’un circuit de 3 km d’anada i tornada i una petita colla d’organitzadors-voluntaris de la “Penya 100 km Domingo Catalán”. Chapeau per aquests!!

Un compte enrere a càrrec de la Nuri i els 51 corredors inscrits ens posem a córrer. Ritme suau de bon començament. Això de les 6h espanta una mica i és difícil decidir quin és el ritme adequat. L’instint competitiu em fa sortir amb els primers a excepció de quatre corredors que semblen més experimentats en aquest tipus de cursa i que surten un pel més ràpid.

La cursa no va tenir gaire història. Només 6 hores de ritme força regular donant voltes sense pausa. Primer a 4’50”/km durant les dues primeres hores i després afluixant molt poc a poc fins acabar la cursa amb una mitjana final de 5’19”/km, que mai hagués dit abans de començar la cursa.

Les hores passen més ràpides del que m’hagués pogut imaginar en un primer moment. La marató va ser la més plàcida de totes les que he fet, marcant pel 42,195 km un temps de 3h36’00”. Els 50 km en 4h’20’16”. Fins aquest moment, sempre vaig anar molt ben acompanyat. Les dues primeres hores amb l’Antonio Garcia, un corredor navarrès, amb el que vaig tenir ocasió de parlar molt, més tard vaig poder compartir uns 5 km amb el primer (jo doblat un parell de cops) que em va donar ales per arribar als 50 km sense adonar-me i, ja cap al final, amb el Hanrath que casualment havia sortit a entrenar i es va troba la cursa de ple.

Així, d’aquesta manera, van anar passant les hores fins arribar a la darrera hora. De cop començo a patir molèsties importants als engonals de les dues cames. Fan mal. Intento escurçar una mica la gambada per controlar el dolor. Vaig tirant però cada cop que passo per l’avituallament em prenc més temps per beure i menjar alguna cosa. En comptes de parar, el que faig és carregar begudes i menjar i mentre camino un centenar de metres bec i menjo. Cada cop que engego costa més. Els primers metres després de cada aturada són un suplici, però com a contrapartida, el temps es va esgotant. Abans de començar tenia la percepció de que la cursa se’m faria molt i molt llarga, però quan estic a punt d’acabar, l’impressió no és tan negativa. Fins i tot, diria que ha estat divertit. Les darreres voltes són un continu intercanvi d’ànims entre tots pel repte que tenim tots a tocar.

Finalment, quan falten pocs segons per les 6h atrapo a la Tensi en el km 67,1. Ella s’ha aturat en els seus 43,1 km. Cinc, quatre, tres, dos, un.... 6 hores aconseguides. Ens felicitem molt contents i tornem caminant plegats fins al punt de sortida per informar del punt exacte al que hem arribat després de la darrera volta.

Tots els que la van començar, l’han acabada. Deu n’hi do. Aquests que es dediquen a l’ultrafons estan fets d’una altra pasta.

Al final 5è classificat de la general, però en aquesta cursa el 51 corredors tenen trofeu i diploma. Fantàstic!! Són detalls que s’agraeixen molt. I el dinar de germanor posterior també molt agradable. Definitivament, el proper any hi tornaré.

2011-10-08T12:27:00.000-07:00

CAVALLS DEL VENT 2011

Bagà, 1-2 d’octubre de 2011

ESPECTACULAR!!!

Després de l’experiència del 2009, tenia moltes ganes de tornar a fer la cursa de Cavalls del Vent. L’experiència, compartida amb la Teresa, va ser molt gratificant. Malauradament, al 2010 no vam poder repetir l’experiència perquè en aquells moments teníem tots dos la Marató de New York com a objectiu principal.

Cavalls del Vent ja era al 2009 una gran cursa, bàsicament pels paratges tan espectaculars que travessa, però aquesta edició m’ha sorprès encara més per la magnitud i projecció que ha agafat a tots els nivells: organització, corredors de nivell mundial, voluntaris, públic... Es nota la mà de “Salomon” darrera de l’organització. Tot va ser magnífic. I si a sobre tenim en compte que la climatologia va ser espatarrant, que més podem demanar. Un cap de setmana inoblidable.

L’objectiu, tan de la Teresa com meu, era el de rebaixar el temps del 2009 que va ser de 17h21’40”. El podi femení en la seva categoria estava més complicat perquè sabíem que el nivell havia pujat i que hi havien més dones i més nivell que fa dos anys. Per tant, tota la planificació dels temps de pas pels diferents controls girava al voltant d’aquest objectiu. Però hi havia una dada important a la que no vam donar tota la importància que tenia. I és que la cursa era 4 km més llarga i tenia uns 500 metres més de desnivell acumulat. Poden semblar pocs a priori, però hem de pensar que en muntanya 4 km poden representar entre 40’ i 50’ més de temps. Però també sabíem que aquesta temporada havíem fet molta més muntanya que al 2009, tot i que també vam obviar un seguit d’aspectes que a la fi van resultar cabdals pel desenllaç final de la cursa. Aquests aspectes eres que la Teresa feia només un mes que havia completat la Ultra Trail de Montblanc (UTMB) de 170 km i més de 19.000 metres de desnivell acumulat, i dues setmanes després, a mitjans de setembre, va fer la Cursa del Taga que va resultar molt dura i esgotadora a tots els nivells. I en el meu cas, tot i que la meva temporada de muntanya va començar al mes de març i que vaig fer moltes curses i marxes de molts quilòmetres com les marxa de ”Els Cinc Cims” o “Cap de Rec”, la Marató de Zegama-Aizkorri, o la pròpia Cavalls del Vent, amb la Teresa, en modalitat Open a mitjans de juliol amb un temps de 18h23’, la realitat era que des del 17 de juliol pràcticament no havia trepitjat la muntanya a excepció de la cursa d’Alella i la cursa del Taga, totes dues al setembre. Per tant, pocs quilòmetres i, sobretot, molt poc desnivell. I això, com és lògic, al final passa factura.

El dia tampoc va començar de forma plàcida. Pujava a Bagà amb el Pau i la Teresa. Havíem quedat a dos quarts de set a prop de casa meva per arribar amb temps a Bagà i poder fer tots el preparatius de forma relaxada i poder saludar i fer petar la xerrada amb tots els amics i coneguts que allà es donarien cita.

Ja no vam sortir puntuals per diferents raons, però a sobre quan ja havien passat Terrassa, la Teresa es va adonar que s’havia deixat la cartera amb tota la documentació i la llicència federativa a casa. Després d’uns instants de dubtes, decidim girar cua i tornar a Sabadell. Tot i que encara teníem temps de sobre, aquest fet ens va estressar una mica. El Pau es va concentrar en esgarrapar alguns minuts al viatge i també vam tenir sort en trobar aparcament ràpid i en un bon lloc però la sensació que teníem era de que teníem poc temps per fer tot.

Ens vam accelerar. Vam recollir el dorsal ràpid, ens vam canviar ràpid, vam anar al lavabo ràpid...tot ràpid...ràpid...i això no és bo. Tot i així, la Teresa i jo encara vam tenir temps per fer un cafè tranquil•lament i poder fer una darrera visita (ràpida també) al Sr. Roca. Després del cafè marxem cap a la plaça de Bagà que era el lloc de sortida. Quan estem a punt d’entrar a la zona de corredors, la Teresa se n’adona que ha oblidat els pals a la cafeteria. El que faltava!!! La Teresa va apretar a córrer mentre jo em vaig quedar saludant a alguns coneguts. Per sort, la Teresa va anar ràpid i en cinc minuts ja estava de tornada.

Un cop recuperats els pals, entrem a la plaça i ens dirigim al control d’entrada pertinent. Allà trobem al Manel que vol venir amb nosaltres a intentar el sub17h. Intentem avançar uns metres per posar-nos una mica més endavant però finalment quedem a uns ¾ del gruix de corredors.

Primer avituallament: bravas, tortilla, habas, croquetas, boquerones...

L’emoció va en augment. Saludem al Pau en la distància que ens està fent fotos. Ens donem ànims mútuament, saludem i felicitem al Manels després de la seva participació a la “Tor de Geants” i ens concentrem en els minuts finals. Puntualment, a les 10h del matí, sota els acords de “El último mohicano” i seguint el compte enrere del speaker, es dona la sortida i la cridòria dels corredors, donant sortida als nervis i a l’emoció continguda, impressiona. Els primers surten ràpidament de la plaça, i nosaltres ens comencem a moure passats uns segons. Però quan enfilem el carrer de sortida, es produeix un tap que ens obliga gairebé a caminar fins sortir d’aquest tub d’uns 100 metres. Quan sortim d’allà comencem a córrer a bon ritme però de seguida comencen els problemes. Un dels dos bidons que porto, el d’alumini, comença a perdre aigua de forma abundant. L’agafo i veig que no el tap no tanca bé. La rosca està passada. Intento arreglar-ho però veig que no té solució. Buido el bidó i sóc conscient de que hauré de fer tota la cursa amb un dipòsit de ½ litre d’aigua. Molt just. Hi ha trams força llargs i hauré de beure amb seny per no quedar-me sense aigua abans d’arribar als avituallaments.

Sortida puntual a les 10:00 de la Plaça Porxada de Bagà

Sortint de Bagà

La pujada al primer refugi, el Rebost a 1.640 metres, no és fa fàcil perquè hi ha nombrosos taps degut a la quantitat de gent que som. El primer km per dins del poble no ha aconseguit estirar suficientment la cursa. La previsió era pujar en 1h20’ però de seguida veig que no serà possible i que farem pitjor temps que al 2009. Pugem tranquil•lament al ritme que ens permet la llarga corrua de corredors. Pujo molt sobrat però la cursa és molt llarga i no cal fer-se il•lusions.

Primeres rampes tot sortint de Bagà

Després d’1h29’24” arribo a Rebost, el Manel després en 1h31’03 i la Teresa uns segons més tard en 1h31’21”. Fem un avituallament ràpid. I en 3’ ja estem pujant cap al refugi del Niu de l’Àliga, cota màxima de la cursa amb 2.520 m. En les primeres rampes ja veig que la Teresa no puja lleugera. És evidentment que la Ultra Trail del Montblanc i després la Cursa del Taga li estan passant factura. Intento no córrer gaire i mantenir una certa distància controlada amb ella. El Manel també fa la goma, tot esperant-la. Tot i així, veiem que la Teresa cada vegada està un pel més lluny. No sé que fer però en aquesta pujada tan forta és millor que cadascú pugi al seu ritme. És el millor. A dalt ja ens retrobarem. I així ho fem el Manel i jo. Alguns trams de la pujada són espectacular. Increïbles. Sobretot per la Collada del Comafloriu. Hi ha moment, que salvant les diferències, em recorda a la pujada de Sancti Spiritu en la Marató de Zegama-Aizkorri. Hi havia trams que a banda i banda del camí s’aplegava un munt de gent animant. Brutal!!

Travessant el Pla Bagà (1.869 m) després del Refugi del Rebost

Continuem pujant a un ritme constant. A l’alçada del Puig de la Comabella, el Manel es va quedant una mica i jo continuo tirant. Al cap de poca estona tinc el refugi del Niu a la vista. Aquest fet m’anima i augmento el ritme, arribant a dalt en 2h55’38”. Un parell de minuts més ràpid que al 2009, tot i que la distància era major pel tram extra pel poble de Bagà. Això està bé. Marco en el meu Garmin el moment de l’arribada per saber el temps que estaré a l’avituallament, tal i com he fet al Rebost, i faré a la resta de refugis. Aquestes dades em serviran sense cap mena de dubte per planificar la cursa en altres edicions. Just als dos minuts arriba el Manel que ha pujat molt bé i sense cap esforç aparent. Deu ser gràcies al “lingotazo” de cervesa que s’ha fotut pujant a la Collada de Comafloriu gentilesa d’uns “Koales”.

"Lingotazo" de birra del Manel a la Collada de Comafloriu

A dalt ens avituallament amb escreix mentre esperem a la Teresa. Li dic al Manel que marxi sol i que aprofiti que està bé però no vol i es queda a esperar-la també. Finalment 6’ després la veiem aparèixer a dalt de tot del Niu. Ens comenta que va malament i m’anima que marxi amb el Manel que ella anirà fent al seu ritme. Després em confessaria que la seva intenció era plegar al Moixeró un cop que es trobés amb el Pau però no sé si ho hagués fet perquè una finisher de la UTMB crec que pot aguantar això i molt més com finalment es va demostrar. Però no avancem esdeveniments.

Sortim plegats del Niu després d’una aturada de 9’49” (la Teresa només 2’21”). Baixem per la tartera amb molta cura perquè el pendent és important. El proper objectiu és el refugi del Serrat de les Esposes (1.511 m.) però abans haurem de pujar a Penyes Altes i passar pel Moixeró a on tenim previst trobar al Pau que està fent el seu seguiment particular, talment com l’edició del 2009.

La llarga baixada primer fins a la Pleta del Llamp i després fins a Coll de Jou comença a fer de les seves en el meva ja malmesa ungla del dit gros del peu esquerra. A part del dolor, sento que quelcom aquós i calent s’està generant per aquella zona. Sang? Haig d’arronsar els dits per no matxucar-me’ls amb la puntera de les sabatilles. Té collons que a les primeres de canvi comenci a tenir problemes als peus quan durant tota la temporada, i mira que n’he fet de curses llargues, pràcticament no n’he tingut cap. No hi ha res que lamentar. La cursa continua i ningú havia dit que fos fàcil. Per la seva banda, la Teresa va tirant al seu ritme i no s’allunya molt de nosaltres. De tant en tant, freno una mica per reagrupar-me amb ella. En Manel marxa definitivament en busca del sub17h. Nosaltres ja fa estona que sabem que no l’aconseguirem tret de que hi hagi un miracle. De tota manera, jo hi confiava més que la Teresa i per això no parava de tirar, mentre portava a la Teresa escanyada darrera meu. I’m sorry.

Els prats del Moixeró a 2.000 metres

Pugem a Penyes Altes amb relativa facilitat i aquesta vegada no ens entretenim gaire en contemplar el magnífic paisatge que es contempla des d’aquí dalt. Només un glop d’aigua i cap avall en busca del Moixeró. La baixada és ràpida i de seguida, després de trotar una estona per aquells increïbles prats plens de vaques, ens trobem al Pau i al Pedro estirats i gaudint del magnífic dia. Salutacions i fotos de rigor. Ens comenten que uns minuts per davant van el Manel i l’Oriol (doktor8). Continuem trotant i al cap d’una estona, efectivament, baixant cap al Serrat, i després de fotre’m una bona nata al entrebancar-me amb una arrel, ens trobem a l’Oriol que va bastant fotut amb molèsties importants al tibial anterior, lesió que se li va produir a la UTMB. Un altre crack que va ser finsisher. Compartim una estona amb ell i poc abans del Serrat el deixem enrere i ens fa saber que plegarà aviat. Finalment, la va acabar i amb un temps molt bo tenint en compte les condicions en les que corria.

A bon ritme pels prats del Moixerò abans de trobar al Pau i al Pedro

A les 5h20’05” de cursa arribo al Serrat i la Teresa en 5h21’09”. Deu n’hi do quin ambient. És increïble!! Res semblant al que va passar al 2009. Molts coneguts a l’avituallament entre corredors, voluntaris i animadors, com Sisco (6q) l’Abuelo o el Sergi78. Allà també ens trobem al Manel que ens el continuaríem trobant de forma intermitent fins a Prat d’Aguiló. La previsió inicial en aquest avituallament era d’estar-nos escassament 3’ però vam allargar una estoneta més perquè s’hi estava molt bé i feia mandra fer la pujada que teníem just al davant. Però finalment, després de 5’ decidim sortir cap a Cortals d’Ingla on ens esperava una cervesa que en Massa de ben segur ens havia portat. Un cop feta la pujada inicial, truco a casa perquè ja fa estona que correm i, tot i que estan fent el seguiment a través del web, m’imagino que l’actualització no serà automàtica. La veritat és que en aquestes situacions ve molt de gust sentir a les persones que estimes, i tan la meva dona, la Tensi, com la Marta, la meva filla, em donen molts ànims per continuar. Abans de Cortals atrapo de nou al Manel i fem plegats el que queda fins al refugi. La previsió de temps d’aquest tram era de 55’ però anem més ràpids i arribem en 48’38” jo i 51’53” la Teresa que sembla que va aguantant bé després de la crisi inicial. Al refugi ens trobem al Massa que ens ofereix la cervesa promesa. Una Moritz que entra ella sola. Una benedicció del cel. Ens hi estem gairebé 7’ (la Teresa poc més de 3’). Costa molt de marxar perquè el següent tram era un dels trossos durs de la cursa amb la pujada a Vimboca i al Serrat la Muga. A l’entrenament de juliol va ser el tros més dur de tots. També és cert que en aquella època ens va agafar el migdia amb molta calor i avui no en fa tanta.

Dit i fet, uns minuts després del Manel sortim la Teresa i jo plegats. No vull trotar gaire perquè sé que la Teresa necessita recuperar una mica. La porto escanyada. Tots els avituallaments els està fent més curts que jo i això al final es paga. L’aproximació a la primera pujada al Coll de Vimboca la fem tranquils. Cada cop m’agrada més aquesta pujada. Té alguna cosa especial, sobretot quan hi arribés a dalt. Però el més fort de la pujada precisament comença quan estàs al mateix Coll de Vimboca perquè allà mateix comença, girant a la dreta, la llarga pujada, primer al Coll de la Moixa i després al Serrat de la Muga, amb menys pujada però més tècnica i pedregosa. Ens ho prenem amb calma. Es tracta d’anar pujant, de guanyar metres i d’esperar a que arribi la baixada cap al refugi de Prat d’Aguiló. En aquesta part trobem al Pau que ja ha vingut de dinar del Sant Jordi. Ell no baixarà a Prat d’Aguiló. Anirà per la variant del Pas de Tancalaporta. El deixem enrere i de cop al cap d’una estona ens el tornem a trobar al davant. El cabró ha fotut una retallada de les seves...jejeje... però no li dura gaire. De seguida el tornem a deixar enrere fins probablement passat el Pas de Gosolans.

El tram fins a Prat d’Aguiló el recordo feixuc perquè els peus i especialment el dit gros em fan molt mal. A més dels problemes a l’ungla, noto que tinc una gran butllofa sota el mateix dit gros degut a la força que faig a les baixades arronsant els dits. La dinàmica és la mateixa. Jo tiro i la Teresa va mantenint el tipus a uns quants metres de mi. Tinc la impressió de que l’ha estic forçant una mica massa però malgrat sabem que no baixarem de les 17h, jo no perdo l’esperança. Quan oloro el refugi començo a apretar instintivament. I en aquest encara més perquè tenim l’avituallament especial i la bossa per fer el canvi de roba.

Refugi de Prat d'Aguiló (2.010 metres)

Finalment arribo en 2h17’57” (8h38’51” acumulat de cursa), agafo la bossa i sense perdre temps començo a canviar-me. Em trec les samarretes que porto i em poso una de màniga llarga. Els mitjons no me’ls canviaré perquè no vull veure la destrossa del dit. M’estimo més descobrir-ho a l’arribada. Allà em trobo un altre cop amb el Manel que ha arribat 6’abans. La Teresa també arriba i ho fa força bé en 2h21’13”. Al refugi arribem quan encara hi ha molta llum solar a diferència del 2009 que se’ns va fer fosc allà. M’agrada que la cursa s’hagi avançat una hora. Això ens afavoreix i a sobre podrem fer la pujada al Pas de Gosolans i gaudir de la posta de sol a gairebé 2.500 m. d’altitud.

Al refugi tinc la sort de coincidir amb una ex alumna de fa molts anys de quan jo treballava a l’escola de sords de Sabadell. La Gemma, que així es diu, fa anys que corre i també que fa curses de muntanya. Però aquest cop ha vingut a animar a un grup d’amics que estan fent la cursa. Mentre jo em canvio i faig canvi de materials de la ronyonera a la bossa i a l’inrevés, la Gemma em porta un plat de macarrons i un parell de gots de caldo. Em falten mans per fer-ho tot, i en canvi, ja tinc a la Teresa que diu que ja està llesta per marxar. No pot ser. No entenc a aquesta dona. Portem menys de deu minuts, jo encara no he acabat, i ella ja vol marxar. Dones...quin estrés!!! El Manel marxa primer i poc després, un cop hem tornat les bosses, ho fem nosaltres. Jo he estat 17’ aturat i la Teresa gairebé 14’. Una bona retallada respecte al 2009.

Pujada al Pas de Gosolans (2.430 metres)

Tinc ganes de pujar Gosolans. Li tinc agafada la mida i normalment se’m fa curt. I a sobre tenim la meravellosa sort de que el sol es comença a amagar. L’espectacle és preciós. El cel es cobreix d’una amplia gamma de colors entre ataronjats i violetes que queda retallat per la silueta dels cims i serres que ens envolten. Aprofitem una aturada per fer fotos i per trucar a casa. Tinc ganes de dir-los que això és espectacular, que m’ho estic passant pipa i que vaig molt bé malgrat els problemes físics als peus. Parlo mentre vaig pujant per no perdre temps. Pugem bé, a ritme, amb ganes i gaudint de l’espectacle. Curiosament, al 2009 el punt més màgic de la cursa el vam viure també aquí. Aquella vegada era negra nit i la lluna plena il•luminava de forma imponent el paisatge.

El capvespre a dalt del Pas de Gosolans, espectacular!!

Després d’uns 45’ arribem dalt de Gosolans. Més fotos, aquesta vegada de la Teresa arribant a dalt i del magnífic paisatge que s’albira des de dalt. Ho celebrem picant de mans. Ara toca una llarga baixada fins a Estasen on podrem trotar força malgrat els peus els tenim destrossats i cada passa, cada pedra en el camí és un petit patiment. Iniciem la suau baixada per la Serra Pedregosa encara sense frontals. Hi ha prou llum i hem d’aprofitar per avançar quant més millor. En aquella zona estem pràcticament sols. De tant en tant, ens avança algun corredor que va una mica més endollat. De sobte per l’esquerra emergeix de nou la figura del Pau en el seu particular entrenament-seguiment. Intercanviem quatre paraules i ens citem a la Plaça Porxada de Bagà.

Les últimes llums del dia. Comença la cursa nocturna

La llum cada vegada és més escassa però els ulls es van acostumant a la foscor. Alguns corredors passen amb els frontals encesos però jo em resisteixo. A l’alçada de Prat Llong, sento un crit darrera meu. És la Teresa que en “convida amablement” a aturar-me i posar-nos els frontals. Ella fa estona que ho volia fer però per no perdre’m no gosava fer-ho. Finalment, ens els posem i olalà... es va fer la llum. Continuem trotant fins arribar a la pista i no parem fins a Estasen. El temps que hem fet no és per llençar coets però no anem malament. Jo arribo en 2h09’02” i la Teresa en 2h11’45”. Aquests minutets de marge sempre van bé perquè la Teresa és poc de parar, i a mi no hi ha res que m’agradi més que un bon avituallament ben assortit. En aquest descobreixo que hi ha uns croissants farcits de xocolata....ummmm!!!

A l’avituallament ens ajuntem amb un bon grupet que no coneix el camí i ens pregunten pel següent refugi. Els alertem de que malgrat es baixada aquesta té molt pendent i si està humida pot ser perillosa. Però per sort, la trobem en perfectes condicions tot i que les cames molt carregades ens impedeixen a tots plegats baixar més ràpid. Els quàdriceps pateixen molt i les cames estan força engarrotades. En una d’aquestes, no sé que faig i perdo l’equilibri. No sóc capaç de reaccionar a temps. M’estimbo de cap pel marge esquerra del camí. La caiguda és espectacular i sort de la vegetació que m’acaba frenant però quedo cap per avall, mig enrotllat i amb les cames enlaire. No em puc moure. Estic bloquejat. Sort que anàvem en grup. De mica en mica, primer m’estiren dels peus cap amunt, després una mà i finalment amb la força dels quatre m’aconsegueixen treure de nou al camí. El més important és que no m’he fet mal. Només algunes esgarrapades i feridetes a les cames, braços i esquena. No perdem gaire temps, i de seguida reprenent la baixada i arribem a Gresolet en 48’18”. Ja portem 11h59’ de cursa. Ens avituallament amb el de sempre: coca-cola, gominoles, una mica de fruita i en el meu cas un parell de croissants de xocolata una altra vegada. En aquelles alçades de cursa... “un caprice des dieux”.

Després de 6’ minuts marxem d’allà i comencem potser la part més avorrida i dura, mentalment, de la cursa. Ens queda Coll de Bauma i Coll de Bena abans d’arribar al següent control-avituallament de Sant Martí. Intentem no pensar. Només avançar. És la millor estratègia. Les pujades caminant ràpid i les baixades trotant al ritme que les nostre cames i peus ens permetien.

No recordo gaire d’aquesta part. Només la foscor i la llum del frontal obrint-se pas entre els arbres. Cada coll assolit era un petit èxit. Però el darrer tram des de Coll de Bena fins a Sant Martí és fa llarg, molt llarg. Jo vaig tirant i la Teresa es queda enrere. Vaig fent petites aturades fins que em torna a atrapar. I així fins que finalment arribem a Sant Martí. Ha passat 1h43’48” des de que vam sortir de Gresolet. La Teresa, mantenint la tònica, arriba poc després. Aquí toca avituallament ràpid per no perdre gaire temps. Jo encara crec que podem millorar el temps del 2009. Però estem molt cansats i ara comença la part més dura. La pujada al Sant Jordi. Em fa molta mandra però el fet de pensar que un cop a dalt ja ho tenim fet, m’anima. Controlo el temps de pas per Can Cerdanyola per poder després calcular el temps de pujada fins al Sant Jordi. Portem 12’ des de la sortida del control de Sant Miquel.

Comença la pujada. Sé que es farà llarga, molt llarga. Vaig cansat. Suposo que la Teresa també però fa temps que no parlem gaire. Estem en silenci. Concentrats en el que fem, en el patiment. La pujada es fa feixuga. Pitjor que al 2009. Lentament, passa a passa anem deixant enrere “Els Empedrats” i amb ells el brugir de l’aigua baixant. Això és senyal de que estem al terç final però no vull dir res a la gent novell a la cursa que va amb nosaltres i que pregunta sovint quan falta. Al cap d’una estona sentim els crits desaforats en la llunyania d’algun voluntari del refugi de Sant Jordi. No s’entén el que diu però sentir els crits ens anima a tots plegats. Al final l’últim tram sembla que no s’acaba mai, cada cop sentim els crits més a prop però mai acabem d’arribar. A cada revolt del camí em sembla reconèixer la part final més oberta però sempre m’equivoco. Encara falta. Finalment, els crits es fan més nets i en la llunyania albirem els focus de refugi. No sé si diem alguna cosa, ja no ho recordo, però del que estic ben segur és que tots sentim molta alegria. L’arribada al Sant Jordi és el principi del final. Un cop al refugi només ens quedarà un collet de poc més de 200 metres de desnivell i després gassss fins a Bagà.

Arribo al refugi després d’1h27’45” d’haver sortit de Sant Martí. I la Teresa ho fa gairebé 3’ després, suposo que també contenta perquè no tenim esma per dir-nos res, al menys jo. M’assec exhaust en un banc de fusta. No tinc gens de gana. Només bec gots de caldo. Un darrere l’altre. Calent, calent....un altre “caprice des dieux”. Un cop allà al refugi entenc de que van els crits que sentíem feia estona. Un dels voluntaris no para de cridar per animar a la gent en direcció a la llarga pujada que té caldo calent. En qualsevol altre situació aquests crits serien molt molestos però tothom està d’acord que en el nostre cas ha estat com l’aigua en el desert o un petit fanalet de llum en la foscor. No li dic res perquè no puc però li agraeixo profundament. El noi està una mica cabra, sí, però benvinguda bogeria.

