22,6 kms i 3.456 m. de desnivell acumulat
Sant Joan de les Abadesses, 18 de setembre de 2011
Aquest diumenge vaig estar a Sant Joan de les Abadesses per disputar una de les curses més dures que recordo. A part del propi recorregut força exigent, els 60 l/m2 que van caure la nit anterior van deixar els corriols molt malament. Molt de fang i trams amb herba alta trepitjada que feien molt complicada i perillosa la baixada.
La sortida va ser força ràpida però de seguida amb les primeres rampes el meu ritme va davallar. Les pujades no són el meu fort. Al començament intentava esquivar els bassals i el fang que començaven a aparèixer però l'esforç comença a ser important i decideixo passar de tot i oblidar-me'n del fang i de l'aigua. Fins al control del km 5 vaig mantenint com puc el ritme, però a partir d’aquest punt, els desnivells comencem a ser importants i comencen a avançar-me força corredors. La part final abans del Puig Estelat, d'un xic més de 2000 metres, és molt dura i les cames no em responen. Avanço amb molta dificultat en mig de la boira, la mica de pluja que queia i el fred que feia a aquelles alçades. La cursa se’m comença a fer llarga i dura. A més. el fet de no veure el paisatge i el Taga no ajuden.
Passat el Puig Estelat hi ha un tram força llarg de “cresterio” amb moltes roques que em recorda una mica a la Marató de Zegama. Porto les cames molt cansades i cada dos per tres tinc torçades de peu i caigudes. A més tinc fred. He sortit amb màniga curta i em penedeixo de no haver agafat el tallavents. A la part final, abans de començar la pujada final del Taga, començo a veure als primers corredors que ja jan fet el cim i baixen esperitats cap a la meta. A mi encara em queda un bon tros abans d’arribar a dalt. Amb la boira no veig fins a on haig de pujar. Sort que el meu Garmin m’indica l’altitud i veig que encara em queden uns 300 metres de desnivell fins arribar a dalt. És molt. La pujada se’m fa dura però l'estar pendent de la gent que baixa per no xocar m’ajuda a no pensar. Finalment arribo a dalt en poc menys de 2h13’.
Agafo una mica d’aigua i de beguda isotònica i una barreta. No m’entretinc gaire perquè fa força fred i vull sortir d’allà ràpid. Començo la baixada per un fort pendent (el mateix que he pujat fa una estona). No baixo a tota pastilla perquè les cames em fan mal i no m’aguanten. Baixo força retingut i vigilant de no caure perquè l’herba estava molt relliscosa. Després de baixar uns quants centenars de metres, tornem a pujar. Bufff, més pujada!!!. Em poso darrera d’un paio i intento seguir-lo mirant només les seves cames. Sé que no serà molta estona i apreto les dents. Poc després tornem a baixar per una zona diferent de la pujada i aquí encara haig de prendre moltes precaucions. El terreny és molt perillós. Herba alta mullada i trepitjada, caiguda assegurada. Pateixo moltíssim. Les cames han de fer molta força per mantenir l’equilibri, i tot i així, caic nombroses vegades. I així durant una bona estona, alternant amb corriols estrets també molt perillosos pel fang i el pendent. Finalment arribo al control que hi ha a 5 km de l’arribada. Prenc un got d’isotònic i surto molt ràpidament. A partir d’aquell moment començava una part molt corrible malgrat el fang. Augmento la velocitat i em deixo anar. Aquesta és la millor part de totes. Fins i tot, puc dir que vaig molt ràpid, gairebé a tot gas però controlant per on trepitjo per evitar caure. Al cap d’una estona entro en una pista i això em permet córrer molt més encara però malauradament és una estona curta. Vaig força sol tot i que de tant en tant vaig avançant a algun corredor, fins que en un moment determinat, un corredor cau davant meu i es fot una nata impressionant que el deixa fora de cursa. M’aturo i juntament amb un noi d’un control i un altre corredor, l’ajudem a baixar fins al camí perquè el vinguin a buscar. Va totalment coix.
Agafo una mica d’aigua i de beguda isotònica i una barreta. No m’entretinc gaire perquè fa força fred i vull sortir d’allà ràpid. Començo la baixada per un fort pendent (el mateix que he pujat fa una estona). No baixo a tota pastilla perquè les cames em fan mal i no m’aguanten. Baixo força retingut i vigilant de no caure perquè l’herba estava molt relliscosa. Després de baixar uns quants centenars de metres, tornem a pujar. Bufff, més pujada!!!. Em poso darrera d’un paio i intento seguir-lo mirant només les seves cames. Sé que no serà molta estona i apreto les dents. Poc després tornem a baixar per una zona diferent de la pujada i aquí encara haig de prendre moltes precaucions. El terreny és molt perillós. Herba alta mullada i trepitjada, caiguda assegurada. Pateixo moltíssim. Les cames han de fer molta força per mantenir l’equilibri, i tot i així, caic nombroses vegades. I així durant una bona estona, alternant amb corriols estrets també molt perillosos pel fang i el pendent. Finalment arribo al control que hi ha a 5 km de l’arribada. Prenc un got d’isotònic i surto molt ràpidament. A partir d’aquell moment començava una part molt corrible malgrat el fang. Augmento la velocitat i em deixo anar. Aquesta és la millor part de totes. Fins i tot, puc dir que vaig molt ràpid, gairebé a tot gas però controlant per on trepitjo per evitar caure. Al cap d’una estona entro en una pista i això em permet córrer molt més encara però malauradament és una estona curta. Vaig força sol tot i que de tant en tant vaig avançant a algun corredor, fins que en un moment determinat, un corredor cau davant meu i es fot una nata impressionant que el deixa fora de cursa. M’aturo i juntament amb un noi d’un control i un altre corredor, l’ajudem a baixar fins al camí perquè el vinguin a buscar. Va totalment coix.
Els darrers 3 km vaig força petat i haig d’afluixar una mica. Em costa molt avançar perquè em fan molt mal les cames i també perquè tinc algun ensurt en forma de dues caigudes seguides al trepitjar una llosa de pedra. Amb les sabatilles plenes de fang no tinc “grip” i l’hòstia és força important. Per sort no em faig mal i puc continuar sense problemes. Un cop arribo al poble per fer el darrer km, intento apretar una mica i aconsegueixo avançar a un bon grapat de corredors, tot i que no puc amb la meva ànima. Finalment acabo en 3h24’14” i classificat en el lloc 197 de la general. Content per haver acabat però en aquell moment dient que no tornaria a fer la Cursa del Taga. Massa dura, massa patiment. Avui tres dies després d’haver-la feta encara em fan molt mal els quàdriceps. Avui he sortir a rodar 12 km i he patit molt. Crec que hauré de descansar més per intentar arribar al gran repte que tinc per davant l’1 d’octubre amb la Cursa dels Cavalls del Vent de 85 km i 12.000 metres de desnivell. Ora pronobis.