La Teresa està millor que jo. No porta ni 3’ i ella ja vol marxar. Li dic que em deixi prendre el darrer got de caldo abans. I així ho fa. Als 5’36” del meu rellotge i als 3’ justos del seu sortim per fer el darrer tram. Suposo que estem contents, més que res per acabar, però no tant eufòrics com l’altra vegada quan veiem que ens sortiria un magnífic temps. Aquesta vegada les 17h quedarien lluny i només quedava saber si milloraríem el temps del 2009.

La baixada primera amb molta pedra em fa patir molt. Els peus em fan molt de mal i especialment el dit. Alterno el caminar amb el trotar de tal manera que la Teresa no quedi massa enrere. Per inèrcia podria córrer molt més. El mal és el mateix. Després d’una bona estona que se’m fa una mica llarga, per fi, arribem al darrer coll...”pequeño pero matón”... però no fa por. Sabem que és el que s’ha de fer. Una passa i després l’altra. I així ho fem. Una passa i després l’altra, així una i cent vegades. El ritme és lent. Molt lent però no importa. I com no podia ser d’una altra manera, al cap d’una estona que no sabria quantificar arribem a dalt. Partita finita. Ara si que això ho tenim.

Ja sabem el que tenim per endavant. Molta pista corrible fins a Grèixer, la carretera i un camí que no coneixem que ens durà a Bagà. El tram de pista fins a Grèixer se’m fa molt i molt llarg. Em quedo gairebé sense llum, només un puntet suficient per no caure. A uns metres per darrera meu veig que a la Teresa li passa el mateix. Però no diem res. Sentim la veu d’una noia que ens està trepitjant els talons. L’historia es repeteix. Al 2009 ens va passar al mateix en arribar a la carretera. Seguim baixant fins que la situació arriba a un punt en que el sentit comú aconsella aturar-se i canviar les piles. Per anar ràpids només canviem els de la Teresa i amb la seva llum podrem córrer els dos.

Les veus estan cada cop més a prop. 100 o 200 metres, no gaire més. Arranquem a córrer amb més ganes i ben aviat arribem a la carretera de Bagà. Emoció. Això ja s’acaba, o al menys és el que ens pensem. Sabem que no baixarem directes a Bagà com l’altra vegada que ho vam fer a menys de 4’30”/km, sinó que en algun punt de la carretera ens desviarem per un camí. Ningú ens havia dit res de si era llarg o curs. Sospitàvem que seria un pel més més curt però menys corrible que la carretera. Baixem un parell de km molt ràpids i finalment trobem el desviament que esperàvem. Miro el rellotge i en aquell moment fem les 17 hores justes de cursa. El sub17h no el fem. Això estava força clar des del començament, però la millora de marca la tenim a tocar. Estic convençut que el que queda ho farem en bastant menys de 21’. Com estava d’equivocat.

Quan arriba la Teresa, entrem junts al camí, i l’explico les meves reflexions. Correm a bon ritme, i allò que semblava que havia de ser curt, no s’acaba mai. No paro de mirar el rellotge i encara tenim força temps però m’estic cagant en els que van decidir col•locar aquest corriol per acabar la cursa. Quan més emprenyat estava veig les llums de Bagà a tocar. El cor se m’accelera. Ja hi som. Apreto a córrer i arribo al poble, o això creia. M’aturo i espero a la Teresa. Penso que en 5’ ja estarem al centre de Bagà. Miro al rellotge i estic convençut que ho aconseguirem. Però a cada revolt del carrer/carretera (no sé ben bé que era allò) veig que encara falta molt. No s’acaba mai. Finalment, arribem al poble. Crec que no deuen faltar més de 200-300 metres. Torno a mirar el rellotge i veig que si apretem podrem baixar un parell de minutets. Quin consol!! Però merda!!! Arribem a una cruïlla pensant que ja estem a punt d’arribar quan veiem que les cintes indiquen per un carrer llarg que fa força pujada. Estic emprenyadíssim. No sé que dir dels organitzadors, però ben segur que de macos i simpàtics res de res. Estic emprenyat i decebut alhora. Aquesta volta no té cap sentit. Ara si que el temps se’ns escapa. Merda!!

Feliços malgrat no haver fet el temps previst

Fem la pujada que no s’acaba mai fins que trobem un voluntari que ens indica un trencall que ara si sembla que condueix a l’arribada. Quan passem pel seu costat ens anima i ens diu que només queden 500 metres. Em semblen molts. Miro el rellotge i ja fa uns segons que hem superat les 17h21’40”. Bye, bye...julai!! No ha pogut ser. Baixem trotant tranquil•lament fins al darrer revolt. M’aturo perquè he tornat ha deixar enrere a la Teresa. Queden 50 metres. Ens agafem les mans i creuen la línia d’arribada que, malgrat l’hora, està força més animada que a l’edició del 2009. Ens abracem. No ho hem aconseguit però tant és. Estem contents perquè hem donat tot el que teníem. Al final 1h24’02” (en el meu Garmin, el temps real de 1h23’44”).

Fotos de rigor per part del Pau. Truco a casa. Estan esperant la trucada per anar-se’n a dormir que ja és tard. Els resultats de la pàgina web van força enrederits. Tenim gana i ens indiquen al lloc de lliurament de dorsals podrem menjar, beure i descansar. Així ho fem. Caminem amb dificultat. Ara en fred si que fan mal els peus i les cames!!! Però tant és. Ja hi som a Bagà i era el que volíem. En un primer moment, no valorem prou el temps que hem fet però més tard tranquil•lament veiem que hem fet un molt bon temps, ja que si el recorregut hagués estat el del 2009, el temps hauria estat molt per sota de les 17h. I a sobre, la Teresa aconsegueix un altre podi. Aquesta vegada el tercer lloc. Segona participació, segon podi. D’això se’n diu regularitat i qualitat. Bravo, Teresa!!

Podi de la Teresa. Bravo!!!

A l’endemà, després de dormir un parell d’horetes al terra del pavelló i amb força dolor de genolls, ens fotem un esmorzar de “Padre y Señor nuestro” a Ca l’Ovidi. Això és la glòria. Un cop esmorzats ens dirigim a la Plaça Porxada de Bagà on es recolliran els premis. Dia esplèndid de sol i ambient de nivell. La Teresa puja a recollir el seu “cavallet” de metall com a 3ª dona veterana. I aquest cop em regala el trofeu. Ella sap que la que l’ha guanyat és ella. Tot i que no estava fina i recupera de la UTMB, el que ha fet té molt de mèrit. Voler retirar-se a les 3 hores de cursa i aguantar 14 hores més i quedar tercera de la seva categoria. Chapeuau!!!

Una setmana després de la cursa, i força recuperat a tots els nivells, ja friso perquè arribi el primer cap de setmana del més d’octubre del 2012. Ja ho hem parlat i a la propera edició hi haurà un nou repte plegats però amb una alguna diferència important respecte a les dues edicions anteriors. La Challenge Teresa versus FerRun està servida. La Cavalls del Vent 2011 ha mort, visca la del 2012!!!

84,54 km i 12.180 m. desnivell acumulat

2011-09-21T15:42:00.000-07:00

XII CURSA DEL TAGA 2040 EVO
22,6 kms i 3.456 m. de desnivell acumulat

Sant Joan de les Abadesses, 18 de setembre de 2011

Aquest diumenge vaig estar a Sant Joan de les Abadesses per disputar una de les curses més dures que recordo. A part del propi recorregut força exigent, els 60 l/m2 que van caure la nit anterior van deixar els corriols molt malament. Molt de fang i trams amb herba alta trepitjada que feien molt complicada i perillosa la baixada.

La sortida va ser força ràpida però de seguida amb les primeres rampes el meu ritme va davallar. Les pujades no són el meu fort. Al començament intentava esquivar els bassals i el fang que començaven a aparèixer però l'esforç comença a ser important i decideixo passar de tot i oblidar-me'n del fang i de l'aigua. Fins al control del km 5 vaig mantenint com puc el ritme, però a partir d’aquest punt, els desnivells comencem a ser importants i comencen a avançar-me força corredors. La part final abans del Puig Estelat, d'un xic més de 2000 metres, és molt dura i les cames no em responen. Avanço amb molta dificultat en mig de la boira, la mica de pluja que queia i el fred que feia a aquelles alçades. La cursa se’m comença a fer llarga i dura. A més. el fet de no veure el paisatge i el Taga no ajuden.

Passat el Puig Estelat hi ha un tram força llarg de “cresterio” amb moltes roques que em recorda una mica a la Marató de Zegama. Porto les cames molt cansades i cada dos per tres tinc torçades de peu i caigudes. A més tinc fred. He sortit amb màniga curta i em penedeixo de no haver agafat el tallavents. A la part final, abans de començar la pujada final del Taga, començo a veure als primers corredors que ja jan fet el cim i baixen esperitats cap a la meta. A mi encara em queda un bon tros abans d’arribar a dalt. Amb la boira no veig fins a on haig de pujar. Sort que el meu Garmin m’indica l’altitud i veig que encara em queden uns 300 metres de desnivell fins arribar a dalt. És molt. La pujada se’m fa dura però l'estar pendent de la gent que baixa per no xocar m’ajuda a no pensar. Finalment arribo a dalt en poc menys de 2h13’.

Agafo una mica d’aigua i de beguda isotònica i una barreta. No m’entretinc gaire perquè fa força fred i vull sortir d’allà ràpid. Començo la baixada per un fort pendent (el mateix que he pujat fa una estona). No baixo a tota pastilla perquè les cames em fan mal i no m’aguanten. Baixo força retingut i vigilant de no caure perquè l’herba estava molt relliscosa. Després de baixar uns quants centenars de metres, tornem a pujar. Bufff, més pujada!!!. Em poso darrera d’un paio i intento seguir-lo mirant només les seves cames. Sé que no serà molta estona i apreto les dents. Poc després tornem a baixar per una zona diferent de la pujada i aquí encara haig de prendre moltes precaucions. El terreny és molt perillós. Herba alta mullada i trepitjada, caiguda assegurada. Pateixo moltíssim. Les cames han de fer molta força per mantenir l’equilibri, i tot i així, caic nombroses vegades. I així durant una bona estona, alternant amb corriols estrets també molt perillosos pel fang i el pendent. Finalment arribo al control que hi ha a 5 km de l’arribada. Prenc un got d’isotònic i surto molt ràpidament. A partir d’aquell moment començava una part molt corrible malgrat el fang. Augmento la velocitat i em deixo anar. Aquesta és la millor part de totes. Fins i tot, puc dir que vaig molt ràpid, gairebé a tot gas però controlant per on trepitjo per evitar caure. Al cap d’una estona entro en una pista i això em permet córrer molt més encara però malauradament és una estona curta. Vaig força sol tot i que de tant en tant vaig avançant a algun corredor, fins que en un moment determinat, un corredor cau davant meu i es fot una nata impressionant que el deixa fora de cursa. M’aturo i juntament amb un noi d’un control i un altre corredor, l’ajudem a baixar fins al camí perquè el vinguin a buscar. Va totalment coix.

Els darrers 3 km vaig força petat i haig d’afluixar una mica. Em costa molt avançar perquè em fan molt mal les cames i també perquè tinc algun ensurt en forma de dues caigudes seguides al trepitjar una llosa de pedra. Amb les sabatilles plenes de fang no tinc “grip” i l’hòstia és força important. Per sort no em faig mal i puc continuar sense problemes. Un cop arribo al poble per fer el darrer km, intento apretar una mica i aconsegueixo avançar a un bon grapat de corredors, tot i que no puc amb la meva ànima. Finalment acabo en 3h24’14” i classificat en el lloc 197 de la general. Content per haver acabat però en aquell moment dient que no tornaria a fer la Cursa del Taga. Massa dura, massa patiment. Avui tres dies després d’haver-la feta encara em fan molt mal els quàdriceps. Avui he sortir a rodar 12 km i he patit molt. Crec que hauré de descansar més per intentar arribar al gran repte que tinc per davant l’1 d’octubre amb la Cursa dels Cavalls del Vent de 85 km i 12.000 metres de desnivell. Ora pronobis.

2011-09-14T07:07:00.000-07:00

CURSA DE LA VEREMA - 14,5 kms

Alella, 11 de Setembre de 2011

SANT TORNEM-HI!!!

Després de la Mitja de Sabadell del passat diumenge amb la que començava la temporada després de les vacances d’estiu, estava citat a Alella per fer la primera de les tres curses de muntanya que tinc programades abans d’afrontar la cursa de Cavalls del Vent (85 kms i 12.000 metres de desnivell) el proper 1 d’octubre.

Durant tot el mes d’agost i aquests dies de setembre no havia fet cap entreno amb desnivell la qual cosa ja em feia preveure que en aquesta cursa, teòricament fàcil amb els seus 14,5 kms i 1.250 metres de desnivell, patiria una mica. I així va ser però l’objectiu no era un altre que començar a prendre el pols als desnivells i començar a preparar les cames pel repte que tindré a l’octubre.

I així va ser. Vaig sortir força ràpid aprofitant que els primers metres eren en baixada però ben aviat vam començar a pujar. Tocava regular per no cremar-me abans d’hora. I en molts trams de vaig haver de caminar una mica, cosa no gaire habitual en curses curtes com aquesta però és que les cames no anaven com jo volia. A més, la calor també va fer de les seves. Per sort, a les baixades recuperava bastants posicions de les que perdia a les pujades, especialment a la darrera baixada de 4 kms amb 1,6 kms d’asfalt on vaig apretar de valent. Finalment, 1h24’11” i 47è classificat. Molt bona cursa, molt acollidora i millor tracte al corredor. L’any que ve hi tornaré.

2011-06-27T14:30:00.000-07:00

CURSA DE LA CAMPANA - 14,6 Km
Vacarises, 26 de juny de 2011

Lent no, lentorro, lentorríssim…. Així és com estic després d’uns quants mesos entrenant només a ritmes "patxangueros" per preparar curses llargues de muntanya com la marató de Zegama i, fa una setmana, la marxa de Cap de Rec (52 kms). Fa molt de temps que no pateixo corrent. No faig sèries, ni ritmes controlats, ni canvis de ritmes, i el que és pitjor (o millor), ni en tinc ganes ni el meu genoll m’ho permetria, així és que no podia demanar gaire a una cursa tant curta i força ràpida com la de La Campana.

Al 2008 va ser la meva darrera participació en aquesta cursa i el record que tenia era molt positiu a nivell organitzatiu, tot i que el circuit no em va agradar gaire perquè a la primera part hi havia uns trams d’asfalt molt lletjos. En aquella ocasió la cursa tenia 12,5 km. Però amb les modificacions introduïdes (supressió de la major part d’aquests trams i allargament de la cursa fins als 14,6 kms) la cursa resultava molt més atractiva. La veritat és que tenia moltes ganes de fer-la un altre cop.

La sortida es fa a les 9h coincidint amb el toc de les campanes de l’església del poble. Sortim tots molt ràpids ja que el primer km és en baixada. Surto just darrera del grup capdavanter, darrera de les dues primeres dones, del danistal, del galtix i del vikingosdu. Estic massa endavant però no em preocupa gaire perquè aviat quan comencin les primeres rampes ja posaré una mica de seny. A més no tinc sensació d’anar ràpid ni forçat. Bones sensacions. Passo el km 1 en 3’42”. No m’espanto perquè ja m’ho imaginava. Un metres després comencen les primeres pujades i amb elles el meu ritme baixa de forma sensible mentre em comencen a passar uns quants corredors. Just on es troba el Sancho fent fotos, el pendent es fa molt més fort i decideixo caminar. M’estimo més perdre uns segons en la pujadeta i arribar sencer a dalt. Després acostumo a recuperar el temps i les posicions perdudes.

Fins el km 4 el ritme és força ràpid ja que el recorregut pica essencialment cap a baix. Però passat aquest punt el recorregut canvia de tendència i comença a pujar fins a poc més del km 10, amb algunes petites baixades. En aquesta part del recorregut estic força mandrós. No em ve de gust patir i quan veig que les pujades apreten, passo de córrer a caminar, i així vaig fent. La calor per aquesta zona és forta. I a mi certament no m’agrada gens. Noto molt quan vaig pel sol a quan ho faig per l’ombra. En aquest tram perdo força posicions. M’avança molta gent i començo a preocupar-me. Aquesta mandra és excessiva. Potser hauria d’intentar patir una mica. No tinc perdó.

Un cop passem les tres pujades més fortes al voltant del km 10, el recorregut comença a tirar cap avall suament i es torna un pel més tècnic. Ara és quan millor em trobo. Ja estic escalfat però pràcticament no hi ha marge de millora. A la cursa li queden pocs quilòmetres. Començo a apretar i a avançar a tota la gent que abans m’havia avançat a mi. No puc córrer tot el que m’agradaria perquè hi ha molt corriol i amb força transit. Cal esperar el moment adequat per avançar o bé demanar permís per fer-ho. De mica en mica les sensacions milloren de forma important. Llàstima que això ja s’acabi. Sortim de la zona tècnica i entrem al poble. Tinc un parell de corredors per endavant i això em serveix d’estímul i, tot i que els darrers 500 metres acaben en pujada, aconsegueixo fer el darrer km a 4’/km pelats que no està gens malament. Al final 1h21’46”. Una marca força discreta. Segurament en un altre moment m’hagués mogut entre l’1h13’-1h14’, però estic content perquè he acabat amb bones sensacions que al final és el que queda. 82è classificat de la general i el 20è de la categoria.

La resta fantàstic. La zona d’arribada al pavelló molt bé. Protegits de la forta calor i amb tot tipus d’avituallament a la nostra disposició: entrepà de botifarra, coca, vols, ampolla d’1,5 litres, refrescos, síndria i gelat. Llàstima que al final ens va fer mandra anar a la piscina i vam decidir marxar cap a casa perquè segurament hagués estat fantàstic.

Korfbaler i la resta d’organitzadors i voluntaris. Enhorabona i moltes gràcies per oferir-nos una cursa tant manca i acollidora. L’any que ve segur que hi tornem.

V MARXA DE CAP DE REC

2011-06-20T10:02:00.000-07:00

QUINA MARXA!!!

18 juny de 2011

Dades tècniques:

Distància total: 52 km

Desnivell acumulat: 5.200 m.
Altura màxima: 2.572 m.

Altura mínima: 1.214 m.

Altura sortida-arribada: 1.960 m.

Desnivell màxim: 1.360 m.

La crònica:

Què puc explicar de Cap de Rec que no s’hagi dit en moltes altres ocasions!! Doncs res, només reiterar que és una prova fantàstica amb uns paratges espectaculars. Molt i molt recomanable.

El cap de setmana va començar el divendres a les 18h a la benzinera de Sant Quirze a on havia quedat amb el Pedro i el Xavi70 per anar cap a Guils a cal Sust-Farriol que ens havien ofert la seva casa a una bona colla de correcats i havien organitzat un magnífic sopar al ”Picarol”, l’únic restaurant del poble. Gràcies family, tot de fàbulal !!

A 7:45 arribem al poble, ens instal•lem a casa i baixem a sopar amb tota la colla i uns quants més (4 koales i 4 txussos). Crec que érem uns 21 en total. Fantàstic!! El sopar va estar genial a tots els nivells: lloc, menú i sobretot companyia. Vam riure molt. Llàstima que la sobretaula no es podia allargar perquè a l’endemà a les 3:45 havia de sonar el despertador, esmorzar i sortir a les 4:30 de Guils cap a Cap de Rec.

La nit curta, molt curta. Son molt lleugera. Si no era un cop de porta d’ algú que havia anat al lavabo a les dues de la matinada, eren els roncs d’un dels companys d’habitació...jejeje. Sort que cap de nosaltres roncava tret del Pedro!! Miro constantment el rellotge i veig que el temps passa lent. Vull que sigui l’hora per llevar-me i sortir. Estic impacient. Nerviós no. Em prenc la cursa com un bon entreno de qualitat per fer km i desnivells de cara a ls Cursa de Cavalls del Vent a l’octubre que faré amb la Teresa.

A les 3:45 sento l’alarma d’un mòbil-despertador al pis de sota, probablement el de la Teresa. M’aixeco d’una revolada i mig em vesteixo a les palpentes per no despertar al fill de Xavi Miquel que dorm a l’habitació amb nosaltres (Xavi70, Jordi Papiol i jo). Després d’un esmorzar ràpid, perquè el temps avançava molt ràpidament, sortim en caravana tots plegats: Pau, Teresa, Orzo, Natatxa, Xavi Miquel, Pedro, Jordi Papiol, Xavi70 i jo.

Arribem a temps a Cap de Rec, recollim la tarja de la marxa, i ajusto reglatges al lavabo del refugi. Quan falten 10’ surto a fora. La Teresa feia estona que m’estava buscant. Farem la marxa junts i ja es pensava que m’havia perdut a les primeres de canvi!! Fa fresca. Veig que molta gent porta el tallavents. Jo, com un pardalet, me l’he deixat. Com que les previsions meteorològiques parlaven de tanta calor, no vaig pensar en agafar-lo. Primera errada greu que després patiré a dalt de Vallcivera. Però no avancem esdeveniments. Sort que porto la samarreta de cotó que he utilitzat de pijama i com a mínim em treu una mica el fred del matí.

Saludo a molta gent coneguda a la sortida però no veig ni al Pochettino ni al Xeix. Puntualment a les 6:00 es dona la sortida i tots sortim corrents. El camí pica cap avall durant força estona. A les primeres de canvi ens avança el Xavi70. Sort que havia dit que sortiria molt tranquil. Gaaasssss!! Arribem al primer avituallament de Viliella. Ja m’he escalfat prou i decideixo llençar la samarreta de cotó al contenidor. Segona errada. Me la podia haver guardat. Qui havia de pensar el fred que passaria dalt de Vallcivera?

Durant tota la pujada suau per la Vall de la Llosa anem trotant quan el camí ens ho permet. No anem ràpids però el ritme és bo. Primer ens avança el Luigi que se’l veu fort i poc després el Hanrath que també li fot gas al tema. Més tard ho fan l’Orzo i el Carles (organitzador de la Cursa nocturna dels Mussols i veí de la Teresa). Nosaltres tranquils. La cursa és llarga i ja tindrem temps d’apretar en les baixades. Els primers 10 km els hem fet en 1h15’. Anem molt bé. Passem l’avituallament de Prat de Xuïxirà on em menjo un entrepà en dues queixalades i continuem a bon ritme fins que iniciem la pujada al Port de Vallcivera (2.534 m). Primera pujada forta i llarga. El cel està cobert i en la llunyania els núvols són ben negres. Potser plourà i jo amb la samarreta de tirants i sense tallavents...pardalet total!!

Començo a tenir una mica de fred. Però no hi ha res a fer. La Teresa m’ofereix els seus "manguitos" i ella posar-se el seu tallavents però li dic que no, almenys de moment. A la pujada final a Vallcivera ens trobem a l’Orzo posant-se el tallavents però es troba malament. El sopar no se li va posar bé. No podem ajudar-lo i li desitgem sort, però malauradament no la tindrà perquè més endavant patirà una torçada de turmell que l’obligarà a retirar-se. Mala sort, company.

Dalt de Vallcivera fa un vent i un fred que pela. Estic glaçat. Em costa respirar una mica. No sé si és del fred o de l’alçada. La Teresa em torna a oferir els seus “manguitos” però com estem a punt d’arribar al Refugi de l’Illa i després comencem a perdre l’alçada li torno a dir que no.

A l’avituallament del refugi estem molt poc temps. Gairebé res. Només un minut. La Teresa té pressa. Agafo un tros de coca, uns fruits secs i me’ls vaig menjant mentre comencem a trotar. Amb la coca a la boca m’ennuego i l’haig d’escopir tota. “Cassum l’olla!!!” Comencem a perdre alçada i poc a poc ens endinsem en la Vall del Madriu. Ja me n’havien parlat d’ella però el paisatge és més que espectacular. Increïblement maco. Ara entenc perquè està declarada Patrimoni de la Humanitat. Anem baixant a bon ritme, intentant gaudir del paisatge, però hem d’anar amb molt de compte perquè en qualsevol petita distracció podríem anar a parar amb els nostres ossos a terra. Tenim més d’un ensurt. La baixada és llarga, llarga, massa llarga. No s’acaba mai, i ja començo a trobar a faltar una pujada. Els meus quàdriceps i els genolls em comencen a fer molt mal i a fallar-me més d’un cop. Qualsevol moviment una mica forçat per salvar alguna dificultat em fa veure les estrelles. Mentre baixem algunes persones que ens trobem pel camí animen a la Teresa i li diuen que va tercera. Més o menys ens ho imaginàvem. Això pinta bé, no Teresa? Una petita pujada per trencar la monotonia de la baixada fins arribar al Coll Jovell per entomar la darrera baixada molt empedrada.

Finalment arribem a La Font de la Closa a Les Escaldes (Andorra). Ja en tenia ganes. Estava una mica fart de tanta baixada. Sabia que aquí l’avituallament seria generós, podria descansar una mica i omplir bidons abans d’iniciar la temible pujada al Perafita. Tothom m’havia parlat tant malament d’aquesta pujada que mentalment anava preparat per patir molt. A l’avituallament ens trobem a molts correcats com el Coll, el Malfieten o el Jaume Terés que ens comenta que estava molt emprenyat perquè no se n’havia assabentat que la sortida era a les 6h i no a les 6h30’.

L’avituallament no és tan llarg com voldria. La Teresa torna a tenir pressa. Carai de dona!! Mentre em menjo tranquil•lament un entrepà i un quants talls de síndria, la Teresa se m’ofereix a omplir-me els bidons. Gràcies, aquests 2-3’ em vindran molt bé. Un cop amb els bidons i el camelback de la Teresa plens d’aigua fresca iniciem la segona part de la cursa. Baixem trotant una estona per carretera abans d’arribar a un control sorpresa que marca l’inici al Port de Perafita. Molt parlar del Perafita i l’inici és una merdeta de corriol. M’imaginava un començament més espectacular...jajajaja. La Teresa em torna a recordar que la pujada serà llarga, exactament 1.365 metres de desnivell positiu i que trigarem més o menys 1h30’....jajajaja. Es va quedar curta. Vam trigar exactament 2h10’. Com sabia que seria una pujada matadora, vaig fer el que sempre faig: no pensar. Només caminar i caminar. La pujada es fa feixuga, sobretot el tros emboscat, però anem al nostre ritme sense capficar-nos gaire en si anem lents o ràpids. Anem fent. La Teresa no es despenja durant tota la pujada. Cap queixa. Cap renec. Un peu endavant i després l’altre. A punt d’arribar a la zona oberta abans d’arribar al Refugi del Perafita, em trobo al Miquel, un veí makinorri de Ripoll que estiueja al meu poble (La Palma d’Ebre). Xerrem una estona mentre pugem i m’explica el que queda de pujada.

Poc després arribem al refugi, agafem un grapat de fruits secs, torno a omplir els bidons que ja estaven secs i tornem a reiniciar la marxa en direcció al coll junt amb el Malfieten que fa estona s’ha enganxat a nosaltres.

El que queda de pujada és més agradable perquè pots intuir el que queda i així regular el ritme. La Teresa s’encanta una mica xerrant amb un noi que coneixia de no sé quina cursa (UTBCN?) i la deixo enrere uns minuts que és el que triga en arribar a dalt del Perafita. Mentre la espero em prenc un gel i m’hidrato bé. El Perafita ja està al sarró (2.575 m.). Ha costat el punyeter, però per sort només ens queda la llarga baixada fins a Cap de Rec passant pel Refugi dels Estanys de la Pera.

La primera part de la baixada em resulta molt complicada perquè les meves cames estan molt adolorides. La Teresa es posa al davant a tirar i jo vaig fent com puc fins al refugi. Aturada curta i “al ataquerrrrr”!!!! Continuem baixant corrent, seguint el GR i un sender local, que passa per un bosc extraordinari fins arribar a la pista.

La pista ens permet córrer a més velocitat i veig que les cames en pla funcionen millor. La Teresa no para de córrer en cap moment, jo de tant en tant camino, perquè el ritme que porto és més alt i així puc permetre que la Teresa es posi a la meva alçada. Passada una estona veiem a la 2ª noia i els seu company que fan caminant amb un fort ocellot. Els avancem ràpidament i, tot i que la Teresa comenta que hauria de fer una aturada tècnica, decideix deixar-ho fins a cap de Rec per si de cas. Més endavant avancem al Carles (que anava amb l’Orzo pujant per la Vall de la Llosa) que va enrampat i ha decidit caminar fins a l’arribada.

Després d’una bona estona trotant per la pista que ni puja ni baixa “ni todo lo contrario”, arribem al Refugi del Pradell des d’on s’agafa de nou un corriol molt maco que en 2,5 km ens durà a Cap de Rec, tot i que en alguns moments per falta de marques tinc la impressió de que ens hem perdut. Per sort, al cap d’una estona sentim la megafonia que ens dona ales per afrontar els darrers metres fins al refugi. Molt content perquè hem aconseguit l’objectiu de baixar de les 9h (8h19’) i a sobre la Teresa ha fet segona dona de la general a poc més de 4 minuts de la primera. Teresa una makinorri total!!! Fotos amb l’ampolla de cava de la Teresa, felicitacions i el millor de tot, la postcursa al solet veient l’arribada de la resta de companys, menjant i bevent a discreció i fent petar la xerrada amb els companys i molta gent coneguda que no anomenaré perquè em deixaria a molts. Un “luju”.

Epíleg:

Una marxa fantàstica que de ben segur tornaré a repetir. Ho té tot: precursa de divendres fantàstica, molts amics i gent coneguda, paisatges espatarrants per caure de cul i la distància justa per gaudir del córrer i del caminar patint allò necessari per assaborir encara més la victòria. Cap de Rec, quina marxa!!!

PURGATORI PARTY O LA FESTA DE LES ÀNIMES

2011-06-12T12:14:00.000-07:00

I CURSA NOCTURNA DE LES ÀNIMES DEL PURGATORI
Aiguafreda, 11 de juny de 2011

Gran cursa aquesta!!! Va tenir tots els ingredients que qualsevol corredor busca en una cursa de muntanya: corriols tècnics, aigua, fang, boira, nocturnitat, perill, llargues pujades, baixades trepidants, caigudes, sopar abundant, birres, bona companyia i molt ambient fins a altes hores de la nit. Què més podem demanar?? Ah, si, i molt bon tracte al corredor que compensa amb escreix algunes de les errades organitzatives comeses en aquesta primera edició, com per exemple, la nul•la fluorescència dels penjolls que s’havien col•locat amb les cintes, algun punt una mica perdedor (per la boira) per la zona de Can Bellver o l’errada, aquesta important, de oblidar a la Lucia Caballero com a segona classificada, de les quals de ben segur l'organització prendrà nota per a la propera edició, que de ben segur no em perdré. I una vegada dit això, anem a la cursa pròpiament dita.

A les 21:30 en punt es dona la sortida i els primers metres per asfalt i lleugera baixada em permeten córrer bastant ràpid i col•locar-me en una bona posició abans de que comenci la pujada per la pista. En aquell punt crec que tinc uns 20-25 corredors per endavant però tots ells bastant a prop.

Iniciem la pujada per la pista i el ritme s’alenteix. M’avancen uns quants corredors més ràpids que jo pujant. Uns centenars de metres després ens desviem i agafem un corriol a l’esquerra. Iniciem la pujada pròpiament dita. Intento córrer tota l’estona fins que el terreny es fa més relliscós pel fang o pel desnivell. Sembla que ens posem tots d’acord. Un comença a caminar i la resta fem el mateix. I així anem pujant, una estona caminant i una altra corrent, fins al primer avituallament. Em trobo força bé i sobre tot poc esmat.

Després d’uns quants centenars de metres de baixada força relliscosa i amb bastant fang on em quedo enrederit per culpa de la poca llum que em donava el meu frontal que m’obligava a anar més lent, començo la pujada del Purgatori. Cada cop camino més i corro menys. Estic sol. Ningú per darrera i ningú per davant. Comença la llarga pujada on és pràcticament impossible córrer. Avanço a bon ritme. Em noto molt bé. Sobrat. Es nota “l’entreno” de Zegama. De mica en mica veig que vaig atrapant a un gran nombre de corredors (uns 15). Al cap d’una estona el atrapo i avanço al seu ritme però no els puc avançar. No té sentit. El corriol és estret i són molts corredors, així que opto per fer el darrer tram de la pujada del Purgatori en companyia.

La pujada es fa llarga però quan portem 1 hora de cursa ens envaeix la boira i poc després es nota que corre l’aire fresc, senyal de que ens apropem a cim del Purgatori. En aquell moment se sent un coet i pel que sabrem després, volia dir que el primer havia arribar a dalt del Tagamanent. Sortim del corriol i entrem en zona oberta en busca del següent avituallament (km 7,5). Ja veig que la boira és molt espessa i que tindré força problemes amb la merdeta de llum que dona el meu frontal. A l’avituallament, prenc un got d’aigua i un de Coca-Cola, un grapat de fruits secs i un tros de plàtan. La meva intenció era prendrem una petita pausa per menjar-me’l tranquil•lament però veig que el grupet amb els qui anava surt de l’avituallament. No em vull quedar sol pel tema de la llum però reacciono tard, i quan arrenco a córrer ja m’han agafat uns quants metres. Merda!!! No m’hi veig. El corriol és un fangar absolut. No veig on trepitjo però si que sento e xap-xap de l’aigua i el fang. Em resulta molt difícil veure el camí i els senyals. Això m’obliga a anar molt a poc a poc fins que a la gent de davant la perdo definitivament de vista. Em quedo sol. Passo uns minuts força dolents. Em costa trobar el camí, els corriols tenen molta aigua i fang i contínuament haig de parar per veure per on va el camí. Per sort, veig que comencen a apropar-se més corredors per darrera. Porten més llum que jo i convido a un d’ells a passar davant. Fem un grupet de cinc corredors en el qual també hi ha la Lucia Caballero. En direcció a Can Bellver ens perdem. Fa una estoneta que no veiem cintes i els demano d'aturar-nos. No veiem senyals. Decidim tornar enrere fins trobar un altre cop les cintes. Quan la trobem, ens adonem que ens havíem passat una fletxa que indicava un canvi de direcció. No sé quan hem perdut però tampoc ha estat molt, potser 3-4 minuts. Arribem a Can Bellver i el terreny em sona molt de quan vaig passar fa un temps. Seguim el grupet de cinc. Enfilem la darrera pujada al Turó del Tagamanent a molt bon ritme i quan arribem a dalt: oh, sorpresa!! L’organització ha muntat un joc de llums al pas nostre pel Castell. Ens fan passar per sota de l’arc de pedra de la porta mentre una voluntària en convida a passar per expiar els nostres pecats al purgatori. Genial. I a sobre amb la boira espessa l’ imatge és certament fantasmagòrica. Un 10 als organitzadors.

Després de passar pel control de dorsals, donem la volta al Castell il•luminat amb potents focus i iniciem una baixada força tècnica (per la manca de llum) que ens durà de nou a sota del turó. Un cop aquí, comencem la baixada cap a Aiguafreda. Comença la festa!!! Sort que la boira s’esvaeix a mesura que anem baixant. Perdem dues de les unitats i quedem tres corredors. Jo vaig al mig. El primer, amb un bon frontal, obre camí, però no vaig còmode perquè la llum que projecta el tercer corredor sobre el meu cos fa que projecti una gran ombra negra davant meu que m’impedeix veure clarament el camí.

Pateixo força. La baixada és molt tècnica. Hi ha molta roca i pedra solta, fang i xaragalls. Tinc la sensació que estic arriscant molt. No sé on poso els peus. Només ho intueixo. Tinc més d’un ensurt. Estic a punt de caure més d’una vegada i pateixo unes quantes torçades de turmell. La baixada no s’acaba mai. I de cop i volta, zas!! No sé que faig, em desequilibro, passo per sobre de una pedra lliça i rellisco. Em foto una bona nata però per sort no m’he fet mal. Els companys es frenen per donar-me un cop de mà però quan arranquem a córrer, el company que anava al davant se’m va una mica i a mesura que s’allunya, jo vaig més lent per la manca de llum. Deixo passar al tercer perquè m’il•lumini el camí. Torno a tenir un ensurt i estic a punt de caure. El company de davant se me’n va uns metres. Estic a punt de dir-li que m’esperi perquè no m’hi veig. Grrrr!! Per sort, el camí es normalitza i puc apretar fins a tornar-me a enganxar a ell. I poc després veiem les llums d’Aiguafreda, entrem a la pista, i és aquí on començo a córrer a tope. De seguida entrem al poble, creuem el pont i quan torno a trepitjar asfalt, i sabem que queda molt poc. Apreto el ritme i avanço a uns quants corredors abans d’enfilar la darrera baixada que em portarà amb un llarg esprint i unes magnifiques sensacions fins a l’arribada. Al final 1h56’26” i classificat en el lloc 50è i 8è veterà.

La cursa m’ha deixat un molt bon regust de boca. He gaudit com un nen (no pensava el mateix quan baixava pel GR o quan anava pel mig de la boira tot sol), no he anat agònic en cap moment i les sensacions finals han estat magnifiques.

I el fi de festa espectacular. Bon ambient, sopar magnífic (tenia molta gana, magnífic podi per la Teresa (3a), el quart lloc del makinorri Rül i bona sobretaula amb els companys fins a gairebé 2/4 de dues. Carretera i manta. Dutxa a hores intempestives i a les 3 de la matinada al llit. Però a les 8 ja m’havia aixecat i a les 9 del matí ja estava corrent pel bosc de Can Déu durant 1h30’. Ja són ganes pensarà més d’un però és que em trobava tant bé que em venia de gust. I a més serà un bon entrenament de cara a Cap de Rec, la propera setmana.

MUNTANYES D'AVENTURES: MARATÓ DE ZEGAMA-AIZKORRI

2011-06-09T14:46:00.000-07:00

Clicar sobre el video per ampliar la imatge

Al programa "Muntanyes d'aventures" de la passada setmana van emetre un reportatge de l'edició d'enguany de la Marató de Zegama-Aizkorri. Reportatge molt ben fet. Es nota que està fet per gent que sap el que porta entre mans. I a sobre molta gent coneguda: l'Orzo fent fotos dalt de l'Aizkorri, a l'Yves ajudant a muntar l'avituallament, el forrest06 a l'inici de la cursa dient algunes paraules a càmera, el vikingosdu amb unes rampes molt fortes al "cresterio" i explicant les seves sensacions a càmera, i uns segons abans, una altre corredora i jo, ajudant al vikingosdu en una de les seves rampes.

2011-05-31T03:34:00.000-07:00

X AIZKORRI-ZEGAMA MENDI MARATOIA: AUPA!!!

2011 SKYRUNNER® WORLD SERIES RACE

29 de maig de 2011

Serà molt difícil plasmar per escrit el cap de setmana viscut a Zegama. Simplement no hi ha paraules. M’havien explicat un munt de vegades la cursa a través de molta gent que l’havia viscuda des de dins com la Teresa (3a), l’Andrés (anfeca) o el Xavi (orzo), o des de fora, com el Josep (massa). Havia vist parts de la cursa en diferents vídeos penjats a Youtube, havia vist un munt de fotos de molta gent o penjades a Internet i pensava que m’havia fet una idea força clara de com era aquesta marató a tots els nivells: ambient, paisatge i duresa. Però no, la realitat ha superat amb escreix allò imaginat… L’ambient, potser si, era el que m’imaginava, impressionant, el paisatge més maco encara, diria que, encisador però la duresa no. No m’imaginava que fos tant i tant dura. A més anava molt confiat que no trobaria fang perquè havia plogut molt poc les darreres setmanes i pensava que si el meu genoll dret responia, podria intentar baixar de les 6 hores. I en tot cas, degut a que no havia pogut entrenar com esperava en les darreres sis setmanes pels diversos problemes que he patit (inflamació de la cintilla iliotibial, fissura i pinçament al menisc i vessament de líquid sinovial) podria apropar-me a aquest temps. Però amb el que no comptava era amb la calor. M’havia imaginat diferents escenaris: pluja, fred, vent, boira, fang... però calor no. No entrava en els meus plans.

Però anem a pams. Vam sortir dissabte abans de les 7 del matí per intentar aprofitar el màxim la nostra estada a Zegama. La tarda del divendres ja no vaig poder descansar gaire per diferents motius familiars i vaig anar a dormir tard. Abans de les 6:00 ja estava despert i amb moltes ganes de marxar. A tres quarts de set ja estàvem en ruta cap a Euskadi. Arribem a Lazkao pels volts del migdia i un cop instal·lats al caseriu de Lizargarate (a 1.5 kms de Lazkao) i amb unes vistes impressionants del punxegut Txindoki (1.346 m), decidim sortir pels voltants gaudint d’un magnífic i espectacular dia amb el cel net que contrasta amb les infinites tonalitats de verds dels prats i boscos que ens envolten.

Davant del punxagut Txindoki

Aprofitem l'ocasió per visitar a un pastor que ens han dit que viu a prop per comprar formatge Idiazabal d’elaboració artesana. I després acabem dinant a la terrassa d’un caseriu, anomenat “Itxurrene Jatetxea”, a on mengem de fàbula i podem gaudir de la companyia d’alguns habituals del lloc i del Juan Antonio, el propietari del caseriu, que entre sidra i sidra i amb molta "socarronería" basca ens fan preguntes encuriosides sobre com de bojos estem per decidir venir de tant lluny per córrer una prova tant dura com la de Zegama. No tenen gaire idea del tema però fan molta broma i d’alguna manera ens mostren la seva admiració. El que si saben és que la prova és molt dura, que estem pirats i que han dit a la ETB que probablement la guanyarà un català (en Kilian Jornet, of course).

A les 17h arribem a Zegama. L’ambient és magnífic i emocionant. Es respira la marató per tots els racons del poble. Tot just entrar al pavelló, on està muntat l’operatiu d’acollida dels participants, ens trobem al Kilian. El primer que fem és agafar el seu llibre que portàvem perquè ens el signés. Parlem una estona amb ell i ens fem la foto de rigor.

Amb el Kilian Jornet

Entrem al gimnàs on s’està fent el briefing i està ple a vessar. Allà ens trobem a tota la penya: Orzo, Natatxa, Massa, Yves, Pedro, Bodi i molts altres corredors coneguts com l’Oscar (vikingosdu) i més tard al Gregorio (forrest06) i a l’Andreu (galtix). Un cop finalitzat l’acte, fem petar la xerrada tot esperant que arribi l’hora de la final de la Champions. L’ambient a la taverna veient el partit fou genial…”No hase falta desir nada mas”. Tothom allà era culé. Quin festorro!!

Després d’una nit curta de no més de tres hores de son lleugera, a les 6:30, i abans de que sonés el despertador, ja estava dret i vestint-me per baixar a esmorzar. Per la finestra és veu una intensa boira però de ben segur avui lliurà el sol. Al menjador coincidim amb uns nois de Berga que venien només a veure la cursa i amb un corredor de Granada que finalment es va haver de retirar de la cursa per problemes musculars.

A les 7:30 marxem cap a Zegama. Havíem quedat a la plaça del poble a les 7:45 per tal de que la Dolors i la Tensi poguessin agafar l’autobús que les aproparia a Sancti Spiritu. Ens quedem el Pedro i jo, i després de copsar una mica l’ambient de la sortida ple de makinorris i parlar una estona amb el vikingosdu i el forrest06, marxem cap al cotxe per deixar les coses.

Quan falten 20’ passem el control d’entrada per verificar el material obligatori i entrem a l’espai reservat als corredors. Els nervis i l’animació van en augment. De mica en mica ens trobem un bon grup de catalans que ens col·loquen una mica cap enrere. No tenim intenció de sortir ràpids.

Amb el Gregorio (forrest06) i el Pedro

Els minuts previs són molt i molt emocionants. Hi ha un moment que prenc consciència real d’on sóc i del que estic a punt de viure i m’emociono. Tenim a la nostra esquerra una visió imponent de tota la serra d’Aratz-Aizkorri amb un cel blau i net. Intuïm que farà una mica de calor però segurament gaudirem d’unes vistes i uns paisatges espectaculars. Es fa el silenci. Un minut en record d’algú important de Zegama que ara no recordo. La campana de l’església comença a tocar les nou. Compta enrere. Nervis, emoció… gallina de piel. Sona el tret de sortida i sota els acords d’una peça que no recordo, comencem a córrer amb la crits d'ànims del públic que ha vingut a acomiadar-nos i els nostres propis crits d’emoció.

Minuts abans de la sortida

Primers metres pels carrers del poble fent un bucle de poc menys d’un km i agafem un camí de ciment amb un pendent molt fort que ens feia intuir ben aviat quant de dura havia de ser la cursa. Deixem el poble als nostres peus, i els crits d’ànim inicials deixen pas al silenci, trencat únicament pels so dels esbufecs i petjades dels corredors davant dels primers desnivells importants de la cursa. Adéu-siau Zegama, fins la tornada.

Primeres rampes... Adèu-siau, Zegama

La pujada me la prenc amb molta calma. Tots els consells que he rebut dels companys que ja l’han feta giraven al voltant de que fos conservador a la primera part fins a l’Aizkorri per poder apretar a la segona part de la cursa. Un cop salvat el primer desnivell important, la cursa continua en línia ascendent fins al km 5. A poca distància tinc al vikingosdu. Em sorprèn perquè estic convençut que baixarà sobrat de les 6h i el feia més endavant (o és que potser jo vaig massa ràpid?). Al cap d’una estoneta, l’avanço i li pregunto si li passa alguna cosa. Em diu que vol reservar-se a l’inici per apretar a mitja cursa. Ell té l’experiència d’haver-la fet fa un parell d’anys i sap el que es fa. Jo tampoc estic forçant la màquina. Vaig molt còmode i regulant molt bé a les pujades. Després d’una baixada relativament suau arribem al primer avituallament a Bidarte (km 5,6) on només agafo aigua, faig un glop ràpid i continuo la cursa a bon ritme aprofitant el terreny favorable fins creuar el port d’Otzaurte on la cursa travessa la carretera que va de Zegama a Altsasu. Allà l’animació és molt important i ja des molt abans se senten els crits d’ànims de la gent que hi ha a banda i banda de la carretera. Travessem el punt força ràpid gràcies a l’inèrcia de la baixada. Després d’un centenar de metres ens trobem una altra paret que comença amb un tram força enfangat i que m’obliga a caminar durant una bona estona fins que el pendent es suavitza.

Passant per Outzarte

Al poc temps arribem a l’avituallament d’Ultzama (Km 8,7). Miro el rellotge i veig que porto un bon ritme i marge suficient per baixar de les 6 hores. A l’igual que a Bidarte, l’aturada és molt breu. Un parell de gots d’aigua i tiro milles cap avall. Entro en un corriol de gespa amb un fort pendent i a la primera...zas!!! Em foto la primera patacada del matí. Per sort, sense cap més incidència. Un italià que ve just darrera meu, i que acabava d’avançar, em dona un cop de mà i em deixa anar amb un somriure d’orella a orella: “piano, piano si va lontano”. Doncs, sí, tens raó. Hauré d’anar “piano, piano” perquè la baixada està molt relliscosa.

De mica en mica m’apropo al peu del massís de l’Aratz. La pujada serà llarga, llarga, llarga... No m’ho esperava. Pensava que seria un pim, pam, pum i res d’això. L’aproximació és fa llarga però entretinguda perquè passem per llocs amb molta animació fins que arribem a l’avituallament d’Atabarreta (km 13,5). Miro el meu Garmin i veig que comença a fer coses estranyes a la pantalla. Puc arribar a veure que encara vaig molt bé per baixar de les 6h. En aquest avituallament ja faig una aturada més llarga per agafar forces de cara a la pujada final i perquè la calor ja es comença a notar molt. L’animació per part del públic i dels voluntaris és molt gran i ens empenyen cap endavant. Després d’un parell de minuts com a molt, començo a pujar a un bon ritme. El paisatge en aquesta part de la cursa és encisador, especialment quan travessem una fageda espectacular. En aquesta part, vaig amb un grupet de 4-5 corredors i corredores que tiren amb força i amb prou feines els puc mantenir el ritme. Per aquella zona el meu Garmin es mor definitivament. I maleeixo la meva mala sort. Quedo sense referències de temps i em quedaré sense poder enregistrar el track de la cursa amb els parcials que he fet. M’emprenyo molt però intento no donar-li més voltes.

Pujant a l'Aratz pel mig dels boscos

Arribem al darrer avituallament líquid d’Allarte (Km 14,8) poc abans d’arribar a la part oberta i rocosa de la pujada. Quan surto del bosc noto de forma important la calor que comença a fer. La pujada se’m comença a travessar. Miro cap a dalt i no veig el final. Només una corrua de corredors que en fila índia van pujant a ritme lent. Començo a patir. Se m’està fent molt llarga la pujada i només porto 15 kms de cursa.

Corredors passant pel cim de l'Aratz

Després d’una bona estona i amb els ànims del públic que ens esperava en els darrers metres abans de coronar l’Aratz (entre ells molts catalans), arribo a dalt de tot. Uff! La primera pujada grossa ja la tinc al sac però he cremat molta energia física i mental. Ara ve un tram on podré recuperar-me força. És una llarga baixada fins a Sancti Spiritu passant per la gruta de San Adrián. Podria córrer molt més ràpid però penso en el meu genoll i, tot i que de moment va de fàbula, no les tinc totes amb mi. M’estimo més baixar a un ritmet còmode i assegurar que no li passi res greu o com a mínim retardar els dolors.

La baixada és espectacular. Oberta i amb unes vistes impressionants de tota la vall i de l’Aizkorri que ens espera uns quants kms més endavant. En aquesta part m’avancen un parell de corredors que s’han llençant literalment a tomba oberta. En poc temps passo per la gruta de San Adrián. Em fa molta il•lusió arribar a aquest punt emblemàtic de la cursa que havia vist en desenes de vídeos i fotos, tot i que el pas és força matador per la quantitat de pedres que hi ha (és una calçada romana). Un cop creuat aquest punt ja s’olora Sancti Spiritu i això serà el summum. És, a part de l’arribada i el pas per l’Aizkorri, el punt més emblemàtic i fotografiat de la cursa. A mesura que m’apropo se sent de lluny la cridòria del públic que empeny als corredors per les primeres pendents duríssimes en direcció a l’Aizkorri. Quant falten 100 metres veig l’avituallament de PowerBar i mirant a l’esquerra exclamo un “Dèu meu, què és això!!!”. Puc veure la fortíssima pujada de forma lateral apreciant el terrible desnivell i la quantitat de gent que a banda i banda de la pujada anima sense solució de continuïtat a tots i cada un dels corredors.

A l'avituallament de Sancti Spiritu

M’aturo a l’avituallament disposat a descansar i recuperar les forces perdudes en aquests 19 kms i pico que porto de cursa. Agafo un parell de gels, bec aigua unes quantes vegades i em remullo el cap amb aigua fresca que m’ofereix una voluntària. Veig a la Tensi que està pocs metres per sobre de l’avituallament. Com s’agraeix trobar-te amb la gent estimada!!! Ens apropem, em pregunta com vaig jo i el meu genoll (de moment molt bé!!!) i comenten la calor que fa. Li passo el meu bidó de Recuperation buit i em passa un altre de ple. També li demano el seu rellotge per tenir, almenys, una lleugera idea del temps que porto en cursa. La veritat és que ja no controlo res i només funciono per sensacions. Després d’uns minuts de descans i d’un petó més energètic que un gel començo a pujar amb una certa dignitat. La gent anima moltíssim... és molt emocionant: Aupa mutiloak!!! Visca Catalunya!!! Oso ondo, Ferran!!! Barça campeón!!!

L’Assumpta (dona del bodi) està fent fotos, em reconeix i m’anima dient-me que a pocs metres hi ha un “descansillo”. Un “descansillo”???... ¿Dónde?. Efectivament, després d’aquesta pujada forta i abans de ficar-nos de nou al bosc hi ha un fals pla de pocs metres que m’ajuda a recuperar l’alè... i que ràpidament perdo quan torna la pujada.

Les primeres rampes de l'Aizkorri des de Sancti Spiritu

L’Aizkorri m’espera però començo ha anar petat. El meus passos comencen a ser cada cop més lents i curts, i cada poc, haig de fer una petita aturadeta per fer un glop d’aigua. Comença a baixar molta gent de dalt després d’haver vist el pas dels primers corredors. Cada una d’aquestes persones (i torno a dir, moltíssims catalans entre ells la Núria Burgada, mare del Kilian Jornet) tenen unes paraules d’ànim per cada un de nosaltres.

Em començo a trobar malament. Em noto una mica marejat i amb l’estómac no gaire fi, però no hi ha més remei que posar un peu davant de l’altre i així successivament fins l’infinit, i sobretot no pensar. Deixar la ment en blanc. Aquesta primera part entre boscos no m’agrada tot i que reconec que d’aquesta manera estem més protegits del sol. Ara bé, l’aire no corre i la xafogor m’està matant. Calor, calor, molta calor. Bec aigua per obligació perquè no m’entra res.

Dura i llarga pujada a l'Aizkorri

I pujo, i pujo i això no s’acaba mai. I més gent baixa, i baixa i ens diuen que ànims, que ja falta poc. Poc? Què vol dir poc? Algú s’atreveix a dir que “només” 40 minuts. Comooorrrr!!!! 40 minuts encara!!! Déu meu, quin patir!! Baixo el cap, miro al terra i cap amunt!! Un, dos, tres....aturada....un, dos, tres... glop d’aigua.... un, dos, tres....esbufec.... i així una i mil vegades. Per fi sortim del bosc i davant nostre, o millor dit allà dalt a sobre dels nostres caps està l’Aizkorri. O més aviat, s’intueix.

M’animo una mica però el ritme és igual de lent. Molt lent. Lentíssim. Però no sóc l’únic. Començo a trobar gent asseguda al terra defallida o amb rampes molt fortes a les cames. Cada deu passes, aixeco el cap buscant l’ermita i el refugi que hi ha a dalt. Encara no es veuen. El corriol que puja és molt estret i en alguns trams, fins i tot, perillós perquè a la dreta, en alguns punts, hi ha molta caiguda en vertical.

Després d’uns llargs i interminables minuts es comença a veure el cim de l’Aizkorri. També es veu la gent que hi ha a dalt animant als corredors. De mica en mica, a mesura que m’apropo el desnivell es fa cada vegada més gran fins al punt de que haig de posar les mans a terra per continuar pujant. Finalment, després de no sé quant temps, arribo a dalt de l’Aizkorri. No estic emocionat. Estic defallit, marejat... mort. No m’entra res. Sé que és la calor. Les cames estan molt i molt bé però el cos no m’acompanya. He begut aigua, isotònic i Recuperation del meu bidó, he pres gels... però em noto deshidratat, acalorat... Agafo un got d’aigua i em fico al refugi que hi ha al costat on la Creu Roja està instal•lada. Agraeixo la frescor que hi ha dins. M’assec una estona llarga (5 minuts?) mentre recupero sensacions. Al cap d’estona surto del refugi. En aquell moment arriba el vikingosdu que pateix unes fortes rampes i juntament amb el galtix que havia arribat abans que jo, i també amb forts problemes musculars a les cames, xerrem una estona. Estem una mica desmoralitzats però entre uns i altres ens encoratgem i decidim marxar plegats cap a l’Aitxuri. De moment ja tenim la segona al sarró però encara queden 20 kms. Això es farà molt llarg,

L'Aizkorri

Lentament reprenem la cursa, després de més de 10’ d’aturada dalt l’Aizkorri. En vikingosdu encapsa-la el grup, seguit del galtix i tancat per mi. Entrem a la zona coneguda com a “cresterio” En aquesta zona és molt difícil córrer per la quantitat de pedres i roques que hi ha. A més, tant el vikingosdu com el galtix van molt malament de cames i no poden caminar ràpid. Jo en canvi de cames vaig perfecte però tinc un cert mareig i ganes de vomitar des d’abans d’arribar a l’Aizkorri. Tot és molt lent, i contínuament, un o l’altre es queixen de rampes i punxades importants a les cames. Tot i que jo podria anar més ràpid m’estimo més continuar agrupat. Em ve de gust anar acompanyat per no ratllar-me tant.

De l’Aizkorri a l’Atxuri hi ha poc més d’un quilòmetre però crec és el més llarg de la cursa. Crec que abans de passar per l’Aketegi (1.548 m), que es troba poc abans de l’Autxuri (1.551 m), ens trobem a la Natatxa, l’Orzo, el massa i el Yves que havien estat ajudant a l’organització pujant l’avituallament de l’Aizkorri. Em fa molta il·lusió trobar-los. Els esperava a l’Aizkorri i en no trobar-los pensava que ja havien baixat a Zegama. Certament, per aquella zona vaig molt petat. Per moments, tinc temptacions de llençar-me sobre l’herba i posar-me a dormir. Em trobo molt cansat. Els ànims de la penya m’ajuden a continuar. Moltes gràcies companys!!

Poc abans de l’Autxuri, en un altre tram de roques, en galtix té una rampa forta a les cames. Jo vaig darrera i no sé com ajudar-lo. Tampoc tinc forces. Estic uns segons amb ell i decideixo continuar amb el vikingosdu que ja m’ha tret uns quants metres. Penso que en aquestes condicions en galtix no podrà arribar a Zegama. Encara queda un món per endavant!!

Vikingosdu primer, després jo i tancant el galtix en direcció a l'Aitxuri

Amb el galtix colze a colze

Poc després veig al forrest06 estirat a terra entre les roques mentre em fa un signe creuant els braços per indicar-me que no pot continuar. Arribo fins on és ell i m’interesso pel seu estat. Estat ben fotut de les cames i em diu que s’ha retirat. Tothom està igual. Serà la calor?? Només portem 23 kms i no és normal. Em fa ràbia per ell. Estava molt il·lusionat en fer aquesta cursa. Jo d’ell em posaria a plorar. Ho sento, tio!! Després d’intercanviar unes paraules d’ànim continuo endavant amb el vikingosdu però només uns pocs metres perquè de sobte queda clavat i fot un crit que fa por. Té terribles rampes a les cames i no pot seguir. Està en una zona molt complicada i entre una corredora i jo, l’ajuden a trobar un clar d’herba on seure per rebre l’assistència dels sanitaris que aquell dia estaven tenint molta feina. En el moment de seure té una rampa molt forta que el fa cridar fins al punt de que tinc la impressió de que es posarà a plorar de dolor. No podem fer res. Qualsevol intent d'estirar la seva cama empitjora la situació. Quan arriben les assistències mèdiques, decideixo marxar sol. No puc fer-hi res més. El cresterio m’està matant anímicament, no tant per mi, com pel fet de veure abandonar als companys. Em fa molta pena. En aquell moment també pensava que el galtix havia abandonat. Però no, amb dos pebrots també va arribar. Sembla mentida els vincles que s’arriben a establir amb altres companys amb un coneixement personal previ petit. Suposo que en aquestes situacions, on poses el cos i la ment al límit, les emocions i els vincles són sempre més forts.

Continuo sol. No deixo de pensar en el forrest06, en el vikingosdu i en el galtix. Penso amb la seva desil·lusió que tenen ells i la que tindrà la gent que els acompanya (parelles, fills i amics que els esperen a Zegama). Uns quants minuts més de cresterio i comença una baixada molt i molt empinada que ens conduirà fins a l’avituallament d’Arbelar. El pendent és molt fort i la baixada força tècnica. Des de fa alguns anys se l’anomena com “Ostiagorri”... Per qué? Doncs, perquè tothom diu: ““vayahostiaquemevoyadar”.

Vaig bé de cames però no m’atreveixo a baixar ràpid per por de que el genoll peti. M’estimo més fer-ho tranquil·lament, recuperar bé i després córrer més ràpid des d’Arbelar a Urbia. Finalment aconsegueixo arribar sa i estalvi després d’unes quantes patinades i torçades de turmell. Arribo a l’avituallament, agafo una mica d’aigua i res més, i començo a córrer. Em trobo molt bé. M’he recuperat força durant la baixada i em veig amb cor d’anar força ràpid. Tot i així, pensava que el camí seria més fàcil i que podria anar a un ritme més alt. Però no. Les campes d’Oltze, com es coneix la zona, té les seves dificultats amb continuats puja-baixes curts, girs, passos complicats, etc. que trenquen molt el ritme. Sort que hi ha força trams d’ombra i alleugereix la sensació de xafogor. Al cap de dos quilòmetres, arribo a l’avituallament d’Oltze (km 26,6). Al mig d’una campa i sota l’ombra d’un gran arbre que no identifico hi ha muntat l’avituallament. Quin gust!!! Una mica d’ombra!!! Em prenc un parell de minuts de descans: un got d’aigua, un altre de Coca-Cola, un tros de taronja, un got pel cap, i així successivament. Ens ajuntem un bon grupet i ningú sembla que vulgui prendre la iniciativa i començar a córrer i exposar-se al sol matador. Doncs, apa, tiro jo. Recordo que fins al següent avituallament a Urbia (km 28,5) hi ha un parell de quilòmetres. El paisatge en aquesta zona és preciós. És una enorme campa amb força desnivells esquitxada de grans roques. Em ve al cap la imatge d’un gran camp de golf natural. Preciós. Realment preciós. Donat que el terreny no ofereix grans dificultats tècniques aprofito per regalar els meus ulls amb les vistes que m’ofereix aquesta zona. Em noto aixafat per la calor ja que en aquesta zona no hi ha pràcticament ombra, però les cames estan molt bé. De mica en mica vaig avançant alguns corredors i quan ho faig els dic alguna cosa per animar-los una mica.

A bon ritme per les campes d'Urbia

Al cap d’una estona veig a poc menys d’un quilòmetre l’avituallament d’Urbia. Deu ser un lloc important. Hi ha algunes construccions que no identifico, una zona arbrada i molta gent passant un solejat matí de diumenge animant als corredors. Aviat arribo a Urbia i els crits d’ànim són molt grans. Sento que revifo una mica abans de començar la pujada a l’Andraitz (1.425 m.) que sembla més curta que les anteriors. Després de beure un parell de gots d’aigua i menjar un tros de plàtan, arrenco de nou a córrer. Tinc davant meu, de forma nítida tota la pujada. No hi ha cap arbre. Tot és herba, primer, i poc a poc a mesura que s’apropa el cim l’herba deixa pas a la roca que ens ha acompanyat durant tot el cresterio.

Començo a pujar. L’animació és gran. Grups d’amics i famílies senceres no paren d’encoratjar-me. Molts d’ells, amb la llista de corredors a la mà, busquen el meu dorsal i quan el troben criden “aupa Ferran”, “vamos campeón”, “ya lo tienes, Ferran” i així fins a dalt. Jo intento agrair-los cada mostra d’ànim amb un somriure, un gest amb la mà o un lacònic gràcies (quan podia). La pujada se’m fa molt dura. Torno a tenir males sensacions. Intento fixar la mirada al terra i avançar. La calor es torna a sentir i molt. Són les dues de migdia. La gent m’ofereix aigua fresca d’una font que hi ha a la pujada. Com s’agraeix!!! Crec que el que fa especial a aquesta cursa, a part de la duresa i la bellesa del paisatge, és la gent. Tothom es dona als corredors. I això que el Kilian deu fer gairebé dues hores que ha passat per allà.

Pujo lentament. De tant en tant, aixeco el cap i miro quan falta. Molt. Qui havia dit que era curta? Potser el bodi a la sortida? M’ha semblat que li explicava a algú que tenia al costat. “Vamos chaval, que solo te quedan diez minutos para llegar arriba!!”. Què són deu minuts? No res. Au, vinga, amunt. Una estona més tard, un altre grupet de nois em diu el mateix. “Aupa, Ferran, tienes la cumbre en diez minutos”. “Quèèèèèè????. Pero si hace un poco me han dicho precisament eso mismo”. “Nosotros te decimos la verdad. Los otros te estaban engañando” Però el més curiós de tot és que uns minuts més tard una parella em va dir el mateix. “Diez minutos, y ya estás arriba”. “Joder, con los diez minutos”. Finalment, no sé si en deu o quinze minuts arribo a la part final de l’Andraitz. També hi ha força gent animant, tot i que no tanta, com a l’Aizkorri. Torno a estar petat. Just a dalt, en el moment que comença la baixada, decideixo seure una estona sobre una roca. Uns dos o tres metres més avall hi ha un fotògraf, just al mig d’un pas molt extret, que va dient als corredors que passen que si no somriuen no el deixarà passar. És el meu torn, passo davant seu mostrant-li on somriure sincer de complicitat i agraïment per aquesta particular forma d’animar-nos.

Bé, amb l’Andraitz, ja he fet el quatre cims més importants de la cursa. Només queden 12 kms i en baixada majoritàriament. Aviat estaré a Zegama. Potser en una mica més d’una hora. Em sento alleugerit. 12 kms mentalment se’m fan curts i, a sobre, en baixada. Però la realitat va ser una altra. Tot el fang que no havia trobar abans, a excepció d’alguns trams, estava concentrat en aquests 12 kms. La baixada era molt maca, sobretot, quan els corriols passaven per dins de fagedes espectaculars. Així com al començament de la cursa anava en compte de sortejar el fang i els bassals, ara ja no importa. És més, gaudeixo. Hi ha trams força complicats amb molt de fang i fullaraca traïdora. Caic un parell de cops i pateixo més d’una revinclada i alguna molt forta que em va fer fotre un crit de “ostia, cagonendios” i anar coix durant una estona abans d’arribar a l’avituallament d’Itzubiaga (Km 33). Després d’aquest punt torna a haver una altra pujadeta llarga. Vaig molt cansat però intento no caminar. Els quilòmetres passen moooolt lentament. Em començo a ratllar novament. Tinc moltes ganes d’acabar. Ja he fet tot el que havia de fer. Aquests quilòmetres em sobren. Al km 35 arribo a l’avituallament de Moano. Pràcticament sense parar, agafo un got d’aigua i faig un glop. Fa estona que la baixada és molt suau i fins i tot, hi ha petites pujades que fan la guitza, sobretot quan un pensa que ja tot el que queda és baixada.

L’últim avituallament és el d’Oazurtza, just abans del km 38. Aquí ja no paro. Només saludo i dono la gràcies pels ànims. Zegama ja es a prop. Una petita pujada, i comença la gran baixada fins a l’arribada. Ara el pendent és important però és força tècnic, està enfangat i ple d’aigua. Hi ha el perill de fer-se mal si no paro atenció. Vaig ratllat però a l’hora començo a sentir molta alegria. El paisatge comença a humanitzar-se. Construccions, camins mig asfaltats, gossos que borden i una mica més avall les teulades de Zegama. Trepitjo una mica d’asfalt i encaro la baixada final al poble. De lluny se sent la megafonia de l’arribada. Estic content. Molt content. Ja tinc moltes ganes d’arribar. Ara si, ja sóc a Zegama. Entro al poble i de seguida em trobo els primers arcs d’arribada. Molta gent al carrer malgrat que és l’hora de la migdiada i, a sobre, amb la calor que fa!!!.

Recta final!!!

Per fi, un revolt a la dreta, un altre arc, i el darrer revolt a l’esquerra. Esbufego. Busco a la Tensi. No la veig. No sé on mirar. Recta final. 50 metres. Em trec el buff del front i aixeco el puny dret donant un cop a l’aire mentre creuo la línia d’arribada. S’ha acabat. He patit molt però també he gaudit com en poques curses ho havia fet. Al final 6h41’35”. Què lluny de les 6h. però què poc importa!!! Ho he aconseguit. He pogut fer la Marató de Zegama. L’he acabada. Però mai més. Un cop i ja està li dic a tothom. Però a l’endemà ja havia canviat d’opinió. Tornaré a provar sort.

La cursa dura, molt dura, terriblement dura. Les pujades matadores, les baixades matadores i les campes d’Oltze i Urbia, matadores també per diferents motius. La calor i la xafogor van voler espatllar-nos el dia, però gràcies als avituallaments i, sobretot, gràcies als ànims de la gent, van poder sobreviure i acabar-la.

Un milió de gràcies a l’organització, un altre milió de gràcies a tots i cadascun dels voluntaris per la seva tasca i un altre milió de gràcies a tots els espectadors d’allà i de tota arreu, especialment catalans que omplien el recorregut, per ajudar-nos a pujar quan ja el cap ens deia que no podíem. I per últim, moltes gràcies també a la Tensi per ajudar-me i aguantar durant les setmanes prèvies abans d’arribar a Zegama les meves neures amb el genoll, els entrenaments, encoratjant-me sempre i renunciant a una cosa molt important per ella que es celebrava aquell cap de setmana a Sabadell. Ho va passar malament. Ho sé. I per això un milió de gràcies també.

Un milió de gràcies!!

Tot s’ha acabat. Ja sóc a Sabadell. I ara, en el record, no queden paraules, només emocions contingudes…. Zegama brutal, sobretot l’ambient als cims. No havia vist mai res semblant. Per moltes vegades que t’ho expliquin, per molt que t’ho imaginis, sempre et sorprendrà. Eskerrik asko, Zegama!!! Ikusi duzun laster!!!. Fins aviat.

2011-05-25T15:15:00.000-07:00

ENTRENAMENT A UNA SETMANA DE ZEGAMA
20 de Maig de 2011

A una setmana de la Marató de Zegama i amb el genoll en cures intensives vaig fer aquest entrenament juntament amb altres correcats.

http://connect.garmin.com/activity/88024443

2011-05-19T07:40:00.000-07:00

ESCALFANT MOTORS PER A ZEGAMA
Falten 11 dies

Per anar escalfant motors per Zegama us penjo un parell de videos espectaculars gravats per l'Eduard Garcia que la córrer l'any passat amb una càmera a la mà. Després de veure'ls encara estic més acollint.

PRIMERA PART

SEGONA PART

2011-05-08T16:12:00.000-07:00

CURSA DE L'ALBA (Collbató-St. Jeroni-Collbató)
24 kms i 2000 metres desnivell acumulat
8 de maig de 2011

Aquesta era la primera vegada que feia aquesta cursa i el primer que haig de dir és que m'ha agradat molt tot i que el 70% del recorregut ja el coneixia de diferents entrenaments per la zona. Aquesta prova la tenia com a test de cara a la Marató de Zegama a tres setmanes vista però malauradament no arribava gaire fi perquè en els darrers dos mesos he tingut molts problemes al genoll dret que m'ha impedit poder acumular kms i desnivells. Per tant, tenia força por-respecte per com m'aniria la cursa i com respondria el meu genoll sota tractament i rehabilitació en el darrer mes.

La sortida, pels trams d'asfalt, fins agafar els primers corriols ha estat a un ritme no massa ràpid però sense adormir-me per evitar els taps que m'havien explicat que es formaven al començament.

Per sort, no he hagut de patir gaire taps a excepció de la corrua interminable de caminants que pujaven fins el Pla de Sant Miquel i que ens feien alentir molt el ritme. Després d’una llarga i interminable pujada hem arribat al Pla de Sant Miquel, i d’aquí al Monestir en baixada apretant una mica per recuperar temps i posicions.

Un cop al Monestir començava la pujada fins a Sant Jeroni plena d’escales que se m'ha fet molt dura (falta de kms potser?). En aquesta llarga pujada he anat alternant el caminar i el trote suau en els trams sense escales. Les cames anaven al limit de la seva capacitat que no era molta. He arribat a dalt demanant l'hora i pregant que comencés la baixada tot i la por que tenia a que el meu genoll no aguantés sobretot en la darrera baixada del Cami de les Bateries.

No sé quan he trigat en pujar a St. Jeroni perquè m'he quedat sense baterìa al meu Garmin però preguntant a d'altres corredors crec que he pujat en poc més d’1h35''.

Els primers metres de baixada han estat una mica complicats perquè havien de controlar a la gent que pujava i l’espai que teníem era molt petit. Després d’uns minuts de baixada pel tram de ciment he tingut un ensurt important. De cop i volta, tots dos peus han relliscat i les meves cames han sortit projectades cap endavant de forma molt brusca, i he sentit com mig volava unes dècimes de segon que se m'han fet eternes fins que he aterrat amb tot el cos pla i d’esquena arrossegant-me una mica per sobre del cimente. El cop ha estat molt fort però al final no he tingut més que uns quants cops al maluc, el braç i l'esquena, i una rascada important a la cuixa. M'he aixecat una mica estabornit i de mica en mica he tornat a agafar el ritme de baixada.

I d'aquí fins a l'arribada m'he anat embalant de forma progressiva de tal manera que des de dalt de St. Jeroni fins a l'arribada no m'ha avançat cap corredor. La darrera baixada de 3-4 kms pel Camí de les Bateries, del qual tothom m'havia parlat tant malament perquè era molt i molt técnica, ha estat molt divertida i entretinguda. Normalment baixo molt millor que no pas pujo i com el genoll no ha dit ni piu, he apretat fort fins a l'arribada. Al final 2h34'20", 99è classificat i 23è de la meva categoria i amb molt bones sensacions i molt content per la resposta del meu genoll. Ara ser que a Zegama el genoll em deixarà córrer tot i que només tinc dues setmanes per acumular kms i desnivells.

Per acabar dir que la cursa m'ha agradat molt i l'he trobada molt ben organitzada. El proper any hi tornaré. Segur.

2011-04-03T10:02:00.000-07:00

MAR I MUNTANYA
2 i 3 d'abril de 2011

Aquest cap de setmana ha estat una bona pedra de toc de cara als meus entrenaments per preparar la temporada de muntanya. Després de molts mesos d'entrenaments en asfalt, rodatges controlats, sèries, progressius, etc., que tenien com a denomidador comú el control sistemàtic del temps i dels ritmes, he passat a un altre tipus d'entrenaments on el cronòmetre passa a un segon terme. Ara les sensacions, els canvis de paisatge, l'acumulació de quilòmetres i la bona companyia són el denominador comú.

I aquest cap de setmana ha estat el paradigma d'aquest nou enfocament. Mar i muntanya, o millor dit, muntanya i mar, seria el resum d'aquests dos dies amb un total de 49 kms acumulats.

Muntanya: entrenament per Berga a un ritme tranquil, acumulant quilòmetres i temps a baixes pulsacions, gaudint de l'entrenament en nous paratges i nous companys, i amb desnivells importants. Tots ells, ingredients antiestrés després de tants quilòmetres "asfalteros". Ahir van sortir 21 kms en més de 3h i amb més de 3.700 metres de desnivell acumulat.

Mar: 24 hores després d'entrenar en altitud i de sotmetre als quàdriceps a un treball important, tant en les pujades com en les baixades, avui ha tocat un entrenament en altitud 0 (cero "patatero"). Amb la companyia del Maten, la Teresa (3a) i el J. Ramon he gaudit d'una tirada llarga pel front marítim (Barcelona-El Masnou-Barcelona). Han estat 28 kms a ritmes suaus però sempre en lleugera progressió gaudint aquesta vegada de la pau i la serenor que trasmet el mar. Malgrat que la distància ha estat important, amb l'afegit del "tute" del dissabte, la veritat és que muscularment m'he trobat de conya. L'objectiu de l'entrenament d'avui era sotmetre al cos, i a les cames en particular, a un entrenament en situació de cansament muscular previ per aprendre a patir en les curses, marxes i ultratrails que m'esperen en els propers mesos: Cinc Cims, Cursa de l'Alba, Marató de Zegama, Cap de Rec, Nuria-Queralt per acabar amb uns Cavalls del Vent el mes d'octubre com a traca final de la temporada.

2011-04-02T12:26:00.000-07:00

ENTRENAMENT PER BERGA
Berga, 2 d'abril de 2011

Magnífica sortida avui per Berga amb la companyia del nostre guia autòcton Lluis (Sting), de la Marta Prats, l'Isma, la Helen, el Miguel, el Xavi, el David i la Teresa. Per davant una matinal que prometia ser molt interessant i entretinguda amb un día espatarrant, tot i que fresquet en aquells primers moments del matí.

Poc després de les vuit de matí, i un cop convenientment preparats, hem sortit del parquing del restaurant La Cabana i amb un ritme tranquil.let hem començat a pujar direcció a La Figuerassa. La pujada, degut al desnivell, ha estat llarga i lenta. Com costa fer quilòmetres amb aquests desnivells tant forts!!! Després de no sé quant temps, hem arribat al mirador de La Figuerassa disfrutant d'unes vistes magnífiques del Bergadà.

Després d'avituallar-nos una mica, hem continuat l'ascensió fins a la torre de l'enginyer atravessant grans plaques de neu que encara quedaven per aquelles contrades. El Xavi i el David ens han amenitzat la matinal amb un bon assortiment de tonteries vàries que ens han fet petar de riure. Encara crec que em fan mal els abdominals!!!

A dalt i protegits del vent, que era fresquet, hem fet una "sessió tècnica" amb una super "barreta energética" de productes de la terra (lease llonganissa) i ben regada amb unes quantes volls que ha portat fins allà dalt el Miquel. I de postres bombons del Xavi. Gràcies companys!!!

I es clar, amb tantes volls, no sembla entrany que el duet Xavi-David hagin incrementat encara més els seus acudits. Es notava que treballaven en dèficit d'oxígen...jajajajaja.

La baixada ha estat força més ràpida com no podia ser d'una altra manera amb tanta voll. I per acabar l'entreno, hem fet la darrera pujada fins al Santuari de Queralt i posterior baixada força ràpida per les escales fins al parquing.

L'entrenament l'hem acabat amb unes birres i uns pintxos de truita de patates al restaurant La Cabana.

Bon entreno de cara a Zegama acumulant quilòmetres a uns ritmes tranquil.lets per anar agafant base i força a les cames. I demà tirada llarga suau de 28 kms pel front marítim.

2011-04-01T04:09:00.000-07:00

MITJA MARATÓ DE MONTORNÉS
Diumenge, 27 de març de 2011

En un dia gris i plujós es va disputar la Mitja de Montornés. Després de fer la nit anterior la Cursa de muntanya dels Mussols a Sant Quirze, m'havia proposat fer aquesta mitja com a un entrenament de qualitat i per acumular kms amb cansament muscular per l'esforç fet la nit anterior.

Uns minuts abans de la sortida va deixar de ploure per la qual cosa les condicions per disputar la prova eren les ideals. Després d'un breu escalfament d'uns 10' amb alguns companys del Club, es va donar la sortida puntualment. La cursa no va tenir gaire història. Va ser un passeig en progressió amb la companyia del Maten i de la Teresa, i cap a meitat de cursa, amb l'Oriol amb el qual vaig completar la resta de la mitja marató a un ritme més exigent però suportable. Al final 1h37' i escaig i objectiu aconseguit.

2011-03-27T12:39:00.000-07:00

CURSA NOCTURNA DELS MUSSOLS
Dissabte, 26 de març de 2011

A les 19:30, poc després de que els darrers raigos de sol deixexin pas a la negra nit, es va donar el tret de sortida a la 3ª edició d'aquesta singular cursa de 12 kms que transcorre pels camins i corriols de la Serra de Galliners.

Moments previs a la sortida

Ens trobem a la sortida una bona colla d'amics i coneguts la qual cosa fa encara més divertida aquesta cursa. Em poso a la part de davant per tal d'agafar una bona posició de sortida i evitar complicacions quan el camí s'estrenyi.

La sortida és molt ràpida i en sentit descendent durant els primers 400 metres. Tampoc vull cremar-me i ràpidament començo a regurlar el ritme per sensacions. Després del primer km, comencen els corriols i la pujada. A partir d'aquest moment tot el temps és un continu puja-baixa força dur incrementant-se la dificultat per la poca visibilitat malgrat els frontals.

La sortida va ser molt ràpida

Passo per l'avituallament en el cami de dalt de la carena un parell de cops on es troba la Tensi i els meus cunyats repartint aigua. En el primer pas no em veuen ni jo tinc esmà per cridar-los però a la segona passada, just abans d'iniciar la baixada final si que em veuen i m'encoratgen.

M'ho he estic passant pipa. La cursa és exigent però com que la llum és justeta no podem córrer més depressa i això fa que disfrutem més d'ella. El punt més dur, el famós "Mortirolo", el faig la meitat corrent i la segona part caminant. Alguns corredors m'avancen en la pujada però arriben a dalt fosos i jo aprofito per tornar-los a avançar. De fet, quan les pendents són fortes no guanyes gairebé res si puges corrent. Caminant s'avança força i arribes sencer a dalt.

Un cop coronat el "Mortirolo" ja sabia que tot el que quedava era fàcil. Una mica de pujadeta i després tot baixada fins a Sant Quirze, així que vaig decidir incrementar una mica el ritme i recuperar posicions malgrat el perill evident pel terreny tant malmés en la baixada.

L'arribada molt maca i amb molta animació. Sprint final de 200-300 metres per acabar en 57'17" pel meu rellotge, i 57'47" segons l'organització (cronometratege manual), classificat el 51è de la general i el 10è de veterans.

Valoració general: molt bona cursa, ben organitzada, molt "ambientillu" muntanyero i molt bon circuit. L'any que ve torno.

2011-03-19T15:40:00.000-07:00

I CURSA DEL RODAL DE SABADELL
20 de març de 2011

Primera cursa de preparació per a la Marató de Zegama. No és una cursa llarga (15,5 kms) ni molt dura però adequada en aquestes primeres setmanes d'entrenaments on tot just he pogut fer una dotzena de sortides amb alguns desnivells.

El mati assoleiat convidava a córrer per unes contrades ben conegudes per mi. Molta gent coneguda i molt bon ambient a la sortida. A les 10:30, puntualment, hem sortit del carrer que hi ha al costat de les nova pista coberta de Sabadell. La sortida ha estat ràpida ja que el primer km era en asfalt fins a arribar al camí del riu. Allà a bon ritme he anat amb el Julio fins el km 4,5 on hem trobat la primera pujada forta de la cursa. Jo, com que no pujo gaire bé, he moderat el ritme i he deixat marxar al Julio que ja no tornaria a veure fins l'arribada. Un cop coronada la part més dura de la pujada, he tornat a agafar el ritme de cursa i ens hem endinsat pels magnífics paratges de Togores. Aquesta part és molt maca de la cursa. És força entretinguda i ràpida malgrat les dues fortes pujades que hi ha en aquesta part.

Un cop feta la darrera pujada de la Torre del Canonge i passat el darrer avituallament, començava una llarga i forta baixada fins a la llera del riu. En aquesta part he aconseguit avançar unes quantes posicions més perquè les baixades són el meu fort. Un cop en el riu, sabia que em quedàven tot just 3 kms. No anava sobrat però he pogut mantenir una mitjana de 4' i poc el km. Al final, 1h06'37" i classificat en el lloc 52 de la general. I el més important de tot, les bones sensacions que he tingut.

Arribant a meta

La propera setmana doble repte. Dissabte nit faré la Cursa Nocturna de Muntanya dels Mussols a Sant Quirze del Vallès i diumenge al matí, sense gaire temps de recuperació, la Mitja de Montornés que no faré a tope. L'objectiu serà acumular kms per Zegama.

Córrer o morir. El llibre de Kilian Jornet

2011-03-18T13:36:00.000-07:00

En Kilian Jornet ha publicat un llibre que promet ser molt interessant. Jo per si de cas, ja me l'he demanat per Sant Jordi. Ja tinc lectura assegurada entre cursa i cursa de muntanya. Treballar la motivació també format part de l'entrenament.

Córrer o morir. El llibre de Kilian Jornet

2011-03-07T15:28:00.000-08:00

PROPER REPTE: MARATÓ DE MUNTANYA ZEGAMA-AIZKORRI

29 de maig de 2011

Ja tinc un nou repte a l'horitzó. La impressionant Marató de Zegama-Aizkorri que es celebrarà el proper 29 de maig.

Després de córrer la Marató de New York en unes condicions no gaire bones, no em veia en condicions físiques i mentals per preparar la Marató de Barcelona que s'ha disputat avui i en la qual he pogut col.laborar en l'avituallament de la Catedral.

Durant aquests mesos no he preparat res en especial però no he deixat d'entrenar i competir en algunes curses amb unes marques discretes:

Cursa de Muntanya del Farell: 1h05'53"
Cursa del Ripoll (10 km): 42'10"
Mitja Marató de Terrassa: 1h29'14"
Cursa de Sant Antoni (10 km): 41'12"
Mitja Marató de Gavà: 1h29'18"

Un cop acabada la cursa de Gavà, la meva intenció era començar a preparar la temporada de muntanya que tenia com a objectiu principal la Cursa de Cavalls del Vent (87 kms) al mes d'octubre però, ves per on, m'ha sorgit l'oportunitat de participar en una de les millors maratons de muntanya del món (això diuen els entesos). Vaig fer la preinscripció sense gaire fe perquè, donada la gran quantitats de sol.licituds que hi havia, veia molt difícil que em toqués un dorsal en el sorteig. Però deu ser que aquest any que dedicaré a la muntanya havia de ser el meu any.

Tinc uns tres mesos per endavant per preparar-la a consciència si el meu genoll m'ho permet perquè fa uns dies m'ha diagnosticat un edema ossi al genoll fruit del cops i el fregament que pateix aquest genoll per tenir només mig menisc (operat fa molts anys). Les molèsties de moment les puc suportar i a més estic en tractament amb àcid hialurònic (tres punxades al genoll) per aportar un punt de lubrificació al meu malmès genoll. A més de fer molts quilòmetres per muntanya hauré de visitar el gimnàs sovint per enfortir els meus quàdriceps i la resta de musculatura.

De tota manera, per poc que pugui, estaré a la línia de sortida de Zegama el 29 de maig. Espero poder gaudir-la en tota la seva magnitud (inclòs el patiments que em suposarà).

VIDEO DE LA MARATÓ DE ZEGAMA DEL 2010

2010-11-21T04:38:00.000-08:00

NEW YORK, NEW YORK…

I. PREAMBUL

I want to be a part of it,
New York, New York...

These vagabond shoes,
Are longing to stray,
Right through the very heart of it,

New York, New York...

Vull formar part de tu,
New York, New York...

Aquestes sabates viatgeres,
Extranyen recórrer,

el seu cor mateix,

New York, New York...

Des de que he arribat a casa m’he descobert moltes vegades taral•lejant aquesta cançó de Frank Sinatra. No ho puc evitar. Aquesta ciutat i la seva marató m’han deixat una empremta molt profunda que no la podré oblidar mai.

Tot va començar fa 30 anys quan vaig córrer la meva primera marató a Barcelona. Era la seva primera edició a la ciutat, ja que les dues anteriors s’havien celebrat a Palafrugell. Recordo que en Ramon Oliu i el Dr. Pere Pujol, impulsors de la nostra marató, eren uns enamorats de la de New York i així ens ho van transmetre en els múltiples actes que es van realitzar per aquella època per divulgar la Marató de Barcelona, així com en les diferents publicacions (revistes, llibres,…) en les que van participar. Recordo també que a la fira del corredor d’aquella marató, o potser de la següent (la memòria és fràgil), em vaig comprar una samarreta amb el logo de la Marató de New York per aquella època esponsoritzava la marca italiana de roba esportiva Ellese. Em va durar molts anys perquè la tenia una estima especial. I des d’aquella època sempre vaig pensar que algun dia faria la marató de la Big Apple. He trigat 30 anys en aconseguir aquest somni. I l’únic que puc dir és que ha valgut la pena.

La preparació per aquesta prova va començar fa 16 setmanes. Com a d'altres maratons que he fet a la tardor, em tocava entrenar a ple estiu la qual cosa no era gens fàcil. Però l’objectiu s’ho valia. Inicialment, tant el Cachirulo, l’Anfeca i jo mateix ens havíem proposat fer aquesta marató per gaudir sense cap objectiu de marca, del tot impossible, per altra banda, coneixent la duresa del circuit. Però també ens vam marcar un programa d’entrenament exigent (sub 3h) per arribar sobrats i poder gaudir de la cursa. Però com era d’esperar, de mica en mica, pel nostre afany competitiu i veient la marxa dels entrenaments, no vam descartar la possibilitat d’atacar les 3 hores.

Però, pel que fa a mi, tot se’n va anar en orris el 29 de setembre quan amb l’Anfeca fent unes sèries de mil de qualitat al nostre santuari de les Cases del Garcia vaig patir un trencament fibril•lar al bíceps femoral. Encara recordo aquella tarda, després d’haver encadenat un seguit d’entrenaments no gaire bons pel cansament acumulat, quan tot se’m va ensorrar. No vaig plorar però us ben asseguro que no era per falta de ganes. Vaig sentir una profunda decepció. Com era possible que a cinc setmanes del gran objectiu em passés això? Que injust!!! - vaig pensar.

Ràpidament el meu cap va començar a fer números i càbales: queden cinc setmanes, un trencament es pot curar en tres setmanes, no puc avançar terminis perquè m’arrisco a tornar-me a trencar, hauré de ser conservador, només tindré dos setmanes tirant llarg per fer alguna cosa abans de la marató i tenint en compte que la darrera setmana ha de ser de descans, només em quedarà una setmana per fer algun entrenament seriós. Quina ràbia!!! Tants anys esperant i ara em trobo amb això.

Els companys, la família, els amics i coneguts em deien que estigués tranquil, que anés a gaudir i a acabar-la perquè portava entrenament suficient a les cames. Si, tots tenien raó, però és que jo no sé gaudir d’una altra manera més que donant el màxim a totes les curses. I aquesta no podia ser menys. Jo gaudeixo posant-me el llistó alt i fer la marató només per acabar-la no em seduïa.

Em vaig posar en mans de la fisioterapeuta del Club, la Georgina Vich. Ella també pensava el mateix. Si feia bondat la podria fer però sense cap objectiu. Tres setmanes de recuperació i si feia tot el que em deia, probablement l’acabaria.

I així vaig intentar que fos. Una setmana de descans total, gel, antiinflamatoris a dojo i embenats compressius va ser el primer que vaig fer. La segona setmana vaig ficar-me a la piscina per intentar fer una mica d’exercici i molt treball d’estiraments i “sentadilles” amb pes per reforçar les cames. Al final de la segona setmana ja vaig introduir el treball a l’el•líptica, rem i caminar pel bosc. I a la tercera setmana vaig continuar amb l’el•líptica i després van venir els primers trots molt i molt suaus en cinta amb una por que no us la podeu imaginar. La veritat és que vaig posar molt de seny, més del que em podia imaginar, però menys del que la fisio volia perquè al final d’aquella setmana, quant feia vint-i-cinc dies de la lesió i després d’haver sortit un parell de dies a provar pel barri, vaig decidir fer la Mitja Marató del Mediterrani quan mancaven només dues setmanes per la Marató de New York. Era el meu test definitiu per saber si podia fer-la o, tot el contrari, fer de “pomponero” a la resta de “correcats” i a la Tensi, meva dona, que s’estrenava en la distancia.

La veritat és que em va anar molt bé, i vaig poder acabar-la en 1h33’ llargs acompanyant a la Teresa i 9 kms més de propina per completar 30 kms i fer d’aqueta manera una tirada llarga. Havia passat la prova i la lesió no s’havia ressentit. Tot i que vaig acabar muscularment molt cansat per la falta de kms, tornava a ser optimista de cara a New York. Però l’alegria va durar poc més de 24h. A l’endemà en un rodatge suau pel riu amb l’Andrés, quan portava 12 kms, vaig sentir una forta sobrecàrrega a l’isquiotibial que em va enfonsar del tot. Ara si que això tenia molt mala pinta. No era un trencament, d’això n’estava segur, però el dolor era important i la possibilitat d’estar a New York s’esvaïa per moments. A l’endemà tocava visita a la fisio i la Georgina em va confirmar que hi havia una forta inflamació per sobrecàrrega i una contractura, i després el Dr. Fontseré, a través d’una ecografia, va confirmar el diagnòstic afegint un fort edema al ventre del múscul. De tota manera, cap dels dos descartava que pogués estar a la sortida al Pont de Verrazano però la condició era descans total fins el dia D.

Les dues setmanes van ser molt dures per a mi. El dolor i les molèsties no marxaven. Estava obsessionat. Feia tot el que m’havien dit la fisio i el doctor (estiraments, “sentadilles”, antiinflamatoris, relaxants musculars, etc…) i el dolor continuava allà instal•lat. La darrera setmana estava molt irritable i plenament convençut de que, tot i que començaria la cursa, hauria de caminar als pocs quilòmetres.

I el dia del viatge va arribar. Tot i sabent que probablement no la podria fer corrent, tornava a estat il•lusionat. L’objectiu era arribar a Central Park encara que fos arrossegant-me.

II. EL VIATGE

Part de l’expedició ens vam trobar a l’aeroport del Prat: a part de la Tensi, hi eren la socanna, l’Orzo, la Natatxa, el Xavimiquel, la Rosa, el Jordi Renom i la seva companya, la Conxa. En Pau havia sortit unes hores abans, la Teresa (3a) ho feia des de Madrid, i els 5 singles (Cachirulo, Anfeca, Vtorres, Trinkel i el Marco) ho van fer el dijous. A l’avió vam coincidir amb nombrosos “correcats”, i en especial amb el jag75 i el miqueljardi, amb els quals vam compartir diferents moments de la nostra estada a New York.

Davant del nostre avió d'American Airlines

L’arribada a New York va ser brutal. Encara recordo les cares que teníem la socanna, la Tensi i jo quan, després de deixar les maletes a l’apartament de Brooklyn, van sortir per la boca del metro al carrer 42 cantonada amb la 6ª avinguda. Era ja negra nit i l’impacte davant d’aquell espectacle majestuós de la ciutat dels gratacels il•luminats va ser increïble. Estàvem al•lucinats i més encara uns minuts després quan vam trepitjar Times Square. Uaalaaa!!! – repetia la socanna. Crec que és l’expressió que més ha repetit aquests dies a New York. L’espectacle de llum i de color que teníem al davant no és pot explicar amb paraules. Només es pot viure. La gent que heu estat a New York ja sabeu de què parlo, oi?

Al cap d’una estona, ens vam trobar amb l’expedició que havia sortit de Barcelona dijous i vam anar a sopar a un self-service de la zona. No hi havia temps per gaire cosa més. Les sis hores de diferencia horària feien que estiguéssim molt cansats per la qual cosa, després de sopar vam marxar tots plegats a l’apartament sense esperar al Pau, la 3a, l’orzo i la Nataxa que havien anat de l’aeroport directament al Madison Square Garden per veure el partit de bàsquet dels New York Nicks.

Aquella nit em vaig despertar poc després de les quatre de la matinada. L’era l’efecte del jetlag. Poc més vaig poder dormir, com la resta del companys. Així que tots drets, dutxa i a esmorzar a un dinner d’aquests típics americans on la gent més que esmorzar fa un dinar en tota regla. De tota manera, tenint en compte que a l’endemà teníem la marató, la majoria es va comportar i vam fer un esmorzar més clàssic i suau a excepció del Pau que no va poder reprimir la temptació de fotre’s un bon plat de “guarrades” com deia ell: patates fregides, ous ferrats, bacon, etc…

A les portes de la Fira del Corredor al Javit's Center

Un cop esmorzats vam anar tots plegats a la Fira del Corredor al Javit’s Center. Emocionant i molt guapa. Al nivell d’una marató com la de New York. En aquell moment, ja no me’n recordo del dolor a l’isquio (tot i que el continuava tenint). Un cop recollit el dorsal i la bossa del corredor, i amb diferents compres d’articles varis de la marató, marxem, tot caminant fins a Times Square, lloc on es trobava el Tony’s Di Napoli que era el restaurant triat pels “correcats” per fer el dinar de la pasta. Gràcies Cris i Arcadi per les vostres gestions. Érem al voltant de 70 persones i el menjar, en racions generoses, va estar a l’alçada de l’esdeveniment. A l’acabar foto de la família “correcat” al mig de Times Square. I abans d’anar cap a Brooklyn per sopar i descansar de cara a la marató, visitem l’arribada a Central Park on ens fem diferents fotos i, casualment, alguns es-k-motaires es troben a l’Iñaki Urdangarín que també pensava fer a marató. A l’arribada hi ha força animació i, el més important, ens fem una primera impressió de com de dura serà l’arribada amb la pujada final. Tots, d’alguna manera, ja ens imaginem creuant la línia d’arribada d’aquesta mítica marató. Ja volem que arribi el dia però encara haurem d’esperar unes hores. Tots estem il•lusionats davant del gran dia. La marató de New York ens espera.

III. ELS PREPARATIUS

A les 5 de matí em desperto just uns minuts abans de que soni el despertador. Trigo uns segons en posar els peus a terra. Em noto descansat i amb la sensació d’haver dormit profundament. No estic nerviós. Gens nerviós. Potser el fet de que aquesta marató no me la prengui de forma competitiva m’alleugereix una mica, tot i que donaria el que fos per trobar-me més pressionat.

La nit anterior ja havia deixat tot preparat: la samarreta amb el dorsal col•locat, el xip un pel estrambòtic que havíem de portar, les sabatilles preparades, la vaselina, la roba d’abric que portaria durant la llarga espera a Staten Island, i la roba neta que deixaria a la bossa per recollir-la a l’arribada de Central Park.

A les 6 del matí ja estem tots preparats a la porta del nostre apartament. Encara és negra nit i la ciutat encara dorm, tot i que ha diferents indrets de la ciutat milers de corredors com nosaltres es trobaran ja en camí del lloc de sortida.

Tot el grup preparat per partir cap al Verrazano-Narrow Bridge

La porta del nostre apartament és el lloc de trobada. El llogater es va oferir el dia anterior (pagant, es clar) a portar-nos a tots plegats amb una furgoneta fins al pont de Verrazano. Les primeres rialles nervioses van aparèixer a l’hora de fer la foto oficial pre-cursa a la porta de l’apartament amb el llogater de mestre de cerimònies: que si aquest aquí, que si l’altre de costat, que si fulanito d’aquesta manera, que si patatim, que si patatam…

Les rialles no van faltar durant el trajecte a Verrazano

En pocs minuts estàvem tots ben apretadets a la furgoneta i rient sense parar. Serien els nervis de la marató? Després d’una estona, ja veiem el pont de Verrazano. La corrua d’autocars oficials que porten corredors és interminable. Per sort, han deixat un parell de carrils per la resta de vehicles. Bastant abans de les 7 del matí ja hem arribat al nostre destí. La quantitat de gent abrigada que desfila cap a la immensa zona de sortida és espectacular. Milers de corredors per tota arreu. Tot perfectament indicat i organitzat. Aquests americans saben el que es fan. Fem una foto de grup a l’entrar i busquem un lloc on refugiar-nos del fred que encara fa en aquelles hores del matí quan encara no ha sortit gaire el sol. Totes les carpes habilitades estan ocupades per milers de corredors que ben juntets busquen una mica d’escalfor del company. Nosaltres decidim muntar el campament directament sobre la gespa sobre la qual els organitzadors havien descarregar unes tones de palla suposo que per absorbir l’humitat. Al costat tenim a l’Arcadi, el Sergi42195 i el Thierry. Estirem unes bosses de plàstic que en Trinkel ha portat i seiem a sobre. Alguns, com el Cachirulo, s’estiren i, ben tapadets amb la manta que ens van donar a l’avió, aprofiten el temps per descansar. A d’altres els va donar per ballar com l’Anfeca i la Natatxa al ritme que marcava l’orquestra que amenitzava la llarga espera. El fred amb el vent del nord era intens i cadascú s’ho manegava de la millor manera per fer-lo més suportable. Més tard vam organitzar una expedició al “más allà” per agafar uns cafetons calentons i uns quants “bagels” (panets rodons amb forma de donut). Sort que aviat els primers rajos de sol ens van ajudar a escalfar-nos una mica.

Feia un fred que pelava!!!

Arriba l’hora de les separacions. Cada ovella al seu corral. Petons, abraçades i els millors desitjos per a tothom. Els corredors del dorsal verd marxem a deixar les nostres bosses als camions d’UPS i, després de passar per enèsima vegada pels lavabos portàtils que a centenars havia disposat l’organització per tot el recinte, ens repartim pels diferents corrals. De mica en mica, a mesura que cada corredor o grup de corredors troba el seu corral, el grup es va reduint. Finalment quedem els del corral 3: la Socanna, l’Orzo, el Xavimiquel i jo. Allà trobem al miqueljardi embolicat en un edredó que més tard salvaria la vida a l’Anna.

Just abans d'entrar al corral 3 (dorsal verd)

Poc abans de la sortida, ens fan caminar en direcció al pont de Verrazano. Ja no hi ha volta enrera. Estem contents i fem conya de tot. L’orzo porta la càmera i immortalitza les darreres imatges prèvies a la cursa, i en especial, la forma que teníem alguns de descarregar les nostres respectives bufetes. L’Anna, que s’estava pixant literalment feia estona, amb l’edredó abans esmentat va trobar la solució. Va saltar la tanca amb el miqueljardí que li subjectava l’edredó i ja us podeu imaginar… Als pocs segons un bon grapat de dones van trobar també la solució als seus problemes, i en un tres i no res, es fa formar una petita filera de dones desesperades davant de la curiositat i el divertiment de centenars de corredors…

Buidant el dipòsit

Comença el compte enrera. A través d’una gran pantalla que hi ha a una banda es veu com presenten a les primeres figures. Tots estem neguitosos i comencem a llençar la roba sobrant per sobre dels nostres caps. Encara fa molt de fred però l'emoció pot a la sensació tèrmica. La tensió va en augment. No sentim l’himne americà i tot d’una, sentim una gran tret de canó. La cursa ha començat.

Tots en marxa!!! Jo a l'esquerra amb un gorro taronja

IV. LES PRIMERES EMOCIONS

Comencem a córrer puntualment i en pocs segons, que crec que no són més de 20" o 30", creuem la línea de sortida. Nosaltres sortim per la part inferior del pont que segurament té unes vistes no tant bones com les de dalt. Sincerament m’esperava molt més de la sortida. Me l’havia imaginada més espectacular, d’una altra manera. Com aquests americans ho fan tot “a lo grande”!!! Però entre que no vaig sentir l’himne americà i que tampoc hi va haver cap compte enrera o res semblant que m’anunciés l’inici de la cursa, el tret de canó em va agafar un pel desprevingut. I a sobre el “New York, New York” només el vaig sentir uns segons un cop creuada la línea de sortida. Ja dic, he viscut altres sortides més emotives. Potser en la sortida dels blaus i dels taronges la cosa va anar diferent, però a la nostra la cosa va ser, com dic, una mica més freda.

Tant se val, aquesta petita decepció només va durar uns pocs segons. A la que vam començar a córrer de debò, de seguida vaig prendre consciencia d’on era i del que m’havia costat arribar aquí. Estava a la meva desitjada Marató de New York i estava disposat a gaudir-la al màxim… si la meva malmesa cama esquerra m’ho permetia, es clar. De moment, la cosa no passava d’una petita molèstia però sabia que amb el pas dels quilòmetres aquesta podia anar a més i obligar-me a acabar la cursa caminant. Estava preparat per això però ho volia endarrerir al màxim possible. No volia ni pensar en la possibilitat de començar a caminar a partir del km 5 o 10. Què llarga se'm faria la cursa si arribés el cas.

De moment, vaig posar-me a seguir a la socanna que començava a tirar de valent, tot i que havíem dit que aniríem xino-xano a 5’/km. Ja se sap que la socanna no entén de rellotges ni de ritmes. Ella deu ser de lletres. També havia dit a l’orzo que aniríem junts fent fotos amb la seva càmera, però de seguida vaig veure que el meu instint competitiu em portaria a triar la companyia de la Socanna no perquè fos dona sinó perque va sortir més ràpida.

Els primers metres sobre el pont de Verrazano van ser durets. Bufava l’aire de costat i a sobre aquest era molt fred. Sort que encara no havia llençat la darrera samarreta. El nostre córrer era fluid. De seguida la cursa es va estirar i es podia córrer amb molta comoditat. Tot i que la primera milla tirava molt cap amunt, no ho notàvem gaire per l’emoció de la cursa.

Primeres pases pel pont de Verrazano

De seguida vaig haver de regular a l'Anna que semblava decidida a aconseguir un altre podi com ens té acostumats últimament. Sort que des de la part inferior del pont també teníem unes magnifiques vistes de Manhattan, de la baia de New York i de l’estàtua de la Llibertat que es distingia en la llunyania. Amb aquest tema vaig poder despistar a la Socanna i evitar que marxés volant del meu costat.

En pocs minuts vam sortir del pont. I de seguida vam agrair l’aparició dels primers rajos de sol en substitució de l’aire tan fred que ens estava congelant les cames i les idees. Durant les dues primeres milles cap ambient, cap animació, cap crit d’ànim. Només els corredors, el soroll de les nostres passes i de la nostra respiració entretallada.

El públic no va aparèixer fins gairebé la milla 3. Primer amb uns tímids aplaudiments des de dalt d'un pas superior però de seguida, a la que vam entrar a Brooklyn, la cosa es va animar per moments. Mira que havia vist vídeos de la cursa per youtube, mira que sabia de l’animació que trobaríem a la marató, però fins que no t’hi trobes al mig no n’ets prou conscient. A cada pas, a cada metre, a cada iarda que recorríem l’animació anava in crescendo. I encara no ens havíem retrobat els diferents colors. Als de dorsal verd, ens havien desviat per la Fort Hamilton Pkwy mentre els blaus i taronges anaven des del començament per la 4th Avenue per on segurament hi havia molta més animació. Va ser a entre la 3ª i 4ª milla, a l’alçada de la Bay Ridge Avenue, que no vam coincidir plegats tots els colors. I allà va ser la bomba. De cop i volta, ens trobem a tot Brooklyn al carrer. A banda i banda de l’avinguda milers i milers de persones ens animàvem sense parar. Banderes, pancartes, aplaudiments, xiscles, grups de música, crits de go, go, go!!! ens encoratjaven sense parar. Era increïble!!! L'Anna, especialment, al•lucinava en colors. Crec recordar que, fins que no em va abandonar al voltant de la milla 9, no va parar de donar les gràcies de forma efusiva a tothom, a picar de mans, a agafar piruletes, tovallons i qualsevol oferiment que des del públic li fessin com a mostra d’agraïment infinit per les mostres d’ànims que rebia. No es podia reprimir. Era un continu Ualaaa!! Thank you!!! Thank you!!!. Jo l’havia de frenar perquè cada vegada corria més ràpid i la cama cada cop em feia més mal. A ella no li vaig dir per no trencar aquest estat d’èxtasi en el que es trobava. Jo també gaudia i al•lucinava però amb el pas de les milles cada cop era més conscient de que la cama no funcionava.

L'animació per Brooklyn era increïble!!!

Els primers 5 kms els vam passar en 23:09, es a dir a 4’37”/km, i malgrat els meus intents de frenar una mica a la socanna, el segon parcial de 5 km, el vam passar un pelet més ràpid, en concret en 23:01 que equival a un ritme de 4’36”/km. Sabia que ben aviat hauria d’aixecar el peu i deixar marxar a l'Anna. La 4th Avenue no s’acabava mai, així com l’animació. Era un continu sense parar de gent gran, nens, famílies senceres que no es cansaven d’animar. Senzillament increïble!!!

Arribant a la Torre del Rellotge de Williansburg (al fons)

El pas de la sisena milla ens resultava molt familiar. El pont elevat per sobre de l’avinguda marcava el nostre territori. Nosaltres estàvem allotjats a un apartament del carrer 12 que feia cantonada amb la 4th Avenue. Feia il•lusió passar per un lloc molt reconeixible i, fins i tot, familiar. I allà al fons la sempre present “Torre del Rellotge” de Williansburg que marcava el final d’aquesta llarguíssima avinguda. En aquest punt, l’animació era encara més gran. Brutal!! Vam girar per Flatbush Avenue i de seguida en un angle de 90ª a l’esquerra a la Lafayette Avenue on es trobava la milla 9 i, segons ens havien dit, trobaríem a la Cris, la dona de l'Arcadi Alibès, i la seva família amb la seva càmera de fotos. Si volíem sortir, les instruccions eren clares. Ens hauríem de situar a la dreta. Dit i fet, no sé exactament a quina alçada, però els vam veure de seguida amb la senyera estelada que portaven. Crits d’ànims i somriures d’orella a orella perquè fa il•lusió anar trobant a gent coneguda.

Saludem a la Cris i la seva familia a Lafayette Avenue

Jo també tenia el meu punt de trobada especial. Era exactament a la milla 11 on trobaria a la meva neboda Maria que tant estimem i tant es fa estimar. Però a aquelles alçades de cursa no estava segur de poder arribar corrent fins aquell punt. El dolor començava a ser molt important i tenia la sensació de que en qualsevol moment patiria una rampa o, pitjor encara, un trencament fibril•lar. Amb tot el meu dolor i ràbia vaig dir a l’Anna que marxés que probablement hauria de parar perquè la cama estava a punt de petar. El meu proper objectiu era arribar a la milla 11 i retrobar-me amb la Maria sense haver-me de parar.

V. EMOTIVITAT A FLOR DE PELL

Paso el km 15 amb un parcial dels darrers 5 kms de 23:38 que representa anar un ritme de 4’43”/km. Pensava que havia afluixat més des de que havia deixat l’Anna. Arribo a la milla 10 i el dolor persisteix. La sensació de que en qualsevol moment hauré de parar és fa molt present. Afluixo una mica més la marxa, però l’ambient que hi ha per la Bedford Avenue és impressionant. Com els carrers són més estrets l’animació es nota molt més. Gent a banda i banda, en més d’una filera, ens empenyen cap endavant. Tinc sensacions contradictòries, per una banda la ràbia de saber que això s’està acabant, al menys pel que fa al córrer, i la d’una profunda satisfacció de poder viure en primera persona aquesta bogeria.

Animació a Bedford Avenue

Cada pocs metres em poso la ma a la cama adolorida de forma instintiva en un tic que no evita el dolor però que no puc reprimir. La milla 11 deu estar molt a prop. Per una banda, desitjo que arribi ja per veure a la Maria però per una altra banda tinc por de que a l’aturar-me s’agreugi el meu problema. Al cap de pocs segons, veig la milla 11 davant meu. Havíem quedat que ens trobaríem just a la sortida de l’avituallament, i allà hi era ella. En mig de moltíssima gent, a l’esquerra, es trobava tota somrient amb uns altres amics. Quan em va veure (i jo a ella) ens vam fondre en una forta abraçada. L’imatge del seu pare que va morir aquest mes d’agost de forma inesperada em passa pel cap i m’emociona. Ella està molt contenta i em diu moltes coses que no acabo de recordar. Jo li faig un petó i li dic que no vaig bé però que continuo. Passen uns segons que visc intensament. M’acomiado d’ella i marxo corrent.

Amb la Maria, la meva neboda

Em trobo millor, fins i tot sembla que vaig més ràpid. Passats uns minuts em venen sobtadament moltes ganes de pixar. A la milla 12, puc fer una aturada tècnica. En aquells 30” o 40” sento alguna cosa especial. I surto del WC portàtil amb el convenciment de que ho aconseguiré. Porto ja 19 kms i aviat passaré la mitja.

Però abans d’arribar al Pulaski Bridge, on es troba la mitja marató, la cursa em té preparada una nova sorpresa. De sobte, i sense previ avís, em vaig veure transportat molts anys enrera. 50, 100 anys potser? El que veuen els meus ulls no em deixa indiferent. Desenes de jueus ortodoxes amb els seus vestits negres i barrets típics amb barbeta, ulleres i tirabuixons, sols o amb les seves respectives famílies. Les dones amb vestit llarg de color negre amb mocadors al cap i els nens i nenes ja de ben petits amb les mateixes vestimentes que els seus pares, em van deixar durant uns minuts aclaparat, al•lucinat, estabornit. Com és possible que en ple segle XXI al mig de New York puguin coexistir comunitats tan diferents i que puguin portar tan a “rajatabla” les seves tradicions religioses? Miro a dreta i esquerra i no m’ho acabo de creure. Haig de tornar un dia d’aquest a passejar tranquil•lament per aquesta zona. Els rètols coloristes en anglès d’establiments i botigues que oferien tot tipus de productes i serveis que fins aleshores ens havien acompanyat durant tota la cursa, van deixar pas durant uns instants a rètols austers en hebreu d’impossible comprensió. Van ser tant sols uns minuts, però molt intensos. Va ser un veritable espectacle. I el més curiós de tot és que passaven absolutament de nosaltres. Com si no hi fóssim. Com si allà no s’estès desenvolupant uns dels espectacles més importants del món. Només algunes criatures es mostraven encuriosides mentre les seves mares xerraven al mig del carrer. I fins i tot, algun d’aquests curiosos personatges s’atrevia a creuar el carrer per llocs impossibles plens de corredors posant en risc la seva integritat física o la d’algú de nosaltres.

Carrers plens de jueus ortodoxes, al.lucinant!!!

Després d’uns llargs minuts d’espectacle, creuo el punt km 20 a Manhattan Avenue cantonada Greenpoint Avenue amb un parcial de 24:27 que equival a 4’53”/km. Es nota que no fa gaire he fet una aturadeta tècnica perquè el meu ritme de cursa no havia canviat. Poc després veig davant meu la inconfusible figura del Sergi42195, ràpidament em poso a la seva alçada, el saludo i intercanviem unes paraules. És una bona companyia i em plantejo seriosament quedar-me amb ell, tot i que em començo a trobar molt bé. Però no sé per quina raó de mica en mica m’allunyo i decideixo continuar al meu ritme. Ho sento Sergi però ja saps que a vegades això dels ritmes són difícils de sincronitzar.

Davant meu veig el Pulaski Bridge que separa Brooklyn de Queens. Puja de debò i abans d’arribar a la part alta del pont es troba la mitja marató que paso en un magnífic i inesperat temps, abans de començar la cursa, d’1h 39’32” que em donava una mitjana de 4’43”/km. Estic molt content.

VI. EUFÒRIA

El pas pel pont de Queensboro, pel que fa a la seva primera part de pujada, no té gaire història. Porto un bon ritme a l’inici i la cama no molesta més del que ho feia abans. Intento mantenir el ritme en la pujada concentrant-me en la gambada. No hi ha animació. Només molts corredors que ja comencen a mostrar signes d’esgotament. Alguns comencen a caminar. A la meva esquerra puc veure unes imatges impressionants de Manhattan, el nostre proper objectiu.

Quan de mica en mica m’apropo cap al final del pont, en venen al cap unes paraules de la crònica del cachirulo de quan va córrer fa uns anys aquesta marató i on explicava com sentia d’una hora lluny la cridòria del públic que esperava fora del pont, just a l’entrada de Manhattan. Intento parar atenció, i efectivament, en la llunyania puc escoltar aquesta cridòria que a mesura que m’apropo al final resulta impressionant. En els darrers metres de baixada puc veure des de dalt el revolt de sortida del pont i com en unes desenes de metres es poden comptar centenars de persones embogides amb pancartes, banderes de països diferents donant-nos la benvinguda a Manhattan. Al passar aixeco el braç en senyal d’agraïment. I want to be a part of it, New York, New York... Si, vull formar part de tu, vull recórrer les teves entranyes, New York.

Entro a la 1st Avenue i l’emoció que sento és molt gran, molt. Pensava que el que havia vist a Brooklyn no es podia superar, però no….. això era més gran encara. Milers de persones a banda a banda de l’avinguda cridaven sense parar al pas de tots nosaltres. No puc acabar d’entendre que motiva a aquesta gent a comportar-se d’aquesta manera durant hores i hores que dura la marató. Som corredors anònims a excepció d’aquells, poquets, que tenen els seus familiars entre el públic, i en canvi, tots, sense excepció (suposo que per contagi recíproc) no deixen d’animar, d’encoratjar sense descans a tots el atletes.

L'animació a la 1st Avenue és espectacular

De mica en mica, i gràcies sense cap mena de dubte, als ànims d’aquest públic espectacular incremento la velocitat. No sento cap molèstia. Les cames corren soles, volen. Estic motivadíssim, i allò que no havia fet a Brooklyn (i l’Anna si) ho faig per aquesta avinguda. Començo a cridar a la gent dels països que reconec: catalans, bascos, espanyols, portuguesos, països sud-americans, etc… Aixeco els braços i els punys agraint-los d’alguna manera la força que ens transmeten. Em sento eufòric i ple d’energia. Al passar al costat d’un grup d’estrangers que portaven una bandera arlequinada com la meva samarreta del CN Sabadell (no sé si d’un altre club, d’una ciutat, o d’un país desconegut) em giro i faig el mateix gest típic que fan els futbolistes quan marquen un gol i corren ensenyant la samarreta. Comencen a cridar i a aplaudir com bojos. Miro el meu Garmin i veig que el ritme que porto en aquell moment és excessiu. Massa ràpid. Em trobo molt bé però sóc conscient que em falten molts quilòmetres a les cames i que al final els trobaré a faltar. M’obligo a reduir el ritme i dedicar-me a gaudir de l’espectacle que ens ofereix el públic, perquè veritablement, ja no se qui en dona més, si nosaltres o el públic. El pas pel km 30, entre la milla 18 i la 19, el passo amb un parcial de 22:21, a un ritme de 4’28”/km, el més ràpid fins al moment, i ja avanço que el de tota la cursa. Crec recordar que al pas de la milla 18 hi havia l’avituallament de Powerbar. Allà tenia previst prendre’m un gel. Abans m’havia pres un que portava jo al voltant de la milla 12. Però aquest no em cau gaire bé.

VII. PAIN IS TEMPORALY, PROUD IS FOR EVER

A la milla 19, veig a la socanna que va una mica justeta. No pensava que pogués atrapar-la i ves per on, ja la torno a tenir a prop. Bona senyal per a mi, i potser no tant bona per ella. Estic convençut de que quan em vegi se’n portarà una gran alegria al saber que no he hagut de caminar i que torno a ser “viu”. Em poso a la seva alçada i la crido. No s’ho creu. Està gratament sorpresa. Crec que hauria d’haver-me quedat amb ella, però les cames m’empenyen cap endavant. Ens donem ànims i continuo corrent.

Pas pel Willis Avenue Bridge a l'entrada del Bronx

Al cap d’una estona començo a notar algunes molèsties estomacals-intestinals. Els budells comencen a tenir vida pròpia la qual cosa em fa pensar que hauré de fer una parada tècnica de nivell superior… ja m’enteneu, oi? De tota manera, em resulta estrany. Porto 30 anys corrent i mai abans m’havia hagut d’aturar per aquest motiu. Intento no pensar gaire i continuar la marxa. Arribo al Willis Avenue Bridge punt que marca l’entrada al Bronx. Dono una ullada encuriosit buscant al meu voltant el típics tòpics d’aquest barri, però a part d’uns habitatges d’un altre nivell social, res em fa pensar en la perillositat d’aquesta zona. Aquí no hi ha tant d’ambient com a la 1st Avenue però, tot i així, la gent també anima força, especialment els policies que trobo un cop passat el pont.

La milla 20 està poc després i que coincideix més o menys amb el km 32, punt d’inflexió de la meva cursa. Em començo a trobar malament. De cop i volta la manca de quilòmetres a les cames se’m manifesta cruament. De mica en mica les piles s’esgoten i paral•lelament els meus budells comencen a manifestar-se amb major intensitat. I just en aquestes en torna a passar l’Anna. Ara és ella la que va millor. No sé si li dic alguna cosa o és ella a mi. Al meu cap ja no arriba suficient oxigen. Només puc pensar en que urgentment necessito trobar uns WCs portàtils per fer descansar els meus budells. A l’alçada de la milla 21, un cop passat el Madison Avenue Bridge que marca l’entrada de nou a Manhattan, hi ha un avituallament amb els corresponents WCs. Surto del carrer i em precipito a una d’aquestes cabines. Sort que portava a la butxaqueta dels pantalons unes tovalloletes d’aquestes humides. Mai a la vida n’havia portat a sobre i ves per on, que aquest cop que les porto, les faig servir. Després de poc menys d’1 minut (suposo) m’incorporo de nou a la cursa. En un primer moment tinc la impressió de que vaig bé però de seguida noto que els budells continuen donant guerra. Això no m’agrada perquè torno a tenir moltes ganes de tornar a parar i ara el següent avituallament se’m fa una mica llarg i a sobre físicament vaig molt malament. El ritme és molt lent i ja no gaudeixo de la cursa. Una pena perquè l’animació torna a ser molt important. Ja no penso, no sento, només vull arribar al següent punt que deu estar al ben mig de Harlem. Miro a banda i banda del carrer per si trobo algun lloc mig amagat per si no arribo a temps al WC. Però per sort no és necessari. Quan arribo a la milla 22, al costat del Marcus Garvey Memorial Park, al mateix temps que enregistro al Garmin el parcial (27:30 i 5’30”/km de ritme) busco desesperat els WCs. Intento obrir una a una les portes i totes estan ocupades. En aquell moment surt un corredor de la última cabina, i jo em precipito a dins. Ara sí. Ara sembla que la cosa ha anat millor (pel que fa als budells, es clar). Surto de nou al carrer, me n’adono que això ja és la 5th Avenue. Però no gaudeixo de l’animació. M’he trobat de ple amb el mur. Bé, més que mur serà un llarg túnel que no acabarà fins als darrers metres de Central Park.

Al llarg d’aquest túnel fosc veig molta gent a banda i banda del carrer que crida sense parar, o això crec, perquè no els sento, no els veig. Només percebo dolor a les cames, a totes dues, i molt cansament. Només vull arribar a la meta. Aquesta zona de la Cinquena és força dura. Hi ha molta pujada i poca baixada, o així m’ho sembla a mi. Corro per inèrcia. Potser caminant avançaria el mateix. A l’alçada del començament de Central Park veig la milla 23, a l’avituallament agafo un got d’aigua i camino mentre me’l bec. Són tot just 10”. Necessito córrer. No sé si per arribar abans o perquè les cames, després de tants quilòmetres, han interioritzat el moviment. Miro a la dreta i veig el Reservoir Lake i una mica més endavant deixem la Cinquena per entrar a Central Park. Dec passar al costat del Metropolitan. Hauria de mirar i gaudir una mica, però no puc aixecar els ulls del terra. M’agradaria agrair els ànims de la gent que continua animant però no els puc fer cap gest d’agraïment. Només em queda benzina per fer moure les cames cap endavant. Milla 24… go, go, go!!!…. Mentalment faig càlculs: 1 milla=1,6 kms, 2,2 milles per arribar=3,5 kms…ufff, això encara és molt. Paso al costat d’un senyor que porta un cartell amb alguna cosa com aquesta “Pain is temporal, proud is for ever” alguna cosa com “el dolor és temporal, l’orgull és per sempre”. Quanta raó té. El dolor és temporal. Miro el rellotge i calculo que encara em deuen quedar uns 15’ llargs de “pain”. No és, ni de bon tros, la primera marató que corro i conec sobradament aquestes sensacions. En aquest moment de la cursa el 95% és cap i la resta cames.

Paso el km 40 al ben mig de Central Park amb un parcial dels darrers 5 kms de 26:38, a ritme de 5’19”/km, que tenint en compte l’aturada tècnica, no està gens malament. Bé, això ho penso després a casa veient els parcials, perquè en cursa, només premo el boto de “lap” però no sóc capaç de mirar res. Pocs metres després arribo a la milla 25, i veig per la proximitat dels gratacels del carrer Central Park South, que estem a punt de sortir de parc. M’havien explicat que la part final del recorregut era molt dura o això tenia entès. Però ara no sóc conscient d’això perquè només recordo baixades i cap pujada tret de la darrera abans de creuar la línea d’arribada.

Zombie per la Central Park South Street

Surto del parc, i el carrer és una cridòria absolutament impressionant però vaig zombie. Tanco els ulls mentre corro per sentir els darrers crits d’ànim, o potser perquè ja vaig mig mort. M’avancen dos corredors amb la samarreta del Barça que vam molt frescos i no paren d’aixecar els braços per encoratjar encara més al públic que tenim a tocar. Veig la pancarta de 800 metres però ja no puc més. Tinc el dipòsit totalment buit. Intento caminar uns metres (10, 20?) però tampoc puc. He de córrer. Necessito acabar. Al fons veig el Columbus Circle que és el punt de retorn al parc que ens enfila cap a la línia d’arribada. La cridòria en aquest punt és ensordidora. Com m’agradaria poder gaudir d’aquests moments!!! Llàstima!! Conec aquest darrer tram. El dia d’abans l’havíem fet caminant i recordava que no era gaire llarg però que hi havia una pujada forta en els darrers metres…. La gent a banda i banda de la recta d’arribada crida sense parar. I jo tinc la mirada perduda en l’infinit buscant una cosa, només una cosa. L’arc d’arribada. Començo la pujada i ja el veig. Allà al fons intueixo l’arc que queda lleugerament amagat pels arbres del revolt. Ja està, em dic. Això s’acaba.

Al fons l'arc d'arribada

Obre els ulls, mira al teu voltant, la gent com crida, gaudeix, aixeca els braços, ho has aconseguit, sense parar, això és el que volies, oi? La darrera decisió que haig de prendre és per sota de quin dels tres arcs vull passar. La decisió és fàcil. Pel de la dreta perquè hi ha menys corredors, i potser al vídeo post-cursa em podré localitzar millor. Crec que són els darrers pensaments que tinc. A 50 metres de l’arc aixeco els braços amb força i no els baixo fins que finalment aconsegueixo trepitjar la línia d’arribada…. "Pain is temporal, proud is for ever".

"Pain is temporal, proud is for ever"

VIII. EPÍLEG

Sí, l’orgull és per sempre. Potser mai més tornaré a córrer aquesta marató però el record d’aquesta ciutat i de la seva gent que han fet i fan tan gran aquesta marató no l’oblidaré mai, com segur tots els que heu viscut aquesta experiència igual que jo.

He aconseguit acabar corrent la cursa. S’han esvaït tots els fantasmes que arrossegava des de feia cinc setmanes, s’han acabat els dubtes, l’incertesa de si la podria acabar, de si podria viure l’experiència d’entrar a Central Park, la mala llet per no poder entrenar, la impotència... Sí, ja s’ha acabat tot… ”No pain, no gain… proud is for ever”. Camino de forma insegura. Les cames no em responen. Són com dos blocs de ciment adolorits. Una voluntària, un cop m’han penjat la medalla al coll, detecta que no vaig gaire bé. Se m’apropa i em pregunta si necessito ajuda. Crec que ni tan sols la contesto. M'agafo a ella i em diu que em portarà per un altre camí. Sortim de l’itinerari i fa sonar un xiulet demanant ajuda. Caminem dificultosament fins a una llitera mòbil (com les dels camps de futbol). Altres voluntaris venen a ajudar-la, a ajudar-me. Amb moltes dificultats em pugen a sobre de la llitera i em porten a un macro punt d’assistència mèdica. Tot i estar molt fotut, al•lucino amb el muntatge. El lloc és molt gran i només entrar em passen una mena de lector de barres pel dorsal que enregistra la meva entrada. Em porten fins a una altra llitera i m’atenen cinc persones!!! Una doctora, o això crec, que contínuament em pregunta pel que sento, per com em trobo i supervisa a la resta. Una noia a cada cama fent-me massatges de descàrrega molt suaus però fan molt i molt mal, una altra a la meva esquerra que em va prenent la tensió arterial cada cert temps i per últim, a la meva dreta, una altra noia que em va posant el contingut de petits sobrets de sal a la boca i m’ofereix glops de beguda isotònica. En pocs minuts començo a reaccionar i sóc conscient de que començo a riure i fer broma. Finalment em donen una mena d’informe que haig de presentar a la sortida, on tornen a passar-me el lector pel dorsal per enregistrar la meva sortida.

La llarga corrua de corredors a l'arribada

Surto a fora. El cap està bé però les cames estan engarrotades. Camino amb dificultat i quan arribo al primer WC mòbil faig la darrera aturada tècnica, aquesta amb més dificultat. Qualsevol petit moviment em suposava un esforç important. Finalment m’incorporo a la corrua de corredors que arriben, agafo la bossa del corredor i començo a caminar per recollir la meva bossa personal. El trajecte és molt lent i el fred es va apoderant de mica en mica de mi. Ha passat més de mitja hora des de que vaig sortir del punt d’assistència mèdica. Al final arribo al meu camió, em donen la bossa i allà mateix trobo a la 3a, a la Socanna, l'Orzo, al jag75, i a d’altres corredors que ara no recordo. Quina alegria retrobar-me de nou amb gent coneguda. Em vesteixo a corre-cuita però amb dificultat, ens felicitem, comentem la jugada i després d’una bona estona decidim sortir per anar al lloc de trobada a excepció de l'Orzo que es queda a esperar la Natatxa. De mica en mica, anem arreplegant gent del grup i amb molt bon humor anem baixant per Central Park West on trobem caminant xino-xano a l’Iñaki Urdangarín. Estem una bona estona amb ell parlant de la cursa i d’altres temes. Foto final i cap al lloc de trobada.

Esperant la Tensi i a la resta de companys a Columbus Circle

Fa estona que vull saber que han fet la Tensi i la resta dels meus companys de viatge, Miro el rellotge i calculo que faltarà poc per l’arribada de la meva dona. M’agradaria veure-la arribar però no sé si podré. Li dec però estic lluny de l’arribada i no sé si arribaré a temps. Han estat cinc mesos d’entrenaments que ha portat a terme de forma disciplinada. Ella tenia molta por. Era la seva primera marató però estava segur que arribaria, d’això no en tenia cap dubte. Estic una bona estona veient passar corredors però a ella no la veig. Feia estona que havia arribat. Al final 5h22’. Estic molt content i orgullós. Diu que mai més farà una marató… jajaja… es clar, això també ho diem ara nosaltres. Temps al temps.

D’un altre company pel qual estava molt preocupat, era del Marco, el medallista olímpic en waterpolo a Barcelona’92. S’havia ressentit el divendres al matí d’un trencament de l’astràgal que havia patit feia uns mesos, i anava coix. Jo tenia seriosos dubtes de que hagués pogut acabar. Que poc que el coneixia!! Evidentment, també ho va aconseguir. Va trigar al voltant de les 4h30’ amb l’astràgal trencat i molt inflamat. Ens va donar a tots una lliçó de força i de saber patir. No només el dia de la cursa, sinó la resta de la setmana a New York on va ser capaç de seguir el nostre ritme sense cap queixa i mostrant sempre la millor de les seves cares. Chapeau, Marco!!!

També volia saber que havien fet els meus dos companys d’entrenament, el cachirulo i l’anfeca. Tots dos estaven per baixar de 3h, sobretot el primer. També volia saber del Trinkel, el “mañico” merengue, amb el que em faig un fart de riure. També estava per baixar de les 3h. Finalment cap dels tres ho va aconseguir. El millor l’Anfeca amb 3h01’, el Trinkel en 3h02’ i el Cachirulo en 3h08’. Tot i no haver aconseguit el seus objectius estaven contents. L’experiència viscuda estava per sobre dels temps aconseguits. Portaven entrenament suficient per aconseguir-ho en qualsevol altra marató però, pel que es va veure, no a New York.

De la resta, a excepció del Pau i del Vtorres que estava convençuts arribarien a Central Park, ja en tenia coneixement. La 3a havia fet un marcon, la seva millor marca personal en un circuit molt dur. En una marató plana, el seu temps de 3h19’ val bastant menys de 3h15’. La socanna, la fera indomable que mai entrena però que sempre està al podi, havia arribat per davant meu amb 3h22’ i segur que xiulant (a l’endemà de la marató ja estava llesta per sortir a rodar pel parc). I de l’Orzo i la Natatxa aviat també vaig tenir noticies. Només calia veure les seves cares de felicitat per saber que s’ho havien passat pipa. L’Orzo en poc més de 3h30’ i la Natatxa també una mica per sobre de les 4h.

L’espera a la Bola del Món, al costat de l’Hotel Trump a la cantonada de Columbus Circle i després al Stardbucks, es va fer llarga amb el fred que feia. Però finalment, quan ja era negra nit, el grup de dotze persones ens vam tornar a retrobar, els últims en Pau i el vtorres que també havien aconseguit acabar la marató sobradament per sota de les 6h. Moltes felicitats a tots!! Aquell viatge que de forma mig en broma, mig en serio vam començar a planificar ja fa alguns mesos havia arribat a termini amb final feliç, almenys pel que feia a la marató perquè per endavant encara ens quedaven uns dies inoblidables en aquesta meravellosa ciutat.

Una xocolata calenta a l'Stardbucks tot esperant l'arribada dels últims

Feia més de 12 hores que havien sortit dels nostres apartaments de Brooklyn. I ara tornàvem esgotats però molt contents amb la satisfacció d’aquells que saben que han participat en un esdeveniment molt gran, molt. El més gran de tots. I want to be a part of it, New York, New York... These vagabond shoes are longing to stray right through the very heart of it, New York, New York... Les llums s’apaguen, l’espectacle ha finalitzat, els darrers corredors ja deuen haver arribar al final… New York, New York… sempre estaràs al nostre cor… New York, New York.

Un dels trams més emocionants!!

A l'esquerra es pot apreciar quina rebuda vam tenir a Manhattan. Increible!!

2010-10-31T16:08:00.000-07:00

DUBTES A UNA SETMANA DE NEW YORK

Just quan queda una setmana per al gran dia, la meva participació a la marató és un interrogant. Fa més d'un mes que vaig patir un trencament fibrilar del biceps femoral i des d'aleshores només he pogut completar 4 o 5 entrenaments amb cara i ulls, i a sobre, en aquests moments torno a estar aturar per una forta sobrecàrrega muscular als isquiotibials per pretendre recuperar el temps perdut.

Després del trencament, vaig estar dos setmanes senceres fent molta bondat. A la primera vaig parar completament aplicant-me gel, un venatge compressiu i poca cosa més a part de visitar a la fisio del club. Durant la segona setmana vaig introduir semisentadilles per enfortir la musculatura, estiraments específics i una mica de treball aeròbic a la piscina primer i després afegint l'elíptica i caminar ràpid en cinta amb pendent per estirar la cicatriu. Més endavant vaig començar a trotar molt suau a la cinta per passar, a l'inici de la tercera setmana, a rodar per l'asfalt. La verirat és que he fet molta bondat. El cor em demanava avançar terminis però el cap m'ha frenat.

Al final de la tercera setmana tenia previst córrer la Mitja Marató del Mediterrani. L'idea era no forçar. Volia acumular kms i començar a perdre la por a tornar-me a trencar. La cursa va anar molt bé. Vaig estar acompanyant a la Teresa que a la postre va aconseguir millorar la seva marca personal en mitja i arribar en 3r lloc de la general i 1r de veteranes. El temps que vaig fer va ser d'1h33'56". Durant la cursa, i veient que anava bé, vaig decidir allargar la cursa uns quants kms per fer una tirada llarga en condicions de cara a NY. Al final van sortir 30 kms en 2h15' que no estava gens malament tenint en compte la manca d'entrenaments en les darreres tres setmanes. Vaig acabar molt content però certament molt adolorit muscularment. Al dia següent tenia moltes tiretes (agulletes) i en lloc de descansar o fer un descans actiu al gimnàs o la piscina, vaig decidir sortir a rodar pel riu amb l'Andrés. Durant els primers 11 kms tot va anar molt bé, però de cop els esquiotibials van començar a endurir-se i vaig decidir parar quan portava 13 km (només quedava un per acabar). Dimarts vaig descansar del tot per precaució i dimecres vaig tornar a sortir per provar-me. No vaig aguantar més de 8'. L'isquio es va agarrotar i no podia córrer. Em vaig enfonsar. Només faltaven dues setmanes i semblava que m'havia trencat. A l'endemà tenia hora a la fisio i al traumatòleg. Ambdós van coincidir en el diagnòstic: sonbrecàrrega molt forta dels músculs isquiotibials. La eco que em va fer el doctor em va trobar un edema al ventre del múscul però no em va recomanar descans sinó tot el contrari. Em va receptar uns antiiflamatoris, uns relaxants musculars i un antiedema. Porto quatre dies de repós fent només piscines sense parar, estiraments, semisentadilles i avui una mica d'elíptica per escalfar. La verirat és que no noto millora. Encara em fa mal la musculatura quan estiro i tinc la sensació de que a la que comenci a córrer els músculs es rebelaran. Tinc encara sis dies per endavant i faré tot el que estigui a les meves mans per estar el diumenge a les 9:40 a la linia de sortida del Pont de Verrazano a Staten Island. Porto 30 anys desitjant fer aquesta marató i no vull perdre aquesta oportunitat. Vull arribar a Central Park encara que sigui a quatre potes.

2010-10-06T15:08:00.000-07:00

CRAC-CATACRAC!!!

Si, crac-catacrak. Això és el que m'ha passat. M'he trencat i això malmet tota la preparació que portava per Nova York. Em trobava al ben mig de la setmana 11, és a dir a la portes de concloure el tercer més de preparació quan de sobte, a la tercera sèrie de 1000 metres, d'un total de cinc, que estava fent amb l'Anfeca vaig notar una forta pedrada al bíceps femoral esquerra (a la part de darrera de la cuixa). Em volia morir. Faltaven escassament cinc setmanes i mitja per la marató i tot s'estroncava.

La veritat és que feia dies que tenia unes sensacions força dolentes però anava complint amb tots els entrenaments tot i que potser sempre més ràpid del que tocava però no perquè anés còmode sinó per seguir als meus companys d'entrenament. Començava a tenir la sensació que m'estava sobreentrenant. Quan un acumula cansament i a l'endemà no recupera bé, o li costa mentalment posar-se a entrenar, i així un dia darrera de l'altre, és un símptoma clar de que alguna cosa no rutlla.

Diumenge havíem fet una tirada llarga de 26 km a un ritme molt ràpid (és clar amb tant de makinorri junt no podia ser d'una altra manera). Vaig acabar content però petat. Però en canvi dilluns vaig fer un dels millors entrenaments. La veritat és que l'entrenament era dels suaus però els 15 km van caure molt i molt bé. Però dimarts, ay Déu meu, dimarts... L'endemà va ser un dels pitjors dies que recordo. Volia fer uns 15-16 km pel riu i també relativament suaus perquè diumenge hi havia el test de mitja marató a Sant Cugat. Al km 2 ja es van encendre els llums d'alarma. No podia tirar. Estava fos i tenia molta gana. D'això se'n diu un ocellot com una catedral. Com que no tenia cotxe perquè el meu fill m'havia deixat al Club i s'havia endut el cotxe a casa, no tenia més remei que creuar tot Sabadell pel riu per arribar a casa. Va ser penós. Alternant estones de córrer (o de fer veure que corria) amb estones de caminar, a les fosques, amb fred i molta gana, vaig arribar a casa mig mort.

Davant d'aquesta situació el que havia d'haver fet era descansar un o dos dies (o tres) però ja se sap...som massa competitius i com que havia quedat amb l'Andrés (Anfeca) per fer el 5x1000 vaig optar per anar. Total eren 5 sèries de no res. Chupao!!! Al final, el que la fa la paga. I jo no vaig saber escoltar les senyals que feia dies que m'enviava el meu cos i vaig petat.

Ara no queda un altre que recuperar-me el més aviat possible però sense posar en risc la meva participació a Nova York. Això vol dir fer al peu de la lletra tot el que em digui la fisio. Jo ara, després d'1 setmana justa ja començaria a córrer perquè ja no em fa mal però ahir la fisio em va dir que 3 setmanetes de bondat. Avui he començat a nedar i fer activitat al gimnàs. A partir de dilluns començaré a fer bici estàtica i rem. després elíptica, cinta i per últim córrer una altra vegada. Calculo que al voltant del 21 d'octubre podré començar a rodar uns quants quilòmetres. Tindré dues setmanetes per agafar una mica de to muscular i forma amb l'únic objectiu d'arribar a Central Park sa i estalvi.

2010-09-12T11:39:00.000-07:00

EL SEGON MES D'ENTRENAMENT PER NEW YORK

De mica en mica els dies d'enrenament van caient i ja estic just a l'equador de la preparació. És a di 8 setmanes. De moment les entrenament van per bon camí tot i que hi ha setmanes que se'm fan molt llargues i he hagut de fer alguns descans extra, sobretot després de la primera mitja del programa que em va deixar un gust agredolç.
El resum de les quatre següents setmanes és el següent:

Setmana 5: del 16 al 22 d'agost
Dilluns: 1 hora pel riu a 4'42"/km
Dimarts: Descans
Dimecres: 20' CC + 10x1000 a 3'55"/km rec. 1'30" + 10' CC
Dijous: Rodatge suau d'1h22' a 4'42"/km
Divendres: 22' CC + 8 kms a 4'15"/km + 15' CC
Dissabte: 1h45' a 4'31"/km
Diumenge: Descans

Setmana 6: del 23 al 29 d'agost
Dilluns: Descans
Dimarts: 22' CC + 16x400 a 1'28", rec. 1' + 22' CC
Dimecres: 21' CC + 12 kms a 4'15"/km + 15' CC
Dijous: Descans
Divendres: 16 kms en 1h14'
Dissabte: 22 kms en 1h38'
Diumenge: Rodatge suau de recuperació de 15 kms

Setmana 7: del 30 d'agost al 5 de setembre
Dilluns: 1h CC a 4'45"/km
Dimarts: 20' CC + 4000-4000-2000 rec. 1'30" (16'20"-15'48"-7'48") + 10' CC
Dimecres: Descans
Dijous: 3,5 km CC + 4000 a 4'13" + 1 km a 4'36" + 4000 a 4'05" + 2,5 km CC
Divendres: 50' CC suaus
Dissabte: Descans
Diumenge: 15' CC + 1/2 Marató de Sabadell (1h29'58")

Setmana 8: del 6 al 12 de setembre
Dilluns: Rodatge suau de 13 kms pel riu a 4'48"/km
Dimarts: 20’ CC + 5x2000 entre 7'59"i 7'49", rec. 1’30”+ 10’ CC
Dimecres: 4 kms d'escalfament + sessió d'estiraments extra
Dijous: 20’ CC + 12 km a 4’08" + 10’ CC
Divendres: 1h08' CC a 4’42’/km
Dissabte: Descans actiu: caminada pel bosc de 6,5 kms
Diumenge: 30 kms en 2h14' a 4’28"/km

Demà dilluns 13 de setembre començo el tercer mes de preparació amb la Mitja Marató de Sant Cugat com a segon test. Fins la propera!!

2010-08-15T14:17:00.000-07:00

EL PRIMER MES D'ENTRENAMENT PER NEW YORK

Avui he completat les quatre primeres setmanes de preparació per New York. La major part dels entrenaments els he fet amb el meu amic Julio la qual cosa m'ha ajudat a mantenir uns ritmes una mica més alts. Pràcticament he pogut fer el 100% del programa previst a excepció d'un dia i d'algun canvi motivat per assumptes familiars. La climatologia m'ha acompanyat força especialment les darreres setmanes. Dona gust entrenar amb aquestes temperatures. Esperem que duri força.

El resum de les quatre primeres setmanes és el següent:

Setmana 1: del 19 al 25 de juliol
Dilluns: 1hora per bosc a 4'52"/km
Dimarts: Rodatge progressiu de 12 km
Dimecres: Descans
Dijous: Rodatge suau de 14 km
Divendres: Rodatge de 16 km a 4'28"/km
Dissabte: Descans
Diumenge: 30' CC + 8km ràpids + 10' suaus

Setmana 2: del 26 de juliol a l'1 d'agost
Dilluns: 1hora CC a 4'46"/km
Dimarts: 20' CC + 10x 2' forts + 1' suau + 10' CC
Dimecres: Rodatge suau en cinta de 6 km + peses al gimnàs
Dijous: 20' CC + 10km a 4'25"/km + 10' CC
Divendres:1hora a 4'46"/km
Dissabte: 18 kms a 4'31"/km
Diumenge: Descans

Setmana 3: del 2 al 8 d'agost
Dilluns: 1hora CC a 4'43"/km
Dimarts: 21' CC + 2x4000 a 3'59"/km i 3'55"/km , RC 2'min + 10' CC
Dimecres: Rodatge suau per bosc de 45'
Dijous: Descans (força major)
Divendres: Descans (força major)
Dissabte: Rodatge per bosc de 1h10' a 4'57"/km
Diumenge: 20 km a 4'33"

Setmana 4: del 9 al 15 d'agost
Dilluns: 13 km per bosc a 5'15"/km
Dimarts: 30’ CC + 4x2000 entre 3'57"/km i 3'53"/km, RC 1’30”+ 10’ CC
Dimecres: 16 km a 4’45”/km
Dijous: 30’ CC + 8km R a 4’12" + 10’ CC
Divendres: 1h CC a 4’46’/km
Dissabte: Descans
Diumenge: 2 hores CC a 4’31”

Demà dilluns 16 d'agost començo el segon mes de preparació amb la Mitja Marató de Sabadell a primers de setembre com a primer test. Fins la propera!!

2010-07-11T11:16:00.000-07:00

EL 19 DE JULIOL COMENÇA EL COMPTE ENRERA

El proper dilluns 19 de juliol començaré la preparació per a la Marató de Nova York. Seran 16 setmanes d'entrenament amb l'objectiu final de gaudir d'unes de les maratons més emblemàtiques del món. La cita, el 7 de novembre. El lloc, Nova York.

Des d'aquest bloc us mantindré informats dels meus entrenaments i de les curses prèvies que serviran per testar l'estat de forma a cada moment. La primera d'aquestes serà la mitja marató de Sabadell el 5 de setembre amb motiu de la Festa Major. La calor serà la principal dificultat.... Que els deus siguin benèvols!!!!

2010-06-14T08:19:00.000-07:00

CURSA A CAN MERCADER
Cornellà, diumenge 13 de juny de 2010

Després dels 1000 m.ll. del dissabte tocava fer un 10.000 a Can Mercader. Era la meva darrera oportunitat per tal d'aconseguir baixar de 39' en aquesta distància. Durant tot el 2010 no ho havia aconseguit per la pubalgia que m'ha tingut en el "dique seco" durant uns quants mesos. A Pineda semblava que ho podría aconseguir però no vaig tenir el dia.

Els darrers entrenaments em reforçaven la idea que tenia fàcilment una marca de 38' i pico a les cames i si a sobre el dia sortia núvol o plujòs la cosa podría ser relativament fàcil. Però no, de bon matí el dia va sortir lluminós i la calor es va deixar sentir des del primer moment quan feiem l'escalfament.

A part de la calor tenia el dubte si l'esforç fet el dia anterior a Gavà em passaria factura. De moment semblava que no perquè notava les cames bé, i fins i tot, amb ganes de donar guerra.

Després de 20' d'escalfament pel parc de Can Mercader es dona la sortida puntualment a les 09:30. Intento agafar grup amb el Jauteras i el Galtix, tot i que aquest últim volia estar en 38'20". De moment sortim plegats i ràpidament agafem un bon ritmet. El primer km el passem en 3'47". Una mica ràpid però no està malament. Sense voler aturo el meu cronòmetre i no me n'adono fins poc abans del km 2. Merda!!! Ara m'he quedat sense referències. Sort que tinc al Jauteras al meu costat que em pot "cantar" els parcials, però no és el mateix, i a més no sé si aguantarem junts tota la cursa.

Km 2 en 3'49". Encara portem un bon ritme i de moment les cames no es queixen. Al km 3 en Galtix en afaga uns segons, i ja no el tornariem a atrapar, tot i que sempre el tindrem a la vista. Aquest km, sino recordo malament el passem en 3'51". No està malament. De moment sembla que una marca sub39' està a les meves mans (o als peus). El km 4 crec que se'ns va una mica i el passem en 3'54" i el pas per el km 5 que completa la primera volta el faig en 19'17" colze a colze amb en Jauteras.

Ara la calor es comença a notar de valent. Serà qüestió d'apretar les dents i patir. Quí havia dit que seria fàcil? A l'alçada del km 6, ja noto que la cursa se'm farà llarga però de moment el ritme el mantinc en 3'54" però els pensaments negatius em comencen a invair. Començo a pensar en els km que em falten i el 7 se'm fa molt llarg. Crec recordar que aquí perdo uns 4" respecte al ritme que portava i sense adonar-me apreto una mica deixant despenjat al meu company de cursa. En aquesta zona, sense ombres, la calor es fa sentir especialment, i el patiment és cada cop més gran. Arribo a la part més allunyada del ciucuit i ara ja toca anar cap a meta. El cap m'està dient que m'aturi, que retalli, que afluixi però aquests pensaments els conec i intento sobreposar-me pensant en que ja només em queda una sèrie de 2 km que en un entreno passa volant. Ja no tinc les referències dels parcials que em passava en Jauteras i per tant, ja no sé quin parcial faig al km 8. Abans del km 9 hi ha un bucle d'uns 500 metres que es fa molt dur. Veus als corredors que van 1' per endavant com enfilen la darrera recta abans de l'arribada, i a tu encara et queda donar la volta a una illa de carrers. Abans d'acabar el bucle està el punt quilomètric 9. Només queden 1000 metres (igual que la cursa d'ahir a Gavà) però les cames ja no tiren. La calor o l'esforç del dissabte m'impideixen fer un darrer canvi de ritme. No sé quin ritme porto però intueixo que aniré justet per baixar de 39'. Els darrers metres se'm fan molt llargs abans de poder veure l'arc d'arribada. No em queda benzina i això si que és per cupa del 1000 d'ahir. A l'arc d'arribada no hi ha cronòmetre i per tant no puc saber si paga la pena esprintar o només mantenint el ritme és suficient. Finalment quan deuen faltar uns 100 metres intento apretar una mica per si de cas. Piiii, piiiiii!! La catifa de l'arribada detecta el meu xip i en aquest moment m'aturo molt cansat sense saber si ho he aconseguit. Em giro i veig entrar al Jauteras. Li pregunto el seu temps i em diu que ha fet 39'01". Tenint en compte que ha entrat uns 4 o 5 segons darrera meu, la meva marca deu estar en 38'50 llargs. Al menys he baixat de 39'. Objectiu aconseguit tot i que amb no gaire brillantor. Pero es lo que hay. Ara tinc un parell de setmanes abans del 5 km de Barberà del Vallès i una altra setmana més fins a la Cursa de la Festa Major de Terrassa de 8 km amb la qual tancaré la temporada abans de començar a preparar el meu gran repte de la tardor: la Marató de Nova York.

2010-06-12T15:27:00.000-07:00

1000 M.LL. A L'ESTADI DE LA BÒVILA DE GAVÀ

Noves sensacions les viscudes avui a l’estadi de la Bòvila de Gavà. Després de molts i molts anys (més de 30?) tornava a córrer una prova de 1000 metres llisos en pista. La darrera va ser als anys 70 amb motiu d’uns campionats escolars cadets on vaig guanyar amb 2’51” Ja ha plogut molt des d’aleshores.

Per a una persona com jo, acostumada a fer curses de llargues distàncies, fer un 1000 podria semblar “pecata minuta”. La veritat és que no és una cursa gaire llarga. Poc més de 3 minuts de màxim esforç. Res que no haguem experimentat abans. Però la dificultat rau en trovar el ritme adequat per no acabar arrossegant-me per la recta final. Cal anar ràpid però regulant les forces per tal d’arribar amb forces a la darrera volta.

De sèries de 1000 metres n’he fet un munt aquest darrers anys però no és igual. En una cursa com aquesta és molt fácil pasar-te de ritme en els primers 400 metres portats per la inercia de la cursa i pagar les conseqüències uns metres més endavant.

La primera sèrie, la dels millors, ha estat un espectacle. Tots han fet una gran cursa. Han anat a bloc fins als darrers 150 metres i només fins als metres finals no s’han definit les posicions. Tots ells han aconseguit baixar de 3’. Brutal!!!

Després ha vingut la nostra sèrie. Gent també molt bona però força desconeguts per a mi. Només tenia la referencia de la millor marca que tenien de 10.000. La meva marca de 10 km és de fa uns anys. Aquesta temporada amb prou feines he pogut baixar de 40’. Així que anava amb una mica de por.

He sortit amb el grup capdavanter, just darrera del Hamrath. De seguida es posa davant a tirar com un espiritat en Kitus14, un noi força jove. Agafa bastants metres de distancia però el deixem fer. Passem el primer 200 en 36". Massa ràpid perquè tenia pensat passar en 39"-40". Ja no hi ha remei. L’únic que puc fer és controlar-me una mica i mantenir el ritme. La primera volta és força tranquil.la i no hi ha gaire moviments, almenys pel que fa al grup capdavanter, l’únic que controlo.

Al pas de la darrera volta ja noto que vaig justet i que dificilment podré fer un canvi de ritme quan faltin 300 metres, com tenia previst. Tampoc ho puc fer en els darrers 200, i només quan enfilo la recta final, quan em comencen a passar corredors a tort i a dret, tinc un punt de benzina per fer un darrer canvi de ritme que em serveix per fer una marca de 3'11”07. Al final content, tot i que estic convençut de que amb una mica de seny i fent una cursa de menys a més, hagués aconseguit millorar una mica el meu temps final.

Ara ja tinc una marca de 1000 m.ll. per tal de poder millorar-la el proper any. Ja tinc marcada aquesta cursa al meu calendari del 2011. Correcats, tremoleu!!!

LA CURSA EN FOTOS

2010-05-10T09:18:00.000-07:00

MEDIA MARATÓN EN MAÑOLANDIA

9 de mayo de 2010

Pues si, ya estoy aquí en Sabadell después de un plácido viaje evitando la autopista y los peajes. Vengo fresco como una rosa y con ánimos renovados después de un relajante “finde” en Zaragoza con Julio y con mi hija.

El sábado por la mañana viaje al cual también se apuntó Julio. Llegada al mediodía y entrada en el hotel de la organización. Un cuatro estrellas a 50 metros de la línea de salida. Eso es un lujo absoluto (A que sí, Julio?). De hecho Julio parecía un cliente más del hotel. Creo que ha estado más tiempo en la habitación que su casa... Después de alojarnos en el hotel. Recogida del dorsal, cañitas y patatitas bravas por la zona haciendo tiempo para que mi hija se arreglara. Después a comer a un restaurante con la familia de Julio (gracias por el convite). Los padres y la hermana pequeña encantadores y hasta diría que cachondos. El menú fue un completo con chupito incluido. Creo que nos liquidamos una botellita de 500cc (y Julio no lo probó).....jajajaa.

Y después para metabolizar la comida visita turística por Zaragoza a cargo del cicerón Julio. A media tarde, una siestecita larga en el hotel para recuperar fuerzas. A las 20:15, habíamos quedado en la salida con Julio y otros corredores de Zaragoza para ir a cenar. Cena típica de corredores: ensaladas, pasta y pizza. Luego a ver los últimos 20' del Barça. Nos metemos en un pub irlandés donde hay tropecientas mil pantallas de todo tipo y condición y donde se podían ver simultáneamente los dos partidos. Mucho forofo merengue pero también bastantes culés. Cuando estábamos en la puerta del pub, el resultado del Barça era de 0-3 y el del Madrid 1-1. Pues nada, a la que entramos ya iban 1-3, y a la que nos ponemos delante de la pantalla, zas... 2-3, y en esas que el Madrid empieza a meter goles sin parar. Aquello parecía una fiesta merengue y yo cada vez más acojonado. Suerte que al final el Barça ganó porqué sino me da algo. Al cabo de un rato, mensaje de 3a para desearme suerte y decir Visca el Barça! Y después para celebrarlo y una vez que el pub se desalojó de forofos iracundos, nos tomamos todos un mojito, menos Julio que como tenía carrera el día siguiente.....Y a las 12 a la camita a descansar aunque hasta las 01:30 no apagué la tele de la habitación viendo los resúmenes de la jornada.

A las cinco de la mañana siento como llueve. No me sorprende porqué esas eran las previsiones. A las 7 suena el despertador. Me arreglo y bajo a desayunar con los keniatas que a la postre serían los ganadores de la carrera. Doy una vuelta por la salida para ver los preparativos y comprobar si sigue lloviendo y la temperatura que hace. No llueve y la temperatura es ideal. Subo a la habitación y a los pocos minutos aparece Julio. Nos cambiamos para la ocasión y visitamos al señor Roca antes de dirigirnos para la zona de salida.

Faltan treinta minutos. Calentamos y nos dirigimos a nuestros respectivos cajones. Julio al sub1h20' y yo al siguiente. A las 9:30 se da la salida, e intento coger un ritmo constante sin apretar mucho, pero el primer km me sale a 4'00". Freno un poquito e intento ir un poco más lento al menos durante los primeros kms para ver cómo me encuentro. La cosa va muy bien. Las piernas van fáciles y me siento muy cómodo. Paso el km 10 en 41'29" (4'09"/km). Buenas sensaciones. Empiezo la segunda vuelta y empiezo a adelantar poco a poco a gente (en la segunda vuelta solo me pasa un corredor). Y poco a poco voy incrementado ligeramente el ritmo. O quizá no, hasta que no vea los parciales del Garmin no lo sabré pero las sensaciones son que voy fuerte y sobrado aunque no me apetece sufrir. Solo aprieto a partir del km 18-19 cuando ya huelo la meta y porqué veo que puedo bajar de 1h27' (mi idea inicial era bajar de 1h30' y acercarme a 1h28'). Al final en los últimos 500 metros tengo que apretar un poco para poder bajar del 1h27'. Tiempo final: 1h26'55" y 146 de la general y 16 de mi categoría. Y sobre todo muy contento porque he llegado muy entero y con muy buenas sensaciones. Creo que hacía más de un año que no tenía tan buenas sensaciones.

Una vez acabada la carrera, vuelta al hotel con Julio donde nos duchamos los dos (eh, primero uno y luego el otro...no jodamos la marrana). Y una vez arregladitos y de paisano volvemos para la entrega de trofeos y para charlar con amigos de Julio. Sobre las 13:00 nos vamos los tres al tubo de Zaragoza para hacer un pequeña ruta de tapas y cervezas que nos sirve a todos como comida. A las 14:00 nos tomamos el café en una cafetería para ver la salida de la F1. Y vuelta al hotel para liquidar el tema económico y salir para Sabadell.

Y como la carrera me ha salido bien, he replanteado mis objetivos. Pensaba que esta sería mi última carrera en ruta antes del verano, a excepción dels Medijocs, pero creo que mañana me apuntaré a Pineda y a los 1000 metros en pista de Gavá.

Ah, y muchas gracias Julio por todo. El año que viene vuelvo seguro (y esta vez con Tensi).

2009-11-24T15:11:00.000-08:00

ÍNTIMA EMOCIÓ

Relat guanyador en el concurs de relats curts "Quinze línies" de Radio Barcelona-Cadena Ser

Diumenge, sis trenta del matí. El so familiar del radio-despertador trenca el silenci de la nit. D’una revolada poso els peus a terra. Miro per la finestra i encara és negra nit. La llum de la lluna, mig amagada entre el núvols, il·lumina tènuement el carrer. El terra és moll. Sembla que ha plogut. Em vesteixo amb el mateix ritual de cada dia i per acabar les meves sabatilles de running. Quinze minuts més tard ja estic al carrer. La ciutat encara dorm. Les primeres llums ataronjades de l’alba comencen a trencar per l’horitzó que s’intueix per darrera dels imponents gratacels.

Començo a córrer. Dono les primeres passes de forma lenta. Sempre em costa agafar el ritme durant els primers minuts. Ningú al carrer. Tan sols algun grup de joves que esgota els darrers minuts de festa abans de tornar a casa. Tota la ciutat és per a mi. Als pocs minuts la respiració es sincronitza harmoniosament amb cada gambada. Marxo sense cap esforç, ni dolor. Em sento el cos i el cor amb un ritme clar i perfecte. Les meves sabatilles llisquen suament però amb decisió per sobre de l’asfalt moll que avui descansa de l’atrafegament diari d’un tràfic impossible. Els minuts i els quilòmetres passen ràpidament al llarg de les amples avingudes desertes que poc a poc saluden al sol que, ara sí, em comença a acariciar la cara amb timidesa. La sensació de llibertat és absoluta. La meva ciutat, normalment sorollosa i contaminada, em proporciona un instant d’íntima emoció.

2009-10-26T12:47:00.000-07:00

CAVALLS DEL VENT
3 i 4 d’octubre de 2009

La pre-cursa

Tot va començar just fa només un mes quan des de la revista “Runners” em van comunicar que m’havia tocat un dorsal per participar en la primera cursa dels “Cavalls del Vent”. Fa poc més d’un any, aquesta travessa era totalment desconeguda per a mi, així com també el món de les curses de trail i ultratrail.

Al llarg de la meva vida atlètica, havia fet algunes curses i entrenaments de muntanya, però totes elles curtetes de com a molt 15-21 kms. Jo sóc un corredor més aviat “asfaltero” i l’afany de superar les meves marques atlètiques ara, quan tinc ja 47 “tacos”, encara em motiva prou per preparar-me-les amb una certa seriositat, però el mes d’agost, amb un grup de corredors de l’Es-K-Mot Vallesà em vaig estrenar en aquest món precisament amb aquesta travessa. La vaig trobar fascinant: el recorregut, el paisatge, la duresa... La varem completar en 21h i les sensacions que em va deixar aleshores van ser fantàstiques. I, sobretot, amb moltes ganes de repetir-la.

Poc després vaig veure l’anunci de la cursa i, paral·lelament, el concurs de la revista “Runners”. Vaig pensar que m’agradaria molt fer-la però per una altra banda em feia molt de respecte. No és el mateix muntar una travessa amb un grup d’amics, per molt màquines que fossin, que participar en una cursa d’ultratrail tot sol sense gaire experiència prèvia. A més tenia previst preparar la marató de Saragossa que es feia al novembre amb l’objectiu de sempre: baixar de les 3h.

Potser el concurs va ser una excusa per intentar fer-la. Era una manera d’enganyar-me: “no m’apunto però si em toca doncs em sentiré obligat” - vaig pensar. En certa manera era un pressentiment.

Dit i fet, uns dies abans, entrenant per La Mola, si no recordo malament, li vaig dir a la Teresa que tenia el pressentiment de que em tocaria el dorsal i li vaig preguntar si s’apuntaria per fer-la amb mi si em tocava el premi. Com la conec!!! Evidentment, em va dir que sí sense vacil·lar.

No sé si algun dia es va penedir d’aquesta decisió però el compromís era ferm. I ”justa la fusta”, als pocs dies rebo una comunicació telefònica informant-me que era un dels agraciats. Toma ya!!!

Tot i que havia tingut el pressentiment de que em tocaria, no havia fet cap preparació específica per aquest tipus de cursa. Només sèries, rodatges controlats i rodatges llargs de 1h30’-45’. Tenia tres setmanes per posar el fil a l’agulla.

La Teresa, com era obvi, no es va tirar enrera. I ben aviat vam establir un canal via email per anar preparant la cursa (equipament, ritmes, temps de pas pel refugis, etc.). Ens ho varem passar genial. A part d’això, havia de modificar els entrenaments per tal de fer una mica més de muntanya aquestes darreres tres setmanes. La primera decisió va ser la Matagalls-Montserrat amb el dorsal d’un altre corredor que estava lesionat. L’experiència ens va anar molt bé. Vam completar la Mm en 13h37’. Va ser un bon entrenament per tots dos de cara a “Cavalls”. La Teresa estava forta i amb confiança, i jo veia que podria aguantar la quilometrada i els desnivells dels “Cavalls”.

El problema és que la setmana següent vaig estar aturat per una lesió al bessó dret que em va aparèixer a Vacarisses mentre feia la Mm, i no vaig poder entrenar gaire. Només natació, el·líptica i bici estàtica. El cap de setmana vam fer la trobada inter-eskamot a Alella i poca cosa més per por a que la lesió es reproduís. No les tenia totes amb ni. Però una cosa tenia clara, el 3 d’octubre a les 11h seria a la Bagà.

La cursa diürna: de Bagà a Prat d’Aguiló

I arriba el gran dia. Amb més il·lusió que por, la Teresa i jo estem a la plaça porxada de Bagà llestos per començar una aventura fascinant i preciosa i a l’hora, molt dura, rodejats de 350 maquinorris tant bojos com nosaltres.

Puntualment a les 11h es dóna la sortida amb la música de “El último mohicano”. La sortida és diferent a les que jo estic acostumat. Això és una cursa de resistència i esgarrapar uns minuts al començament no és gens important, i fins i tot, pot ser contraproduent. Una sortida massa ràpida amb el perfil de cursa que teníem fins al “Niu de l’Àliga” podia ser un suïcidi (1732 metres en 13 km). Per això optem per una tàctica conservadora i ens ho prenem amb molta calma. Tot i així, el primer pas pel refugi del Rebost el fem en 1h25’, més de mitja hora més ràpid del previst. Fins a cert punt, aquesta desviació pot ser lògica perquè aquest tram és totalment desconegut per nosaltres i el càlcul que havíem fet era molt aproximat.

Al Rebost havíem previst dedicar 5’ a avituallar-nos, però crec que no arriben a 3’. Tot just el temps just per beure una mica, menjar algun tros de plàtan i cap a la Tosa d’Alp que hi falta gent. Els primers quilòmetres són una constant corrua de corredors i corredores (poquetes) que s’enfilen sense pausa muntanya amunt. El ritme és bo però degut al desnivell no es pot córrer gaire. A la primera part de la pujada al Niu ens trobem al Rül que ens dóna ànims i ens informa que el Guido va dels primers, com no pot ser d’una altra manera, es clar. Des d’aquella posició, veiem un helicòpter a prop del cim i deduïm que els primers ja estan passant per allà. Increïble.

Arribem a dalt de la Tosa d’Alp en menys de 3h, exactament en 2h57’. Massa ràpid. La nostra previsió inicial era pujar en 4h. Però no estem espantats. M’agrada perquè tot el que puguem avançar durant el dia ho restarem de la nit, i especialment em preocupa passar de nit pel Serrat de la Muga. És un terreny molt rocós i tècnic, i és millor fer-ho amb llum natural. A més, s’ha d’afegir que la panoràmica per aquella zona és espectacular i no me la vull perdre. De tota manera, la Teresa es queixa, amb la boca petita, de que la mataré si continuem amb aquest ritme....jajajaja. No s’ho creu ni ella. A les pujades potser sí que l’he d’esperar una mica però a les baixades tècniques amb prou feines puc seguir el seu ritme. I això es fa palès ràpidament baixant a Coll de Jou. Ella tira com una possessa i jo amb prou feines veig per on trepitjo.

La pujada a Penyes Altes és nova per a mi. I la veritat és que val la pena. La pujada final és força dura però les vistes són impressionants, especialment les del Pla de Moixeró amb els seus prats alpins majestuosos. La llàstima és que la Teresa té pressa i sense esperar a que torni a posar el meu bidó al seu lloc, arrenca a córrer muntanya avall.

El tram de baixada és molt tècnic i els meus turmells laxes pateixen moltes torçades. La Teresa marca el ritme. Jo a les pujades i ella a les baixades. D’això se’n diu sincronització suïssa. Al cap d’una estona arribem al Pla de Moixeró. Allà trobem al Pau més feliç que un gínjol fent fotos a tort i a dret. Prova d’això és la col·lecció de fotos que ha penjat a Internet. Ens aturem un moment per comentar amb ell com anem i jo aprofito per parlar amb la meva dona que fa hores no sap res de mi. Tot seguit, continuem trotant a bon ritme primer pels prats i després torrent a baix buscant el tercer refugi de la cursa: Serrat de les Esposes. L’últim tram de la baixada fins al refugi és una pista força bona on es pot córrer molt. Apretem i avancem a un munt de corredors. Arribem al Serrat en 5h15’. Estem acollonits. Hem rebaixat 55’ més el temps previst que pensàvem estava força ajustat. Pràcticament, en poc més de 24 kms hem retallat 1h55’ a la previsió inicial. Una passada.

Com anem bé de temps, apurem una mica els 10 minuts previstos d’avituallament. Isotònics, aigua, coca-cola, plàtan, llaminadures i altres “merdetes” entren fàcilment al nostre estómac que ja demana menjar alguna cosa més seriosa. Són les 16:15 hores i gairebé no hem menjat res. La Teresa aprofita el moment per fer una parada tècnica en condicions (sota petició prèvia de la clau al responsable del refugi). Omplim bidons i camelback i sortim piano-piano cap a Cortals d’Ingla. La previsió és fer aquest tram en 50’ més els 10’ que ja hem esgotat de l’avituallament. Estem contents i eufòrics perquè a la Teresa no li fan mal els genolls i jo tampoc tinc problemes al bessó, i a sobre no ens sentim cansats. De tota manera, sabem que encara queda molt i decidim ajustar-nos al temps previst en aquest tram per no cremar-nos massa.

Tot i que una part del camí és una pista asfaltada, quan aquesta pica cap amunt decidim caminar a bon ritme tot fent petar la xerrada. I així, amb bon humor i gaudint del magnífic dia que tenim, fem els poc més de 5,5 kms que ens separen del refugi. L’hem clavat: 50’ justos. Portem 6h15’ de cursa. A Cortals hi ha molt d’ambient i... oh, sorpresa, ens trobem allà al Rül i al Massa que ens fan fotos i ens animem. Moltes gràcies companys. En Massa crec que és molt optimista i ens diu que podem baixar de 16h. Sabem que això no serà possible perquè els altres parcials que tenim estan molt ajustats i, fins i tot, alguns són massa agosarats, tenint en compte que ja portarem moltes hores de cursa. Ens acomiadem de la penya, després d’avituallar-nos una mica, ja que a continuació toca un tram llarg fins al refugi de Prat d’Aguiló que calculem fer en 3h.

Inicialment, havíem previst que durant aquest tram se’ns faria fosc. En concret havia calculat que seria passat el Coll de Vimboca, entre la Serra de la Moixa i el Serrat de la Muga. Aquest tram del Serrat de la Muga el recordava preciós però força tècnic amb trams en els que s’havia de grimpar. I fer-ho a les fosques no m’agradava gaire. Però per sort, amb el coixí de temps que portem no tindrem problemes per passar amb llum solar.

Però abans d’arribar a aquest punt, hem de pujar el Coll de la Vimboca. Amb la Teresa vam acordar abans de començar que en aquest punt ens explicaríem com fem les nostres respectives “fideuàs”. Cadascú de nosaltres defensa la seva com la millor. Dit i fet, just quan comencem a pujar aquest Coll la Teresa em comença a explicar la seva fideuà. I tot seguit jo la meva. Amb la gana que tenim i només se’ns acut parlar de menjar. I sorpresa, a mitja pujada endevinem una figura inconfusible. És el Pau fent-nos fotos. Després de deixar-nos al Pla de Moixeró se’n va anar al refugi de Sant Jordi a dinar i a fotre’s un cigaló, com de costum. Aquest paio sí que sap viure!! Després d’un breu reportatge fotogràfic pujant les pendents de Vimboca, ens acomiadem fins a la nit. Probablement de camí al refugi d’Estassen. Ell anirà carenejant per Comabona fins al Pas de Gosolans.

La resta de la pujada se m’ennuega. Tinc l’únic “ocellot” de tota la cursa. Em marejo per manca de sucre. Ho noto. I dalt de la Vimboca em comença a fer mal el cap. Fàcil solució. Ibuprofè al canto i cap a munt. A part d’aquest petit defalliment, anem molt bé a tots els nivells: físic i anímic. Estem gaudint com cosacs de la cursa. Tota aquesta primera part de Bagà fins al Prat d’Aguiló és d’una bellesa impressionant i, si a sobre, et trobes bé, “miel sobre hojuelas”.

Passat el Coll de Vimboca, continuem pujant fins arribar al Coll de la Moixa a una mica més de 2000 metres d’altitud. Des d’aquest tram tenim unes vistes del Bergadà úniques, i poc després, arribant al Serrat de la Muga, la cosa arriba al seu punt àlgid. Aquí les vistes es reparteixen per igual entre el Bergadà i la Cerdanya. D’aquí deu venir el nom de Muga que crec que etimològicament deu significar “frontera”. Aquest tram ens proporciona un “subidón” i ens anima per fer el tram final de baixada fins al refugi de Prat d’Aguiló on ens espera un avituallament especial (amb entrepans...hummm) i roba eixuta i adequada per afrontar el tram de nit.

Baixem força ràpid, i com sempre la Teresa davant meu. Portem molta gent a darrera que se’ns apropa a les pujades però quan enfilen les baixades els perdem de vista. Anem sobrats i amb molt bones sensacions. En poc menys d’una hora arribem al refugi que està ple de gent. Encara tenim sol però crec que quan sortim d’allà ja serà negra nit. Arribem a les 7:43 de la tarda, i per tant, ja portem 8h43’ de cursa. Sabem que ara tenim 30’ per fer el canvi de roba, abrigar-nos perquè ja comença a fer fred i, sobretot a menjar bé i beure brou calent que entra molt bé. Mentre ens canviem de roba, veiem com surten corredors per enfilar el tram de nit pujant pel Pas de Gosolans. Cony!! Sembla que se’n van al Pol Nord. Voleu dir que cal abrigar-se tant? Ens informen que a dalt fa molt fred, així que decidim ser previsors i posar-nos un polar i el tallavent.

Els 30’ passen volant i, un cop canviats, abrigats i avituallats, comencem la segona part de la cursa. La lluna plena il·lumina el cel. L’espectacle promet ser espectacular. La Teresa i jo ens encoratgem i iniciem la pujada.

La cursa nocturna: de Prat d’Aguiló a Bagà

Ja és negra nit. La lluna plena il·lumina de forma imponent el paisatge i ens permet intuir força clarament la ruta que hem de seguir. Des de la nostra posició veiem clarament la silueta dels pics de la Font Tordera (2526 m), del Comabona (2554 m) i del Aguiló (2494 m) que ens permeten situar molt clarament el nostre objectiu: el Pas de Gosolans (2430 m).

Encenem els frontals i amb forces renovades donem les primeres passes de forma lenta. L’aturada de 30’ ens ha refredat i ens costa agafar el ritme durant els primers minuts. La Teresa i jo comentem que a l’estiu vam trigar al voltant de 45’-50’ en pujar aquest tram. Calculem que aquesta vegada ho podrem fer en 45’.

Ràpidament agafem un ritme constant, ni massa ràpid ni massa lent. Quan aixequem el cap veiem punts de llum movent-se al llarg d’un imaginari camí que, sobre un fons negre, ens permet intuir el que ens resta fins arribar a dalt. Sabem que un cop superat el Pas de Gosolans tindrem més de mitja cursa a la butxaca. Les pujades més fortes ja estaran fetes a excepció de la pujada al Coll de Bauma, la pujada al Sant Jordi que és d’entrada la que es fa més por per l’experiència passada a l’agost, on tant la Teresa com jo, vam veure a la “padrina” en forma de “ocellot” monumental, i la darrera pujada al Coll d’Escriu a poc menys de 10 kms de Bagà.

Sense adonar-nos, intuïm que estem al darrer tram abans d’arribar al Pas de Gosolans. Sembla mentida. Se’ns ha passat volant. Miro el meu Garmin i veig que encara falten alguns segons per arribar als 40’. Fantàstic. D’això se’n diu començar amb el vent a favor.

A dalt de tot, malgrat la nit, tenim una visió magnífica de part de la vessant sud de la Serra de Cortils. Piquem de mans per celebrar aquesta petita conquesta (ho fem cada vegada que arribem a algun punt clau de recorregut) i comencen a córrer prat avall. El terreny és agraït i les marques en forma de pals fluorescents es veuen a desenes de metres de distància la qual cosa ens facilita molt la feina. La Teresaa encapçala el duo. M’estimo més que ella marquí el ritme per dues raons: té un frontal més potent que el meu i vull que sigui ella la que decideixi quin és el ritme més còmode per trotar.

Abans d’arribar a Prat Llong avancem a un gran nombre de corredors. De fet, ara que penso, des de que vam coronar la Tosa d’Alp no hem parat d’avançar a gent. I en canvi, recordo a poca gent que ens hagi avançat a nosaltres. Això està bé.

De cop, a pocs metres de nosaltres veig una figura que camina davant nostre a bon ritme i sense frontal. No pot ser un altre que en Pau. Sabíem que abans d’arribar al refugi d’Estassen l’hauríem d’atrapar. Ens fa molta il·lusió anar trobant gent coneguda durant la cursa. Anima molt. Continuem plegats una estona intercanviant sensacions i comentant com està anant la jornada. Tant la Teresa com jo, anem força abrigats. No tenim fred però per mandra o per no perdre massa temps no ens hem tret la roba sobrant. En canvi, en Pau havia carenejat la Serra de la Muga fins al Comabona en pantalonets i màniga curta. És que ell encara no sap què és tenir fred!!. Aprofitem el moment, i ens traiem tota la roba sobrant: polar i tallavent. Passats uns minuts ens acomiadem d’ell i ens pregunta a quina hora pensem arribar a Bagà. Li diem que si les nostres previsions són bones ho farem entre les 04:00 i les 04:30 de la matinada. Desitgem que pugui arribar abans que nosaltres perquè volem una foto que immortalitzi la nostra cursa.

Deixem al Pau enrere i tornem a córrer a bon ritme. Al fons intuïm lleugerament el Pedraforca, i per tant, sabem que aviat arribarem al següent control. Després de molts ziga-zagues arribem a la pista que ens durà a l’Estassen. Continuem corrent però les cames comencen a estar adolorides. De tant en tant, caminem uns metres per descansar una mica. Aprofito, per fer un truc a la meva dona. Fa unes quantes hores que no parlo amb ella, tinc ganes de fer-ho i segur que ella estarà nerviosa. Quedem que la tornaré a trucar quan arribi encara que sigui molt tard. Ànims i petons.

Tornem a córrer. Personalment, aquest tram de pista se’m fa molt llarg i pesat. Contínuament vaig mirant el meu cronòmetre. Havíem fet una previsió de Prat a Estassen de 2h10’. Crec que aquesta vegada ens quedarem curts. La Teresa està aguantant molt bé el ritme. Tot i que a vegades, sense voler, marxo uns metres. Quan me n’adono freno una miqueta i ens tornem a reagrupar. Havíem dit que arribaríem junts i junts arribarem.

De cop, veiem el corriol que ens ha de portar a Estassen. Ja està. Com a molt resten uns 300 metres de suau pujada per un corriol entre el bosc. Sento un generador que m’indica que aviat arribarem. Estic cansat i necessito un break, encara que sigui curt. Arribem a Estassen en 2h07’. Una altra vegada per sota de les previsions, tot i que aquesta vegada pràcticament l’hem clavat.

A l’avituallament hi ha molt bon ambient. Ens tracten de meravella i ens donen molts ànims. De fet, aquesta ha estat la tònica de tots els avituallament de la cursa. Un 10 pels voluntaris. Bevem només coca-cola. Necessitem cafeïna per aguantar bé la nit. De sòlid pràcticament no m’entra res. Només algun trosset de plàtan i taronja.

Abans de complir-se els 4’ d’aturada, decidim marxar. Com es nota que el dorsal ens dóna un punt de competitivitat. Tots els minuts són importants. I de mica en mica estem esgarrapant un munt d’ells. De fet ja he perdut el compte de quin és el guany de temps que portem. No puc pensar. Tota l’energia l’haig de reservar per les cames.

Poc després de sortir d’Estassen, creuem la pista, i agafem un corriolet molt perillós que ens ha de dur al Refugi del Gresolet. Sabem que aquest tram, tot i que és de baixada, és un dels més fotuts i perillosos del recorregut. El recordem de l’estiu on vam caure de cul moltes vegades. Després sabrem que la Corinne Favre, guanyadora femenina i una de les millors corredores de muntanya del món, ha tingut un accident i s’ha fet un trau important al cap. Iniciem el descens i aquesta vegada és pitjor. La baixada és molt pronunciada i relliscosa. Tenim molts ensurts i amb l’esforç que hem de fer les cames es carreguen molt i molt. Sembla que no s’acaba mai. Però quan per fi creuem els dos torrents que hi ha en el trajecte, el camí comença a pujar suaument fins arribar al Refugi del Gresolet. De lluny se sent força xivarri. Crits i molta gent rient. Efectivament, un cop arribem al control-avituallament, ens trobem una colla de voluntaris molt animosos. A cada arribada o sortida de corredors esclaten en aplaudiments i crits d’ànims. Això s’agraeix moltíssim a aquestes alçades de cursa. Hem arribat en 55’. Per primera vegada hem trigat més del previst i més que durant l’estiu. La causa està en el terreny tant relliscós i en una petita pèrdua que hem tingut baixant.

Bevem molt líquid i poc sòlid. A mi personalment, no m’entra res més. Aquest avituallament l’havíem programat de 10’ però com no hem fet bondat baixant, marxem quan portem una mica menys de 7’.

Sortint de Gresolet comencem la pujada al Coll de Bauma a través d’una magnífica fageda que de nit no podem apreciar en la seva justa mesura. No és una pujada molt dura. Té poc més de 300 metres de desnivell però després de 12h de cursa es fa matadora. La pujada és lenta però la pugem a ritme, i la Teresa no es despenja gaire. Tan sols una desena de metres. Mantenim aquesta distància durant tota la pujada. Ella no protesta, no es queixa, no diu res. No sé si va bé o va cardada. Quan li pregunto sempre em diu que va molt bé. Però estic segur que en el fons deu anar ben fotuda però s’està obligant a mantenir el ritme. Recordo que les setmanes anteriors a la cursa la Teresa sempre em deia que tenia por de no estar a l’alçada (de no sé qui, per cert), i potser aquest punt d’amor propi i d’orgull que tenim els esportistes, l’està l’empenyent muntanya amunt.

No sé quan triguem en arribar a dalt però el pensament que tenim els dos plegats és que ara només queda la temuda pujada al Sant Jordi. Ja ho tenim i ben aviat, en unes 4-5h, ens trobarem a la plaça de Bagà.

Iniciem la baixada per un corriol direcció al Coll de Bena. És un corriol molt maco que segurament de dia serà impressionant. De mica en mica, el corriol va deixant pas a un camí una mica més ample que a trams està ple de bassals i fang. No deixem de córrer. El mal que tenim a les cames arriba a un punt que s’aguanta per pura inèrcia. Després d’una estona, endevinem un punt de llum al final de camí que poc a poc va prenent la forma d’un remolc que fa les vegades de punt d’avituallament. L’aturada és molt curta. Poc més de 3’. El temps just per prendre alguns gots de coca-cola, algunes llaminadures que portaran sucre ràpid als nostres músculs castigats i comentar amb els voluntaris el que ens queda.

Ja resta poc. El proper objectiu és Can Cerdanyola on es troba la porta dels “Empedrats”. Segons els voluntaris de l’avituallament, són poc més de 3 kms però en el meu Garmin surten gairebé 6 km. Suposo que aquesta és una de les raons per la qual aquesta baixada se’m fa tant llarga. No s’acaba mai però crec que això no només ens passa a nosaltres perquè durant la baixada avancem a un munt de corredors que molts d’ells ja no poden córrer o bé reserven les darreres forces per la forta pujada al refugi de Sant Jordi.

I finalment arriba la tan temuda i obsessiva, a l’hora que preciosa, pujada dels “Empedrats” direcció al refugi de Sant Jordi. Crec que durant tota la travessa l’hem anomenat més de vint vegades. Ens obsessiona perquè fa uns mesos vam patir de valent. I pensem que aquesta vegada serà encara pitjor. Quan entrem al camí, ens encoratgem mútuament i a bon ritme iniciem l’ascensió. Els trams de pujada forta, evidentment, els fem caminant però quan el terreny es suavitza trotem tot el que podem per escorçar l’agonia. Els primers trams són espectaculars amb els seus impressionants salts d’aigua.

Calculem que pujarem en 1h45’, si fa no fa, com a l’agost. Durant la pujada avancem i ens avancen diferents corredors. Tots ens animem. Tinc la sensació que estem pujant molt bé i ràpid però no li vull dir res a la Teresa per si de cas. A mitja pujada ens trobem a un company de cursa, en Manel, amb el qual hem coincidit en molts trams. Està acompanyant un corredor que té un “ocellot” molt gran. Marejat i amb vòmits, no pot amb la seva ànima. Els desitgem molta sort i continuem l’ascensió. Quan estem a punt de fer una hora que pugem sentim unes veus en la llunyania. Tinc la intuïció que estem a prop del refugi de Sant Jordi, però no pot ser. Només portem 1h de pujada. Li comento a la Teresa, i ella també creu el mateix que jo. Ens animem. Estem segurs que és el refugi. Incrementem el ritme automàticament, i a poc a poc veiem com el bosc s’està aclarint. Les veus són cada cop més clares. Apreto, ja vull arribar. Ja veig la llum de refugi i m’envaeix l’emoció. Ara sí, ara ja ho tenim. Crido a la Teresa que s’ha quedat uns metres enrere i l’encoratjo en els metres finals. Ja estem al Sant Jordi. L’espero a l’entrada del camí i tornem a picar les mans, i aquesta vegada amb més força perquè l’esforç ha valgut la pena. Hem pujat en poc més d’1h10’. Ualaaaa! (com diria l'Anna Cos).

Hem deixo caure al banc de fusta que han habilitat perquè podem descansar. Estem morts però feliços. La gent del refugi ens tracta de meravella. No tinc paraules per agrair-los el bon humor i els ànims que ens transmeten a tots plegats. Al cap d’una estona arriba el Manel acompanyant al corredor de l’”ocellot”. L’ha pujat tranquil·lament fins a dalt sabent que aquesta acció li suposarà perdre molts minuts. Aquests són els veritables valors que hem de vetllar per no perdre i les petites coses que fan gran a aquest esport. L’aconsellem que s’estigui al refugi tot el temps que necessiti fins que es recuperi de tot. Que mengi i que begui poc a poc fins a restablir els nivells de glucògen en sang.

A l’avituallament estem escassament 6’ dels 10’ previstos. Bevem brou calentó i mengem una mica de plàtan. Decidim marxar perquè ara ja veiem l’arribada a prop. Els voluntaris ens desitgen molta sort i iniciem una suau baixada en direcció a la darrera i definitiva pujada, la del Coll d’Escriu de poc més de 200 metres de desnivell.

Aquest coll és curtet però després de més de 16h fotent-li canya, costa de pujar. A mig camí sento un dolor molt fort a l’abductor dret o al recte anterior (l’anatomia no és el meu fort). L’únic que sé és que quan la cama dreta fa l’impuls de pujada em fa molt mal. Canvio la mecànica fent les passes més curtes i sembla que el dolor es fa més suportable. Ara ja no m’importa. Això està fet i es pot aguantar qualsevol cosa. No pain no gain (no hi ha victòria sense dolor) – frase que em ve al cap moltes vegades.

La Teresa també aguanta molt bé. La tinc a pocs metres meu. De tant en tant, li pregunto que com va, i sempre respon el mateix: molt bé. Així m’agrada. No pain no gain.

Després de superar els pocs més de 200 metres de desnivell del Coll d’Escriu ja només queda llançar-se a mort fins a Bagà. Bé, això de “a mort” és una forma de dir les coses. Estem cardadets però només deuen quedar poc més de 7 quilòmetres, i tots de baixada per pista i asfalt. De conya.

Fins a Grèixer per la pista encara avancem a un bon grapat de corredors i alguna corredora. A mesura que baixem anem agafant velocitat. Suposo perquè olorem el flaire de l’arribada. La Teresa em comenta que ha de fer una parada tècnica abans d’arribar a la carretera però mai troba el moment ni el lloc adequat. En poc més d’un quart d’hora arribem a la carretera de Bagà. “Subidón”. Apretem a córrer, cames ajudeu-me. Just a l’entrar a la carretera, veiem que tenim just a darrera a un corredor i una corredora. Ell li diu a ella a crit pelat que buidi els bidons i apreti a córrer. Osti, tu. La Teresa apreta les dents i encara corre més. Segons el meu Garmin baixem a menys de 4’30”/km de mitjana que després de la pallissa que portem a sobre em sembla impossible. De tant en tant, mirem enrere i no els veiem. “No volies fer una parada tècnica, Teresa?”- li dic. I ella em contesta, “Ara no, que ens atraparà aquesta tia”. Me parto, me troncho. Anem fotuts i encara té forces de disputar un lloc de la general a aquesta corredora.

Baixem a ritme ràpid però els quilòmetres cauen més lents del que voldríem. Intenten guaitar les primeres llums de Bagà però de moment no veiem res. Per moments, sembla que la Teresa es despenja i afluixo una mica, però de seguida s’enganxa i tornem a córrer a bon ritme. Ara ja es veuen les primeres llums. Ja ho tenim. M’envaeix una sensació d’alegria continguda. Aviat haurem acabat de patir. Entrem al poble eufòrics. No hi ha ningú pel carrer. És una mica trist. Però tant és. És la nostra victòria. I només l’hem de compartir amb aquells que estimem i ens aprecien i, evidentment, amb nosaltres mateixos. Baixem unes escales i, de sobte, ens trobem l’arc d’arribada. No hi ha ningú. Potser és l’arc previ que acostuma a haver-hi en algunes curses, però de seguida veiem que és el definitiu. Ens agafem les mans i creuem corrent amb un gran somriure de felicitat. Repte aconseguit. Ho hem fet en 17h21’, molt més ràpid del que havíem previst.

Just davant nostre, assegut darrera una de les tanques es troba el Pau amb la càmera. Ens fot un crit perquè la foto ha sortit malament. Ens aturem i repetim l’entrada en meta a càmera lenta perquè no surti moguda. Després la Teresa i jo ens fonem en una llarga abraçada. Havíem dit que arribaríem junts, i hem arribats junts.

Epíleg

Després de creuar la meta, la Teresa s’abraça amb el Pau i jo truco a casa. La meva dona, la Tensi, està esperant la meva trucada. Són les 04.21h de la matinada. Ella també està feliç i contenta (i mig adormida). També ha participat a la seva manera en el repte, com també ho ha fet el Pau, cascant-se 50 quilòmetres tot sol fent de reporter gràfic. Olé, els teus co..ns!!

Ja està. Tot s’ha acabat. Han estat molt dies de nervis, preparatius, emails amunt i avall amb quadres plens de números i temps de pas, Kms, llistes de material i un munt de dubtes i neguits. Tot, absolutament tot, ha sortit a la perfecció.

He gaudit com mai. De debò. Ha estat una experiència increïble, difícil de plasmar amb paraules, per molt rebuscades que siguin, per molt que vulguis fer-ho maco...,mai es podran recollir totes i cadascuna de les sensacions, estats d’ànims, reflexions, pensaments que passen pels nostres caps al llarg de la cursa. Com mai podré, tampoc, plasmar la bellesa dels paisatges travessats o la bellesa d’una nit de lluna plena a més de 2000 metres d’alçada en ple esforç esportiu. Mai. Qui ho vulgui saber ja sap que ha de fer. Nosaltres ja ho hem fet. Oi, que sí, Teresa?

Sabadell, 6 d’octubre de 2009